BUSCANDO A ERIC

Posted in Cine - Estrena on 28 Novembre 2009 by Martí

Looking for Eric

Director: Ken Loach

Intèrprets: Steve Evets, Eric Cantona, Stephanie Bishop, Gerard Keans, Stefan Gumbs.

Gènere: Drama, comèdia, fantàstic. Regne Unit, 2009. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Eric Bishop és un carter de Manchester que s’està cansant de viure. Traumatitzat des de fa 30 anys per haver abandonat la seva exdona i incapaç de tornar a parlar amb ella, ha de fer-se càrrec ell sol de dos fillastres que passen completament d’ell i fan el que volen. Després d’un accident de cotxe del qual surt il·lès, els seus companys de feina decideixen buscar diverses formes per ajudar-lo i animar-lo. En una d’elles, fan que Eric evoqui al seu únic i gran ídol, el futbolista Eric Cantona, que es converteix el seu model a seguir. Un dia, Cantona apareix per sorpresa a l’habitació d’Eric.

Quan vas a veure una pel·lícula de Ken Loach, ja saps de forma anticipada que et trobaràs amb molts dels elements més recurrents del cineasta durant la seva filmografia. Buscando a Eric no és una excepció. El protagonista és un home amb moltes dificultats, pertanyent a la classe obrera i víctima dels mals i injustícies de la societat actual; un patró que ha donat forma a la gran majoria de films de Loach. No obstant, en aquest cas ha introduït un element que poques vegades ha simpatitzat el món del cinema: el futbol. I ho ha fet mitjançant una de les figures més carismàtiques que ha donat aquest esport en els últims anys i un dels més grans ídols de la història de la lliga anglesa, Eric Cantona. El futbolista, veritable instigador d’aquest projecte, es converteix en el principal factor diferencial del film.

Encara que hi jugui un paper important, Buscando a Eric no és una pel·lícula sobre futbol, sinó sobre la figura de l’heroi, l’ídol, aquella persona que pot marcar els nostres passos, emportats per la total devoció que li tenim. Hagués pogut ser un cantant o un actor, però ningú dubta que el gran fenomen social del Regne Unit no és altre que el futbol, per tant era una forma molt més plausible de retratar la societat anglesa per part de Loach. Per tant, tot i que el director aprofita els diàlegs entre el protagonista i el jugador per recordar imatges dels millors gols i actuacions d’aquest, el veritable objectiu és que Eric recuperi les ganes de viure i lluiti per vèncer les seves pors. Cantona es convertirà en la seva inspiració, sabent que Eric seguirà els seus consells, més que els de ningú altre.

Tot i que en alguns anuncis de Nike ja mostrava bones dots davant la càmera i que, a nivell nacional francès, ja ha aparegut a diverses pelis, aquesta és la primera gran projecció internacional d’Eric Cantona com a actor. L’exfutbolista no ho fa gens malament interpretant-se a si mateix, aconsegueix transportar a la pantalla part del seu carisma sobre el camp i ajuda a introduir tocs d’humor al film. Llàstima que el seu personatge es basi excessivament en donar lliçons de vida, a vegades massa barates. Tampoc entenc massa la barreja entre francès i anglès que fa servir, només se m’acut que sigui perquè una part important de la producció del film és francesa i així ho ha imposat per recordar l’origen del jugador. En tot cas, no es pot negar que el joc entre el Cantona actor i el Cantona real és una de les gràcies de Buscando a Eric.

Al seu costat, Steve Evets realitza una magnífica actuació posant-se a la pell d’un home a qui ja no li queden motivacions de vida i que no pot controlar ni el que passa a casa seva. Aquí, Loach introdueix el seu habitual retrat social, centrat en els problemes de la joventut actual quant a desobediència, rebel·lió, passotisme i la perillosa relació amb el món de les drogues i fins i tot del crim. El film sorprèn perquè segueix un camí força inesperat en la seva segona meitat, tot i que també una mica desconcertant, ja que és una trama més aviat secundària la que acaba agafant el pes principal. No obstant, Ken Loach ho tracta amb delicadesa i sense exageració, cosa que no li treu capacitat d’impacte i cert suspens.

