SHUTTER ISLAND: Primer tràiler

Postejat Avanços el 8 Juliol 2009 per Martí

Amb un Oscar, per fi, sota el braç gràcies a Infiltrados, Martin Scorsese torna a posar-se darrere la càmera amb una pel·lícula que, de ben segur, no tindrà res a veure amb les històries de clans mafiosos irlandesos de Boston. Shutter Island ens traslladarà a la vessant més terrorífica i inquietant de Scorsese, aquella present a El Cabo del Miedo i Taxi Driver, i promet emocions fortes i respiracions sostingudes.

El film presenta un repartiment espectacular, però la veritat és que a mi ja em cansa veure el sr. DiCaprio a totes les pelis de Scorsese. Serà la quarta consecutiva, després de Gangs of New York, El Aviador i Infiltrados, i, tot i que en aquesta última i també a Revolutionary Road he detectat certa millora en la seva actuació, segueix sent un actor que em costa. Això sí, com he dit, la resta de noms promet: Mark Ruffalo, Ben Kingsley, Michelle Williams, Jackie Earle Haley o Max Von Sydow.

El tràiler, molt ben fet, per cert, ens presenta la història en la mesura perfecta. Dos agents dels U.S Marshals visiten un hospital psiquiàtric situat en una illa, on tanquen els assassins que presenten trastorns mentals. El motiu és investigar la misteriosa desaparició d’una de les internes i sembla que la seva estada allà per a descobrir-ho no serà gens plàcida. No té pinta de ser una obra mestra de Scorsese, però veurem si almenys resulta efectiva i impactant dins del seu gènere. Estrena prevista a finals d’octubre.

Deixa un comentari »

MILLENIUM I: LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LAS MUJERES

Postejat Cine - Estrena el 6 Juliol 2009 per Martí

millenium 1

Män Som Hatar Kvinnor

Director: Niels Arden Oplev

Intèrprets: Michael Nyqvist, Noomi Rapace, Sven-Bertil Taube, Peter Haber, Peter Andersson, Ingvar Hirdwall.

Gènere: Thriller, intriga, drama. Suècia, 2009. 140 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Mikael Blomqvist, editor en cap de la revista Millenium, acaba de perdre un judici en què ha estat condemnat per difamació contra un dels empresaris més importants de Suècia, Hans Wennerström. Al cap de pocs dies, rep una trucada d’un advocat que parla en nom de Henrik Vanger, president d’una d’un altre dels grans grups empresarials del país, que requereix els seus serveis per a una important investigació. Vanger ha contactat amb ell després de rebre un informe de Lisbeth Salander, una jove hacker de difícil caràcter que porta una vida força complicada.

Sí, al final vaig deixar-me portar per la corrent massiva i vaig decidir llegir-me la primera part d’aquesta famosa trilogia de la que tothom parla. El resultat: és comprensiva l’acceptació de tants lectors arreu del món pel magnetisme de la temàtica i els personatges (i també per la facilitat de lectura, per què no dir-ho), però no estem davant, ni molt menys, d’una obra de culte i veneració. Just després d’acabar-me el llibre (en poc més d’una setmana), vaig voler comprovar si l’adaptació cinematogràfica havia recollit l’essència de la novel·la, i haig de dir que no m’ha acabat de convèncer. Mai podrem saber què hauria dit Stieg Larsson després dels 140 minuts de Los Hombres que no Amaban a las Mujeres, però dubto que li hagués agradat gaire, ja que el film es dedica a seleccionar fragments del llibre i reenllaçar-los per intentar explicar el mateix amb molta menys informació. Això és propi de tota adaptació literària, naturalment, però en aquest cas, la peli es queda quasi sempre amb allò més superficial.

Dins de la seva comercialitat, la novel·la de Larsson conté un cert rerefons que afecta i ataca la societat, la premsa, l’economia i la indústria de Suècia. El film se n’oblida per complet i es centra només en la part més vistosa, la que està segur que li funcionarà i no li portarà problemes, per convertir-se purament en un thriller d’intriga sense cap valor que enriqueixi una mica la història. Crec que un dels grans errors de l’adaptació ha estat oblidar-se dels personatges, que per mi són el pilar bàsic del llibre. La presentació de Mikael Blomqvist i de Lisbeth Salander està feta amb presses i a base de sumar diverses escenes que ben poca cosa ens expliquen. El cas de Lisbeth nota de forma especial aquesta devaluació, i no només a la presentació, també al llarg de la peli. No és la Lisbeth Salander que hem llegit, és una versió “light” o “sense cafeïna”. Això fa que el personatge no enganxi tant i que et deixi una mica desencantat.

