Després de força temps relativament apartat de la primera línia cinematogràfica, el director brasiler Walter Salles, aclamat per pel·lícules com Estación Central de Brasil (1998) i Diarios de Motocicleta (2005), torna amb una de les obres cridades a marcar l’escena independent d’aquest any. On the Road és l’adaptació a la gran pantalla de la novel·la homònima de l’influent escriptor Jack Kerouac, que explica la història de tres joves que emprenen un viatge sense destí fix per Estats Units. Les peripècies amb els diferents personatges amb què es troben i també l’evolució de la relació entre ells marca un trajecte que retrata l’Amèrica dels anys 40. Una autèntica “road movie” que ha estat produïda per Francis Ford Coppola, poca broma.
aventures
All posts tagged aventures
Hugo
Director: Martin Scorsese
Intèrprets: Asa Butterfield, Chloe Moretz, Ben Kingsley, Sacha Baron Cohen, Jude Law, Emily Mortimer, Christopher Lee.
Gènere: Aventures, fantàstic. USA, 2011. 125 min.
Hugo Cabret és un nen orfe que viu amagat en una gran estació de tren de París, als anys 30. Hugo es dedica a mantenir i arreglar els rellotges de l’estació, però també vol acabar de reparar un autòmat que el seu pare li va deixar abans de morir i que creu que amaga algun enigma. Un dia coneix Isabelle, una nena que pot tenir una de les claus per a resoldre aquest misteri. Junts iniciaran una aventura que els portarà a desenterrar secrets del passat que havien quedat oblidats.Contràriament a la gran majoria dels directors més veterans i prestigiosos de l’actualitat, Martin Scorsese va expressar públicament la seva afinitat cap a la tecnologia digital i el 3D. Després d’abandonar ja el cel·luloide a Shutter Island, el cineasta ha debutat en les tres dimensions amb una pel·lícula de temàtica relativament poc habitual en ell. Tot i que Scorsese s’ha caracteritzat per evolucionar cap a una vessant cada cop més comercial i d’abast massiu, si per alguna cosa no s’havia definit la seva filmografia era com a cinema de caràcter familiar. A La Invención de Hugo, el director planteja una història d’aventures de tall força clàssic, que amaga un sentit homenatge als inicis del cinema i als seus pioners. El film presenta una factura tècnica impressionant, aprofitant totes les possibilitats que aporta la tecnologia digital, però es dilueix en una història que, tot i les seves bones intencions, fracassa en el seu objectiu de transmetre’ns algun tipus d’emoció i es queda a la superfície.
Quants tràilers són capaços d’emocionar-te al cap de tan sols 10 segons? Només cal que sonin les primeres notes d’aquesta melodia i tots rememorem aquella immensa aventura que Peter Jackson va regalar-nos a principis de segle, una trilogia que ens va marcar a molts, i que ara deriva en el que de ben segur serà un successor a l’altura. Queda pràcticament un any, però El Hobbit: Un Viaje Inesperado ja ens fa donar el primer pas en el nostre particular viatge fins la seva estrena. I pel que es pot veure, Jackson ha mantingut respectuosament (com no podia ser d’altra forma) l’essència i l’atmosfera d’aquella meravella anomenada El Señor de los Anillos.
The Adventures of Tintin: Secret of the Unicorn
Director: Steven Spielberg
Intèrprets: Jamie Bell, Andy Serkis, Daniel Craig, Simon Pegg, Nick Frost, Daniel Mays, Toby Jones.
Gènere: Animació, aventures. USA, 2011. 105 min.
