Frozen River

Directora: Courtney Hunt

Intèrprets: Melissa Leo, Misty Upham, Charlie McDermott, James Reilly, Michael O’Keefe.

Gènere: Drama. USA, 2008. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Entre les nominades a les principals categories dels Oscars 2009, es va colar un títol que llavors era totalment desconegut pel públic d’aquí. A millor guió original, apareixia Frozen River, pel·lícula per la qual també optava a l’Oscar a millor actriu principal la veterana Melissa Leo. Quan vaig buscar-ne informació, vaig descobrir que havia guanyat el Gran Premi del Jurat del Festival Sundance 2008, això prometia. Ara, mesos després (i més d’un any més tard de la seva estrena a Estats Units), per fi tenim l’ocasió de descobrir aquesta gran obra del cine independent nord-americà, de la qual pràcticament m’havia oblidat. Frozen River és un film intens i emotiu de principi a fi, que evita pretensions i excessos lírics per acostar-nos la crua història de dues dones que lluiten fins on faci falta per la seva família, al mateix temps que sobreviuen en un ambient glaçat i sense compassió.

La directora Courtney Hunt podria explicar perfectament allò de “començar des del cim”, ja que Frozen River ha estat la seva primera incursió al món del cine i ja li ha estat suficient per rebre el premi més important de cinema independent americà i desfilar per la catifa vermella de Los Angeles com a nominada als Oscars. Probablement no n’hi ha per menys, ja que construeix un dels guions més rodons que he vist últimament i desprèn una extraordinària sensibilitat darrere la càmera, però de forma austera. El mateix passa amb la seva protagonista, Melissa Leo, que impacta amb una actuació plena de força sense necessitat de ganyotes ni escenes de melodrama forçat. Leo porta el pes de la peli en tot moment i dóna al seu personatge una honestedat i humanitat que resulta clau per comprendre la història. Frozen River ens transmet que no només la finalitat justifica els mitjans, també la consciència amb què s’actua.

I és que la protagonista és conscient en tot moment que el que fa és il·legal, sap que hi ha de recórrer només perquè no té cap altra sortida, perquè els seus fills ho necessiten. No ho gaudeix en cap moment i només respirarà tranquil·la quan sàpiga que els nens tindran el que es mereixen. Aquesta situació és paral·lela a la de l’altra protagonista, tot i que en un context molt diferent, i això és el que les uneix, tot i pertànyer a races i ètnies diferents. Tot i que l’actuació de Misty Upham és una mica més discreta, el seu personatge té una evolució molt significativa. I el tercer gran protagonista de Frozen River és, precisament, aquest riu glaçat, com a representació de la dificultat afegida que suposa viure les seves situacions a 30 graus sota zero. Amb imatges que recorden inevitablement a Fargo, dels Coen, els paisatges blancs i blavosos que omplen la pantalla quasi et deixen gelat a la butaca.

L’argument és impecable, perfectament construït i acotat respecte el que vol explicar. Frozen River retrata una part de la societat americana que probablement no coneixem, aquella que mai surt a la televisió ni a la resta de pel·lícules. Allà on sembla que mai ha de passar res. Les dures condicions de vida i la dificultat per trobar el benestar són molt difícils en un lloc del qual tothom li agradaria fugir, però hi ha qui es resisteix a fer-ho perquè creu que es pot arribar a ser feliç allà, simplement valorant molt més cada petita cosa que es té. Per això, probablement ningú lluitaria tant com les protagonistes per salvar o recuperar el que tenen. El film, tot i el seu marcat dramatisme, manté una tensió constant, que s’accentua clarament als minuts finals. Algú podria esperar una peli lenta, però res més lluny de la realitat. Frozen River et manté enganxat durant els 90 minuts que dura, i et deixa amb una estranya sensació reconfortant.

És el que passa quan acabes de veure una molt bona pel·lícula, però, sobretot, quan t’acaben d’explicar una història de forma tan sincera i natural. I quan el pla final et deixa amb un somriure, encara amb més raó. Frozen River és d’aquells films entranyables, però perquè ho decideix l’espectador, no el propi film (i de casos contraris n’hi ha un munt). Esperem que aquest descobriment anomenat Courtney Hunt segueixi al cim i ens torni a sorprendre amb un guió i una direcció tan notables. Molt recomanable a tothom, tant pels amants del cine independent, com pels no tant amants, que tenen aquí un cas perfecte per donar-li una oportunitat.