M.A.Confidential

Man cheng jin dai huang jin jia

Director: Zhang Yimou

Intèrprets: Chow Yun-Fat, Gong Li, Jay Chou, Ye Liu, Man Li, Qin Junjie.

Gènere: Drama, acció. Xina, 2006. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Ja s’ha estrenat la nova peli de Zhang Yimou, un dels directors més interessants actualment (El Camino a Casa, Hero, La Casa de las Dagas Voladoras). Si aquestes últimes us van agradar, com és el meu cas, La Maldición de la Flor Dorada realment et deixa amb ganes de més. Yimou sembla oblidar-se de la qualitat narrativa i posa la major part del seu esforç en l’aspecte visual. Que les seves pelis estiguin estrictament cuidades a nivell estètic no és res nou, però en aquest cas la balança està una mica massa descompensada.

La peli es pot dividir perfectament en dues parts: una és la presentació de la història i la preparació per l’acció; l’altra és pròpiament l’acció. Mentre la primera és massa dilatada, en ocasions un pèl lenta i tot, la segona és espectacular. Val la pena esperar? Jo crec q sí, però sense presses, intentant disfrutar almenys amb la immensa varietat de colors que inunden la pantalla en cada pla. Pel q fa a la trama, no té cap mena de secret, és gairebé pròpia d’una telenovela, però sí q s’ha de reconèixer q la interpretació dels protagonistes li dóna una força especial. No obstant, globalment la peli és un relatiu pas enrere respecte les anteriors del director xinès.

No se li pot negar q tota la ambientació és espectacular. La importància del color daurat al llarg de tota la peli i la gran lluminositat de tots els espais del palau li donen un to únic, però que córrer el perill de fer-se cansat per l’espectador. Com ja passa en les anteriors pelis, els colors són un element definidor de cada escena i tenen una gran influència en els personatges i en cada escena que contemplen. Amb tot, el millor de la peli són clarament els últims 40 minuts, quan l’acció pren tot el protagonisme. En això, està clar q els asiàtics són uns cracks i ofereixen coreografies inigualables.

M’hagués agradat poder parlar millor d’aquesta peli, però la primera hora fa que no sigui així. Cal seguir cuidant l’aspecte visual, però no per això ens hem d’oblidar d’explicar una història que estigui a l’altura.

Letters From Iwo Jima

Director: Clint Eastwood

Intèrprets: Ken Watanabe, Kazunari Ninomiya, Ryo Kase, Tsuyoshi Ihara, Shido Nakamura, Hiroshi Watanabe.

Gènere: Bèl·lic, drama. USA, 2006. 130 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Quan surts del cine i durant els següents minuts no pares de recordar amb emoció una escena darrere l’altra és senyal que acabes de veure una gran pel·lícula. I aquest és el cas inequívoc de Cartas desde Iwo Jima, per tant no queda altra opció que treure’s el barret davant de Clint Eastwood. Dirigir aquestes dues pel·lícules de forma seguida i narrar la guerra com mai ho havia fet ningú fins ara és la consagració d’una carrera excepcional, i fer-ho als 76 anys afegeix encara més mèrit.

Si alguna cosa em va sobtar de Cartas desde Iwo Jima és que es tracta d’una peli 100% japonesa tot i estar dirigida per un americà. Eastwood no només ens permet observar la batalla des del punt de vista japonès, sinó q ens ho explica tal com ens ho explicarien ells. El resultat, poc a veure té amb la versió americana Banderas de Nuestros Padres en quan a estil, però per mi és clarament superior. Els personatges són molt més carismàtics i les relacions entre ells, tan a nivell jeràrquic com emocional, marquen clarament la història. És una peli més profunda i emocional, i globalment es veu més cuidada que Banderas… i molt més completa.