Passejant per un mercat d’antiguitats, Tintín queda enamorat d’una maqueta de vaixell i decideix comprar-la, però de seguida s’adona que hi ha molta gent interessada en aquesta peça i que la seva integritat corre perill. Amb l’ajuda del seu gos Milú, Tintín comença a investigar què hi ha darrere aquest vaixell, anomenat Unicorn, i acaba descobrint que amaga una història de pirates amb un valuós tresor amagat en algun lloc del món.Al contrari que molta gent de la meva generació i a pesar de rebre més d’un comentari bromista sobre certa semblança física amb ell, mai he estat un gran “tintinòfil”. Potser és per això que, tot i que estava mínimament familiaritzat amb els còmics, encarava aquesta adaptació cinematogràfica sense cap component emocional que em condicionés especialment i més pendent de l’eficàcia de la pel·lícula, i també preocupat pel funcionament d’aquest controvertida tècnica d’animació anomenada “motion capture”. El resultat no deixa gaires dubtes: Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio és entreteniment pur i dur, trepidant, carregat d’emoció i humor, a més d’una immensa qualitat visual. Tot i discriminar una mica l’aspecte més dedicat a la investigació i aprofundir relativament poc en la majoria de personatges, Spielberg ha assolit un veritable còmic cinematogràfic sense trencar el seu esperit original.
El director mostra en tot moment un gran respecte i fins i tot admiració per l’obra original, començant per uns genials títols de crèdit inicials plens de referències als diferents còmics de Tintín, mesclades amb d’altres referents cinematogràfics. Els primers minuts, a banda de familiaritzar-nos amb l’estètica visual de l’animació i presentar un graciosa i descarada picada d’ull al còmic original, ajuden a acostar-nos ràpidament al protagonista i al genial gos Milú, però, per sobre de tot, evidencien que el film va per feina. Un cop entrem en acció, poques pauses trobem pel camí. Spielberg es posa al servei absolut de l’aventura, sacrificant un argument que hauria pogut tenir girs més elaborats i més atenció cap a la capacitat deductiva i intel·lectual de Tintín, però al mateix temps oferint un gran espectacle visual dissenyat per a gaudir com un nen petit. Crec no exagerar massa si dic que conté algunes de les millors escenes d’acció vistes últimament.
La direcció de Steven Spielberg no sols es caracteritza pel dinamisme i espectacularitat, també per la seva innata capacitat de donar una riquesa increïble a cada pla, ja sigui amb petits detalls o amb accions secundàries que poden aportar més realisme o algun toc d’humor. Tot plegat, acompanyat pel seu inseparable John Williams a la banda sonora, clau per accentuar l’emoció a les escenes d’acció i també important per donar l’atmosfera necessària a cada personatge. Pel que fa a l’argument, es basa principalment en el còmic “El Secret de l’Unicorn”, però també afegeix elements de “El Tresor de Rackham el Roig” i “El Cranc de les Pinces d’Or”, a més d’algunes aportacions lliures fetes expressament per a la pel·lícula. Tot i el gran treball de tres mestres com Edgar Wright, Joe Cornish i Steven Moffat, capaços de crear moments brillants a nivell narratiu, la sensació és que tot passa una mica massa ràpid, en especial el desenllaç final.
En relació a l’animació, haig de dir que era força escèptic davant la utilització d’una tècnica com aquesta, però que al final m’ha convençut, bàsicament per la fidelitat que permet aconseguir cap a les vinyetes del còmic. Això no treu que aquest mig camí entre acció real i animació encara resulti un pèl estrany en segons quina ocasió, i que els personatges sembla que estiguin una mica massa inflats i desproporcionats (i més tenint en compte que l’estil d’Hergé era plenament bidimensional). En tot cas, té el gran avantatge que permet combinar un gran realisme de moviments i expressions amb l’univers d’efectes especials i moviments de càmera inverossímils que permet l’animació. L’ambientació i el disseny de paisatges i entorns són també fantàstics. El treball dels actors, com Jamie Bell en el paper de Tintín i Andy Serkis com a capità Haddock, també contribueix molt positivament a aquest realisme.
Steven Spielberg torna a demostrar que és únic a l’hora de comprendre el cinema d’aventures i que, quan vol, sap oferir exactament el que el públic espera d’ell. Tintín no era un còmic fàcil d’adaptar, el mètode escollit era controvertit i una munió de fans incondicionals del reporter del tupé ja tenien les armes afilades, però poca gent sortirà del cinema negant haver-se divertit un munt durant hora i mitja llarga i haver recordat amb un somriure les històries que llegia ara fa 20 anys. Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio té imperfeccions, potser no resultarà tan transcendental com era desitjat, però com a producte d’entreteniment té una efectivitat terrible. Peter Jackson, l’altre gran responsable de l’adaptació, intentarà mantenir intactes aquestes propietats a Las Aventuras de Tintín: Los Prisioneros del Sol, seqüela per la qual es deixa el terreny clarament preparat i que té prevista l’estrena a finals de l’any 2013.