La resolució del film deixa amb certa sensació que Ken Loach no sap acabar de cap altra manera i que es repeteix una mica en el missatge, però no se li pot retreure un simbolisme especial respecte la figura de Cantona i el món del futbol en general. Tot i no ser especialment brillant, el guió es tanca de forma acceptable i rubrica un producte interessant, sense masses pretensions i que omple les quasi dues hores de durada sense cap davallada important i amb un bon ritme. Les referències futbolístiques (fins i tot es cita un partit del Manchester United, precisament contra el Barça) i la figura de Cantona fan que Buscando a Eric sigui especialment adequada pel públic aficionat a aquest esport, que segurament hi trobarà més matisos i paral·lelismes, però recordo que aquest no és el centre de la trama i que, en el fons, és un drama social al voltant de la difícil situació del protagonista. Una estrena força recomanable, tenint en compte el que hi ha ara mateix.

THE LOVELY BONES – Tràiler

Posted in Avanços on 25 Novembre 2009 by Martí

Des de la fallida versió de King Kong, el 2005, que Peter Jackson no es tornava a posar darrere la càmera. El director neozelandès, que va saltar mundialment a la fama gràcies a la sensacional trilogia d’El Señor de los Anillos torna ara amb un film que res té a veure amb el que li havíem vist fins ara. The Lovely Bones és un drama que combina la intriga d’una trama policíaca sobre un assassinat amb tocs de fantasia i terror. En concret, gira a l’entorn d’una nena a qui van matar i que, des del cel, pot observar la seva família i també el seu assassí durant les setmanes posteriors al tràgic fet. No es pot negar que l’argument, tot i ser força insòlit, genera una mica de dubtes sobre el producte que n’ha pogut resultar.

La pel·lícula és l’adaptació d’una novel·la homònima de 2002 escrita per Alice Sebold i té com a protagonista la jove Saorsie Ronan, a qui es pot recordar com “la nena rabiosa d’Expiación“. L’acompanya un repartiment de luxe encapçalat per Mark Wahlberg, Rachel Weisz i Susan Sarandon, que interpreten la seva desesperada família. Tot i que acabo de llegir que ha decebut a bona part de la crítica americana, tothom la designa com una de les grans favorites als pròxims Oscars.

El tràiler desconcerta una mica, però, personalment, m’ha fet entrar una gran curiositat per veure-la. S’estrena d’aquí un parell de setmanes a Estats Units, aquí haurem d’esperar fins el 22 de gener.

Font: CanalTCM

500 DÍAS JUNTOS

Posted in Cine - Estrena on 22 Novembre 2009 by Martí

(500) Days of Summer

Director: Marc Webb

Intèrprets: Joseph Gordon-Levitt, Zooey Deschanel, Geoffrey Arend, Chloe Moretz, Matthew Grey Gubler.

Gènere: Comèdia, drama. USA, 2009. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Les vides de Tom i Summer es creuen quan ella entra a treballar com a ajudant del director de l’empresa de targetes de felicitació de la qual ell és creatiu. Des del primer cop que la veu, Tom creu que ha trobat la persona perfecta, aquella amb qui vol passar la resta de la seva vida, però Summer no creu en l’amor ni en els compromisos. A partir d’aquí, els 500 dies que dura la seva relació porten el millor i el pitjor, un cúmul de sentiments de tota mena que neixen de dues formes molt diferents de veure la vida.

Sembla ja una tradició que cada any arribi aquella pel·lícula pseudoindependent destinada a deixar-nos a tots amb un somriure a la boca. Si el 2007 parlàvem de Pequeña Miss Sunshine i el 2008 de Juno, ara és 500 Días Juntos la que passa a ocupar aquesta posició. La pel·lícula de Marc Webb adopta aquest estil fresc i desenfadat, i també la llicència per incloure recursos cinematogràfics de tota mena per a construir una història tan realista i paradigmàtica com ingènua i fantasiosa. Aquesta ambigüitat és el que m’ha provocat certes sensacions enfrontades en acabar el film, sobretot perquè precisament el final és el que m’ha deixat una mica més desconcertat sobre l’autenticitat i el veritable missatge que vol transmetre el film.

