“Batmania” col·lectiva

Posted by Martí on 21 de Juliol de 2008
Posted in: Avanços. 10 comentaris

Quan encara falten 3 setmanes perquè s’estreni aquí (té collons que una peli com aquesta no tingui una estrena mundial simultània), tota la informació que rebem sobre The Dark Knight (El Caballero Oscuro) no fa més que alimentar més i més les ja de per si enormes ganes de veure-la. La veritat és que, després de la seva estrena el passat divendres a Estats Units, només es pot parlar de bogeria, o del que jo he batejat com a “Batmania” col·lectiva.

La primera dada és irrefutable: The Dark Knight és la pel·lícula que més diners ha recaudat a Estats Units durant el seu cap de setmana d’estrena de tota la història del cine, superant Spider-Man 3. Només dir que el pressupost del film és de 180 milions de dòlars i en aquests tres dies n’han recaudat 153,3. Rendibilitat màxima.

Un altre fet significatiu, tot i que en certa manera enganyós, The Dark Knight és ara mateix la pel·lícula amb més puntuació al Top 250 de tots els temps a IMDb (la principal base de dades de cinema d’internet), amb un 9,5. Per fer-vos una idea, fins ara aquesta posició l’ocupava El Padrino amb un 9,1. Naturalment, tot es fruït d’aquesta mena d’histèria creada al voltant de l’estrena de la peli i no hi ha dubte que la nota s’estabilitzarà quan s’estreni a la resta del planeta, però de ben segur q quedarà en les primeres posicions.

Finalment, comentar que, a aquestes altures, ja es parla de les altes probabilitats que Heath Ledger rebi el proper Oscar a Millor Actor Secundari. S’haurà de veure la peli, però vista la reacció a Estats Units, el morbo que comporta el fet que és la seva última actuació i el detall que seria un reconeixement pòstum a la seva trajectoria van com anell al dit perquè l’Acadèmia no deixi passar aquesta opció.

El 13 d’agost és el dia.

NOVETATS: Grup Facebook i Meebo

Posted by Martí on 18 de Juliol de 2008
Posted in: General. 3 comentaris

Us voldria informar de dues de les darreres aplicacions que he vinculat al blog. La primera ha estat la creació d’un grup a Facebook, al qual pot afegir-se absolutament tothom. El seu objectiu és el de funcionar com a complement, orientat més a discussions sobre temes concrets, dubtes, recomanacions, informació sobre esdeveniments, etc. Naturalment, cal estar registrat a Facebook per poder unir-s’hi. A la columna de l’esquerra he deixat un enllaç. Us espero allà també!

L’altra novetat és la inclusió de Meebo, un sistema de xat o enviament instantani de missatges. Clickant-hi a sobre, podreu comprovar si jo estic online en aquell moment i enviar-me un missatge o iniciar una conversa, com si es tractés d’un messenger. Si no estic online, podeu escriure igualment el missatge i jo el rebré així que em conecti. Crec que es tracta d’una eina útil en el cas que us volgueu dirigir directament a mi o simplement per saludar, deixar constància de que heu passat pel blog, fer-me arribar recomanacions, opinions, etc. El trobareu a la columna de l’esquerra, com molt bé es pot apreciar.

A banda d’això, recordar que he obert una galeria amb les diferents imatges de capçalera que he anat posant al blog, per si voleu comentar quina us agrada més o recomanar alguna peli per a properes versions. Anem creixent mica en mica!

MashUp Trailers: El cinema des d’un altre punt de vista

Posted by Martí on 17 de Juliol de 2008
Posted in: General. 2 comentaris

En un curs que estic fent sobre Web 2.0 per a la creació audiovisual, va sorgir el concepte de “MashUp”, que es podria traduïr com a “remescla”, però en aquest cas aplicada a continguts web o de caràcter audiovisual. Aplicant-ho a això últim, el resultat és el producte de mesclar dos o més videos i/o audios amb l’objectiu d’acabar donant un significat diferent a l’original.