A Mikael Blomqvist li passa una altra cosa, i és que molts aspectes personals seus s’han eliminat. Les seves estranyes relacions amb Erika i Cecilia s’han perdut completament pel camí, i fins i tot la interacció amb Lisbeth té molta menys gràcia i intensitat. Així com al llibre la connexió entre ells es va forjant poc a poc i de forma peculiar, aquí són una parella sense cap tipus de química. No hi ha escenes de la seva convivència, que per mi tenen molt de pes, tot es concentra en la investigació, en la part més dinàmica i emocionant. Això és un clar exemple de la falta d’equilibri general de Los Hombres que no Amaban a las Mujeres. D’altra banda, no hi ha dubte que era necessària una retallada important de personatges, sobretot pel que fa a la família Vanger, però els que apareixen com a secundaris sembla que ho fan de forma circumstancial i no aporten gaire.

Pel que fa a la història, Larsson veu mutilades moltes de les seves parts, i fins i tot alguna modificada, desgraciadament durant el desenllaç. Com ja he dit, el film es dedica a anar passant de fragment a fragment del llibre, com si anés fent saltets, i això fa que la cohesió falli i que es notin les presses per explicar les coses amb massa rapidesa. No sabria dir si un espectador que no hagi llegit el llibre gaudiria d’aquest film, però potser com a thriller convencional sí que funcionaria, ja que s’ha de dir que, tot i passar clarament de les dues hores, es veu amb la mateixa facilitat que es llegeix el llibre. Un aspecte que sí que m’ha agradat és l’ambientació i les localitzacions, ja que realment reconeixes els llocs i situacions que havies imaginat anteriorment i això sempre facilita que t’identifiquis amb el que veus. Això sí, pel que fa a aspectes com la direcció, la banda sonora o la fotografia, tot resulta molt convencional.

Ja preveia que aquest post es convertiria en una gran comparació entre llibre i peli, però suposo que és inevitable, ja que mires la peli amb el llibre al cap tota l’estona, i detectes de seguida qualsevol canvi o anomalia. No era fàcil adaptar les 670 pàgines de Los Hombres que no Amaban a las Mujeres en un film, però la sensació és que la selecció feta sempre tira massa cap a allò espectacular, vistós, inquietant i estimulant per a l’espectador, en detriment de molta informació que tenia el valor suficient i necessari per aparèixer. Això fa que la peli en si sigui massa convencional i perdi diversos trets característics del llibre, cosa que li treu personalitat. Un crític de Cinemania deia: “És un film europeu rodat com si fós americà, però sense voler semblar-ho”. Em sembla una bona descripció. Els lectors del llibre sortiran decepcionats i els no lectors han de saber que els haurà faltat molt per conèixer. Ah, i segueixo sense creure’m que aquesta sigui Lisbeth Salander…

Deixa un comentari »

SHERLOCK HOLMES: Posters

Postejat Avanços el 29 Juny 2009 per Martí

Després de veure el primer tràiler, ara arriben els posters de la pròxima pel·lícula de Guy Ritchie, Sherlock Holmes. Queda força clar que l’element clau a explotar són els seus protagonistes principals, i en especial Robert Downey Jr. No sé jo si destacaran pel seu bon posat britànic tal com correspon als personatges, però la veritat és que veiem un Holmes i un Watson en una posició força xulesca i desafiant. En realitat, no desentona gens amb el tràiler. A mi encara em costa una mica reconèixer Sherlock Holmes, o almenys la idea que tinc d’ell, en aquest pentinat de Downe Jr.

