M.A.Confidential

Jericho

Creadors: Jonathan E. Steinberg, Josh Schaer i Stephen Chbosky

Intèrprets: Skeet Ulrich, Lennie James, Kenneth Mitchell, Darby Stanchfield, Ashley Scott, Gerald McRaney.

Gènere: Drama, suspens, ciència-ficció. USA, 2006. 40-44 min. per capítol

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

La van presentar com una de les sèries més importants d’aquesta temporada a USA, però la veritat és q tampoc és per tirar coets. És entretinguda, té la seva bona dosi d’acció i també aconsegueix alguns moments de suspens, però li falta magnetisme i fracassa en l’intent de fer q l’espectador s’impliqui en la història i realment tingui les suficients ganes de saber què passarà com per esperar expectant al següent capítol i veure’l lo abans possible. Globalment, els capítols són correctes, però si els passessin els diumenges a la tarda no desentonarien amb la resta de programació d’aquesta franja horària farcida de telefilms en què el final es veu de dos hores lluny.

D’altra banda, els personatges no tenen el carisma necessari com per aficionar-te a la sèrie, també pq ens expliquen ben poca cosa d’ells i les seves relacions no tenen massa “chicha”. Però el principal defecte de Jericho és el seu profund “americanisme”, aquestes ganes de fer-ho tot més gran sense tenir ni idea de la veritable realitat, de veure terrorisme de seguida sota qualsevol pedra i aquest fals esperit de superació només pq vegin lo valents q som.

Un poble acostuma a ser un lloc on tothom coneix a tothom, però al mateix temps hi ha molts secrets, rumors i acusacions dels quals pràcticament ningú se’n lliura. La situació excepcional q es dóna a la sèrie fa q diverses d’aquestes històries ocultes comencin a sortir a la llum, i en això es basen els arguments. No estic dient q sigui una mala sèrie, al contrari, no disgusta gens veure un capitolet de tant en tant i entreté força, però no aconsegueix q te la prenguis tan seriosament com pinta. En aquest sentit, es creu més del q en realitat és. No obstant, és una de les opcions en absència d’altres sèries.

The Illusionist

Director: Neil Burger

Intèrprets: Edward Norton, Paul Giamatti, Jessica Biel, Rufus Sewell, Eddie Marsan.

Gènere: Intriga, thriller, drama. USA, 2006. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Una d’aquelles pelis q es podrien considerar com “del montón”, però amb una temàtica i un clima especials q la fan força interessant. El mèrit de la peli recau més en el “com” que en el “què”, ja que la trama principal té una estructura que no la descobrirem precisament ara i la majoria dels fets q van passant estan pràcticament cantats. Ara bé, aspectes com l’ambientació, la fotografia o la banda sonora són molt remarcables i aconsegueixen crear una atmosfera absorbent i molt atractiva.

D’altra banda, les interpretacions també són força notables, començant per Edward Norton (dels meus actors favorits) i Paul Giamatti, q sempre acaba fent una gràcia especial per aquesta cara q té. Tot no ser trepidant, el ritme no es torna avorrit en cap moment i manté la tensió quan ho ha de fer. Això sí, la resolució no em sembla gaire encertada, aquest cop per culpa del “com” i no del “què”. El desenllaç en si és enginyós, però al mateix temps una mica trampós i amb algun q altre parche posat per allà, i la forma com te’l presenten em sembla totalment atropellada i descontrolada, com si a la peli li faltessin minuts.

El Ilusionista es converteix en una peli entretinguda, diferent, en certa mesura, molt agradable a la vista i fàcil de digerir per l’espectador. Pot ser q els creadors de la peli aspiressin a més q això, però realment tampoc no es pot dir q sigui un peliculón. Molt cuidada, detallista, perfeccionista i amb uns efectes especials bastant currats. En resum, crec q és d’aquelles q més o menys acaben agradant a tothom.

A Scanner Darkly

Director: Richard Linklater

Intèrprets: Keanu Reeves, Robert Downey Jr., Woody Harrelson, Winona Ryder, Rory Cochrane.

Gènere: Animació, drama, ciència-ficció. USA, 2006. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Si alguna cosa es pot dir per començar és q, amb tota probabilitat, no heu vist res de semblant, visualment parlant. A Scanner Darkly es presenta com una animació obtinguda per la tècnica rotoscòpica, és a dir, es van rodar en digital les imatges reals, com qualsevol altra peli, i després es va “dibuixar” l’animació a sobre, fotograma a fotograma. El resultat és espectacular. Aquest element dóna un atractiu molt especial a la peli i es converteix en tota una experiència per l’espectador.