Indubtablement, el concepte de MashUp ja ha estat aplicat al món cinematogràfic, i s’ha de dir que amb un enginy a vegades extraordinari. El mètode més utilitzat és el d’agafar les imatges d’una pel·lícula concreta i substituir l’audio original pel d’un altre film, a poder ser completament oposat. El mèrit recau, principalment, en el muntatge, tant a nivell narratiu com de sincronització entre imatge i so. En efecte, sembla una activitat reservada a gent a molt de temps lliure, però vistos els resultats, a un no li queda més remei que felicitar els responsables. Aquests són, per mi, dos dels exemples més brillants:

REQUIEM FOR A TOY (Toy Story + Requiem por un Sueño)

FORREST 300 (Forrest Gump + 300)

L’altre mètode és el de prendre imatges d’una sola pel·lícula i fer-ne un muntatge nou, de forma que aquesta tingui un caire totalment diferent al que tots coneixem. En aquest cas, també s’hi afegeixen altres elements típics dels tràilers, com la música, els cartellets i la veu en off, creats pel propi usuari o agafats d’altres tràilers. El resultat ens mostra com un dels drames bèl·lics més durs i treballats dels últims anys podria ser presentat com una autèntica comèdia o com un clàssic de la ciència-ficció es converteix en una bonica història d’amor entre dos homes. Aquí els teniu:

WHERE’S PRIVATE RYAN

BROKEBACK TO THE FUTURE

No em digueu que no són genials!

STARDUST

Posted by Martí on 16 de Juliol de 2008
Posted in: Cine - 2007. 3 comentaris

Stardust

Director: Matthew Vaughn

Intèrprets: Claire Danes, Charlie Cox, Michelle Pfeiffer, Robert De Niro, Sienna Miller, Mark Strong, Ricky Gervais, Jason Flemyng.

Gènere: Fantàstic, aventures. USA, 2007. 125 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

En un petit poble d’Anglaterra, separat per un misteriós mur d’una terra màgica on ningú entra mai, un jove anomenat Tristán decideix trencar aquesta barrera per dur a terme la promesa que acaba de fer a Victoria per a conquistar-la: portar-li una estrella fugaç que acaba de caure del cel. No obstant, Tristán no és l’únic que ha vist l’estrella i que vol fer-se amb ella, un príncep pretendent de la corona d’aquest regne fantàstic i una bruixa que busca la joventut eterna també faran tot el possible per aconseguir aquest preuat premi.

Observant el currículum de Matthew Vaughn, una pel·lícula com Stardust és l’últim que ens podríem esperar. Després de produïr Snatch i Lock & Stock i dirigir Layer Cake, la nova obra del director britànic es situa a les antípodes d’aquests tres magnífics thrillers d’acció. Escrita també pel mateix Vaughn, Stardust respon perfectament al que definiriem com un conte de fades, en què la imaginació vola a uns nivells altíssims i la màgia i els poders sobrehumans tenen un important grau de protagonisme. Tot plegat fa tirar enrere més d’un (jo l’he acabat mirant per simple curiositat, donats els bons comentaris que havia llegit) i el cert és que, tot i que es deixa veure, es salva bàsicament per la certa dosi d’humor britànic present i per algunes actuacions dels secundaris.

Davant d’una pel·lícula així, no hi ha dubte que compta més que mai l’afinitat de cadascú a aquest tipus d’històries, i la d’un servidor no seria la més positiva. Per tant, tot i que no nego que la idea és original i que l’argument està ben construït, hi ha moments en què em vaig tornar mig diabètic per culpa de la seva alta dosi d’edulcorant. Reconec que vaig ser a prop de deixar-la cap a la mitja hora d’haver començat, però és a partir de llavors quan tot es posa una mica més digerible, sobretot gràcies a les aparicions dels diferents secundaris i la inclusió d’aquests detalls humorístics dels que parlava abans. Per mi, no hi ha dubte que és la part central de Stardust la que més es pot disfrutar a nivell general.

La història comença de forma massa gastada, un jove més aviat pobre enamorat d’una noia que està a punt de casar-se amb un altre perquè és més ric i més galant, i que decideix emprendre una aventura per demostrar-li el que és capaç de fer perquè es casi amb ell. Això i els minuts de trobada amb l’estrella són els que quasi em fan apagar, però un cop comença el viatge de tornada, la cosa va sent més distreta. Els efectes especials comencen a donar senyals de qualitat i l’entrada en escena de Robert de Niro ja és el punt àlgid de la peli. Sincerament, no sé com va poder acceptar un paper així, però no tinc cap dubte que es deuria divertir com mai interpretant-lo, i la teva reacció no pot ser altra que riure (ja sigui perquè fa gràcia, o perquè en el fons fa el ridícul).