500 Días Juntos de seguida s’escapa de l’estructura clàssica de qualsevol film. Tant pel que fa a l’estructura, com al contingut. I és que el muntatge no cronològic fa que, des de l’inici, ja sapiguem com estarà la situació cap al final, amb la qual cosa l’interès es focalitza en el desenvolupament dels fets que hi ha entremig. D’altra banda, una rotunda veu en off de seguida s’encarrega d’anunciar-nos que no estem davant la típica història de “noi coneix a noia”. Aquests dos factors converteixen el que passa a partir de llavors en relativament previsible i deixen tot el pes del film a l’evolució dels personatges (de la seva relació i a nivell individual) a partir dels diversos fets que es van succeint. El ritme narratiu és perfecte per una història d’aquestes característiques, ja que cap situació o escena s’allarga innecessàriament i l’aportació de cadascuna queda molt clara i acotada. Globalment, els 90 minuts de durada són un encert.

Un dels punts forts de 500 Días Juntos per arribar a l’espectador és aquesta vessant tan realista, que fa que qualsevol es pugui veure identificat en diversos moments del film, evocant situacions viscudes personalment. Salvant les seves particularitats, la història entre Tom i Summer pot resultar força comú i identificable amb la realitat, però aquesta sensació comença a desaparèixer quan el director decideix precipitar els fets cap al final, on crec que el film perd una mica el seu rumb. A banda d’una última escena, per mi, excessivament casual i massa forçada, crec que l’equilibri i el realisme presents fins ara en aquests 500 dies es perden i que la sensació final és que la peli acaba sent una mica massa ingènua.

Totes les actuacions són de notable alt. D’entre elles, Zooey Deschanel és l’indiscutible epicentre del film. Relativament desconeguda, l’actriu de Los Angeles captiva absolutament tothom i porta tot el pes argumental de la peli (per alguna cosa porta el seu nom al títol, la traducció del qual es carrega per complet tot el seu significat) a través d’un personatge força complex. Complex sobretot per Joseph Gordon-Levitt, qui va contínuament a remolc, però també plasma perfectament la naturalesa del seu personatge. Amb tot, estic segur que hi ha molts Toms i Summers escampats pel món. Destacar també el personatge de la germana de Tom, tan insòlit i graciós, com un pèl gratuit i exagerat.

Estem davant d’un d’aquells films que passen com l’aigua, dinàmic, agraït de veure, amb una història força propera i uns personatges fàcilment identificables amb la realitat. A més, la seva banda sonora inclou bones cançons de l’escena indie actual i també dels 80, un bon recurs per apropar-la encara més a un cert sector de públic. Llàstima, com ja he dit, d’aquest final difícil d’empassar. No obstant, molt recomanable en una època en què les estrenes no brillen especialment.

PIGEON: IMPOSSIBLE

Posted in Curtmetratges on 19 Novembre 2009 by Martí

De tant en tant, és bo recordar que des de fora de la gran indústria cinematogràfica també surten productes més que interessants, amb ben poc a envejar als que pareixen les grans “majors” americanes. El curtmetratge Pigeon: Impossible és un dels exemples que millor ho plasma. Podria projectar-se abans de qualsevol film de Pixar i ningú hi notaria cap diferència o devaluació de la qualitat. I és que realment no n’hi ha cap. No obstant, el seu responsable és Lucas Martell, qui, a banda de no ser català tot i aquest nom, va dedicar cinc anys a acabar aquesta peça de poc més de sis minuts. El resultat és més que notable, per això he decidit difondre’l a través del blog.

Pigeon: Impossible explica la història de Walter Beckett, un agent júnior de la CIA que rep un important maletí. Quan decideix fer una petita pausa per gaudir d’un petit capritx, es troba amb un colom que li farà la vida més difícil del que pensa en un primer moment. Amb un humor molt afinat, grans dosis d’acció força espectacular i algun homenatge força evident, fa passar una estona molt entretinguda i garanteix el riure a qualsevol espectador.