Personalment, em quedo amb el tercer, sens dubte. Crec que és el que millor crea l’atmosfera adequada per a aquesta peli i que transmet molt més amb molta menys llum. Això sí, caldrà esperar encara perquè queda força pel 15 de gener de 2010.

sherlock1 sherlock2

sherlock3

Font: Empire

Deixa un comentari »

IT MIGHT GET LOUD: Tràiler

Postejat Avanços el 25 Juny 2009 per Martí

A cinc dies del concert més esperat de l’any a Barcelona (ja no queda res!), crec més que adequat presentar el tràiler d’un documental que s’estrenarà aquest estiu i que reuneix tres de les millors guitarres del món. El primer és Jimmy Page, integrant de la mítica banda dels anys 70 Led Zeppelin. El segon serà al Camp Nou la setmana que ve, The Edge, l’ànima musical d’U2. El tercer és una de les grans figures sorgides els últims anys, Jack White, dels momentàniament aturats The White Stripes. El director Davis Guggenheim (Una Verdád Incómoda) els reuneix a It Might Get Loud, i ja ens avisa amb el títol que la cosa pot pujar de volum…

El documental es planteja com una experiència única en què Page, de 65 anys, The Edge, de 48, i White, de 34, comparteixen la seva gran passió. Així doncs, el film és un autèntic xoc de generacions i de formes de veure i comprendre la música. Els protagonistes no només posen en comú les seves vivències, els motius que els van portar a dedicar-se a això o les seves inspiracions, també poden mostrar-nos alguns petits secrets de la professió. Si més no, això deixa entreveure el tràiler per part de The Edge. Sembla clar, doncs, que It Might Get Loud resultarà un exercici de descobriment d’allò que s’amaga darrere d’aquest so que en ocasions ens deixa totalment hipnotitzats, a banda d’una atractiva trobada entre tres genis tan diferents, però amb un nexe comú.

Imprescindible per a tots els melòmans i més que recomanable a tothom que simplement tingui ganes de conèixer més interiorment a tres icones de l’escena musical contemporània. O encara que sigui per curiositat de veure The Edge parlant, cosa que a U2 sembla reservat al pesadet del Bono… En tot cas, serà un documental a tenir en compte i que de ben segur no em perdré quan s’estreni a les nostres sales. En principi, serà el 14 d’agost.

Deixa un comentari »

LOS MUNDOS DE CORALINE

Postejat Cine - Estrena el 24 Juny 2009 per Martí

coraline

Coraline

Director: Henry Selick

Veus originals: Dakota Fanning, Teri Hatcher, John Hodgman, Jennifer Saunders, Dawn French, Robert Bailey Jr.

Gènere: Animació, fantàstic, aventures. USA, 2009. 95 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

La família de Coraline s’acaba de mudar a la muntanya, a una vella casa situada al peu del bosc. Amb els dos pares totalment dedicats a la seva feina i els amics lluny, Coraline s’avorreix i decideix anar al bosc a trobar un vell pou abandonat. Allà es troba amb Wybie, un noi força estrany, acompanyat d’un misteriós gat, que més tard li dóna una nina completament igual a ella. Sense que la convivència amb els seus pares millori gens, Coraline no es separa d’ella en cap moment, però una nit la nina sembla conduir-la cap a una porta que fins ara no havia explorat del tot.

Resulta curiós (i no ha estat intencionat) que pengi aquest post ara, ja que presenta dos lligams molt significatius amb el que vaig penjar fa un parell de dies. El primer és que Los Mundos de Coraline és una pel·lícula dirigida per Henry Selick, director també de Pesadilla Antes de Navidad, un film que tothom creu erròniament que va ser dirigit per Tim Burton (ell en va escriure el guió i el va produir). El segon és que ens trobem davant d’una història amb clares reminiscències a Alícia al País de les Meravelles, precisament l’últim projecte de Burton i últim post que havia publicat al blog. Un cop citades les coincidències, ens centrem en la peli, que ha tingut una gran acollida per part de la crítica i també del públic, i que realment és d’una bona qualitat tant visual com narrativa, però que tampoc arriba a entusiasmar o fascinar.

El primer que s’aprecia de Los Mundos de Coraline és que l’animació usant la tècnica stop motion, la mateixa que Selick va usar a Pesadilla Antes de Navidad, arriba a un nivell impressionant. Es tracta d’una animació fotograma a fotograma, usant figuretes dels personatges en paisatges i espais en miniatura, i processada després per ordinador. Tot i haver evolucionat força, aquesta tècnica conté una certa essència clàssica que s’ha perdut amb l’actual animació en 3D per ordinador i permet admirar la part més artesanal de la realització del film, més refinada que la plastilina de Wallace & Gromit, però lluny dels Pixar, Dreamworks i companyia. Això permet una caracterització molt exagerada dels personatges, però no li treu un gran realisme quant a la seva expressivitat, sobretot de les cares.