De Niro a part, tampoc es pot deixar de banda el bon paper de Michelle Pfeiffer, qui no deixa de fer una autoparòdia a la qüestió de l’edat, tenint en compte que ja està veteraneta. Ells i el genial grup de prínceps fantasmes són els qui, afortunadament, aconsegueixen compensar una mica l’aura extraordinàriament nyonya que envolta els dos protagonistes. Cap al final, la peli torna a baixar d’interès i la resolució doncs no deixa de ser previsible, tenint en compte com acaben la gran majoria de contes així. En fi, que no fa res que s’acabi.

Com ja he dit, Stardust és d’aquelles que depenen molt dels gustos de cadascú i diria que els meus han quedat força clars. No dubto en reconèixer els seus punts forts i que globalment es deixa veure, però segueixo creient que sovint li sobren algunes cullerades de sucre. Sincerament, em sorprèn mitjanament aquesta bona acceptació general, potser és pel fet que feia cert temps que no es feia una peli així, que això també es veritat. Sigui com sigui, tinc clar que totes han de tenir cabuda al blog, per això no he dubtat en incloure-la.

Sobre doblatges i remakes…

Posted by Martí on 13 de Juliol de 2008
Posted in: General. 6 comentaris

Durant aquest cap de setmana he llegit un parell de textos que m’han semblat força interessants i que m’agradaria compartir, ja que tracten dos temes que poden generar molt de debat.

El primer és El doblaje o la devaluación del cine, a càrrec d’un dels blogs amics de maconfidential, Medioplatillo Volante, on podeu llegir les opinions d’un dels teclats més afilats de la xarxa (què et sembla Miki? jeje). Com es pot desprendre del títol del post, el tema tractat és una de les “particularitats” que té el cinema en aquest país i que ja s’ha convertit en quelcom tan normal que ningú pensa en el poc sentit que té des del punt de vista de la qualitat cinematogràfica: el doblatge.

I és que està demostrat que una pel·lícula poc té a veure en la seva versió doblada si es compara amb l’original. No sé si sóc qui per dir-ho, perquè fa molt i molt temps que no veig cap peli doblada al cine, però diria que la qualitat dels doblatges cada cop és més baixa, i per tant aquesta devaluació de la qual parla el post encara és més alta. Jo tinc claríssim que, des d’aquí, sempre defensaré el cinema tal com està concebut i que l’Icària, els Renoir o el Verdi seguiran sent les meves sales, per molts comentaris estúpids que pugui rebre al respecte…

El segon text és un article anomenat L’art del remake, de la revista electrònica La Finestra Digital, un interessant espai sobre cinema on podem trobar tant crítiques de les últimes estrenes com articles de divulgació com el que cito aquí. En aquest cas, la responsable és una de les bloggers que podeu trobar a la llista d’enllaços sota el nom de Espejo Pintado. L’article defensa la postura d’intentar apreciar els remakes com a obres individuals, amb les seves pròpies qualitats, sense tenir en compte les versions originals i fugint del prejudici que es tracten de simples operacions comercials.

El cert és que costa evitar pensar en aquesta única finalitat de caràcter econòmic, sobretot per l’allau de remakes i remakes que s’estan fent a Hollywood últimament. Si abans era el cinema asiàtic el principal punt de mira de les productores americanes, ara sembla que també han posat els seus esforços a Europa i en concret a Espanya. Sense anar més lluny, El Orfanato, [REC] i Los Cronocrímenes ja tenen o tindran les seves versions ianquis. Personalment, segueixo atribuint els motius purament comercials a la gran majoria de remakes, però els motius que exposa l’article sí que ajuden a intentar no posar-los tots al mateix sac i demostra que alguns poden generar una nova visió o enfoc sobre una història ja creada que pot ser igual de rica que la original.

IRON MAN

Posted by Martí on 12 de Juliol de 2008
Posted in: Cine - 2008. 8 comentaris

Iron Man

Director: Jon Favreau

Intèrprets: Robert Downey Jr., Terrence Howard, Gwyneth Paltrow, Jeff Bridges, Stan Lee, Leslie Bibb.

