M.A.Confidential

The Prestige

Director: Cristopher Nolan

Intèrprets: Christian Bale, Hugh Jackman, Scarlett Johansson, Michael Caine, David Bowie, Andy Serkis.

Gènere: Thriller, ciència-ficció, drama. USA, 2006. 130 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Aquells que ja hagin vist El Ilusionista no podran evitar que els hi vingui a la ment en diversos moments, pel tema principal, per l’ambientació, etc. però per mi aquesta és netament superior pq ens ofereix una molt més contingut i més variat, i una història molt més intensa, a part de no tan previsible i, per tant, molt més sorprenent. Amb El Truco Final no t’ensumes la resolució des de mitja hora abans com passa amb l’altra, ja que la peli té la capacitat de remuntar en els moments en q sembla estancada i aconsegueix mantenir en secret el seu particular truc fins que no ens el revela obertament al final.

És llavors quan t’adones de les pistes q la peli havia anat donant puntualment i de forma subtil al llarg de tota la història i que en aquell moment era casi impossible captar… i fins aquí puc explicar. Haig de dir que portava veient els trailer des d’uns mesos abans i que potser sí q m’esperava un pèl més, i més si dirigeix Christopher Nolan (Memento, Batman Begins) però no obstant s’ha de dir q la peli et manté en tot moment amb expectació i que, al final, no acaba defraudant. Trampós? Tots els trucs de màgia ho són…

S’ha de dir que el repartiment és d’autèntic luxe, cosa q ja dóna una força especial a la peli, però també a nivell visual ens regala imatges espectaculars i una ambientació perfecta. El muntatge amb continus avanços i retrocessos en el temps pot descolocar mínimament al principi però després tot va encaixant i no resulta gens complicat situar l’acció en cada moment. També s’ha de dir que té alguns errors i elements dels quals es podria discutir la seva utilitat a la peli, però el clima d’inquietud i suspens que aconsegueix crear en tot moment fa que quedin en un relatiu segon pla. Per cert, un cop més, crec q escurçar uns minutets la durada final tampoc no li hagués fet cap mal.

Amb tot, val la pena veure-la pq tota ella és un gran truc q et sorprèn quan menys t’ho esperes i amb una gran sorpresa final, la que li dóna “el prestigi”…

Flags of our Fathers

Director: Clint Eastwood

Intèrprets: Ryan Phillippe, Jesse Bradford, Adam Beach, Paul Walker, Jamie Bell, Barry Pepper.

Gènere: Bèl·lic, drama, històric. USA, 2006. 130 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Des de que vaig sortir del cine tinc clar q, malauradament, l’element clau d’aquesta peli són les tisores. Les q no va agafar Clint Eastwood per retallar un 80% de la última mitja hora de peli i alguna q altra escena pel mig. A les 2h de peli pensava q si s’acabava en aquell moment, casi era per aixecar-se i aplaudir, però em vaig trobar amb un desenllaç innecessàriament dilatat, d’aquells en q a cada canvi d’escena veus com tota la sala es mou impacientment pq encara no és l’última. Per això el regust q et queda és q al final la peli s’acaba perjudicant a si mateixa.

Tot i això, crec q els primers tres quarts de peli són excel·lents, amb moments magistrals i imatges d’aquelles q costa borrar de les retines (com la de sota, per mi la millor de la peli). El ritme és perfecte durant casi tota la peli i, excepte alguna transició d’algun flashback una mica cutre, les dues històries en paral·lel estan muntades amb molt de significat i es pot apreciar la relació i comparació entre les dues. Un altre dels punts forts de la peli és la fotografia, sobretot en la part bèlica, on també la situació de la càmara ens fa sentir com si fóssim un soldat més.

