M.A.Confidential

Crítiques de cinema i sèries de televisió, a més dels tràilers i avanços més destacats

  • Sobre el blog
  • 20 clàssics
  • 20 contemporànies
  • Contacte

Novetats: Twitter i valoracions

Posted by Martí on 22 de Juliol de 2009
Posted in: General. Tagged: blog, twitter. Deixa un comentari

Aquest post és bàsicament per anunciar i/o recordar dues novetats que he introduit recentment al blog.

La primera ja fa un parell de mesos llargs que funciona. És l’obertura del compte de Twitter, una eina que tinc previst fer servir com un portal de titulars del blog. A banda dels avisos de cada post nou que pengi, comentaré breument altres notícies sobre el món del cine i la televisió, que considero que tampoc cal dedicar-los un post, però sí ser citades i enllaçades. També comentaré coses sobre el blog en si. A la columna dreta, sota les Estrenes, apareixen tots els “twitts” que vaig enviant. El nom d’usuari és ben fàcil: @maconfidential. Per seguir-me, feu click a la imatge de sota (llegit així sona a hamburguesa del mes de certa cadena de fast food, però no ho és).

mactwitter

La segona novetat és la inclusió de les valoracions a cada post i comentari. L’objectiu és expressar amb un click si us ha agradat o no el que acabeu de llegir. Sempre prefereixo els comentaris, per tal de poder donar una resposta, però per als mandrosos és una eina més ràpida. Això sí, per a poder valorar heu d’entrar al post en qüestió, o sigui clickant sobre el títol, i al final us apareixerà l’opció. Jo diria que no cal donar explicacions del funcionament…

valora

Comparteix!

  • Comparteix al Facebook (S'obre en una nova finestra) Facebook
  • Share on X (S'obre en una nova finestra) X
  • Share on LinkedIn (S'obre en una nova finestra) LinkedIn
  • Comparteix al Tumblr (S'obre en una nova finestra) Tumblr
  • Share on WhatsApp (S'obre en una nova finestra) WhatsApp
  • Email a link to a friend (S'obre en una nova finestra) Correu electrònic
  • Imprimeix (S'obre en una nova finestra) Imprimeix
  • Més
  • Share on Reddit (S'obre en una nova finestra) Reddit
  • Share on Pinterest (S'obre en una nova finestra) Pinterest
  • Share on Telegram (S'obre en una nova finestra) Telegram
M'agrada S'està carregant...

PRINCE OF PERSIA: Primers pósters i imatges

Posted by Martí on 22 de Juliol de 2009
Posted in: Avanços. Tagged: jake gyllenhaal, tràiler, videojoc. 1 comentari

prince persia

Serà una de les adaptacions més esperades de l’any que ve. Si més no, per aquelles generacions que vam tenir el seu primer ordinador (possiblement un 486) a principis dels anys 90, i com a primer joc el mític Prince of Persia. Com em va costar superar la primera pantalla. En fi, no sé si identifiquem aquell príncep pixelat en la imatge superior de Jake Gyllenhaal, però aquest serà l’aspecte que tindrà a la gran pantalla. No em sembla malament l’elecció de l’actor, però el director és d’aquells inclassificables; Mike Newell ha dirigit films tan diferents com Donnie Brasco, La Sonrisa de Mona Lisa i Harry Potter y el Cáliz de Fuego. O sigui que, en aquest sentit, el resultat és una mica incògnita.

D’altra banda, també s’han publicat ja un parell de pósters oficials amb els dos protagonistes, el citat Gyllenhaal i la britànica Gemma Arterton, una de les “noies Bond” de l’última entrega de 007, Quantum of Solace. La veritat és que, com a pósters, no tenen gaire gràcia. Els dos actors estaran acompanyats d’un repartiment força atractiu, amb Ben Kingsley, Alfred Molina i Toby Kebbell. La història, el poc que se sap fins ara, serà força fidel a allò en què consistia el videojoc, un príncep que vol aturar, amb l’ajuda d’una princesa rival, un malvat governant que està preparant una tempesta de sorra que pot acabar amb el món.