Així com Banderas… només presentava una part de l’acció a la batalla a l’illa, pràcticament considerant-la com un fet secundari, Cartas desde Iwo Jima es pot considerar una pel·lícula bèl·lica de cap a peus, ja que acompanya als soldats protagonistes a l’illa mateix en tot moment. Tota una novetat, tenint en compte que els japonesos sempre se’ns havien pintat com el bàndol enemic a totes les pelis de guerra en què apareixien. En aquest cas, fins i tot es gira la truita, i la imatge que ens donen els soldats americans en les comptades ocasions que apareixen tendeix a ser relativament negativa. Segurament pq la guerra està per sobre dels bàndols i a qui afecta realment és a les persones que hi participen, i de la mateixa manera siguin d’on siguin. És un dels clars missatges que s’extreuen d’aquest gran treball cinematogràfic realitzat per Clint Eastwood.

Si heu vist Banderas de Nuestros Padres, aquesta és indispensable; si no, també es pot veure sense cap problema tot i alguns “guiños” que aquesta fa a la primera i que només es poden captar si s’ha vist. No obstant, són força independents l’una de l’altra.

Equilibrium

Director: Kurt Wimmer

Intèrprets: Christian Bale, Taye Diggs, Emily Watson, William Fichtner, Angus Macfadyen, Sean Bean.

Gènere: Ciència-ficció, acció, thriller. USA, 2002. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Gran descobriment que he fet aquest finde d’una peli que, incomprensiblement, no s’ha estrenat mai a Espanya. No només no s’ha estrenat, sinó que és impossible saber de la seva existència si no és a través d’internet, ja que tampoc hi ha edició en Dvd ni res de res. I és una pena pq és infinitament millor que la porqueria futurista i de ciència-ficció que ens arriben últimament des d’Estats Units (véase Ultravioleta, Aeon Flux, etc…). No és una obra mestra, però m’ha semblat un tros de peli, sincerament.

Presenta un missatge futurista molt ben fonamentat, una ambientació perfectament aconseguida i una trama amb molta més substància que qualsevol altre peli del gènere. A més a més, la mínima utilització d’efectes especials li dóna molta credibilitat i realment ens pot fer identificar amb la societat del futur que ens retrata la peli. A tot això, se sumen escenes de lluïta amb unes de les millors coreografies que he vist mai. Res de diàlegs i més diàlegs super trascendentals i filosòfics sobre la vida, el film et transmet les seves idees i la seva moralitat de forma molt clara des del principi, no et fa falta anar pensant cada cop per entendre tot el q passa. Un argument més aviat simple, però molt sòlid.

Tot i ser una peli fosca, la fotografia és esplèndida (de la qual no es poden amagar certes influències de Matrix, Gattaca o La Isla) i ens regala imatges impressionants acompanyades d’una molt bona banda sonora. Parlant de Matrix, he vist opinions que diuen q en molts aspectes és inferior a Equilibrium… una mica agosarat, però sí q tot plegat és molt més fàcil d’empassar. Pel q fa al repartiment, el gran Christian Bale demostra la seva contundència i es converteix en el protagonista perfecte per aquesta peli. D’altra banda, sobta veure a William Fichtner (agent Mahone de Prison Break) en el paper de líder anti-sistema; i tb Dominic Purcell (Lincoln Burrows) apareix a l’inici.

El gran mèrit d’Equilibrium està en evitar molts dels errors que cometen la gran majoria de pelis d’aquest gènere: confondre l’espectador, abusar dels efectes especials, introduïr subtrames idiotes o, sobretot, passar-se de llestes. Una injustícia que no l’hagin estrenat aquí, i res fa preveure que l’estrenin. Ara ja no teniu excusa, no us la perdeu!!!

La Sciencie des Rêves

Director: Michel Gondry

Intèrprets: Gael García Bernal, Charlotte Gainsbourg, Alain Chabat, Emma de Caunes, Miou-Miou.

Gènere: Comèdia, fantàstic, drama. França, 2006. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Oblideu el món real i prepareu-vos per entrar a l’inigualable i casi indescriptible món de Michel Gondry. Pura imaginació, fantasía, paranoia, com li volgueu dir, però que t’atrapa com un nen petit mirant titelles. Precisament, la immaduresa és el tema principal de La Ciencia del Sueño. Tot gira al voltant i a l’interior de la ment d’un jove dissenyador que viu en dos móns paral·lels, el real i el dels somnis, i no sap distingir un de l’altre.