Pel q fa a la peli en si, doncs la veritat és q està força bé. No es podria parlar d’una trama lleugera ni tampoc d’un ritme trepidant, però tampoc decau excessivament en cap moment i et manté en atenció. S’han de destacar les grans actuacions de Robert Downey Jr. i Woody Harrelson, tot i q a vegades t’agradaria veure’ls a ells i tens la sensació com si la animació t’estigués tapant l’actor de veritat. Keanu Reeves, en canvi, potser treu millor el paper animat que no pas com ho faria al natural.

És una peli a la q t’has d’acostumar, pillar-li el truquillo i captar el seu estil, i després pot agradar o no. Diguéssim q no està feta per al públic de masses. Que les drogues siguin l’eix central de la peli combina perfectament amb l’estil visual i també amb alguns diàlegs o reflexions que es debaten entre la filosofia i la bogeria, dels quals potser abusa una mica. Agradi o no, crec q no se li pot negar q és una peli coherent amb ella mateixa.

Val la pena veure-la, encara q sigui només per gaudir visualment dels colors i formes q ens ofereix. Va bé q apareguin pelis arriscades, q vulguin diferenciar-se completament de la resta.

Thank You for Smoking

Director: Jason Reitman

Intèrprets: Aaron Eckhart, Cameron Bright, William H. Macy, Katie Holmes, Maria Bello, Robert Duvall.

Gènere: Comèdia. USA, 2006. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Una comèdia brillant, de les millors que he vist últimament. Perfectament fabricada, Gracias por Fumar és una intel·ligent i despiadada sàtira de la societat nordamericana a partir de la constant polèmica provocada per les grans multinacionals de la indústria del tabac. Plena de subtilitats i frases genials que resumeixen la sovint ridícula forma de pensar d’uns i altres, però també amb alguns tocs d’humor absurd i gratuït propiciat pels diversos personatges, els quals estan creats amb molt d’enginy.

El del tabac i les seves conseqüències no és un tema fàcil per tractar sense el risc de sensibilitzar a més d’un, però la peli ho resol amb molta classe, la mateixa que té el protagonista, utilitzant les seves mateixes armes. Fins i tot la mateixa resolució de la trama deixa en evidència moltes coses de com funciona la societat. El fet que la peli no mostri cap posicionament respecte el tema encara li dóna més mèrit, i tot després d’una hora i mitja en què va llançant els punyals sense cap mena de mirament.

El millor d’una comèdia és que estigui lliure de tota pretensió i sàpiga, fins i tot, riure’s de si mateixa, i això és exactament el q fa Gracias por Fumar. La psicologia de la peli pràcticament es pot personificar en el protagonista, perfectament interpretat per Aaron Eckhart, qui sap en tot moment el que ha de fer i què ha de dir per conduir la situació al seu favor, tot i sabent que en realitat no fa justícia a la realitat de les coses.

La seva hora i mitja pelada de duració la fa un menú perfecte per passar una molt bona estona. A més, cal sumar-hi un muntatge ple d’originalitat, que contribueix humorísticament a la història. Que quedi clar q no és una comèdia tonta de riallada fàcil, res més lluny de la realitat, és molt més genial que això.

Children of Men

Director: Alfonso Cuarón

Intèrprets: Clive Owen, Julianne Moore, Michael Caine, Claire-Hope Ashitey, Chiwetel Ejiofor.

Gènere: Ciència-ficció, thriller, drama. USA, 2006. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Pel·lícula tan trepidant com desconcertant, i que a mi no m’ha acabat de convèncer. Així com al comentari anterior de Infiltrados deia q Scorsese controla la peli en tot moment, crec q a Alfonso Cuarón se li ha descontrolat en alguns moments i això es nota massa en el resultat. Per començar, reconec q si ara em fessin explicar de què va tot plegat a la peli, no podria donar de forma completa tota la informació necessària. I crec q és pq la peli no t’ho sap plantejar d’una manera prou clara, pq el guió sembla no tenir massa ordre i pq alguns dels fets q en un primer moment semblen claus, acaben resultant del tot arbitraris i, per tant, sense massa sentit.

Tampoc entenc massa el paper d’alguns dels personatges, a qui la peli preten donar molta importància i després no són gens decisius; també es donen casos al revés. Això sí, la idea general de la peli i la seva ambientació és tan realista com angoixant, d’aquelles q no veus gens fora de lloc i q espanten només pensar q alguns aspectes podrien no allunyar-se tant de la realitat en un futur pròxim, vist com estan les coses ara. No se li pot retreure que té alguns moments q fan posar els pèls de punta i també certa part del desenllaç que permet a l’espectador introduïr-se a la peli i sentir-se com si estigués acompanyant als protagonistes.