A part d’oferir-nos imatges brutals en la seva part bèlica, Banderas de Nuestros Padres té la virtut de combinar-ho amb un component molt fort de crítica i sàtira de la societat americana dels anys 40, q de ben segur no és tan diferent de l’actual. La voluntat d’utilitzar qualsevol icona popular per a fins econòmics o comercials i l’oblit de tota la resta, pq només importa allò q surt als mitjans de comunicació, és una de les grans crítiques que fa la peli. La figura dels herois q no es senten com a tals i q no saben si deixar-se portar pel cap o pel cor demostra q una guerra és molt més q dos bàndols matant-se entre ells, la gent necessita ídols amb cares i noms per arribar a creure en la victòria. Això sí, la peli és un pèl massa reiterativa a l’hora de transmetre aquest missatge.

En resum, m’agradaria deixar-la encara millor, però aquesta sèrie de detalls fan q no pugui fer-ho. Això sí, s’ha de veure, sense cap mena de dubte. Ja espero amb impaciència Cartas desde Iwo Jima, la versió des del bàndol japonès. Per cert, una altra q apunta descaradament als Oscars.

Babel

Director: Alejandro González Iñárritu

Intèrprets: Brad Pitt, Cate Blanchett, Gael García Bernal, Adriana Barraza, Koji Yakusho, Rinko Kikuchi, Said Tarchani, Boubker Ait El Caid.

Gènere: Drama. USA, 2006. 135 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Una de les millors pel·lícules que he vist en els últims anys, sense cap mena de dubte. En un moment en q cada peli q veus et recorda tant a tantes d’anteriors i en q pocs s’arrisquen a trencar amb els esquemes establerts, Iñárritu ja s’ha consagrat com un dels directors a tenir en compte en aquest principi de segle i després de Amores Perros i 21 Gramos, no baixa el llistó ni un centimetre i presenta aquesta impressionant Babel.

Un cop més, el dramatisme és el plat fort del director, i en aquest cas ens ho presenta des de tres punts de vista diferents, separats per milers de quilòmetres entre ells, però basats tots en un mateix problema: els problemes de la comunicació entre les persones. Per molt diferents que siguem, encara q les nostres formes de vida no tinguin res a veure, q no tinguem el mateix color de pell, no parlem el mateix idioma o no tinguem les mateixes possibilitats que la majoria de gent, els humans estem obligats a entendre’ns per sobreviure. Crec q aquest és un bon resum (modèstia a part) del q ens vol transmetre Babel.

Un cop més, el muntatge és per treure’s el barret, ja q aconsegueix fer avançar les tres històries a la vegada, plenes d’immensos contrastos entre elles, de forma q en tot moment ens creiem q estem veient una mateixa peli i no tres de diferents. Per molt bruscos q semblin alguns talls entre una i altra, t’adones q tot té un sentit i una continuitat. D’altra banda, la banda sonora és senzillament magnífica i el treball de tots els actors, admirable. Babel demostra q tant en una punta del planeta com en l’altra, tots sofrim de la mateixa forma i q, al cap i a la fi, tots som iguals.

És una peli dura, angoixant, sorprenent, no amaga res ni es guarda res a la recámara i t’emociona encara q no ho vulguis gràcies a la credibilitat q desprèn. Una magnífica forma de començar el 2007, amb una de les millors pelis q he comentat aquí, i q no es pot quedar sense una o més estatuetes daurades.

Renaissance

Director: Christian Volckman

Veus originals: Daniel Craig, Catherine McCormack, Romola Garai, Ian Holm, Jonathan Price.

Gènere: Animació, policíac, thriller. França/GB, 2006. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Un altre experiment en el món de l’animació. I dic experiment pq no és res més q això, una peli q s’hagués pogut fer sense cap problema amb imatges reals, però q s’ha decidit realitzar-la d’aquesta forma per veure com sortia. En aquest cas, trobem una imatge en 3D en què el gran realisme dels moviments, capturats a partir d’actors reals mitjançant el motion capture, xoca amb la característica de la imatge, formada completa i exclusivament per blanc i negre. El resultat final impressiona força, sobretot pel fet de ser una experiència visual totalment nova. Potser costa una mica acostumar-s’hi, però al final arribes a apreciar la qualitat del joc de llums i ombres q fa en tot moment, amb alguns plans bastant espectaculars i escenes d’acció molt currades.