Els que ja coneixen Michel Gondry, no es trobaran amb res de nou, simplement el seu particular estil a base d’animacions “casolanes” i ple de distorsions de la realitat i de l’espai portat a una pel·lícula de 1h 40min en què deuria disfrutar com ningú mentre la dirigia i muntava. Pels q no el coneguin, la peli serà una experiència molt especial, us ho asseguro. Realment, després de veure el trailer dubtava si les seves tècniques funcionarien en una peli, si encaixarien i si no acabarien cansant, però haig de reconèixer que els minuts m’han passat volant i q m’he divertit com un nen, mai millor dit.

Impresionant el treball de Gael García Bernal com a protagonista, en un paper molt difícil de fer i en el qual encaixa de meravella i demostra la seva immensa versatilitat (totalment oposat al seu paper a Babel). Crec q molts estaran d’acord en dir que el protagonista és clarament una projecció del mateix Michel Gondry a la pantalla, la peli en dóna indicis suficientment evidents, com la utilització per part de Stéphane dels materials propis de les obres de Gondry.

La peli té molt sentit de l’humor, no només per les excèntriques escenes que formen part dels somnis del protagonista, sinó també per com aquest es perd entre els dos móns. Poc més puc explicar pq és una peli q s’ha de veure i cadascú q la disfruti a la seva manera.

Little Miss Sunshine

Director: Jonathan Dayton, Valérie Faris

Intèrprets: Greg Kinnear, Toni Collette, Abigail Breslin, Steve Carell, Alan Arkin, Paul Dano.

Gènere: Comèdia, drama. USA, 2006. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Tothom es va sobtar de la seva aparició entre les cinc candidates a millor pel·lícula als Oscars 2006, però un cop vista no ho trobo gens descabellat i m’ho prenc com un homenatge al cine independent i les petites meravelles en forma de peli q ens regala cada any. I Pequeña Miss Sunshine n’és l’exemple perfecte. No presenta una trama q desbordi originalitat, ni una direcció super transgressora, ni tracta cap tema q la resta de pelis no s’arrisquin a tractar, simplement ens explica la història d’una família humil que decideix emprendre un llarg viatge només per veure complert el somni de la més petita de la casa.

I ho presenta amb una senzillesa q la diferencia de la resta, amb un estil totalment despreocupat i una transparència q fa q en cap moment tinguis la sensació q la peli t’amaga algo. Per començar, la genial presentació dels personatges i la relació entre tots ells ja et prepara per uns fets q segurament seran qualsevol cosa menys normals quan s’han de ficar tots dins d’una camioneta i recórrer més de 1000 km junts. A partir d’aquí, la successió de fets és tan divertida com intel·ligent i posa de manifest q el rerafons de la peli és molt més profund del q sembla i al mateix temps fàcil de captar.

Els gags visuals es combinen amb detalls d’humor intel·ligent i també amb escenes força dramàtiques, però la peli acaba sent una clara sàtira de certes parts de la societat americana, i de com dos grups de gent del mateix país poden xocar tan frontalment per la seva forma de comportar-se i veure la vida. Aquest és el tema principal de la peli, com cadascú viu la vida a la seva manera i no se n’ha d’amagar davant la resta. Tot plegat es pot resumir en el personatge de la nena, la perla de la pel·lícula i la que fa tirar endavant tota la resta de la família sense necessitat de dir gran cosa, només pel fet de ser allà.

Pequeña Miss Sunshine et toca la fibra i et deixa un gran somriure a la cara, no només en el moment q acaba la peli, sinó també cada cop q la recordes, i només per això mereix el seu reconeixement.

13 (Tzameti)

Director: Géla Babluani

Intèrprets: George Babluani, Pascal Bongard, Aurélien Recoing, Fred Ulysse, Nicolas Pignon.

