superherois

All posts tagged superherois

MAN OF STEEL – Primer tràiler

Posted by Martí on 25 de Juliol de 2012
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , , , , , . 2 comentaris

S’acaba la saga Batman i recomença la saga Superman. L’altre gran superheroi de DC Comics tindrà una nova oportunitat després de les males crítiques que va rebre Superman Returns, que per cert, a mi no em va semblar tan dolenta. Un cop més Christopher Nolan estarà darrere del projecte, però aquest cop com a productor i guionista, cedint-li la direcció a Zack Snyder (300, Watchmen). En tot cas, fa tota la impressió que Man of Steel buscarà seguir els mateixos passos que els de Batman Begins, endinsant-se més en els orígens del personatge i profunditzant en els motius personals que el porten a convertir-se en el que tots coneixem.

Continue Reading

THE DARK KNIGHT RISES – Primer tràiler

Posted by Martí on 18 de Juliol de 2011
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , , , . 2 comentaris

Comença el compte enrere cap al desenllaç de la que de ben segur serà una de les trilogies amb més qualitat del cinema contemporani, i probablement la millor dins el gènere dels superherois. Després de Batman Begins (2005) i El Caballero Oscuro (2008), Christopher Nolan presentarà l’estiu de 2012 The Dark Knight Rises, on un Batman totalment rebutjat per la societat haurà de refer el seu nom i replantejar-se la seva existència i tornar-se a guanyar l’admiració que mereix. Tal com passava en els dos films precedents, aquesta tercera part es presenta força crepuscular i profunda, amb grans dosis d’acció i l’espectacularitat visual que Nolan ha infligit a tota la saga. De moment, el primer póster ja torna a ser una passada.

The Dark Knight Rises tornarà a comptar amb el genial Christian Bale com a Batman, i també hi completaran la saga Michael Caine, Morgan Freeman i Gary Oldman. Les noves incorporacions porten clarament el segell de Nolan, que ha “fitxat” tres dels noms que ja va dirigir a Origen, com Joseph Gordon-Levitt, Marion Cotillard i Tom Hardy; aquest últim interpretarà Bane, el principal enemic de Batman en aquesta pel·lícula. L’altra gran novetat és la presència d’Anne Hathaway com a Catwoman.

El tràiler, no ens enganyem, no desvetlla gran cosa a nivell d’imatges del film, però desperta el cuquet que ja no s’adormirà fins d’aquí un any, el 26 de juliol de 2012. És possible que aquí el títol es tradueixi com El Auge del Caballero Oscuro.

MEGAMIND

Posted by Martí on 9 de Desembre de 2010
Posted in: Animació, Cine - 2010. Tagged: , , , , , , , , . 8 comentaris

Megamind

Director: Tom McGrath

Veus originals: Will Ferrell, Tina Fey, Brad Pitt, Jonah Hill, David Cross, Ben Stiller, J.K. Simmons.

Gènere: Animació, acció, comèdia. USA, 2010. 95 min.


La ciutat de Metro City viu sota l’eterna lluita entre Metro Man, el gran superheroi venerat i estimat per tothom, i Megamind, el dolent que intenta una vegada darrere l’altra batre’l i fer-se amb el control de la ciutat. Un dia, Megamind aconsegueix escapar de la presó on és reclòs i, després d’una gran lluita, acaba amb Metro Man. Gràcies a això, es converteix en amo i senyor de la ciutat i comença a acumular totes les riqueses possibles. No obstant, un dia s’adona que la seva vida no té sentit sense un super heroi a qui enfrontar-se, per tant decideix crear-ne un.

En l’actual gènere d’animació, és inevitable no deixar de repetir que Pixar està un esglaó per sobre la resta gràcies a la seva capacitat i sensibilitat per tocar la fibra a l’espectador amb les seves obres mestres. La resta de propostes solen quedar-se en simples entreteniments que s’aguanten per gags puntuals que no aconsegueixen amaguen un argument fluix i previsible. No obstant, dins d’aquest segon nivell, Megamind ocupa una posició preferent. Aquesta vegada, DreamWorks ha aconseguit lligar una història més digna i seriosa, amb un rerefons més sòlid i un equilibri global força bo en quan a ritme i dosis d’humor. És cert que la pel·lícula no va gaire més enllà de l’entreteniment pur i dur, però amb una fórmula molt més encertada que tants altres intents infructuosos i amb una factura tècnica realment espectacular.