Super 8
Director: J.J. Abrams
Intèrprets: Joel Courtney, Riley Griffiths, Elle Fanning, Ryan Lee, Gabriel Basso, Zach Mills, Kyle Chandler, Noah Emmerich.
Gènere: Aventures, ciència-ficció, drama. USA, 2011. 110 min.
En una petita localitat d’Alabama, l’any 1979, un grup de nens roden una pel·lícula de zombies amb una càmera Super 8. En una de les escenes, localitzada en una estació abandonada, presencien un brutal accident quan una camioneta entra a les vies i impacta contra un tren a tota velocitat. Des d’aquell moment, una sèrie d’estranys successos comencen a pertorbar la població, que a més es veu envaïda per l’exèrcit. Els detalls del carregament del tren són un misteri, però la càmera ho ha grabat tot.Mai m’ha agradat refugiar-me en la idea que tot producte cultural dels 80 sempre serà molt millor que qualsevol cosa que vingui en un futur, però el cert és que en ocasions és difícil no pensar-ho. Super 8 és una d’aquestes ocasions. Tot i estar exposada a rebre, i no sense raó, els retrets cap als errors propis d’una producció eminentment comercial, J.J. Abrams i Steven Spielberg donen una lliçó de com hauria de ser el cinema de masses, evocant un estil i una aparença que va marcar tota una generació 30 anys enrere. I és aquesta generació la que gaudirà més d’aquesta pel·lícula, la que es va emocionar amb E.T. i Los Goonies, la que va flipar amb Encuentros en la Tercera Fase i Regreso al Futuro. Sí, Super 8 és un gran homenatge, un devorador d’influències i referències, però fet a consciència i a mans d’un dels cineastes que millor compren actualment què és això de l’entreteniment (Abrams) sota la supervisió del seu gran mestre en la matèria (Spielberg).
A la pel·lícula li fan falta pocs minuts per traslladar-te de seguida a la seva atmosfera i deixar clares les seves intencions. Després d’un pròleg tràgic i commovedor, però també necessari per entendre el jove protagonista, comencem a acompanyar un grup de nens que comencen les seves vacances d’estiu “jugant” a rodar una pel·lícula de zombis, un element metalingüístic que ja comença a determinar clarament l’homenatge cinèfil que tenim per davant. A partir d’aquí, la pel·lícula va guanyant en intensitat i tensió, amb un pols narratiu que Abrams controla i dosifica a la perfecció, guardant les seves cartes i jugant amb l’expectació de l’espectador, no a través del que mostra, sinó precisament del que no mostra. Una habilitat que ja és marca de la casa del director, especialment si hi ha un monstre involucrat, com vam comprovar a Lost i Cloverfield (Monstruoso), i que a Super 8 ens manté alerta fins els últims 20 minuts de pel·lícula.
Llàstima que aquests últims 20 minuts siguin l’escenari en què Super 8 trontolla més. La resolució arriba de forma precipitada i està marcada per un parell de moments realment desconcertants, sustentats per un efectisme i sentimentalisme que desafinen massa en un conjunt que fins el moment havia aconseguit moderar-se en aquest sentit. També hi ha moments essencials que es resolen per la via ràpida i queden un pèl descafeïnats, així com el paper d’alguns personatges. En efecte, Super 8 té defectes i cau en pecats que semblen inevitables a Hollywood, però al mateix temps també encerta evitant-ne molts d’altres. La pel·lícula tracta amb tendresa els seus joves protagonistes i no deixa que perdin el seu punt d’innocència en cap moment, de la mateixa forma que sap introduir tocs d’humor de forma molt efectiva, fins i tot desdramatitzant l’acció quan aquesta és més trepidant. Globalment, es nota un gran respecte darrere la càmera.