Pero el problema de Renaissance és q tota aquesta originalitat a nivell visual és la q li falta a la trama. Ens trobem amb una història q ja hem vist mil cops (Blade Runner i Minority Report, entre altres, et venen al cap cada dos per tres) i q no té la força necessària per atraure l’espectador durant els 100 minuts q dura. En resum, q l’interès no és gaire gran i això fa q t’acabis cansant de veure tot allò, i quan encara falten 20 min casi q ja en tens prou.

Tot i q la història pot ser un pèl previsible, crec q globalment val la pena veure aquesta peli, pq l’animació està molt currada i pq ens va regalant imatges en q aquest contrast màxim entre blanc i negre dóna una bellesa molt especial. D’altra banda, s’ha de dir q en la versió original, la veu del protagonista la posa Daniel Craig (el nou Bond, per qui no conegui el nom), lo qual és un punt a favor pq li dóna encara més força al personatge, apart d’aquest genial i inconfusible accent britànic seu.

En resum, q si et curres una animació com aquesta, almenys curra’t tb una història q estigui a l’altura i q li dóni distinció respecte la resta (com Sin City). Tot i això, s’ha de veure pq realment és algo completament nou al q havia vist fins ara.

Borat: Cultural Learnings of America for Make Benefit Glorious Nation of Kazakhstan

Director: Larry Charles

Intèrprets: Sacha Baron Cohen, Ken Davitian.

Gènere: Comèdia, fals documental. USA, 2006. 85 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Aquesta és una peli realment molt difícil de recomanar, pq tant pot fer descollonar-se de riure com fer entrar ganes de marxar del cine. Suposo q depèn de com et prenguis tot allò q va fent el protagonista i si li acabes trobant algun sentit. Personalment, he de reconèixer q a mi m’ha fet riure, i amb ganes. És sens dubte una de les pelis més irreverents i políticament incorrectes q s’han fet últimament, i és raonable pensar q no deixa de ser una autèntica xorrada, pero té moments absolutament genials i incomparables. S’ha de reconèixer que deixar en evidència als americans pot no tenir gaire dificultat, pq a vegades ells solets ja ho fan, però fer-ho de la forma en q ho fa aquesta peli és algo admirable.

El protagonista sap perfectament cap a on apuntar cada vegada, segons la situació en q es troba i la gent amb qui la comparteix, i aconsegueix en tot moment fer aflorar les reaccions q esperava i, d’aquesta forma, donar la seva mirada crítica sobre el q està passant. Això sí, com en tota peli d’aquest tipus, és difícil saber fins a quin punt els fets estan preparats o distorsionats, però per part dels americans sí q resulta força creïble. El resultat de tot plegat és q no se salva ningú, cap raça, cap ideologia, cap col·lectiu, res. Riure’s dels altres al mateix temps q et rius de tu mateix, aquest seria un bon eslògan per a Borat.

Així com hi ha diverses escenes en q és impossible aguantar el riure, també haig de dir q en d’altres vaig trobar q els fets arribaven a perdre completament el control i traspassaven uns límits q potser no feia falta i q li resten credibilitat a la peli. També crec q abusa massa de l’humor escatològic. Tot i això, resulta clau l’actitud amb q es veu aquesta peli per acceptar-la i disfrutar-la o rebutjar-la completament. Si ens guiem simplement pel q veiem, sí q sembla un tio fent exageradament el gilipolles durant 1h30 sense cap mena de sentit, però si intentem entendre el q d veritat ens vol fer veure, llavors t’adones de l’enginy i les reaccions brillants del protagonista.

Si després de veure la peli es repassa mentalment tot el q hem vist, podem comprovar si ha estat el personatge de Borat qui feia el ridícul o, en canvi, era tota la resta.