Gènere: Còmic, acció, ciència-ficció. USA, 2008. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

El multimilonari fabricant d’armes Tony Stark porta una vida dominada pel luxe i els excessos, però aquesta canvia quan fa una visita a un campament militar per presentar uns impressionants missils de recent creació i amb un gran poder destructiu. En el viatge pel desert per agafar l’avió de tornada, la comitiva rep un atac d’un grup terrorista, del qual Tony queda greument ferit, però no mor gràcies a un dispositiu que l’instal·la l’altre presoner que el grup té en unes coves al mig de la muntanya. Allà, els terroristes exigeixen a Tony que els construeixi el poderós missil que acabava de presentar, però Tony té un altre projecte secret entre mans.

Benvinguts a la preqüela d’Iron Man 2. Això és el primer que m’ha vingut al cap un cop ha acabat aquesta pel·lícula, entretingudíssima d’altra banda, tenint en compte la més aviat poca quota d’acció pròpiament superheroica que presenta, concentrada en els últims 40 minuts, i, lògicament, la frase final. La veritat és que m’ha costat decidir-me a veure-la, tot i les bones opinions que havia rebut en general, i haig de dir que el resultat ha estat força satisfactori, tot i haver-me quedat amb certes ganes de més Iron Man en si. Potser la meva desconeixença del còmic original és la que propicia que digui això, però crec que al final hi ha la sensació que hem vist excessivament més a Robert Downey Jr. que no pas la màscara d’Iron Man.

Naturalment que tota història de superherois ha de tenir la seva explicació dels origens i la presentació del personatge, el seu entorn, etc., però crec que els ha quedat un pèl descompensat. De totes maneres, que quedi clar que no presento això com una gran crítica a la peli, simplement un petit aspecte a retreure i que potser busca massa descaradament preparar el terreny a la segona peli de la saga, en la qual ja se suposa que entrarem a matar des del principi. A banda d’això, no hi ha dubte que es tracta d’una agradable sorpresa dins del gènere d’adaptacions de còmic, ja que presenta una frescura i una marcada personalitat pròpia molt necessàries últimament.

He trobat un gran encert l’elecció de Robert Downey jr. com a protagonista, ja que lliga a la perfecció amb la forma de ser de Tony Stark, amb aquesta independència, aquesta xuleria i aquest gran humor. El cert és que Downey Jr. té un carisma especial i això ajuda a què la gent no trigui a agafar-li simpatia i identificar-se amb el personatge. Al seu costat, un Jeff Bridges completament oposat, que genera total desconfiança des del principi (les pintes que porta també ajuden en aquest cas) i que demostra la seva gran expressivitat, i una Gwyneth Paltrow que no sé molt bé què fa agafant papers com aquest i que probablement tingui més protagonisme a la següent. Tampoc podia faltar el divertit cameo de Stan Lee, creador del còmic, un guinyo que ja s’ha convertit en habitual en les adaptacions cinematogràfiques de les seves obres.

Pel que fa a aspectes visuals, la peli aconsegueix presentar uns efectes especials molt espectaculars, però gens ostentosos i en cap moment exagerats. No hi ha dubte que la lluita final és la que presenta més vistositat, però jo em quedo amb el procés de construcció i acoplament del “vestit”, el disseny del qual considero un dels més espectaculars dins d’aquest ampli gènere. Arrel d’això, crec que Iron Man aconsegueix diferenciar-se de la resta d’històries perquè es tracta d’un superheroi creat a si mateix, que no es troba amb aquesta condició, sinó que la busca amb unes intencions molt concretes i per unes raons molt determinades que l’han portat a fer-ho. Aquest fet, en certa manera, humanitza una mica més al personatge, tal com passa amb Batman; no és extrany que existeixin certs paral·lelismes entre Iron Man i Batman Begins.

Finalment, no podem deixar de banda els segons finals (que lògicament no desvetllaré aquí), ja que condicionen per comlpet la futura existència d’aquest superheroi i ho fan d’una forma gens habitual al que havíem vist fins ara. A més a més, com ja he destacat al principi, són la millor promoció possible per a Iron Man 2, que arribarà al 2010 i que és d’esperar que respongui molt més estrictament a l’estructura típica d’aquest tipus de pelis. No osbtant, esperem que l’estil d’aquesta Iron Man no es perdi gens ni mica (molta fe tinc, em sembla) i que el producte acabi acostant-se al grau de diversió que ens proporciona aquesta.