Un dels aspectes pels quals destaca Super 8 és la manca de grans estrelles al seu repartiment, gran punt a favor a l’hora de donar més credibilitat al seu estil. Encapçalats per Joel Courtney i Elle Fanning (la única relativament coneguda), les interpretacions infantils destaquen per la seva maduresa i també aquest esperit aventurer que tant ens recorda a Los Goonies; fantàstics tots en el seu paper. Actuen, parlen i exageren com a nens, no com adults, i això és vital per la versemblança de la història. Les actuacions adultes són pràcticament circumstancials al seu costat. Un altre element important és l’ambientació, tot un retorn als inicis dels 80, així com l’extraordinària banda sonora de Michael Giacchino (compositor de Lost i bona part dels films de Pixar, entre altres), que aporta un gran dinamisme i component emocional a l’acció. Tot plegat, sota la batuta d’un J.J. Abrams que ja es consolida com un gran director de cinema.
Super 8 no serà la millor pel·lícula de l’any, i qui esperava que ho fos anava molt equivocat. Més enllà de les seves mancances i punts a discutir a nivell de guió, és un film que té el seu valor en allò emocional, en la voluntat de recuperar una forma de fer cinema que va marcar molta gent i la capacitat de fer-nos-hi tornar. Penso en com hagués gaudit veient aquesta pel·lícula amb 10 o 12 anys, sense fixar-me si els girs argumentals tenen sentit o no i altres detalls que ara és inevitable percebre, i també penso que l’hauria vist desenes de vegades sense cansar-me’n. Lamentablement, dubto que les generacions d’avui en dia quedin marcades per Super 8, massa contaminades per Crepúsculos i altres mediocritats. Som nosaltres els veritables receptors del que Super 8 vol transmetre, els qui, enmig de tanta seqüela, “remake” i fast-food cinematogràfic, podem entendre que aquesta altra forma de fer cinema comercial segueix sent vàlida i molt més satisfactòria.
Quan encara falten deu dies perquè Cars 2 arribi a les nostres pantalles, la gent de Pixar ja ha publicat el primer tràiler de la seva següent pel·lícula, la que arribarà l’estiu de 2012. Després de dues seqüeles consecutives, la millor factoria d’animació torna a presentar un projecte completament nou i, pel que sembla, diferent a tot el que havia fet fins ara. Brave és una història fantàstica ambientada a l’antiga Escòcia que explica les aventures de Merida, una jove princesa que posa en perill el regne del seu pare degut a la seva voluntat de desafiar el seu destí i convertir-se en una gran arquera. Mark Andrews, que debuta en la direcció, reconeix la gran influència dels contes dels germans Grimm o Hans Christian Andersen.
Vista la història, no és d’estranyar que els encarregats de posar veu als diferents personatges siguin pràcticament tots escocesos. Kelly Macdonald, Emma Thompson, Kevin McKidd, Craig Ferguson o Robby Coltrane són alguns dels actors que doblen la pel·lícula amb el seu accent inconfusible. Com a dades a destacar, és la primera vegada que Pixar presenta una protagonista femenina i també el primer cop que aposta per una història ambientada en temps passats. El cert és que, tot i que aquest primer tràiler no ensenya massa, té força bona pinta. En fi, és Pixar, què més es pot dir…
L’estrena de Brave està prevista pel 22 de juny de 2012 a Estats Units. Previsiblement, aquí arribarà algunes setmanes més tard.
Per fi s’ha desvetllat una de les principals incògnites d’aquest any cinematogràfic: quin aspecte tindrà el Tintín de Steven Spielberg. Quan encara falta pràcticament mig any per la seva estrena, arriba el primer tràiler de Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio, la primera entrega de la trilogia que el propi Spielberg i Peter Jackson han preparat per portar a la gran pantalla un dels còmics més llegits a tot el món. L’expectació entre la munió de fans (jo reconec que era més d’Astèrix) de l’intrèpid reporter i el seu gos Milú és màxima, i també ho serà l’exigència amb què rebran aquesta adaptació cinematogràfica. En tot cas, no hi ha dubte que els noms responsables del projecte són encoratjadors.
Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio està rodada utilitzant la tècnica “motion capture”, utilitzada en pel·lícules com The Polar Express o Beowulf, aspecte que probablement despertarà les principals controvèrsies sobre la pel·lícula. D’una banda, es manté fidel a l’estil visual del còmic, però de l’altra genera sensacions una mica oposades, ja que aquest mig camí entre la imatge real i l’animació és difícil d’assimilar. Personalment, no m’agrada gaire, sobretot per la caracterització dels personatges, les textures i els seus moviments (veure última imatge del tràiler), però caldrà veure com se n’han sortit Spielberg i companyia.