Tot i focalitzar-se en una temàtica que està un pèl cremada com la dels superherois i la llarga ombra del precedent de Los Increíbles amenaçant des de dalt, Megamind sorprèn amb un plantejament menys superficial del que es podria esperar i uns personatges amb força profunditat i preocupats per la seva existència. El film no és un simple duel heroi contra malvat, ja que aquesta dualitat queda força indefinida i els papers es tergiversen durant el film, bàsicament degut a aquest malvat no tan malvat anomenat Megamind. Recordo que, esperant per entrar al cinema, una mare que en sortia li preguntava al seu fill qui era el bo, i el fill responia que el blau. Aquest petit “spoiler” involuntari evidencia que s’aconsegueix construir un personatge amb tots els requisits per ser dolent i donar-li un carisma especial perquè acabi sent entranyable.

El guió, tot i ser un prodigi, està ben treballat i incorpora bons girs argumentals, i té l’habilitat de fer evolucionar els personatges i, en ocasions, fins i tot deixar en segon terme el fet que siguin superherois i fent sorgir el seu costat més humà. També destaca el fet que tots els personatges tenen un pes important, incloent els més inesperats. Com a punt negatiu, diria que els diàlegs són més aviat fluixets, massa plans en més d’un moment, així com una mica mancats d’humor més directe. De la mateixa forma, no té tampoc grans moments hilarants. No obstant, tot plegat resulta força més elaborat que la gran majoria de films d’animació que s’estrenen cada any. Megamind no és d’aquelles pel·lícules construïdes a partir de quatre gags, sinó d’una bona base i sense tirar pel camí més fàcil.

L’apartat tècnic mereix una menció especial. Tot i que ja hem arribat a uns nivells d’animació en 3D en què la qualitat ja és igual d’alta en tots els films, s’ha de subratllar el gran treball de les textures que hi ha darrere de Megamind (hi ha una escena sota la pluja especialment admirable), així com l’espectacular disseny de la ciutat i els diferents entorns. La qualitat de l’animació en les escenes d’acció és també impressionant, i queda realçada per la valenta direcció de Tom McGrath (director de Madagascar), que imprimeix un ritme frenètic, ajudat per una banda sonora que no passa desapercebuda. “Highway to Hell” de AC/DC, “Welcome to the Jungle” de Guns’n’Roses o “Bad” de Michael Jackson són eleccions relativament fàcils, però el cert és que funcionen molt bé. Les composicions originals de Hans Zimmer també aporten molta èpica.

Megamind conforma un d’aquells productes d’animació susceptibles d’agradar tant a nens com adults, però que resulta força més satisfactori per aquest segon grup del que normalment estem acostumats. Gràcies a l’originalitat amb què es desenvolupa la història i la bona caracterització i construcció dels personatges, el resultat és més rodó i es té la sensació que realment aporta coses noves al gènere i transmet missatges més transcendents del que sembla. D’altra banda, tot i que segueixo dient que el 3D em molesta al principi i després trobo que no aporta tant, no hi ha dubte que és una tecnologia que només funciona amb l’animació. Això sí, pagar l’entrada segueix fent mal; sort que la divertida hora i mitja de Megamind et fa sortir amb la sensació que ha valgut la pena.

KICK-ASS

Posted by Martí on 7 de Juny de 2010
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , , , , . 7 comentaris

Kick-Ass

Director: Matthew Vaughn

Intèrprets: Aaron Johnson, Nicolas Cage, Mark Strong, Chloe Moretz, Chistopher Mintz-Plasse, Lyndsy Fonseca.

Gènere: Còmic, comèdia, acció. USA, 2010. 120 min.


Dave Lizewski és un adolescent que forma part del grupet de “frikis” de l’institut, a qui sempre atraquen pel carrer i ignoren les noies amb qui es fixa. La seva gran afició als còmics fa que un dia es plantegi la idea de convertir-se en un superheroi, tot i que no té cap mena de poder ni entrenament específic. Així doncs, Dave decideix comprar-se una disfressa per internet i sortir al carrer disposat a combatre el crim, inconscient que està a punt de fer realitat el seu somni i que no és l’únic de la seva condició.

Agafar els esquemes que defineixen un cert gènere o subgènere cinematogràfic i capgirar-los o exagerar-los en clau humorística és una pràctica que s’està estenent per Hollywood. I amb molt d’èxit. Fa uns quants mesos, Bienvenidos a Zombieland sorprenia tant al públic com a la crítica amb una paròdia fresca i desenfadada de les pel·lícules de zombis. Ara, ens arriba un projecte amb el mateix propòsit, però de dimensions força més ambicioses. No tinc cap dubte que Kick-Ass serà una de les sensacions d’aquest inici d’estiu i que deixarà sorprès a més d’un que la vagi a veure amb el temor de trobar-se una simple tonteria per a adolescents. I és que darrere d’aquesta esbojarrada i divertida comèdia d’acció amb superherois d’estar per casa s’amaga un retrat més proper del que sembla de la societat en què vivim.