L’última mitja hora és, sens dubte, el millor de tot. Podríem dir que el plantejament més general q ens presenta la peli, el q ho envolta tot, es menja a la història més concreta q ens explica, massa apedaçada. Havia sentit molt bones crítiques de Hijos de los Hombres, però m’he trobat amb una pel·lícula que, tot i ser interessant, no arriba al nivell q pretén.

The Departed

Director: Martin Scorsese

Intèrprets: Leonardo DiCaprio, Matt Damon, Jack Nicholson, Mark Wahlberg, Martin Sheen, Vera Farmiga.

Gènere: Policíac, thriller, drama. USA, 2006. 150 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Per fi arriba una peli de Scorsese amb el més pur estil Scorsese, i això és una gran notícia en el món del cine actual. Després de les fallides Gangs of New York (tot i q no la trobo tan dolenta com la pinten) i El Aviador (aquesta sí), el director americà torna al carrer, al seu territori, on sap més q ningú, i ens presenta un film genial… i jo diria q molt necessària. En sortir del cine, t’adones realment de com es trobava a faltar una peli com Infiltrados. Segurament, una de les millors pelis, si no la millor, de cine negre que s’han produit actualment.

El repartiment d’actors ja és bestial, però a més, s’afegeix el fet q tots dónen el millor de si, inclús Leonardo DiCaprio, per qui no tinc gaire afinitat. Això sí, el pes de la peli no el pot portar ningú més q Jack Nicholson, senzillament espectacular, ni sobreactuat ni tonteries… m’atreviria a dir q és el millor paper que li he vist des de El Resplandor. El segon a destacar és Mark Wahlberg, que borda el personatge i a qui, per mi, li falten minuts a la peli. Pel q fa a la banda sonora, és arriscada, però encertadíssima, i participa activament en la peli, fins i tot parant bruscament per deixar parlar als personatges.

Quan l’ombra de Uno de los Nuestros plana sobre els primers minuts de peli, un ja comença a fregar-se les mans. Òbviament, no arriba al mateix nivell q l’obra mestra dels 90, però se la pot considerar com un descendent més q respectable. Scorsese mostra la seva qualitat en tot moment, en cap ocasió la peli se li va de les mans, es nota com ho té tot controlat i això transmet confiança.

De les 2h i mitja de duració de Infiltrados, poca cosa se li pot retreure apart d’un desenllaç potser un pèl massa dilatat. És un tros de pel·lícula, d’aquelles que et deixen una gran sensació de satisfacció després de veure-les i amb unes ganes boges de recomanar (casi obligar) a tothom q la vagi a veure, i si pot ser en V.O., millor q millor. Que ningú se la perdi.

Salvador Puig Antich

Director: Manuel Huerga

Intèrprets: Daniel Brühl, Tristán Ulloa, Leonardo Sbaraglia, Leonor Watling, Ingrid Rubio.

Gènere: Drama, històric. Espanya, 2006. 125 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Tothom parla maravelles d’aquesta peli i, realment, si mires la història del cine espanyol contemporani, s’hauria de colocar indubtablement entre les millors. Però, d’altra banda, si et poses a analitzar la peli separadament, crec q li falta una mica per arribar al nivell de perfecció que molts anuncien després d’haver-la vist. Suposo q el fet de situar-se en l’època q es situa afegeix un component especial per als q van viure la història de Salvador Puig Antich en directe (no seria el meu cas), no només per aquest cas concret, sinó que s’extén a la situació dels últims anys del règim franquista.

En referència a això, és un gran encert q la peli no vulgui sensibilitzar fàcilment amb les imatges de sempre i es focalitzi en tot moment en el cas personal de Puig Antich. M’ha agradat molt el rime de la peli, però trobo q canvia massa bruscament en la última mitja hora i es recrea una mica massa en el patiment final, amb alguns moments q no aporten gaire i forcen una mica la llagrimeta. Això sí, la de l’execució és una de les millors escenes que vist al cine els últims anys. La sala sencera s’agafava a la butaca i aguantava la respiració.