La pel·lícula aconsegueix, en gran mesura, fugir dels excessos en aquest sentit, però es reserva diversos moments estrella en què un es queda embadalit davant la pantalla. Així com les últimes pelis de Pixar ja ens les prenem com films convencionals, obviant el fet que siguin d’animació, Los Mundos de Coraline és d’aquelles que busca fer sortir el nen que tots portem dins i mitjançant la seva protagonista ens trasllada una idea que, en realitat, no només és pròpia de la nostra etapa infantil. Crec que és una peli que poden gaudir nens i adults, i que els dos en reben un missatge força clar. A més, de ben segur que pares i fills es veuran reflectits en moltes situacions de la peli. No obstant, així com els més petits voldran ser Coraline durant uns quants dies, pel públic adult es tracta d’una peli més momentània, que es gaudeix durant la seva hora i mitja de durada, però que, per alguna raó, s’oblida amb facilitat.

D’una banda, s’ha de dir que al film li costa una mica arrencar i que la primera mitja hora costa una mica. En realitat, la peli alterna moments de caire més infantil amb d’altres que no ho són tant, no fins al punt de fer-nos sentir que estem mirant una peli per a nens, però sí perquè el públic adult es prengui segons quines coses de forma més superficial. D’altra banda, la resolució de la història resulta una mica sobtada i l’explicació de tot plegat és una mica precipitada, amb alguns recursos de guió una mica apedaçats, i és una llàstima perquè són els millors moments del film. Pensant-hi després, crec que s’hagués pogut reservar una mica més de temps per aquesta part i estalviar-se’n en d’altres. Potser per això, Los Mundos de Coraline no deixa tanta empremta a la memòria i es queda en un conte fantàstic i molt ben fet, que acaba quan passen els títol de crèdit finals.

L’estructura temàtica, el missatge i més d’un element que és quasi idèntic, també recorden clarament a El Laberinto del Fauno, però lògicament el to és molt menys dramàtic i violent. Les dues ens mostren aquesta via d’escapament que busquen els nens davant d’una situació que no els agrada i aquesta capacitat d’imaginar i introduïr-se en una vida perfecta per a ells, fins que descobreixen que res és perfecte. Los Mundos de Coraline pren aquest missatge i el trasllada a un producte notable dins del gènere de l’animació, amb una factura visual i un estil molt atractius. Potser n’esperava una mica més després de veure la reacció generalitzada tan positiva, però, al cap i a la fi, el millor és intentar posar-nos als ulls d’un nen i deixar que Coraline ens faci de guia durant una estona.

3 Comentari »

ALICIA EN EL PAÍS DE LAS MARAVILLAS: Primeres imatges, by Tim Burton

Postejat Avanços el 22 Juny 2009 per Martí

Si actualment hi ha algun director conegut per dotar el seu cinema d’un estil visual genuí i incomparable, aquest és Tim Burton. És per això que, de la mà del director californià, qualsevol història pot prendre una dimensió completament diferent de la que havíem vist fins ara. I, qui sap, potser troba aquella interpretació idònia que fins ara ningú havia sabut trobar. Per posar un exemple, que a algú tan poc amic dels musicals com jo li entusiasmés Sweeney Todd, significa que alguna cosa especial, alguna atracció oculta, tenia aquella pel·lícula.

Si parlem d’Alícia al País de les Meravelles, no hi ha dubte que estem davant d’una de les obres fantàstiques més populars del món, i també una de les més estudiades i interpretades. Per tant, posats a reinterpretar-la al cinema, qui millor que Tim Burton per encarregar-se’n. Fins avui, l’estètica del film era una incògnita, però la web del diari USA Today ha revelat tres imatges que comencen a revelar l’aspecte de personatges i paisatges. La pel·lícula s’està rodant en “3D Motion Capture”, és a dir, que serà una animació en tres dimensions, creada a partir de l’aspecte i moviments d’actors reals. Entre ells, els habituals de Burton, Johnny Depp i Helena Bonham Carter, juntament amb Anne Hathaway, Michael Sheen, Christopher Lee i Mia Wasikowska.