SATANÁS

Posted by Martí on 11 de Juliol de 2008
Posted in: Cine - 2008. 3 comentaris

Satanás

Director: Andrés Baiz

Intèrprets: Damián Alcazar, Marcela Mar, Blas Jaramillo, Teresa Gutierrez, Martina García, Marcela Valencia.

Gènere: Drama. Colòmbia, 2007. 95 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Eliseo és un veterà de guerra que viu amargat amb la seva mare i que ara es dedica a donar classes d’anglès per subsistir. Tot i semblar un home calmat, la soledat i monotonia de la seva vida l’atormenten per dins. D’altra banda, Ernesto és un sacerdot a qui uns terribles fets ocorreguts a la seva parròquia i una inevitable atracció sexual cap a la seva ajudant han fet posar en dubte les seves creences. Finalment, Valeria és una jove sense gaire diners que decideix posar-se a estafar homes rics només per poder tenir una vida millor. Les seves complicades situacions emocionals marcaran una important transformació en el seu comportament.

Puc dir amb orgull que acabo de fer el meu debut a la indústria cinematogràfica colombiana. En efecte, Satanás és la primera producció que he vist provinent d’aquest país sudamericà, i la veritat és que, com a primer contacte, ha resultat sorprenentment positiu. Això sí, també s’ha de dir que la seva nacionalitat és un aspecte força circumstancial, en el sentit que poques particularitats referents al país podem trobar en aquest film i que l’argument es podria localitzar perfectament en molts altres països. I això és perquè Satanás tracta de la naturalesa humana en si i no de la naturalesa que el rodeja. Un autèntic, tot i que extrem, exercici d’autoexploració.

Estem davant d’una peli dura, força dura, amb imatges força provocadores i escenes que no poden deixar indiferent a ningú. De totes formes, tot i que el que veiem a la pantalla ens pot deixar força tocats, el que de veritat impacta és posar-se a pensar en què haurà passat pel cap dels protagonistes per portar-los a tal situació, si realment la vida ens pot fer arribar a ser així. Doncs només cal veure les notícies un parell de dies per comprovar que no n’estem tan distants; sense anar més lluny, la pel·lícula està construïda a partir de fets reals. Naturalment, Satanás no et diu que el que veus està a l’ordre del dia, ja que posa uns exemples en què es porta al límit la desgràcia i la desesperació, però el grau de realisme és extraordinàriament alt i per això un no pot evitar prendre’s tot el que passa amb absoluta seriositat.

El director Andrés Baiz no només demostra un gran domini de la narrativa (també ha escrit el guió, basat en una novel·la de Mario Mendoza), sinó que aconsegueix combinar les tres històries de forma generalment molt compensada gràcies a un molt bon muntatge i també deixa detalls de bona qualitat darrere la camera. Els plans de la part del desenllaç són especialment brillants. A nivell de ritme, potser la peli té algun petit entrebanc a la seva part central, sense poder evitar que alguna de les històries quedi un pèl eclipsada o faci frenar l’avanç de la resta, però no hi ha dubte que l’atenció es manté de principi a fi. La veritat és que les tres històries són, ja de per si, molt atraients. Només li podria retreure els moments en què es troben aquestes tres línies, ja m’ha semblat que quedava una mica forçat i deixat massa de la mà de la casualitat.

Pel que fa a les actuacions, magistrals totes elles, bàsicament tenint en compte l’immens dramatisme de tots els personatges. A destacar el que acaba sent el protagonista, el mexicà Damián Alcázar, que dota a Eliseo d’una actitud totalment inquietant, pertorbada i imprevisible. En realitat, es podria dir que l’evolució emocional d’aquest personatge és el veritable pal de paller de Satanás, una evolució molt lligada a cert llibre que es cita durant la peli i que ens ajuda a trobar algun tipus d’explicació al que passa. Amb tot, el missatge principal que se’n pot desprendre és com certes circumstàncies extremes poden fer que la vida sigui tan desgraciada o despiadada que ens porti a fer coses realment terribles. A vegades, tot pot tornar a solucionar-se, però a vegades només queda una profunda sensació d’odi a tot el que ens envolta.