Gènere: Thriller, suspens. França, 2005. 85 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Tot i que fa nou mesos que vaig descobrir-la i ja la vaig comentar al blog, ara que s’estrena aquí crec q és una bona ocasió per recordar aquesta més q interessant peli de suspens. Tot plegat és força estrany, començant per aquest blanc i negre que al principi sembla no tenir massa raó de ser, però que al final t’hi acostumes i aporta una fotografia molt currada. La veritat és q la peli està bastant bé, no té cap mena de complicació; una sola trama basada en un fet concret en què es concentra la major part de la peli i un personatge que es troba al mig de tot. L’inici és una mica confús, però quan es decideix a posar-se en marxa, ens trobem amb 1 hora d’intriga i tensió casi sense pausa. La trama t’atreu de seguida i et quedes esperant amb expectació fins al final, on per cert, no tot acaba quan sembla que s’acaba.

Si en aquell moment em lamentava de q fós una peli tan desconeguda i deia q tant de bo pogués veure-la molta més gent perquè agradaria bastant, ara ha arribat la oportunitat. A tothom a qui li agradi l’estil Tarantino o als que van vibrar amb les dures competicions clandestines que tenen lloc a El Cazador, q no se la perdin si poden. S’ha de tenir un pèl de paciència, pq els primers minuts poden portar a parar-la i abandonar-la, però quan comença lo bo, ja no s’atura fins al final. S’ha de dir q no arriba a l’hora i mitja de duració, cosa q la fa encara més intensa.

Una molt bona alternativa per qui li cansi l’allau de pelis comercials futuribles pels Oscars q es pot trobar a les sales. Aquesta la afegiria a la llista de recomanacions especials sense cap mena de dubte.

Apocalypto

Director: Mel Gibson

Intèrprets: Rudy Youngblood, Raoul Trujillo, Dalia Hernandez, Gerardo Taracena, Rodolfo Palacios, Jonathan Brewer.

Gènere: Acció, drama, històric. USA, 2006. 135 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Sincerament, m’he posat a veure la peli sense saber massa amb què em trobaria i més aviat a la defensiva, però al cap de 2 hores i quart, tot just quan començava a recuperar-me, només puc dir q Apocalypto és una experiència senzillament inigualable. No se li poden buscar referents pq no en té, al contrari, segurament es convertirà en un referent. Es podrà estar més d’acord o menys amb Mel Gibson i el q pensa i el q diu i tot això, però ningú li podrà negar q fa pelis com ningú altre s’atreveix a fer-les. I q quedi clar q això no vol dir q s’assemblin, pq aquesta té poc o gens a veure amb La Pasión de Cristo, per tant q ningú la prengui com a excusa per no veure-la.

Ja sé q sona a topicazo i dels grans, però realment Apocalypto és difícil de descriure pq s’ha de veure. Una autèntica meravella a nivell visual i una força increïble a nivell narratiu. A tot això, se li han de sumar unes escenes d’acció espectaculars, més trepidants q les q es poden trobar a qualsevol peli convencional, i un component històric molt important a tenir en compte i culminat amb un final tan realista com impactant. Ah, i que quedi clar que, per molt q ho hagueu llegit en algun lloc, NO és una peli gore, vaja… es q ni de broma.

El component humà dels primers minuts de la peli té una gran importància, ja que ens permet comprovar com aquella gent era i vivia exactament igual q nosaltres ara, segles després. Bromes de mal gust, discussions amb la sogra o inclús problemes de virilitat, entre altres detalls q es poden apreciar, sembla q estaven a l’ordre del dia. Amb això, l’espectador no pot evitar identificar-se amb ells, en certa manera. Després, arriba la part més dura i també la q té més component d’autèntic documental històric. La qualitat de tots els elements q apareixen, cuidats extremadament, fa que un realment es cregui q tot allò era com ens ho mostra la peli, si més no, no se’n pot allunyar gaire.

Per acabar, els últims 40 minuts de peli són brutals, elèctrics, sense treva, magnífics, per viure’ls intensament. I aquest gran final… serveix per tancar el cercle d’aquesta gran peli q és Apocalypto. No se n’ha parlat tant com la pesada de La Pasión de Cristo, ja q el tema no és tan polèmic, però per mi no hi ha color. Aquesta és una peli única i s’ha de veure.

Rocky Balboa

Director: Sylvester Stallone

Intèrprets: Sylvester Stallone, Burt Young, Tony Burton, Milo Ventimiglia, Antonio Tarver.