El curtmetratge ja ha estat premiat a diversos festivals de cinema, alguns d’ells tan importants com el de Montreal o el d’Amsterdam. També va ser guardonat a la recent edició de l’ArtFutura de Barcelona. Aquí el teniu, podeu mirar-lo aquí mateix o obrir-lo en HD a Youtube fent doble click, realment val la pena esperar que es carregui:

Font: Blogdecine

LA CINTA BLANCA – Tràiler

Posted in Avanços on 17 Novembre 2009 by Martí

Palma d’Or a Cannes 2009, Premi de la Crítica a San Sebastián i a Cannes, i sel·leccionada per Alemanya als Oscars. Poques pel·lícules han unificat tant la crítica a l’hora de qualificar-la com poc menys que una obra mestra que aquesta. I menys encara si estan escrites i dirigides per Michael Haneke. El director austríac, habitual sacsejador de ments amb films com Caché, Funny Games o La Pianista, sembla haver aconseguit el seu millor producte. La Cinta Blanca és un drama d’intriga ambientat en un poblet del nord d’Alemanya l’any 1913, just abans de l’inici de la 1a Guerra Mundial, on una sèrie de fets terribles i inexplicables trenquen de sobte la tranquil·litat que hi regna habitualment. El seu origen és totalment desconegut i serà el mestre de l’escola qui comenci a investigar  i anar descobrint poc a poc el per què de tot plegat.

La pel·lícula, rodada en blanc i negre, promet no deixar indiferent a l’espectador, però aquest cop sembla que de forma menys extrema que la que ens té acostumats Haneke. Els actors protagonistes són Christian Friedel i Suzanne Lothar, aquesta última una habitual dels films del director austríac, acompanyats d’un ampli repartiment alemany i austríac, en què diuen que destaquen les grans actuacions infantils. La Cinta Blanca, que aquí s’estrena el 15 de gener, és la gran favorita als Premis del Cine Europeu i promet ser una de les sensacions d’aquest inici d’any.

M’encanta el tràiler. Totalment anàrquic, sense desvetllar cap detall argumental i recollint una sèrie d’imatges que et deixen amb moltes ganes de saber de què va tot això exactament.

2012

Posted in Cine - Estrena on 14 Novembre 2009 by Martí

2012

2012

Director: Roland Emmerich

Intèrprets: John Cusack, Amanda Peet, Chiwetel Ejiofor, Thandie Newton, Oliver Platt, Woody Harrelson.

Gènere: Acció, ciència-ficció. USA, 2009. 150 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

A finals de 2009, un enginyer de l’Índia descobreix que les erupcions solars comencen a ser molt més fortes que de costum i que, al cap de tres anys, això tindrà fatals conseqüències per a la Terra. En comunicar-ho a un colega seu nord americà, aquest últim informa a la Casa Blanca, que comença a preparar-se per la catàstrofe. Arriba el 2012 i comencen a complir-se les prediccions, primer terratrèmols que acaben amb el moviment de les plaques terrestres i després tsunamis gegants que cobreixen pràcticament tots els continents. Mentre el món sencer es destrueix, una família intenta escapar i refugiar-se d’aquesta catàstrofe.

Afortunadament, poques vegades he sortit d’un cinema amb la sensació d’haver tirat els diners. Però ahir va ser una d’elles. No em sento enganyat, perquè coneixia el risc inherent a veure una pel·lícula com aquesta i tampoc hi vaig anar obligat per ningú, però reconec que tenia un mínim d’esperança (fins i tot vaig publicar el tràiler fa unes setmanes) que 2012 no caigués en els mateixos errors de sempre. Doncs hi cau, en tots, absolutament. El film és tal festival de convencionalismes, tòpics i previsibilitats que sembla fet a propòsit, com si realment s’ho estiguessin prenent en conya. Però no, estic segur que els seus creadors hi veuen emoció i solemnitat, i pensen que realment la transmeten a l’espectador. D’acord que aquest tipus de cinema té el seu segment de públic objectiu (del qual no formo part, definitivament), però, sincerament, no pensava que els productes nous d’aquest gènere fossin tan lamentables com 2012.

Dic això perquè se suposa que els avanços tecnològics haurien de permetre, a banda d’aconseguir imatges més espectaculars, més llibertat creativa, nous camins, fins i tot a nivell de guió. Però 2012 posa de manifest que s’alimenta completament dels títols anteriors del cinema catastròfic i que, si et poses a pensar, tots aquests acaben sent millors. Deep Impact, Independece Day, Armageddon, Poseidón o fins i tot La Guerra de los Mundos passen per la ment de l’espectador, en alguns casos de forma massa descarada i tot. Amb totes elles m’ho vaig passar millor que amb 2012. Dins dels límits del gènere, resultaven molt més efectives, incorporaven elements relativament originals i amb gràcia, i explicaven històries justetes, però acceptables. Aquí, les diferents trames, subtrames o microtrames s’ensorren a la mateixa velocitat que les ciutats a la pròpia peli.