Kick-Ass és una pel·lícula anàrquica en tots els sentits, que desmitifica per complet el concepte de superheroi i destrossa tots els estereotips que rodegen aquest tipus de pel·lícules. Començant pel protagonista, un adolescent de tendència perdedora, completament desmotivat per tot, que pren la decisió més idiota de la seva vida. Una decisió que a qualsevol altre país l’hagués deixat mort o empresonat, però que a Estats Units l’acaba convertint en la figura més popular de Nova York. Una visió sobredimensionada, sí, però és innegable que hi ha hagut casos equiparables gràcies a la “generació Youtube” i les xarxes socials, especialment en una societat tan mitòmana com la nord-americana. En el fons, Dave representa el somni de tot fan dels còmics, de com aquesta projecció que un fa cap el seu ídol pot ser real. I el film ho mostra de forma tan ridícula, cafre i irreverent, que no perd ni un gram de relativa veracitat.

La pel·lícula és un autèntic despropòsit, que juga i es burla amb els diferents tòpics del gènere i no s’amaga a l’hora d’oferir escenes ultraviolentes i sanguinàries, uns excessos que, lluny de desafinar, concorden perfectament amb l’estil del conjunt. En aquest sentit, s’ha de destacar la inestimable intervenció de Nicolas Cage (de les actuacions més autèntiques que li he vist) i sobretot de Chloe Moretz, una nena de 13 anys que es menja amb patates la resta de repartiment i protagonitza seqüències d’acció realment espectaculars, dignes del propi Chuck Norris o Jet Li. A sobre, té uns diàlegs sensacionals. No hi ha dubte, amb Kick-Ass ha nascut una estrella de la qual sentirem a parlar. Per la seva banda, Aaron Johnson encaixa a la perfecció com a protagonista, combinant aquest “look” de pringat d’institut amb un gran carisma, el mateix que acaba generant el personatge de Kick-Ass. Més que els superherois clàssics? No goso donar una resposta.

Matthew Vaughn demostra que es pren la pel·lícula seriosament, però al mateix temps amb l’absurditat i la poca vergonya que la caracteritza. El productor de Snatch i director de Layer Cake roda a la perfecció unes escenes d’acció trepidants, de clares reminiscències a John Woo (al qual citen explícitament durant el film), i que es converteix en tot un homenatge al món del còmic i tot el que l’envolta. Fins i tot una part està realitzada recreant les vinyetes del propi còmic al qual adapta la peli. La figura dels “dolents” també cau pel seu propi pes, dibuixant-los com a poc menys que inútils tot i la parafernàlia mafiosa que els envolta, amb un Mark Strong al capdavant que potser hauria de pensar en fer papers una mica diferents de tant en tant. Tot i que no totes les situacions funcionen amb la mateixa eficàcia i que el guió no és res brillant, l’entreteniment està assegurat si te la prens com és degut.

Kick-Ass té la propietat de ser coherent amb el seu missatge i la seva naturalesa de principi a fi. Moltes escenes, molts detalls, ens semblarien fora de lloc en una pel·lícula d’acció teòricament “seriosa”, però aquí només fan que alimentar un producte de pur entreteniment, plantejat amb molta originalitat i un sentit del ridícul inexistent. Això sí, crec que era una pel·lícula idònia per no superar els 100 minuts i que les seves quasi dues hores la fan caure en moments comptats de lleugera reiteració, en què la mateixa broma ja no fa tanta gràcia com el primer cop. No obstant, la recomano a tothom qui vulgui passar una bona estona, disposat a ser còmplice d’una paròdia que el sorprendrà i li resultarà menys previsible que molts altres films del gènere.

Kick-Ass 2 ja està anunciada per 2012. Tot un repte per veure si la idea sobreviu o ja no dóna més de si.

WATCHMEN

Posted by Martí on 31 de Març de 2009
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , , . Deixa un comentari

Watchmen

Watchmen

Director: Zack Snyder

Intèrprets: Malin Akerman, Billy Crudup, Jackie Earle Haley, Patrick Wilson, Matthew Goode, Jeffrey Dean Morgan, Carla Gugino.