Em sembla que serà més un film nostàlgic que res, però per saber-ho haurem d’esperar ben bé un any, ja que està programada per l’estiu de 2010.

prince persia poster prince persia poster 2

Font: Movies.ie

Comparteix!

  • Comparteix al Facebook (S'obre en una nova finestra) Facebook
  • Share on X (S'obre en una nova finestra) X
  • Share on LinkedIn (S'obre en una nova finestra) LinkedIn
  • Comparteix al Tumblr (S'obre en una nova finestra) Tumblr
  • Share on WhatsApp (S'obre en una nova finestra) WhatsApp
  • Email a link to a friend (S'obre en una nova finestra) Correu electrònic
  • Imprimeix (S'obre en una nova finestra) Imprimeix
  • Més
  • Share on Reddit (S'obre en una nova finestra) Reddit
  • Share on Pinterest (S'obre en una nova finestra) Pinterest
  • Share on Telegram (S'obre en una nova finestra) Telegram
M'agrada S'està carregant...

ICE AGE 3: EL ORIGEN DE LOS DINOSAURIOS

Posted by Martí on 20 de Juliol de 2009
Posted in: Animació, Cine - 2009. Tagged: aventures, comèdia, ice age, seqüela. 2 comentaris

ice age 3

Ice Age 3: Dawn of the Dinosaurs

Director: Carlos Saldanha, Mike Thurmeier

Veus originals: John Leguizamo, Ray Romano, Queen Latifah, Dennis Leary, Simon Pegg, Sean William Scott, Josh Peck.

Gènere: Animació, aventures. USA, 2009. 85 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

La vida continua a l’estranya comunitat d’animals que habita l’edat de gel. Mentre Manny i Ellie ja tenen llestos tots els preparatius per l’arribada del seu fill, Diego s’adona que està perdent facultats com a depredador i es planteja abandonar el grup. Per la seva banda, Sid segueix al seu món, com sempre, però l’arribada del fill de Manny el té sobreexcitat i li desperta l’instint maternal. Un dia, descobreix tres grans ous després de trencar una capa de gel i caure a una espècie de cova, sota la superfície. Quan es trenquen, en surten tres animals que mai ningú havia vist fins ara; el problema arriba quan la veritable mare els ve a buscar.

Ice Age arriba a la seva tercera entrega i ho fa oferint pràcticament el mateix que en les dues anteriors. El mateix fil argumental, els mateixos recursos, el mateix humor i, en definitiva, la mateixa sensació de cinema d’animació de segona divisió. Sí, ara hi ha dinosaures i a més apareix un nou personatge força graciós en forma de mostela que mig parodia Apocalypse Now (i que és el millor de la peli), però el film avança de forma poc àgil, bastant previsible i buscant recolzament en petits moments d’enginy que no sempre tenen el mateix èxit. És cert que l’ús del 3D evoluciona i millora respecte la seva antecessora, tant pel que fa a disseny com a la direcció, més atrevida, però les pelis d’aquesta gent segueixen sense tenir identitat pròpia i no són més que una continuació i, en definitiva, una reiteració.

La principal causa d’això últim és que el missatge que vol transferir Ice Age 3 és exactament el mateix que trobàvem a Ice Age i Ice Age 2. I a més, es veu d’una hora lluny: la unió, l’amistat i la família com a bases per tirar endavant i com a solució a tots els problemes. No és que sigui un missatge dolent, naturalment, però sí que està tan utilitzat i reutilitzat que ja cansa. Si a l’anterior post parlava de l’evolució del 3D a l’hora de fugir del seu caràcter infantil, no és un fet que es pugui aplicar a Ice Age 3. La pel·lícula és entretinguda per l’augment d’escenes d’acció, per la citada aparició d’aquest nou personatge anomenat Buck (amb veu original de Simon Pegg) i, sobretot, per les intervencions de Scrat, l’autèntica estrella de tota la saga Ice Age. La resta de personatges fan aportacions més o menys afortunades, però sempre massa típiques en ells. En fi, que el film no aporta gairebé res de nou que es pugui destacar.