2012_2

El guió de 2012 és un insult. Qualsevol tòpic o fet previsible, d’aquells en què penses “ara és quan…”, es compleix sense excepció. Tot és efectista, forçat i tan artificial que és impossible prendre’t el film amb un mínim de seriositat i, a conseqüència, la gran majoria d’escenes de tensió i suspens ho acaben perdent del tot. D’altra banda, tampoc pots identificar-te amb els personatges perquè són tots lamentables. Tots els protagonistes d’aquests films han d’estar divorciats, amb una relació difícil amb els fills i putejats perquè l’ex-dona té un altre novio, i al final acabar sent els herois? De veritat no existeix un altre punt de partida possible? John Cusack, per molt de carisma que se li pugui trobar, fa un paper insuls; per no parlar de Woody Harrelson, a la pell d’un personatge que, a banda de fer-te riure, sí, no s’aguanta per enlloc. La resta de connexions de les suposades trames paral·leles són cutres amb ganes.

Un altre element que em posa bastant dels nervis és l’ús de la música, que no acompanya o aporta, sinó que exagera o directament manipula. No falten els típics discursets amb la melodia èpica de fons, que intenta donar emoció on no n’hi ha per enlloc, o les etapes a tot volum per augmentar una mica més la grandiloqüència de certs fets. No es detecta cap element transgressor, cap gir inesperat, cap factor de risc que se surti dels paràmetres del gènere, tot es veu d’una hora lluny. Millor dit, de dues hores i mitja lluny, una duració que tampoc fa cap favor a la pel·lícula, ni a l’espectador. Penso si es pot salvar alguna cosa de 2012, i em costa molt. Un parell de gags, moments puntuals de destrucció, algunes cares de Woody Harrelson… i Thandie Newton. Poc més.

En fi, un error el pot tenir qualsevol, però passarà molt de temps abans que torni a confiar els meus vuit euros de l’entrada a un film d’aquest estil. Espero, si més no, que aquest post serveixi d’avís previ a possibles espectadors i els eviti aquesta pèrdua de temps i diners. Poques pel·lícules poden equiparar en la mesura que ho fa 2012 el seu propi argument amb el que representen cinematogràficament. És a dir, una catàstrofe.

GREEN ZONE – Tràiler

Posted in Avanços on 13 Novembre 2009 by Martí

Tot i que els rumors d’una quarta entrega són candents degut al final obert del tercer film, el director Paul Greengrass i l’actor Matt Damon no han esperat a un eventual retorn de la saga Bourne per a tornar a treballar junts. Green Zone és un thriller bèlic ambientat a la guerra d’Iraq, en què un oficial de l’exèrcit nordamericà es troba en una delicada situació després de descobrir certa informació que, teòricament, no havia de ser descoberta. Tot i que després de llegir això resulta difícil no pensar-ho, els creadors s’han afanyat a afirmar que no és “una més” de les tantes pel·lícules realitzades sobre aquesta temàtica. Haurem de confiar-hi, basant-nos sobretot en la trajectòria de Greengrass (Bloody Sunday, United 93, El Ultimátum de Bourne), i esperar que el film presenti de veritat aquests elements diferencials.

green zone poster

Matt Damon està acompanyat de Brendan Gleeson, Greg Kinnear, Amy Ryan i Jason Isaacs, completant un cartell que, sense destacar especialment pels noms, no pinta gens malament. Segons afirma el director i alguns dels protagonistes del film, no ens trobarem amb la típica crítica ferotge de caire polític a la guerra, ni amb un sermó pacifista i a favor de la igualtat, sinó amb una trama de conspiració ambientada en aquest moment i en aquest lloc. Naturalment, el rerefons de la guerra té un pes important, però sembla que no hem d’esperar un descarat missatge de denúncia ni res semblant.