Gènere: Còmic, ciència-ficció, acció. USA, 2009. 150 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Als anys 80, Estats Units viu en un ambient de tensió permanent amb la URSS i la 3a Guerra Mundial està més a prop que mai. Mentre els soviètics amenacen amb el llançament de nombrosos míssils nuclears amb capacitat de destruir tot el continent, els americans presumeixen de comptar amb un escut invencible, el Dr. Manhattan. Es tracta d’un dels integrants dels Watchmen, uns superherois que anteriorment havien estat respectats i venerats, però molts dels quals ara viuen a l’ombra. Quan un d’ells, El Comediant, és assassinat, la resta es posen en alerta per si poden ser les següents víctimes.

Si he trigat quasi un mes des de la seva estrena per anar a veure-la, era perquè em feia certa mandra, ho reconec. Ara que ja ho he fet, puc constatar que 150 minuts de Watchmen són masses per donar una opinió més o menys absoluta sobre el film. Amb això em refereixo que la llargada, complexitat i varietat del seu contingut propicien que la balança entre pros i contres estigui molt carregada. Amb tot, puc dir que m’ha semblat una pel·lícula de superherois interessant per la seva singularitat i també pel seu rerefons, però que no m’ha arribat a entusiasmar ni a enganxar completament. Sense haver llegit el còmic original, m’atreveixo a dir que Zack Snyder ni ha fet curt, ni ha fet llarg, sinó tot el contrari. Crec que l’error ha estat a l’hora d’escollir què incloure i què no incloure a la pel·lícula.

Watchmen té una arrencada prometedora i molt ben aconseguida, mesclant realitat històrica i ficció a través d’involucrar els protagonistes en fets recents que tots coneixem. D’aquesta forma, el film ja et presenta el context on es durà a terme la història, una realitat que pren com a base el món on vivim, però reversionat a la seva manera. Globalment, el plantejament i la presentació dels diferents Watchmen està molt ben resolta. No obstant, a mida que avança el film, comencen a aparèixer elements que ja costen més d’assimilar i tens la sensació que la història pren masses camins secundaris per explicar-te coses que potser no feien falta, o que et descoloquen més que no pas aclarir-te res. És normal, dues hores i mitja són molt susceptibles de que això passi. Segurament, Zack Snyder ho ha fet amb la millor intenció del món i sempre pensant en la integritat del còmic, però a vegades és millor saber fer servir les tisores.

Un dels aspectes característics de Watchmen és que els superherois presentats no segueixen cap tipus de patró concret i que són força diferents els uns dels altres, tant pels poders que tenen, com per la forma de ser i actuar. Tot i que no tots tenen la mateixa força i el mateix carisma, tenen un component humà especialment profund. En realitat, Watchmen és una pel·lícula que, lluny d’explicar-nos l’esplendor dels seus personatges i recrear-se amb les seves accions extraordinàries, ens situa en un ambient completament terrenal. Potser és per això que qui està més fora de lloc és precisament qui més capacitats sobrehumanes té. La veritat és que moltes de les aparicions del Dr. Manhattan solen provocar una sensació de trasllat a un altre film paral·lel, en què pràcticament no entenem res del que veiem. I això que el personatge juga un paper molt important, però el seu tractament el fa massa distant a tota la resta.

La direcció de Zack Snyder resulta força més moderada que a 300, però no es pot reprimir de seguir introduint efectes per a la galeria que sí, són espectaculars a nivell visual, però no mantenen cap tipus de cohesió amb la resta. El film encerta en presentar una fotografia i estil visual impressionants, però gens carregats, i una banda sonora que no està gens malament, combinant música original (una mica massa tòpica) amb conegudes cançons que van marcar època en el seu moment. Un bon recurs per seguir contextualitzant la història a la nostra realitat. A això també s’hi ha de sumar l’aparició de personatges i conflictes polítics reals, o si més no, molt propers a la realitat.

El cert és que la balança de pros i contres dóna per molt, però la conclusió és que Watchmen pel·lícula feta amb bona intenció i amb resultat millorable. Tot i que cada cop veig menys necessitats de fer pelis tan llargues, no es fa especialment pesada (Spider-Man 3 dura el mateix i vaig fer esforços per no tancar els ulls) i té un final més que digne. A més, els missatges que transmet respecte la societat contemporània tenen força pes i són veritablement aplicables (lamentablement) al que tenim avui dia. No deixarà tanta empremta com aspirava a deixar i no sé si tindré ganes de veure-la un altre cop d’aquí un temps, però ningú em treu que vaig passar una bona estona al cinema, encara que fós un mes més tard del que tocava…