Com ja he dit, l’estructura de la història és la mateixa que les dues anteriors: un personatge es fica en problemes, se l’emporten i la resta emprenen una aventura per anar a rescatar-lo, compenetrant-se i intentant deixar de banda les seves diferències; a mig camí, un nou integrant s’uneix al grup per guiar-lo. No em digueu que no us sona tot plegat. El problema dels responsables d’Ice Age 3 és que no saben sortir-ne, potser perquè, realment, aquesta saga només permet guions així. I això és una clara senyal que està esgotada. Se n’adonaran? No, al 2011 tindrem Ice Age 4. Sabran sortir d’aquesta reiteració? Amb la recaptació que tenen en cada estrena, dubto que els importi massa.

Potser aquesta gent de la Fox veu Pixar tan lluny i impossible d’igualar que ha decidit baixar el llistó i buscar deliberadament pel·lícules destinades al públic infantil, davant les quals els adults podem entretenir-nos durant estones (que no tota l’estona) i poca cosa més. No vull convertir això en una crítica per enderrocar aquest tipus de pelis, perquè naturalment han d’existir i són molt positives i fins i tot didàctiques per als més petits, però és important deixar clar que Ratatouille, Wall·E o fins i tot Los Mundos de Coraline no es poden posar al mateix sac que Ice Age 3, i que seria un gran error fer-ho.

Per cert, no voldria ser rabiosament primmirat i sóc conscient de certes llicències que es poden prendre aquest tipus de films, però això de situar-me a dinosaures vivint durant l’edat de gel i, a més a més, sota terra… home, s’hi haguessin pogut esforçar una mica més.

Comparteix!

  • Comparteix al Facebook (S'obre en una nova finestra) Facebook
  • Share on X (S'obre en una nova finestra) X
  • Share on LinkedIn (S'obre en una nova finestra) LinkedIn
  • Comparteix al Tumblr (S'obre en una nova finestra) Tumblr
  • Share on WhatsApp (S'obre en una nova finestra) WhatsApp
  • Email a link to a friend (S'obre en una nova finestra) Correu electrònic
  • Imprimeix (S'obre en una nova finestra) Imprimeix
  • Més
  • Share on Reddit (S'obre en una nova finestra) Reddit
  • Share on Pinterest (S'obre en una nova finestra) Pinterest
  • Share on Telegram (S'obre en una nova finestra) Telegram
M'agrada S'està carregant...

CLOUDY WITH A CHANCE OF MEATBALLS / PLANET 51 / DESPICABLE ME – Tràilers

Posted by Martí on 19 de Juliol de 2009
Posted in: Animació, Avanços. Tagged: 3D, infantil, tràiler. Deixa un comentari

Si hi ha un gènere que ha evolucionat durant els últims anys, aquest és el del cinema d’animació en 3D. No només per l’impressionant augment de la qualitat de l’animació en si, sinó per la seva obertura a públic de qualsevol edat. Està més que clar que, avui dia, una pel·lícula d’animació no significa una pel·lícula infantil. És per aquest fet que la producció d’aquest tipus de cinema s’ha multiplicat de forma notable, tot i que no sempre amb el mateix èxit. Amb Pixar com a model indiscutible a seguir, les grans productores busquen la fórmula de l’èxit en una història original i un estil propi. Aquestes són tres de les estrenes en 3D que més bona pinta tenen de cara als pròxims mesos:

CLOUDY WITH A CHANCE OF MEATBALLS
Una estranya previsió meteorològica que traduïda seria “Ennuvolat, amb possibilitat de mandonguilles”. Un títol així ja crida l’atenció, no hi ha dubte. És la nova producció de Sony Animation (Colegas en el Bosque, Locos por el Surf), prevista per aquest Nadal. Adaptant un llibre infantil dels anys 70, explica la història d’un jove científic que troba una fórmula per convertir l’aigua en menjar i les conseqüències que això pot tenir si se li en va de les mans. El tràiler és força divertit, veurem si l’experiment surt bé.