D’altra banda, veurem si Greengrass torna a mostrar la seva direcció a vegades exageradament dinàmica, com a El Mito de Bourne, o s’ha calmat una mica com a El Ultimátum de Bourne. Ho sabrem la primavera de 2010. Aquest és el tràiler de Green Zone:

DEXTER EARLY CUTS

Posted in Sèries TV on 11 Novembre 2009 by Martí

La cadena americana de cable Showtime comença a treure una mica més de partit a la seva gallina dels ous d’or: Dexter. Sense anar més lluny, l’episodi del passat 27 d’octubre (6è de la temporada 4) va ser el programa més vist de tota la història de la cadena, amb més de dos milions d’espectadors. Ara, els seus creadors posen a disposició dels fans una nova via per acostar-se una mica més a un dels personatges més estranyament admirats i fascinants de la televisió.

Dexter Early Cuts consisteix en tres històries curtes animades, de quatre capítols cadascuna i entre minut i mig i dos minuts cada capítol, que ens expliquen els orígens del personatge de Dexter. No la seva infantesa, que ja s’inclou a la sèrie, sinó els seus primers passos en aquesta doble vida que porta ja d’adult. Les tres històries han estat dibuixades i animades, respectivament, per tres dels dibuixants de còmics més prestigiosos del moment.

dexter early cuts

El contingut d’aquestes històries es situa, cronològicament, abans de l’inici de la primera temporada, per tant no trepitja de cap manera el contingut de la sèrie. Així doncs, són accessibles a qualsevol tipus de públic sense por d’espatllar res en cas de no haver vist la sèrie (cosa que, d’altra banda, és un gran error). No obstant, sí que té més gràcia si s’està familiaritzat amb el protagonista, naturalment.

Cada setmana es penja un nou capítol a la web de Showtime. De moment, ja s’ha completat la primera història, animada en un estil que recorda lleugerament aquell genial fragment de Kill Bill vol.1. Home, el contingut queda un pèl escàs tenint en compte allò a què estem acostumats, però la direcció i la qualitat de l’animació són força bones. Ah, i està narrat pel mateix Michael C. Hall. En definitiva, una nova forma de veure l’assassí en sèrie preferit de la televisió.

Ja es poden trobar els quatre capítols subtitulats de la primera història: 1 / 2 / 3 / 4.

FESTIVAL IN-EDIT BEEFEATER 2009

Posted in Documental on 9 Novembre 2009 by Martí

Des de Bob Marley, Led Zeppelin, Johnny Cash i Neil Young, passant per Depeche Mode, Joy Division, Rolling Stones i Paul Weller, i fins a U2, R.E.M o alguns dels últims talents de la nostra música com Standstill. Sense que massa gent ho sàpiga (i potser ja va bé així), tots ells han passat per les sales Rex i Aribau Club de Barcelona del 30 d’octubre fins el 8 de novembre. El responsable, el Festival In-Edit Beefeater, que aquest any ha celebrat la seva setena edició i ha consolidat el seu rotund èxit, tant d’assistència com de qualitat de la seva programació.

ineditbeefeaterlogoinedit_web

Com que un servidor, a banda de cinèfil, és bastant melòman, aquesta era una cita perfecta per retrobar-me amb un gènere en què sempre penso que em perdo un munt de coses, com és el documental. La impossibilitat d’adequació a segons quins dies i horaris ha fet que només hagi pogut assistir a tres films, tot i que, en el fons, eren els que més ganes tenia de veure.

corbijn_joydivision

Shadow Play: The Making of Anton Corbijn

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Tota una vida dedicada a la fotografia, sense haver-la estudiat en cap moment, i aconseguint crear un estil inigualable. Quan les millors bandes de música del món es barallen per ser fotografiades per ell, és que Anton Corbijn té alguna cosa especial. I el documental així ho evidencia, explicant la carrera professional del fotògraf holandès fins el moment i mostrant-nos algunes de les seves millors imatges, com aquesta de Joy Division. Aquesta part més cronològica es combina amb el rodatge de la pel·lícula Control, en que Corbijn, debutant com a director de cine, ens va explicar de forma magistral la vida d’Ian Curtis, cantant d’aquesta banda.