L’estrena està prevista per la primavera de 2010, i jo crec que serà d’aquelles que comportarà visita obligada al cinema. Una altra cosa no ho sé, però color no en faltarà.

alicewonderland1

alicewonderland2

alicewonderland3

Font: Europa Press

Deixa un comentari »

HOME

Postejat Documental el 19 Juny 2009 per Martí

home2

Home

Director: Yann Arthus-Bertrand

Gènere: Documental. França, 2009. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

La Terra fa milions d’anys que existeix, però l’ésser humà només en fa 200.000 que hi habita. No obstant, durant tot aquest temps, la seva acció ha anat transformant poc a poc l’estat inicial del planeta, trencant l’equilibri natural que presentava. Aquest fet s’ha intensificat de forma espectacular a partir del s.XX, i actualment tots els seus recursos es troben en perill d’esgotament. “Home” fa un recorregut per la Terra mostrant la interacció de l’home amb el seu entorn i els danys que ha provocat.

Després d’Una Verdad Incómoda i Tierra, dos documentals molt diferents, però amb un mateix missatge de marcat caràcter ecologista, ara arriba Home. Aquesta producció francesa plasma cinematogràficament el treball del fotògraf Yann Arthus-Bertrand, conegut per l’espectacularitat de les seves fotografies de paisatges d’arreu del món, i hi afegeix un guió amb una clara voluntat conscienciadora del mal que, entre tots, estem fent al nostre planeta. El primer aspecte, el més visual, és un autèntic plaer per la vista; el segon, a banda de sonar-nos a la mateixa història de sempre (encara que sigui veritat), és el que acaba aconseguint un efecte contrari al desitjat pel film. I la pena és que és precisament aquest element narratiu el que dóna sentit a la peli com a tal, ja que, si no, es limitaria a una sèrie d’imatges espectaculars que van passant com si fós una presentació de PowerPoint.

Comencem amb el millor de Home, que són aquestes imatges increïbles, algunes quasi hipnòtiques, que ens regala des de diverses parts del món (va ser rodada en més de 50 països). Amb una definició altíssima i una qualitat de color espectacular, la càmara aèria ens descobreix formes i moviments que probablement no havíem vist fins ara, si més no, des d’aquest punt de vista. Des dels poblats més perduts d’Àfrica, en què la vida no ha canviat des de fa segles, fins a les ciutats més grans i modernes del món, com Nova York, Tokio o Dubai. El film juga contínuament amb els contrastos, en fer-nos veure com els habitants d’un mateix planeta poden ser tan diferents entre ells, però al mateix temps ens mostra la vinculació que acaba existint entre ells. Raó no els falta, però, si ho penses fredament, tampoc ens estan descobrint la sopa d’all ara…

I és que el gran problema de Home és que aquest fil conductor que vol posar a les imatges, amb la seva introducció, nus i desenllaç, és un fil molt fluix. Per reiteratiu, per divagant, per artificialment poètic en ocasions i per mancat de qualsevol gràcia i originalitat. Així com Tierra destacava per un guió molt ben aconseguit en els aspectes cronològic i de cohesió, i a més presentava la imponent veu de Constantino Romero, aquí ens trobem amb una Glenn Close (o Salma Hayek en castellà) que es limita a llegir, i poc més, un text molt poc àgil i molt irregular. Els canvis de situació o de tema s’aguanten amb pinces i el to en general és avorrit, d’aquells que conviden a parar una estona i seguir després. Globalment, el que veiem és molt millor del que escoltem, i en un documental d’hora i mitja, això queda accentuat de tal forma que arribem al final una mica impacients perquè acabi ja. Un tema que ens hauria d’interessar, i molt, ens acaba cansant. Aquest és l’efecte contrari al desitjat del que parlava abans.

Un altre problema del documental és que el seu missatge no queda massa definit. Un cert catastrofisme planeja durant gran part del film, però als minuts finals sembla que se’ns torni esperançador de cop. En què quedem. Un altre element són les dades que s’entesta a donar-nos (sembla que sigui una condició indispensable per fer documentals d’aquest tipus), que entren en l’habitual dubte de si estan realment contrastades o no. I no és que vulgui qüestionar el que ens expliquen, perquè el problema existeix i és greu, però el recurs de les xifres (el mateix que fa servir Al Gore a Una Verdad Incómoda) no el trobo sempre encertat. Al cap i a la fi, la gent no s’ha de guiar per les xifres, sinó per les imatges que mostra Home, que ja tenen prou força i impacte per si soles.

