24 anys són molts, deurien pensar els responsables de Transporter 2 (2005), però atrevir-se a apropar-se tant a un clàssic de 007 com Sólo Para Sus Ojos (1981) és massa agosarat. L’estil de Jason Statham és força elegant i el cert és que la saga Transporter no està malament del tot, però Roger Moore sempre serà el James Bond per excel·lència, encara que no necessiti llançar-se a l’aire amb una pistola a cada mà. A banda de comprovar la certa evolució de la roba interior femenina, crec que les descarades semblances entre els dos pósters salten a la vista…
curiositats
All posts tagged curiositats
El de Tomas Ujfalusi és el nom més repetit durant aquests dies en el món del futbol al nostre país, i no per una causa gaire agradable. Segurament ha aparegut per la televisió més vegades que al llarg de tota la seva carrera, i potser per això la meva impressió inicial de que aquesta cara em recordava molt a alguna altra s’ha acabat materialitzant. Està clar que les pintes del defensa txec no haurien desentonat del tot a la Tierra Media, ja que, amb la vestimenta adequada, hagués pogut passar perfectament com el germà de Boromir (Sean Bean). Això sí, a Ujfalusi no li fa falta espasa, amb els peus ja en té prou per atacar els rivals…
A mitjans de la passada dècada, dues grans sagues de superherois van ressorgir després de força temps d’estar aturades, sobretot en el cas de Superman, ja que ja feia més de vint anys de la primera trilogia. En el cas de Batman, el temps era menor, però el llegat de Batman i Robin era realment desastrós. En tot cas, les dues tenien l’objectiu d’endinsar-se en la figura del protagonista de forma més introspectiva, i fins i tot més obscura. El resultat va ser força desigual, ja que Batman Begins (2005) va resultar una gran pel·lícula i Superman Returns (2006) no va passar d’entreteniment bastant correcte. La idea de confondre’ns amb un póster al mateix estil que l’altra saga no va ser suficient per a poder-nos convèncer.
Per sort o per desgràcia (i em decantaria per la segona opció), les trilogies s’estan convertint en un fenomen cada cop més habitual a Hollywood. La gran majoria tenen com a única raó de ser el gran èxit de la primera pel·lícula a la taquilla i es guien únicament per la possibilitat de seguir aconseguint una bona recaptació amb una o dues seqüeles. El resultat, no ens enganyem, acostuma a ser de molt baixa qualitat cinematogràfica, per això és habitual (i un punt friki) recordar aquelles grans trilogies de finals del segle XX que la gran majoria tenim pensat revisar en algun moment o altre.
Fa poc, vaig descobrir un gràfic molt simple anomenat “The Trilogy Meter”, que resumia a la perfecció aquella típica pregunta sobre quina de les tres pel·lícules és la millor de la trilogia. Així que l’he agafat i adaptat als meus gustos. Com veureu, he marcat en gris aquelles pel·lícules que no he vist i que, per tant, no puc valorar. De la resta, és cert que n’hi ha moltes que fa molts anys que vaig veure i que possiblement hauria de revisar ara, però em baso en el record que en tinc. També hi ha casos en què la trilogia es va estendre a quatre o més pel·lícules, però només es recullen les tres primeres.
Font: Dan Meth
Ja s’ha convertit en tot un art que es posa en marxa coincidint amb l’aparició dels tràilers de les estrenes més importants de cada any. La “generació Youtube” es posa mans a l’obra per mesclar i sincronitzar dos films que, a priori, no tenen res a veure. L’any passat ja ho vam comprovar amb dos exemples genials (WALL·E vs Watchmen i El Caballero Oscuro vs Toy Story), i aquest estiu era força clar que Origen seria carn de “mash-up”. Com sempre apunto, les pel·lícules d’animació són les que acostumen a donar més joc, i en aquest cas s’han pres les imatges de Up, l’estrena de Pixar de l’estiu passat.