Els inicis d’U2, R.E.M., Nirvana o Depeche Mode estan totalment lligats a la figura de Corbijn, així com el present de The Killers o Coldplay. L’holandès és autor de fotografies tan emblemàtiques com la portada de “The Joshua Tree” o els videoclips de “Heart Shaped Box” i la recent “All the Things that I’ve Done”. Naturalment, la banda sonora de Shadow Play és de luxe. El documental avança amb els testimonis de tota la gent que ha treballat amb Corbijn, des d’editors de revistes fins els propis Bono, Michael Stipe o David Gahan, qui es rendeixen als peus del fotògraf. Tota una lliçó de fotografia, d’esforç personal i de perseverança. Gran documental.

whitehead_popfilms

The Peter Whitehead Pop Promos

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Per qui no l’hagi reconegut o tingui seriosos dubtes de si és qui està pensant… sí, és Mick Jagger. Amb aquesta pinta apareixia en un dels primers videoclips considerats com a tal, a mitjans dels 60, amb Peter Whitehead darrere la càmera. El cineasta anglès va ser el primer en aprofitar l’auge del pop i convertir les seves “promos” en vídeos musicals. Després d’una introducció a càrrec del propi Whitehead, rodada expressament per a la projecció de Barcelona, la pel·lícula consisteix en una successió dels clips que va rodar durant la segona meitat dels anys 60. Curiós al principi, però força pesat a partir del cinquè o sisè.

A banda dels clips dels Stones, que malauradament són al final, quan ja t’has empassat una hora de la resta, un de Jimmy Hendrix i un altre parell de força graciosos, The Peter Whitehead Pop Promos no té gaire interès. El bon número de persones que van abandonar la sala així ho va il·lustrar. Decepció per una peli en què esperava més participació del responsable, explicant, per exemple, el rerefons del seu treball.

island-records

Keep on Running: 50 Years of Island Records

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Què tenen en comú Bob Marley, Spencer Davis Group, Cat Stevens, Grace Jones, U2, Pulp, Amy Winehouse i Keane? Musicalment, ben poca cosa, però tots han rebut l’empenta a les seves carreres de la mateixa discogràfica britànica, Island Records. El gran protagonista d’aquest film és Chris Blackwell, creador del segell, qui va començar promocionant la música ska jamaicana valent-se només del maleter del seu Mini i va acabar formant la discogràfica independent més important de la Història. Si no fos per Blackwell, Bob Marley no hauria esdevingut una llegenda i U2 no haurien passat del seu (desastrós) segon disc. Tot això, entre altres moltes històries que s’expliquen a Keep on Running: 50 Years of Island Records.

El film, de quasi hora i mitja de durada, centra bona part del seu contingut en els inicis del segell, fent una accelerada una mica massa pronunciada quan arriba als anys 90. Aquesta és la principal pega que se li pot posar, però, a banda d’això, es converteix en un brillant recorregut musical dels últims 50 anys en què poques vegades tens peus i cames sense seguir el ritme. Amb un molt bon guió i el prestigi de tots els testimonis, acaba resultant un notable producte que va complir les expectatives creades.

LES 10 ICONES CINEMATOGRÀFIQUES DE LA DÈCADA

Posted in General on 5 Novembre 2009 by Martí

En el seu número de Desembre 2009, la revista britànica Empire presenta, segons el criteri dels seus lectors en una votació popular, la llista de les 10 icones del cinema d’aquesta primera dècada del s.XXI. Són aquells personatges més memorables i influents de la gran pantalla des de l’any 2000 fins el 2009.

Com que no estava d’acord amb tres o quatre d’elles, he decidit refer la llista i adaptar-la al meu criteri. No estan presentades en cap mena d’ordre, ja que no es tracta d’un “top 10″, sinó que estan situades totes al mateix nivell. Aquesta és la meva llista:

gladiator

Maximo (Russell Crowe, Gladiator)

La primera gran icona de la dècada. Gladiator va revolucionar el cinema èpic i va evocar de nou les grans superproduccions sobre romans com Ben Hur o Espartaco. Russell Crowe es va guanyar un Oscar en una de les seves millors actuacions. Per la història i l’emoció que transmet, el gladiador Maximo Decimo Meridio serà recordat com una de les primeres grans figures del cine del s.XXI.

jason-bourne

Jason Bourne (Matt Damon, El Caso Bourne…)

Sens dubte, la millor trilogia d’acció en molt de temps. Matt Damon ha interpretat aquest personatge creat pel novel·lista Robert Ludlum en la seva recerca de la seva pròpia identitat i contra pràcticament tothom. Tot i que la segona, El Mito de Bourne, va baixar una miqueta, El Caso Bourne i especialment El Ultimátum de Bourne són dues grans pel·lícules d’aquest gènere.