El film està “protagonitzat” per Jamie Bell en el paper de Tintín, amb Andy Serkis com a capità Haddock, Simon Pegg com a inspectors Dupond i Dupont, i Daniel Craig com a malvat Rackham el Roig. Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio té prevista la seva estrena el 28 d’octubre de 2011. Les dues entregues següents arribaran, respectivament, el 2013 i el 2015.
127 Hours
Director: Danny Boyle
Intèrprets: James Franco, Kate Mara, Amber Tamblyn, Clémence Poésy.
Gènere: Drama, aventures. USA, 2010. 90 min.
Aron Ralston és un jove aventurer que decideix marxar sol un cap de setmana a fer escalada en un desert de Utah. Tot i ser un muntanyista experimentat i haver recorregut la zona un munt de cops, cosa que fins i tot el permet fer de guia a dues noies que s’han perdut, una relliscada fatal el fa caure per una esquerda amb tanta mala sort que una roca li atrapa el braç i el deixa immobilitzat. Amb poc menjar i aigua, Aron se les ha d’enginyar per sortir viu d’allà, però sembla que només una decisió dràstica el podrà alliberar.Plantejar una pel·lícula basada en fets reals i, per tant, de desenllaç ja conegut pràcticament per tot el públic sempre és un repte interessant. I si parlem de la història d’Aron Ralston, amb una resolució especialment dramàtica, aquest camí fins a arribar-hi resulta encara més valuós, ja que no compta amb l’efecte sorpresa final. Danny Boyle ha assumit aquest repte i, amb el més pur estil de la “generació Youtube” de Hollywood, ha conformat un film trepidant, esgotador i sense cap mena de mirament vers l’estómac de l’espectador. Mantenint el seu barroquisme visual, però lluny de Trainspotting o La Playa i situant-se en l’espectre més comercial, Boyle ens fa viure a flor de pell una història extrema, que el mateix director s’encarrega d’accentuar encara més. A pesar d’un ocasional excés d’efectisme i algunes contradiccions en la forma, l’impacte del film no desapareix amb facilitat un cop vist.
127 Horas es converteix en 127 minuts sense treva. Des de la primera escena, la velocitat dels plans i del muntatge, combinada amb un efecte de pantalla dividida en tres (del qual abusa un pèl, pel meu gust), aporta un dinamisme molt alt i accelera de seguida les pulsacions de l’espectador. L’elevat ritme narratiu permet al film avançar de forma molt ràpida cap al moment clau, però al mateix temps genera aquella estranya tensió que apareix quan sabem què passarà, però no en quin moment. A partir d’aquí, i després del detall de la brillant aparició del títol de la pel·lícula en un moment molt adequat, l’angoixa es va apoderant poc a poc de nosaltres, tant pel que veiem, com pel que sabem que acabarà succeint al final. Boyle desplega aquí tots els seus recursos com a director per narrar-nos de la forma més propera i sensorial possible (propiciant moments força desagradables) la situació, sense poder sortir d’aquella esquerda.
Dins de l’objectiu global de no donar cap concessió a l’espectador, cada pla té una intencionalitat molt clara, fins i tot exagerada, i és aquí on el fantasma de l’artificialitat apareix. I és que 127 Horas peca d’un excés de maquillatge amb l’objectiu de no molestar l’estètica, i això li resta realisme. No es gaire creïble que la pell de James Franco pateixi tan poques variacions tot i portar cinc dies atrapat al desert, com per exemple que mantingui la mateixa barba, el mateix color o la mateixa hidratació. Per no parlar de la perfecció de la seva roba en tot moment. És per això que l’arribada del moment crucial del film és tot un contrast, per l’obsessió de Boyle de mostrar-ho de la forma més crua possible i des de tots els angles. El director es recrea en la mutilació, amb imatges més pròpies de la saga Saw, i fa passar una molt mala estona (reconec que em va costar aguantar-ho) fins al punt de plantejar-nos si realment era necessari.