Happy Feet

Director: George Miller

Veus originals: Elijah Wood, Brittany Murphy, Robin Williams, Hugh Jackman, Nicole Kidman, Hugo Weaving.

Gènere: Animació, musical, aventures. USA, 2006. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Happy Feet es pot considerar el primer musical fet en animació 3D. I la veritat és q la peli es s’aguanta en gran part gràcies a la seva banda sonora, amb una tria de cançons encertadíssima i q acaba enganxant de mala manera. A més, el fet que siguin pinguïns els q cantin i ballin les coreografies afegeix encara més gràcia i originalitat a la peli (per cert, aprofito per aplaudir la magnífica decisió de no traduïr les cançons). És en aquestes escenes on t’adones de la qualitat de l’animació i la enorme dificultat q havia de comportar aconseguir fer moure aquests animals com si fossin humans ballant.

S’ha de dir q en general el nivell de realisme de les imatges en 3D és bestial, sobretot elements com l’aigua, el gel, el vent, la boira, a vegades no saps si segueix sent animació o imatge real (cosa q potser no hauria de ser així). Ara bé, tot això es veu perjudicat per la nula originalitat de la història i un guió que a vegades patina més q els propis protagonistes, sobretot amb un final pràcticament tret de la màniga i, per mi, bastant fora de lloc.

La idea en què es basa la peli funciona molt bé, però després no han sabut desenvolupar una història amb un mínim de imaginació q aportés algo més a la peli apart de les genials escenes musicals. Això sí, també s’ha de destacar algunes imatges espectaculars amb una iluminació molt currada, casi més pròpies d’un documental, i la velocitat q transmet l’acció en algunes escenes a través dels icebergs i casquets de gel. A vegades, fins i tot t’agafa fred o, per contra, ganes de tirar-te a l’aigua.

Com ja he dit, per mi el final, a part de massa llarg, és desconcertant i tan poc creïble q espatlla un mica tot el q havies vist abans. A més a més, la peli transmet el seu missatge final de forma massa descarada i forçada, una mica més de subtilitat hagués anat millor. Total, q per passar un bon rato i animar-se, Happy Feet funciona a la perfecció, però no li pots demanar res més enllà.

Perfume. The Story of a Murderer

Director: Tom Twyker

Intèrprets: Ben Wishaw, Dustin Hoffman, Alan Rickman, Rachel Hurd-Wood.

Gènere: Thriller, intriga. Alemanya, 2006. 135 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Per començar, s’ha de dir q l’adaptació d’una novela com aquesta era realment difícil, però el resultat és, en general, força satisfactori. És una pel·lícula molt ben construïda i molt ben acabada, amb una ambientació excelent i una fotografia molt encertada per com encaixa amb la història que ens explica. És una peli més aviat obscura, on els tons vermells, taronges i grocs pràcticament monopolitzen la pantalla i aconsegueixen transmetre encara més tot allò que passa per la perturbada ment del protagonista.

Tot i les més de dues hores de durada, el ritme permet q no es faci llarga, ja que tens la sensació que tot va evolucionant fins al final. Precisament, la forma de resoldre el final de la història crec q és el desencert més gran de la peli, i és una llàstima. Un final totalment fidel a la novela, pero presentat de forma q fa riure quan hauria d’emocionar, q hauria de ser la el moment culminant del protagonista i en canvi se’l veu casi com descol·locat; potser és q l’actor no arribava a més.

En alguns moments de la peli, potser és discutible l’actuació de Ben Wishaw, ja q a vegades ralla la completa inexpressivitat i t’entren ganes de fotre-li una colleja; a més, a la citada escena final, crec q no està a l’altura, ni ell ni la resta d’actors i figurants. Tot i això, en general tampoc desentona, i sap donar al persontge aquest aire d’ingenuïtat primer i de psicòpata després. No era un paper gens fàcil.

La veritat és q la peli en si era bastant complicada de fer, però se n’han sortit, lo qual és molt meritori. Per sort, l’adaptació ha caigut en mans europees i no americanes, i això sempre t’assegura més garanties d’un bon producte final.