Com a resum, jo diria que Home és un recull d’imatges espectaculars a les quals s’han afegit diversos elements que els fan més mal que bé. S’havia de fer així per a poder realitzar el documental, sí, però segur que el producte hagués pogut ser molt més dinàmic i menys monòton. Val la pena veure’l per gaudir-lo amb la vista, per descobrir racons impressionants del planeta que desconeixíem, però si es fa alguna o algunes pauses durant el visionat, serà totalment comprensible. El fet que es pugui veure online encara hi ajuda més.

Aquesta és la direcció per veure el documental a YouTube. Està disponible en castellà, francès, anglès subtitulat i rus. És molt recomanable veure’l en HD, triga una mica a carregar-se, però val la pena: HOME

Deixa un comentari »

PREMIS BLOCS CATALUNYA 2009: Votacions

Postejat General el 18 Juny 2009 per Martí

premisblocs2009

Després de quedar finalista a la categoria de Cultura dels Premis Blocs Catalunya 2008, aquest any he tornat a inscriure el blog a la segona edició d’aquest certamen, organitzat per Stic.cat, per intentar millorar el resultat. Sí, això implicaria guanyar, digueu-me ambiciós, però almenys després no es podrà dir que no ho he intentat. La primera edició dels premis ja va ser un èxit gràcies als més de 500 blocs inscrits, però també va evidenciar que faltaven coses per pulir, per això aquest any presenta alguns canvis.

Aquest any, les categories han estat reconfigurades i es redueixen a vuit. Així doncs, si l’any passat estava inscrit a Cinema en un inici, però vaig acabar finalista de Cultura, ara passo a estar dins d’aquesta última. Això fa que el nombre de blogs sigui sensiblement més alt i, per tant, la competència molt més alta.

La mecànica de votació és la mateixa que l’any passat. Després de la votació popular, quedaran cinc blocs finalistes, entre els quals un jurat decidirà a qui atorgar el premi. Per tant, si decidiu que aquest blog mereix el vostre vot, cosa que realment agrairia, per què no dir-ho, heu de posar la vostra direcció de correu electrònic i després clicar al link que us arribarà en un mail de confirmació. Atenció, només es comptabilitza el vot un cop clicat el link que us arriba per mail!

vot2Votar M.A.Confidential

Gràcies a tots de forma anticipada!

YES, WE CAN!

4 Comentari »

LA CARRETERA: Primer tràiler

Postejat Avanços el 14 Juny 2009 per Martí

Tal com ja vaig publicar fa quasi un any en un primer anunci, la última obra de l’escriptor americà Cormac McCarthy, autor de No Es País Para Viejos, també tindrà la seva adaptació a la gran pantalla. Es tracta de La Carretera, una novel·la que poc té a veure amb la que van agafar els germans Coen fa dos anys. Llavors, tot just m’havia acabat el llibre i ara encara recordo la seva immensa capacitat per a transmetre d’una forma molt sensorial tot allò que vivien els dos protagonistes. El cert és que La Carretera no és una novel·la fàcil d’adaptar, per això tinc ganes de veure’n el resultat.

De moment, el primer tràiler ja desvetlla alguns canvis o, si més no, la inclusió d’elements inexistents al llibre. I haig de dir que un d’ells no m’ha agradat gens, ja que trenca un dels aspectes més atractius de la història. No obstant, sí que m’agrada l’elecció de Viggo Mortensen com a encarregat d’interpretar al pare protagonista i també he vist algunes imatges força semblants a les que et vénen al cap mentre devores les pàgines de La Carretera. Aprofito per recomanar a tothom aquesta novel·la i animar a que es llegeixi abans de veure el film.

La pel·lícula s’havia d’estrenar el passat gener a Estats Units, però finalment s’ha retardat a l’octubre. Aquí encara no tenim data d’estrena.

Deixa un comentari »

TERMINATOR SALVATION

Postejat Cine - Estrena el 10 Juny 2009 per Martí

Terminator Salvation

Terminator Salvation

Director: McG

Intèrprets: Christian Bale, Sam Worthington, Anton Yelchi, Bryce Dallas Howard, Helena Bonham Carter.