Si alguna cosa no es pot negar és l’immens treball de la víctima de tot plegat, James Franco a la pell d’Aron Ralston. L’actor californià presenta la seva millor actuació, i també indubtablement la més difícil. La mescla entre el lògic i extrem dramatisme de la situació i el cert humor amb què el protagonista intenta prendre-s’ho, així com les seves ganes de recordar els bons moments que ha viscut fins el moment, dóna lloc a una actuació molt creïble, sense caure en l’exageració. Llàstima d’aquesta falta de demacració que li resta versemblança. La participació de la resta d’actors és testimonial, i això dóna més mèrit encara a James Franco, degudament nominat a l’Oscar (curiosament, en una gala que ell mateix co-presentarà). Es podria dir que el segon protagonista és la imponent banda sonora, que aporta una força i emotivitat molt importants, però que també cau en l’efectisme en algun moment, tapant el so ambient quan potser no havia de fer-ho.
Tot i recordar força a Buried per l’escenari que presenta amb un sol personatge que no es pot moure, 127 Horas aposta per l’espectacularitat i l’estètica en detriment del realisme, cosa que la fa oferir-nos una fotografia molt vistosa i plans força originals i enginyosos, però també certa desnaturalització del que deuria ser la història real d’Aron Ralston. Una bona pel·lícula, moderna, amb un gran ritme narratiu i factura visual impecable, però massa condicionada per una intencionalitat que li juga males passades. Danny Boyle segueix demostrant que és un gran director i que és capaç de seguir sorprenent-nos amb la seva tècnica, llàstima que cada cop sigui més a prop d’un Hollywood que es preocupa més per la forma que pel fons. Encara no em puc treure del cap la imatge del braç… calien aquests dos minuts de terror, Danny?
Toy Story 3
Director: Lee Unkrich
Veus originals: Tom Hanks, Tim Allen, Joan Cusack, Ned Beatty, Don Rickles, Michael Keaton, Wallace Shawn.
Gènere: Animació, aventures. USA, 2010. 100 min.
Andy ja té 17 anys i és a punt de marxar a la universitat, situació davant la qual Woody, Buzz i la resta de joguines estan força atemorits. Tenen por que Andy els llenci o que els abandoni a les golfes i es quedin sense la possibilitat que ningú jugui amb elles. No obstant, una petita carambola fa que tots ells acabin en una guarderia anomenada “Sunnyside”, on es troben amb un munt de joguines que els donen la benvinguda. Sembla que allà tenen diversió assegurada, però les coses no seran tan fàcils.Ho han tornat a fer. Tinc la sensació que començo tots els posts dels films de Pixar escrivint el mateix, però és que no em deixen cap altra opció. Després d’un munt d’anys introduint-nos a nous mons fascinants, van decidir recuperar la seva saga originària i completar-ne la trilogia, tot un repte tenint en compte l’altíssim nivell del llistó al qual ens tenen acostumats. Però sembla que no hi ha repte que es resisteixi a Pixar i el resultat ha estat un cop més per treure’s el barret. No només han aconseguit no cremar uns personatges ja coneguts (el perill més gran que corrien), sinó que els ha fet seguir una evolució natural i els han convertit en veritables clàssics cinematogràfics, en una saga que probablement serà estudiada a les assignatures d’història del cinema d’aquí 50 anys. Un any més, Pixar segueix convertint en or tot el que toca.
La pel·lícula evoluciona clarament de menys a més. Els primers minuts potser resulten un pèl previsibles i donen massa voltes sobre un plantejament que, des d’un punt de vista raonable, hauria de resoldre’s més ràpid (un noi de 17 anys no s’emporta joguines a la universitat, per favor…), però conté bons girs i algun moment de suspens ben aconseguit. Tot canvia amb l’entrada del nou espai i els nous personatges, ja que és allà on la imaginació dels creadors torna a mostrar-se en tot el seu esplendor. A partir d’aquí, Toy Story 3 avança sense parar a un ritme trepidant i deixant diverses perles per emmarcar. La caracterització dels nous personatges, molt més complexa del que sembla en un principi, es combina amb la maduresa dels que ja coneixem i, un cop més, la convivència entre elles resulta ser totalment humana, amb els pros i contres que això comporta.