L’aspecte de Salvador que podria posar principalment en dubte, i que segurament pot donar lloc a interpretacions variades, és el tractament que fa del protagonista. Sobretot cap al final, el casi descarat sentiment de llàstima que ens transmet respecte Salvador sembla q el vulgui situar en la categoria d’heroi, cosa que no tinc gaire clara q fós. Hi havia moltes formes de lluitar contra el franquisme, però s’hauria de discutir si muntar un grup armat d’una dotzena de persones i atracar bancs era la millor idea. Puig Antich va morir de forma totalment injusta a mans d’un dictador, com tantíssima altra gent, però és q se la va jugar… i de forma un tant ingènua, crec jo.

Això sí, el sentiment de ràbia a mida q avancen els fets no te’l treu ningú. En tot cas, no us la podeu perdre. Una peli rodona.

World Trade Center

Director: Oliver Stone

Intèrprets: Nicholas Cage, Michael Peña, Maria Bello, Maggie Gyllenhaal, Jay Hernandez.

Gènere: Drama. USA, 2006. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Era inevitable. Hollywood no podia deixar passar la gran ocasió de fer una peli sobre l’11-S i posar-hi tots els ingredients que a ells tant els agraden i nosaltres odiem amb totes les forces. No cal ni enumerar-los, suposo q tothom es fa una idea… bé, doncs aquesta peli és com una sobredosi d’aquesta explosiva mescla. He vist aquesta peli per comprovar si realment era tal com deien la immensa majoria de comentaris que havia sentit, i no li ha costat gaire esborrar qualsevol dubte i fins i tot superar les expectatives.

Podria intentar dir que la primera mitja hora té el factor impactant del xoc dels avions i les imatges de les torres fumejant, però és q ho hem vist tants cops… i quan les torres es derrumben, la peli es derrumba encara més i deixa al descobert tots els seus defectes i lo dolenta, dolenta, dolenta q és. M’explico, he vist telefilms de sobretaula, els típics de temes catastròfics en què el poli o bomber heroi es queda atrapat amb la nena petita i acaben sobrevivint els dos, molt millors q World Trade Center.

És tan exageradament pretensiosa i vol controlar les emocions de l’espectador de forma tan descarada q en més d’una ocasió casi et fa posar a la defensiva, en contra de la pròpia peli. El guió no existeix per enlloc, les històries paral·leles no tenen ni un trist punt d’originalitat i els diàlegs són patètics. I aquesta música q comença a sonar, aquesta camera lenta.. aghhh! Hi ha escenes que fan riure, només cal q digui q apareix Jesucrist, o sigui… increïble.

En resum, una farsa i un fracàs estrepitós. Que ningú vagi a veure-la i tan de bo tingui una merda de recaudació pq no es facin més pelis així (cosa q no passarà, pero en fi..). Oliver Stone ha caigut molt baix, sota terra (amb perdó). World Trade Center és l’exemple més clar del cine americà més ranci, conservador, egocèntric, adoctrinador i sempre amb aquests aires de grandesa de “oh, quina pelicula més meravellosa estem fent”. Puajjjj.

Brick

Director: Brian Johnson

Intèrprets: Joseph Gordon-Levitt, Nora Zehetner, Lukas Haas, Noah Fleiss, Matt O’Leary, Emilie de Ravin.

Gènere: Drama, negre. USA, 2005. 105 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Com mesclar cine adolescent i cine negre amb resultat més q acceptable… la resposta la té aquest tal Rian Johnson, guionista i director de Brick, la seva òpera prima. Es tracta d’una peli independent, cosa que ja converteix en comprensible la possibilitat que no agradi a tothom, però està considerada una de les millors del sector durant el 2005. El ritme del muntatge i la presentació de l’argument i les subtrames no són aptes pels que volen q les pelis els ho donin tot mastegat i preparat per empassar sense el mínim esforç. Necessita atenció i implicació, no hi ha escenes o diàlegs “per omplir”, sobretot al principi, en què tot passa bastant ràpid, a vegades massa i tot.

Els personatges estan perfectament caracteritzats i les actuacions també són destacables i això et permet prendre’t seriosament el que passa, a pesar de les aparences inicials de peli d’estudiants d’institut. El component de cine negre va creixent a mida que avança la peli i la fa cada cop més atractiva (sobretot si estàs familiaritzat amb el gènere, clar). Malauradament, el que crec que no manté el nivell són els moments finals i la resolució de la trama més personal del protagonista respecte la seva ex-nòvia. No sé, deixa una mica de regust a poc, com si s’ho haguessin tret de la màniga després de tanta intensitat amb què s’havia viscut el desenllaç de la trama mafiosa.

No obstant, és una peli original i arriscada, que aconsegueix els seus objectius amb força solvència i que realment transmet algo més que quatre adolescents jugant a fer cine negre.