Gènere: Acció, ciència-ficció. USA, 2009. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Any 2018. El dia del judici final ja ha passat. Tot està arrassat i Skynet controla les grans ciutats gràcies al seu armament i els seus Terminator, cada cop més evolucionats. No obstant, la Resistència, amb John Connor com a líder carismàtic, també s’ha militaritzat i organitzat, i no cessa en el seu intent d’acabar amb Skynet. En una missió, Connor i el seu equip descobreixen el projecte més nou de la companyia i es decideixen a evitar-ho. Pel mig, un nom crucial i bàsic per l’existència de Connor, el de Kyle Reeves.

Ha arribat l’estiu i això es nota a les sales de cinema. Després d’un mes de maig força lamentable en termes de cartellera (només cal veure la sequera d’articles de pel·lícules al blog), comencen a caure les primeres grans superproduccions disposades a alimentar-se del bon temps i les ganes de sortir més de casa per part de la gran majoria. No obstant, Terminator Salvation mereix que la separem una mica, tampoc massa, només pel fet de seguir un llegat que va marcar el cinema d’acció i ciència-ficció de finals del segle XX. I la veritat és que ho fa de forma més que acceptable, tenint en compte el que podem esperar de quartes parts. El film destaca per la seva capacitat de desfer-se de tota la palla i anar directament a allò que ens importa, amb descansos comptats i una clara evolució de menys a més.

La peli comença massa revolucionada, desbocada, amb una primera seqüència que de tan trepidant es converteix en marejant per culpa d’una càmera hiperactiva i un muntatge un pèl passat de voltes. Això sí, pel mig ens regala alguna que altra flipada, com un pla seqüència en què sortim i entrem d’un helicòpter un parell de cops, que, perquè enganyar-nos, són la salsa d’un film com aquest. No obstant, reitero que aquests punts de vista de videojoc i la excessiva inquietud de l’objectiu acaben empatxant. Es nota que aquest tal McG prové del videoclip i deu tenir pànic a la càmera fixa, però, per sort, la direcció es modera una mica a partir de cert punt i la sensació de moure’t més tu que els protagonistes desapareix.

Terminator Salvation és, no obstant, un 90% d’acció. A favor, que al final t’aconsegueix transmetre les pulsacions adequades per a poder gaudir de les nombroses lluites i persecucions; en contra, que no es cuida gaire de deixar ben clars certs aspectes del guió que en realitat són vitals per a explicar el que passa i el lligam amb l’inici de la saga Terminator. Crec que és el propi espectador qui després ha d’encaixar algunes peces (la conversa sortint del cine així ho corrobora), perquè amb quatre diàlegs que hi dediquen no hi ha molt temps per processar-ho. Precisament, un dels aspectes més positius de Terminator Salvation és el seu respecte a la resta de la saga, fins i tot amb la inclusió de més d’una referència directa i que sempre agrada a l’espectador.

Una de les grans atraccions del film és, sens dubte, Christian Bale. L’actor de moda (Batman i John Connor en un any, no està gens malament) és l’ànima de la peli, però el seu protagonisme no és insultant, ni molt menys. I és que la trama de Sam Worthington té un pes no gaire menor, cosa que crec que enriqueix força la peli i evita que segueixi un sol camí només. Això sí, no hi ha dubte que el carisma de Bale s’imposa i que és una gran elecció per al personatge. Al seu voltant, uns efectes especials espectaculars i un estil visual que pren diverses referències (Blade Runner és una de les més evidents) per a mostrar-nos un paisatge post-apocalíptic i bastant “underground”.

No m’ha decebut aquest Terminator Salvation, però tampoc m’ha enganxat (sí, Terminator 2 segueix insuperable). Això sí, aconsegueix distingir-se de la resta, adoptar un estil propi i presentar una estructura molt més acotada que les seves antecessores, en el sentit que es focalitza a consciència amb el que vol explicar i deixa estar la resta. Com tota peli d’acció, té un munt de situacions en què posar a prova la versemblança del que veus ja és innecessari de tan obvi que resulta, però, globalment, és un bon producte dins d’aquest gènere. Grans racions de crispetes, i a gaudir. Pròxim capítol, el 2011.

4 Comentari »

Entrades Següents »