Casino Royale

Director: Martin Campbell

Intèrprets: Daniel Craig, Eva Green, Mads Mikkelsen, Jeffrey Wright, Caterina Murino.

Gènere: Acció, thriller. USA, 2006. 145 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

James Bond ha canviat, i molt. A millor o a pitjor… això ja depèn dels gustos de cadascú, però la veritat és q a mi m’ha agradat més que les últimes. Començant pel protagonista, un James Bond molt diferent al q havíem vist fins ara, més contundent, més passional i fins i tot més primitiu, interpretat per un Daniel Craig q es menja amb guarnició a Pierce Brosnan. Ja no trobem aquell personatge tan previsible, tan teatral, sense res de nou a descobrir-li, a Casino Royale veiem James Bond en situacions molt més extremes, en les quals no havíem vist fins ara. Quan toca donar pas a la seva elegància britànica pròpia, Craig es transforma i també ens sorprèn en com aconsegueix donar la talla.

Ara bé, si ens fixem en la peli de forma global, jo m’esperava una mica més. El trama principal és bastant fluixa i a vegades poc clara, els girs no són res de l’altre món i el fet d’allargar excessivament la durada fins als 145 min. no beneficia gaire a la peli. Em quedo més amb algunes de les parts i no tant amb el tot. Mai no m’han atret especialment les pelis de James Bond, si les miro és bàsicament per passar el rato i poc més. Casino Royale no m’ha fet canviar gaire aquesta posició, però no se li pot retreure q, respecte la resta de la saga Bond, és arriscada, trencadora i força més trepidant, i tot i veure-la en sessió golfa i durar el q dura, t’espanta la son en tot moment.

D’altra banda, Daniel Craig és molt millor Bond del q la majoria esperava. Segurament, per poder competir amb la resta de cine del seu sector, era necessari un canvi d’aquest estil, i crec q funciona.

Scoop

Director: Woody Allen

Intèrprets: Scarlett Johansson, Woody Allen, Hugh Jackman, Ian McShane, Mike Tinsley

Gènere: Comèdia. GB/USA, 2006. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

És cert q Scoop no té el nivell de les grans obres de Woody Allen i q es podria incloure dins el conjunt de pelis, per dir-ho d’alguna forma, secundàries, però ja voldria jo que totes les comèdies q es fan actualment tinguessin la meitat de qualitat que té aquesta. Això sí, es nota com Woody Allen està en la seva salsa, fent el q més li agrada, donant vida a aquells personatges que només ell sap fer i deixant anar frases genials de tant en tant. Pel que fa a Scarlett Johansson, espero q no em tindrà en compte q digui q no és precisament una de les seves millors actuacions i q posa de manifest q la comèdia no és el seu gènere més propici, i q no m’agrada gens l’aspecte que li han donat, però, això sí, segueix sent Scarlett Johansson i segueix creant aquesta atracció innata en qualsevol pla curt q té.

Pel q fa al guió, doncs se li noten algunes coses q s’aguanten una mica amb pinces, però la història no deixa de ser força correcta i manté l’interès en tot moment. En el fons, realment s’agraeix molt q el sr. Allen segueixi oferint-nos pelis així. La veritat és q el pes de la peli, tot i en teoria no ser el protagonista, el porta ell. Podran dir q és el mateix personatge q interpreta a la resta de les seves pelis, amb les mateixes neures, igual d’insegur, maniàtic, etc… però a mi no se’m fa gens pesat ni repetitiu, al contrari, tinc ganes de q no calli x veure amb quina frase et sorprendrà cada cop.

Però en fi, Woody Allen ja ho té això de provocar reaccions força oposades. Jo estic a favor, i si és capaç de cada any fer una peli com Scoop o Match Point q segueixi així i q no pari. Ara mateix, poques peli entretenen tant com la hora i mitja de Scoop.