Gènere: Drama. USA, 2006. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Digne retorn d’una de les icones del cine dels anys 70 i 80. Stallone s’ha tornat a posar a la pell del personatge que tothom identifica amb ell i ha dirigit i protagonitzat aquesta sisena entrega de la saga. Això sí, després de veure la peli, un es queda amb la sensació de que aquesta serà la definitiva. Si més no, espero q així sigui, pq llavors podrem dir q Rocky acaba amb el cap ben alt i amb un bon gust de boca. Si decideix fer-ne una altra, té tots els números per cagar-la un altre cop, com ja va fer amb les seqüeles anteriors.

Dic això pq m’he trobat amb una peli molt correcta, i q compleix a la perfecció el q s’espera d’ella, i si m’apures, els 20 minuts finals fan q inclús superi aquestes espectatives. No defrauda en el sentit q la història és simple i profundament previsible de principi a fi, i q segueix tots els tòpics haguts i per haver en aquests casos, però desprèn alguna cosa q li dóna un encant especial i converteix al protagonista en un home entranyable i agradable d’acompanyar en tot moment. Tot això fa que en cap moment et penedeixis d’haver-te decidit a mirar-la.

No he vist totes les pelis de la saga, en realitat només he vist sencera la primera, però pel q he llegit la resta van ser bastant desastroses i segurament per això Stallone ha decidit recuperar el mite de Rocky i donar-li el final q es mereix. Posats a puntualitzar, crec q a vegades la peli viu un pèl massa del passat i de forma innecessària, fins i tot incrustant plans de les pelis anteriors, i q aquests tocs de flashback acaben quedant una mica cutres.

També abusa de la musiqueta sentimental facilona perquè a tots ens entri la nostàlgia, però bé, com ja he dit, és el q realment es podia esperar d’una peli així i dintre lo q cap, està prou bé. Deixeu-vos portar per la peli i tots els records q evoca i quedareu satisfets, i més quan comença a sonar aquesta mítica melodia….

Nine Lives

Director: Rodrigo García

Intèrprets: Elpidia Carrillo, Robin Wright Penn, Lisa Gay Hamilton, Holly Hunter, Amanda Seyfried, Sissy Spacek, Amy Brenneman, Kathy Baker, Glenn Close

Gènere: Drama. USA, 2005. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Pocs títols resumeixen de forma tan clara i concisa el contingut d’una peli com aquest. Nueve Vidas és una peli formada per nou històries, d’entre 12 i 15 minuts cadascuna, sobre nou dones diferents… o no tant. El muntatge ens presenta les nou parts clarament diferenciades, amb separadors entre una i altra que ens anuncien el nom de la protagonista de cadascún.

Al principi, xoca bastant el contrast entre la part q acabem de veure i la següent, ja que no semblen tenir absolutament res en comú a part de presentar-nos una dona i el seu conflicte, però a mida que es van succeïnt les històries ens adonem que les coincidències comencen a aparèixer i la peli s’acaba convertint en una gran història coral amb un lligam entre totes les parts que la formen. I no només pel que veiem, sinó també pels punts en comú que les nou protagonistes acaben tenint, dels quals ens anem adonant, fins i tot un cop acabada la peli i repassant mentalment totes les parts. Senzilla, però efectiva, i amb autèntiques interpretacions de luxe.

En relació a altres películes que segueixen la mateixa estructura, les quals acostumen a ser especialment del meu gust, cal destacar la subtilitat amb què la peli va relacionant tots els personatges que apareixen, cosa que fa que l’espectador no s’ho trobi ja tot mastegat i preparat per empassar-s’ho. S’ha de fer funcionar una mica el coco, i això sempre és d’agraïr, crec jo. I si alguna cosa més demostra aquesta peli és com en escassos 12 minuts se’ns poden explicar tantes coses sobre una persona: les seves preocupacions, la seva forma de pensar, el seu passat, etc. Pràcticament cap de les històries es fa llarga o aburrida, totes tenen el seu interès, això sí, són drames purs i durs.

Peli interessant de veure, xocant pel seu estil poc habitual, però narrada de forma senzilla i amb molt més contingut del q sembla.