the bride

La Novia (Uma Thurman, Kill Bill vol.1 i 2)

Després de set llargs anys d’espera, Tarantino va tornar a la càrrega amb una genial venjança anomenada Kill Bill i va donar a Uma Thurman el paper de la seva vida. Un a un, i sense cap tipus de compassió, “La Novia” va anar desfent-se de tots els seus enemics fins arribar a Bill. Durant un bon temps, les katanes i les bambes grogues van tornar a estar de moda.

bardem.country

Anton Chigurh (Javier Bardem, No es País Para Viejos)

El pentinat més horrible que he vist en molt de temps es va convertir en un dels assassins que més m’han atemorit en un cinema. Mirada fixa, caminar impassible i uns diàlegs tan descerebrats com estranyament difícils de rebatre. Chigurh és un dels “dolents de pel·lícula” més pertorbats i genuïns que he vist mai. I a més, apareix en la que també és una de les pelis de la dècada.

FILM Depp 2

Jack Sparrow (Johnny Depp, Piratas del Caribe)

La saga de Piratas del Caribe pot agradar més o menys (jo només en salvo la primera), però ningú pot negar que el seu indiscutible centre d’atenció és el capità Jack Sparrow. Aquest pirata bromista, saltarí i una mica afeminat que, gràcies a Johnny Depp, va reinterpretar l’habitual imatge rude i sanguinària dels pirates cinematogràfics i la va convertir en entranyable.

Donnie Darko

Donnie Darko (Jake Gyllenhaal, Donnie Darko)

És la icona més alternativa de totes i la que més debats ha generat, això segur. Donnie Darko es va convertir en un film de culte gràcies al núvol de teories que aixeca entre els espectadors un cop vista i la quasi inevitable necessitat de veure-la un altre cop. Gyllenhaal es va donar a conèixer definitivament gràcies a aquesta esgarrifosa mirada i a la complexitat del seu paper.

aragorn

Aragorn (Viggo Mortensen, El Señor de los Anillos)

Semblava que havia de ser Frodo, o Gandalf, però el final de la trilogia ens va deixar clar que el gran protagonista d’El Señor de los Anillos és Aragorn. Viggo Mortensen, a qui ni tan sols van nominar per un Oscar en cap dels tres anys, va pujar a la fama gràcies a un personatge èpic que ens va emocionar a molts, l’únic que realment evoluciona al llarg de les tres pel·lícules.

joker

Joker (Heath Ledger, El Caballero Oscuro)

Probablement és LA icona cinematogràfica d’aquesta dècada. No només per la excepcional actuació de Heath Ledger, sinó, òbviament, per la tràgica història que acompanya aquest actor. Ledger va reinventar de forma magistral el personatge i ens va deixar fascinats durant cada segon que apareixia en pantalla. De tota la llista, és sens dubte el més inigualable de tots.

wall-e

WALL·E (WALL·E)

Poques vegades un film m’ha deixat més embadalit que els primers 45 minuts de WALL·E. En ells, Pixar va aconseguir que milions de persones s’estimessin un personatge que no era ni humà, ni de veritat, i ni tan sols podia parlar. Un robot que va captivar tothom i va transmetre’ns molt més que la majoria de personatges de carn i ossos que podem veure al cine.

Memento

Leonard Shelby (Guy Pierce, Memento)

Ens va fer trencar el cap una bona estona mentre intentàvem connectar les peces de Memento, cosa que molts no vam fer de forma completa fins el segon visionat. L’excel·lent muntatge del film fa que l’espectador es posi a la pell de Leonard i pugui sentir, salvant les distàncies, el mateix que ell. Un dels personatges més originals, inquietants i absorbents d’aquests deu anys.

Respecte la llista elaborada per Empire, he descartat a Harry Potter (no n’he vist cap), Lobezno (tampoc), James Bond i Shaun Riley. Aquest tercer, protagonista de Zombies Party, passa per ser un personatge molt divertit en una genial sàtira del cinema de zombis, però d’aquí a ser una icona… coses dels anglesos, que no podien fer la llista sense incloure un local.

Espero l’opinió i crítica dels lectors sobre les deu icones proposades i també el seu vot en cas que n’haguessin d’escollir una per sobre de la resta.