Realment, crec que Toy Story 3 és la més humana de la trilogia, i també la més obscura. Parteix d’uns personatges preocupats pel seu destí, espantats pel canvi que afronten i amb ganes de sortir endavant de la millor forma possible. Més endavant, els sentiments de cadascú juguen un paper clau, fins i tot n’hi ha que conserven traumes del seu passat. I el més fort és que no deixen de ser joguines, però t’ho creus i ho perceps com si veritablement fossin persones. En aquest sentit, és magistral certa historieta que s’explica a meitat de pel·lícula. A tot això, s’uneixen una colla de gags genials i descollonants, alguns d’ells amb clares referències a les dues pel·lícules anteriors de la saga, les quals és important haver vist si es vol captar-ho tot. D’altra banda, la capacitat d’introduir noves joguines que realment aportin una nova personalitat a la saga és admirable, i més tenint en compte que sempre es juga amb les característiques de la joguina de veritat.
Tot i que els creadors es treuen de la màniga certes llicències (perdonades) per sortir-se’n d’algunes situacions, la qualitat de les escenes d’acció, intriga i èpica és també per treure’s el barret. El moment àlgid del film genera més tensió que moltes pelis d’acció real d’aquest gènere. A nivell visual, l’evolució és la justa per mantenir-se fidels a l’estil de la saga, un gran encert segons la meva opinió, però incorpora la novetat del 3D. Tot i que segueixo sent força contrari a posar-me les ulleres per anar al cinema, s’ha de dir que la cosa millora clarament en films d’animació, però dubto molt que veure-la en 2D suposi una diferència suficient com per pagar 3 euros més per l’entrada. En tot cas, si per alguna cosa destaca Toy Story 3 no és per l’efecte del 3D, tot i que el disseny i realisme dels entorns són, un cop més, espectaculars, sinó pel seu contingut i per totes les sensacions que genera a l’espectador.
El més emotiu s’ho reserva, com és lògic, pel final. Sembla mentida com un grapat de joguines de plàstic poden tocar-nos la fibra d’aquesta manera. D’acord que la intencionalitat del film és descarada durant aquests instants, però és que ho fan molt bé. En el fons, Pixar fa un gran homenatge a tota la trilogia, a la que l’ha portat on és ara, i és aquí quan ens adonem del que deia al principi, que aquests personatges quedaran per sempre. No és segur que la saga s’acabi aquí, però sí que hi ha la percepció que, com a mínim, s’acaba un cicle. Esperem que tots els cicles tinguin el mateix èxit, perquè Pixar té en marxa dues seqüel·les més, Cars 2 (2011) i Monstruos S.A. 2 (2012). Personalment, prefereixo films originals, però ja han demostrat que fins i tot amb les seqüeles són uns mestres i que no comencen un projecte si darrere no hi ha un guió amb uns mínims estrictes de qualitat. L’últim exemple que ho demostra és a la cartellera, així que jo no me’l perdria.
Robin Hood
Director: Ridley Scott
Intèrprets: Russell Crowe, Cate Blanchett, Mark Strong, William Hurt, Oscar Isaac, Max Von Sydow, Matthew MacFayden.
Gènere: Acció, aventures, drama. USA, 2010. 140 min.
En ple segle XIII, el rei Ricard “Cor de Lleó” és a França, en el camí de retorn a Anglaterra després de les seves croades a Terra Santa. Robin Longstride és un brillant arquer que, després de la mort del rei, es troba amb la missió de retornar la seva corona a Londres i informar a la reina. Després, marxa a Nottingham per tornar a Lord Loxley l’espasa del seu fill caigut, i allà coneix a Marian, amb qui comença una estranya relació. Amb la successió al tron d’Anglaterra, comença un període de repressió per part del rei John, al qual Robin està disposat a fer front.“Robin Hood Begins”. Potser aquest títol, evocant la brillant pel·lícula en què Christopher Nolan ens va explicar com es va forjar el personatge de Batman, reflectiria de forma més exacta el contingut de la nova versió que Ridley Scott ens presenta sobre aquest llegendari personatge de l’antiga Anglaterra. I és que Robin Hood ens ofereix aquella part de la vida del personatge que fins ara no havíem vist, la que el porta a ser qui és, un fugitiu buscat per la llei. Per tant, els qui esperin trobar-se amb allò de “robar els rics per donar-ho als pobres”, que se n’oblidin perquè l’argument s’allunya completament d’aquesta qüestió i també dels boscos de Nottingham, escenari habitual de les aventures de Robin Hood. Ridley Scott adopta una visió molt més grandiloqüent dels fets i més introspectiva del personatge, i el resultat és espectacular en la forma i entretingut en el ritme, però amb imperfeccions i mancat d’èpica i component emocional.