Així doncs, no em queda altra que alegrar-me d’aquesta descoberta i animar a tothom que s’oblidi de prejudicis al veure certes nacionalitats de pel·lícules i convence’ls que cinema de qualitat se’n pot fer a tot arreu. Satanás n’és un molt bon exemple. Doncs bé, es va estrenar divendres passat; sí, sí, primera notícia suposo… coses del cinema en aquest país. Dubto que divendres que ve encara resisteixi a gaires sales. Que consti que un no és traïdor.

THE CURIOUS CASE OF BENJAMIN BUTTON: Fincher en busca de l’Oscar

Posted by Martí on 8 de Juliol de 2008
Posted in: Avanços. Deixa un comentari

Fa un temps, va circular per internet un text que es va convertir en molt famós gràcies a la rapidesa amb la qual es va estendre i la quantitat de gent a qui va arribar. El va escriure el caricaturista argentí Quino, creador de Mafalda, i probablement us sonarà al llegir-lo:

LA VIDA AL REVES, por Quino

Se debería empezar muriendo y así ese trauma esta superado. Luego te despiertas en una Residencia mejorando día a día. Después te echan de la Residencia porque estas bien y lo primero que haces es cobrar tu pensión. Luego en tu primer día de trabajo te dan un reloj de oro. Trabajas 40 años hasta que seas bastante joven como para disfrutar del retiro de la vida laboral. Entonces vas de fiesta en fiesta, bebes, practicas el sexo, no tienes problemas graves y te preparas para empezar a estudiar. Luego empiezas el cole, jugando con tus amigos, sin ningún tipo de obligacion, hasta que seas bebé. Y los últimos 9 meses te pasas flotando tranquilo, con calefacción central, room service, etc. etc. Y al final abandonas este mundo en un orgasmo!

Doncs bé, no sé si inspirat per aquest text o no, el guionista Eric Roth és el responsable de l’argument de l’última pel·lícula de David Fincher. Un argument que sembla encaixar perfectament amb les paraules de Quino. Després de la, per mi, quasi obra mestra Zodiac, Fincher presenta ara El Curioso Caso de Benjamin Button, amb Brad Pitt i Cate Blanchett com a actors estrella. El film s’estrenarà a final d’any a Estats Units, època tradicionalment escollida per totes les produccions que es postulen clarament als Oscars, per tant sembla clar que aquest cop Fincher ja té ganes d’aixecar alguna estatueta. Es va dir que una gran peli com Zodiac no va rebre ni una trista nominació perquè ja ningú se’n recordava (es va estrenar a la primavera), i suposo que el director americà ha volgut evitar-ho aquest cop. A priori, la producció té tots els ingredients per convertir-se en “carne de cañón” de les nominacions de l’Acadèmia. Ja només falta que sigui una bona pel·lícula, quasi res.

Ja em direu si el trailer no recorda “lleugerament” al text citat anteriorment. Faltarà veure com desenvolupa la història, però ja et dona una idea (excessiva?) de per on aniran els trets. Per cert, després de veure el trailer, no sé per què, em fa l’efecte que serà una peli llarga llarga (o potser és pel títol).

FUNNY GAMES

Posted by Martí on 3 de Juliol de 2008
Posted in: Cine - Anys 90. 9 comentaris

Funny Games

Director: Michael Haneke

Intèrprets: Susanne Lothar, Ulrich Mühe, Arno Frisch, Frank Giering, Stefan Clapczynski.

Gènere: Drama, thriller. Àustria, 1997. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Després d’un plàcid viatge per carretera, Georg, Anna i el seu fill arriben a la seva casa d’estiueig, situada a la vora d’un gran llac, per passar-hi les vacances. Allà, es troben amb els seus veïns, Fred i Eva, amb qui ja havien quedat per jugar un partit de golf l’endemà. Mentre Georg i el nen preparen el veler per sortir a navegar, Anna es posa a preparar el sopar. De cop, apareix un jove aparentment molt educat que diu venir de part dels veïns per demanar quatre ous a Anna, la qual accedeix. De totes formes, el jove comença a comportar-se de forma molt estranya i Anna comença a cansar-se i a desconfiar. Més tard apareixen Georg i el fill, però l’arribada d’un segon jove encara posa més nerviosa la família i fa pujar encara més la tensió.