No ha estat l’únic “mash-up” amb Origen, però per mi aquest és el millor de tots. Si se’l mirés algú que desconegués per complet Up, pensaria que realment estem davant d’una pel·lícula molt diferent a la que de veritat és. Fins i tot el títol sona bé: “Upception”.
Altres “mash-up”:
Origen vs Toy Story 3
Origen vs Los Simpson
Origen vs El Caballero Oscuro
Durant la primera dècada d’aquest segle, Pixar i Dreamworks van protagonitzar la gran lluita per fer-se amb el lideratge del gènere d’animació en 3D. El guanyador no cal ni anomenar-lo, perquè és bastant evident, però tot i que Pixar sempre ha destacat per la gran originalitat dels seus productes, en aquest cas no se’ls pot atribuir aquesta virtut. Poca gent ho va notar en el seu dia, però el póster dissenyat per a Los Increíbles (2004), una de les seves millors pel·lícules, va resultar significativament semblant al de la pel·lícula insígnia de Dreamworks, Shrek (2001). A vegades, fixar-se tant en la competència porta a descuits com aquest.
El cinema es caracteritza per ser un art que va molt més enllà de les simples pel·lícules. Tot el que l’envolta i el que se’n desprèn agafa una dimensió que cap altre art pot igualar. En aquest cas, estem davant de 35mm, una petita obra d’art que aconsegueix il·lustrar de forma conceptual 35 pel·lícules en tan sols 2 minuts. Amb un estil visual molt semblant al que utilitzaven els pósters de Pulp Fiction que vaig publicar fa temps, les pel·lícules apareixen referenciades de forma molt diversa i amb diferents graus de subtilesa, de forma que algunes resulten ràpidament identificables i d’altres no tant. De la mateixa forma, no tots els films inclosos són igual de populars.
La gran qualitat del curt no només es basa en la magnífica animació i l’originalitat dels motius visuals escollits per simbolitzar cada títol, també en l’habilitat per anar-los connectant i passar d’una pel·lícula a l’altra. En alguns casos, però, requereix de màxima atenció per poder apreciar segons quin detall. La música també dóna força pistes. Després del primer visionat, jo n’he reconegut al voltant d’una vintena. Quantes en sou capaços de trobar?
El Buen Alemán (2006) es va presentar com un film que emulava de forma deliberada el cine clàssic dels anys 40. El seu director, Steven Soderbergh, va rodar amb les càmeres i equips de so que s’utilitzaven fa 70 anys perquè el resultat fos el màxim de fidel a les grans pel·lícules d’aquells temps. El que potser no calia era copiar tan descaradament el póster de la pel·lícula clàssica més popular (que no bona) que es va rodar en aquella dècada: Casablanca (1942).
Em sembla bé que es vulguin fer homenatges d’aquest tipus, però una mica d’originalitat no hagués estat malament. I si després resulta que El Buen Alemán és un gran “voler i no poder”, com així és, encara queda més en evidència aquest excés d’ambició en comparar-se amb grans títols clàssics.
No sé si a Al Pacino li faria gaire gràcia aquesta comparació, però qui va decidir la caracterització física del seu personatge Carlito Brigante a Atrapado por su Pasado (Brian de Palma, 1993) o era un caxondo o no sabia que a casa nostra teníem un genial humorista que feia la mateixa pinta, anomenat Eugenio. No obstant, així com l’especialitat d’un eren els acudits, l’altre no estava per gaires bromes, així que més val que no es trobessin mai cara a cara.
Diuen que un dels denominadors comuns en tots els espectadors de cinema és que, en el decurs d’una pel·lícula, sempre dediquem una estona a pensar en quin altre film hem vist aquell actor o actriu, o on més hem vist aquella escena o escoltat aquella frase. La durada d’aquesta estona acostuma a ser directament proporcional al grau d’avorriment que ens provoqui la peli. En tot cas, hi ha hagut una frase que hem escoltat centenars de vegades al cinema, i seguirem escoltant, sobretot en el gènere d’acció o de suspens. Per si no ho havíeu percebut, només cal que mireu aquest recull.




