Ridley Scott demostra ser un director que es troba com un peix a l’aigua rodant aquest tipus de pel·lícules, i que controla molt bé la magnitud de les escenes multitudinàries i de combat, però a Robin Hood he trobat a faltar imatges memorables, d’aquelles que puguin ser recordades d’aquí uns anys. En aquest sentit, la comparació amb Gladiator és tan injusta com inevitable, només pel fet que el protagonista és pràcticament el mateix, però amb diferent vestuari. En realitat, el primer quart d’hora està clarament inspirat en el film de 2001 del mateix Scott, però desprèn la meitat de força. El principal problema és que el sentit de l’èpica no arriba a calar en cap moment, i fins i tot la lluita final es queda a mitges. No obstant, la història està portada amb molt bon ritme narratiu i l’argument, tot ser massa superficial en ocasions, manté l’interès i fa que les quasi dues hores i mitja passin amb certa diligència.
Com ja he dit, l’acció de Robin Hood té un abast molt més gran del que estem acostumats i també un component polític molt més accentuat. D’emboscades al mig del bosc per robar les pertinences dels rics i repartir-les als més pobres, passem a una autèntica guerra civil en ple regne d’Anglaterra i un robatori molt més transcendental que no pas material: el de prendre part dels privilegis del rei i repartir-los entre els diferents comtats. Tot plegat, enmig d’una lluita d’interessos, traïcions i fam de poder. Tot això fa que a vegades sigui difícil de reconèixer el personatge de Robin Hood, si més no el que coneixíem fins ara, molt més humil. També la seva relació amb Marian i amb els seus amics mercenaris es veuen una mica sobrepassades per la trama principal.
El guió de Robin Hood, tot i el mèrit de resoldre amb agilitat la seva complexitat, presenta punts dèbils al llarg de tot el metratge, sobretot pel que fa a l’enfoc més introspectiu del passat del protagonista, un dels objectius clarament fallits de la pel·lícula, i altres elements inclosos sense massa explicació. No obstant, la construcció de personatges és un dels punts forts de la pel·lícula. Tot i el pas dels anys, Russell Crowe segueix demostrant que és un actor ideal per aquest tipus de papers, encara que l’he trobat un pèl sobreactuat en algun moment. Al seu costat, Cate Blanchett compleix com a Lady Marian sense ser cap meravella. D’altra banda, Mark Strong (amb el mateix aspecte que a Sherlock Holmes) es confirma com un dels “dolents” més recurrents de l’actualitat, William Hurt i Max Von Sydow segueixen imponents i Oscar Isaac encerta a dibuixar tots els matisos del personatge del rei John. Ah, i els seguidors de Lost hi trobaran una altra cara familiar.
Un altre punt fort del film és l’ambientació al segle XIII, perfectament cuidada tant pel que fa als decorats i creació per ordinador com al vestuari. La banda sonora, present de forma quasi permanent, aporta una força important a l’acció, tot i que ocasionalment resulta sospitosament semblant a la de Gladiator, mentre que la fotografia no és especialment vistosa, fins i tot una mica massa fosca durant la primera part del film. Conclusió, que Robin Hood està lluny de ser la gran pel·lícula èpica que pretén ser, però és efectiva tot i la seva llarga durada i també interessant en el seu plantejament insòlit de la llegenda d’aquest personatge. Bon cinema d’acció, bones dosis de drama i humor, però tampoc res extraordinari, raons que, al capdavall, conviden a veure-la i que en cap cas fan lamentar l’entrada invertida. Ah, i és en 2D…


