Donat que demà s’estrena el remake nordamericà d’aquesta pel·lícula, he decidit tornar a veure l’original i comentar-la, ja que el primer cop que la vaig veure, farà 4 o 5 anys, recordo que em va impactar moltíssim. A banda d’això, estic llegint crítiques nefastes del citat remake, en què Haneke ha fet una còpia, pla per pla, de l’original amb l’únic canvi de posar-hi les caretes conegudes de Hollywood. Doncs bé, la veritat és que el segon visionat del film austríac, l’autèntic, tot i eliminar el factor sorpresa, ha servit per corroborar les fortes sensacions que recordava.

Els que coneixen Michael Haneke ja saben que les seves pelis no es caracteritzen precisament per tranquilitzar gaire l’espectador (només cal veure Caché o La Pianista), però jo crec que Funny Games fins i tot va un pas més enllà. I és que aquesta és una peli on l’espectador juga un paper importantíssim, ja que, a banda de participar-hi de forma explícita, és el veritable motiu de tot el que es veu. A través d’un dels protagonistes, Haneke dirigeix el seu costat més provocatiu directament cap a nosaltres i posa a prova la nostra moralitat.

Tot el que passa a Funny Games resulta tan descerebrat, irracional i rebutjable que ens haurien d’entrar ganes d’aixecar-nos i marxar, però en canvi ens quedem totalment enganxats. I Haneke ho sap perfectament, per això vol preguntar a l’espectador si realment li sembla bé, no l’actitud dels personatges de la peli, sinó la seva pròpia, i que en busqui una explicació. La violència que ens mostra és deliberadament extrema i s’allunya del que, per dir-ho d’alguna forma, podem trobar quotidianament, però tot plegat és per accentuar i inclús ironitzar el que passa realment: la violència genera atenció, curiositat, morbo; no aprovem el que veiem, però, tot i això, sovint tenim ganes de veure-ho.

Haneke no només amaga aquesta intencionalitat, sinó que també ens presenta una peli impecable a nivell visual i narratiu. Ja començant per l’impressionant canvi de banda sonora del principi i seguint per la subtilitat de molts detalls que acabaran sent importants. D’altra banda, la presentació dels personatges dels dos joves és realment impactant, sobretot pel vestuari i per la manera d’actuar. Vaja, que l’antipatia s’agafa a l’instant. Pel que fa al ritme, ens deixa uns moments de tensió i patiment quasi insuportables, amb algun dels seus habituals llarguíssims plans fixes.

La veritat és que Funny Games no és una peli fàcil de veure per la injustificable violència dels fets, però, com ja he dit, resulta difícil evitar aguantar davant la pantalla i saber com acabarà tot. I quan arribem al final, un es queda amb les ganes que volia exactament el director. Gelats, perplexos, fins i tot tocats anímicament, però, si ens oferissin més… ¿tothom podria resistir-se a mirar un altre cop? Sí, Haneke, ho has aconseguit. Mireu aquesta, perquè em sembla que el remake no serà més que una clonació defectuosa.

ROCKnROLLA: Torna Guy Ritchie

Posted by Martí on 30 de Juny de 2008
Posted in: Avanços. 2 comentaris

Dues pel·lícules van revolucionar el concepte de cinema d’acció a finals del segle XX: Snatch. Cerdos y Diamantes (1998 ) i Lock & Stock (2000). El màxim responsable de les dues, Guy Ritchie, semblava exposat a una carrera d’èxit gràcies al seu innovador estil de fer cinema, però quan un està casat amb Madonna és altament probable que la vida no sigui gaire fàcil, i efectivament el director britànic no va saber donar continuïtat al seu èxit.

No obstant, 8 anys després de Lock & Stock, Guy Ritchie sembla disposat a tornar a l’atac recuperant l’estil que tant d’èxit va tenir arreu del món. El concepte bàsic de la pel·lícula és el mateix que caracteritzava les seves dues obres més aclamades: un objecte desaparegut, en aquest cas un quadre, i molta gent que intenta trobar-lo, sigui per la raó que sigui. El repartiment compta, entre altres, amb Gerald Butler (Leónidas de 300), Tom Wilkinson (nominat a millor secundari per Michael Clayton) i Thandie Newton (M:I 2, Crash). Mireu el tràiler i no em digueu que tot plegat no recorda moltíssim a Snatch i Lock & Stock; tan de bo que el resultat final estigui a la mateixa alçada.