Estrena: 4 de desembre de 2009

PLANET 51
La indústria espanyola entra amb força al gènere 3D. Una dada ho deixa ben clar, Planet 51 és, fins al moment, la pel·lícula més cara de la història del cinema espanyol. Tot i comptar amb el guionista de Shrek com a responsable de l’argument i part de l’equip vingut de Gran Bretanya, la productora és Ilion Animation, una empresa nascuda fa només set anys a Alcobendas. El film relata les aventures d’un astronauta que aterra a un planeta habitat per extraterrestres, en el qual, per tant, passa a ser ell l’alienígena. Les primeres imatges no pinten malament, esperem que, en la mesura possible, no caigui en la convencionalitat.

Estrena: 27 de novembre de 2009.

DESPICABLE ME
Els productors d’Ice Age i Ice Age 2 presenten la que està destinada a ser gran alternativa a Pixar el pròxim estiu. A un any vista, és normal que el primer tràiler desvetlli poques coses sobre la peli, però, personalment, m’ha semblat el més atractiu de tots. No només per la bona dosi d’humor, també pel plantejament d’una història que sembla veritablement original i aquesta paròdia “hitchcockiana” final. “Menyspreable de mi” seria la traducció d’un títol que segurament no tindrà res a veure un cop passi per les mans dels encarregats de fer-ho en aquest país. Estarem atents a propers tràilers.

Estrena prevista: 6 d’agost de 2010

Font: Apple Movie Trailers / IMDb

Comparteix!

  • Comparteix al Facebook (S'obre en una nova finestra) Facebook
  • Share on X (S'obre en una nova finestra) X
  • Share on LinkedIn (S'obre en una nova finestra) LinkedIn
  • Comparteix al Tumblr (S'obre en una nova finestra) Tumblr
  • Share on WhatsApp (S'obre en una nova finestra) WhatsApp
  • Email a link to a friend (S'obre en una nova finestra) Correu electrònic
  • Imprimeix (S'obre en una nova finestra) Imprimeix
  • Més
  • Share on Reddit (S'obre en una nova finestra) Reddit
  • Share on Pinterest (S'obre en una nova finestra) Pinterest
  • Share on Telegram (S'obre en una nova finestra) Telegram
M'agrada S'està carregant...

PARANOID PARK

Posted by Martí on 17 de Juliol de 2009
Posted in: Cine - 2009. Tagged: adolescència, drama, gus van sant, portland. Deixa un comentari

paranoid park

Paranoid Park

Director: Gus Van Sant

Intèrprets: Gabe Nevins, Jake Miller, Daniel Liu, Taylor Momsen, Lauren McKinney.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2007. 75 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Alex és un skater adolescent que viu a Portland. Un dia, decideix anar amb el seu amic Jared a Paranoid Park, un punt de trobada de molts skaters de la ciutat enmig d’un barri més aviat conflictiu. Alex en té prou amb seure sobre la seva taula i observar les accions de tota la resta, però un dia un fet inesperat pertorbarà per complet la seva ja de per si complicada vida d’adolescent.

Un any abans d’estrenar la popular Mi Nombre es Harvey Milk, Gus Van Sant va adaptar i dirigir aquest film, molt més petit i minoritari, i que curiosament s’ha estrenat ara, dos anys després de la seva realització. Amb Paranoid Park, el director americà mostra el seu estil més personalista i trencador, aquell que ens va impactar a la magnífica Elephant. En realitat, la direcció presenta molts punts en comú amb la guanyadora a Cannes 2003, amb plans pràcticament idèntics i situacions que et porten a equiparar els dos films de forma inevitable. En aquest cas, Gus Van Sant torna a posar a prova la resistència d’alguns espectadors en certs moments puntuals, però sense arribar als nivells d’Elephant, peli que algú va definir (sense gaire encert, però amb gràcia) com “un gran documental sobre pasillos” en una crítica incendiària que vaig llegir a internet.

Paranoid Park és una peli que es podria definir com de doble percepció. Perquè el que veiem és tan important com el que sentim, i les dues coses solen proporcionar-nos informació diferent i oposada al mateix temps. Veiem les imatges des d’un punt de vista extern, però el so ens endinsa directament al cap del protagonista; en ocasions, aquesta mescla resulta bastant xocant i fins i tot incòmoda o molesta, però sempre carregada de sentit. A banda de jugar amb aquesta descontextualització entre imatge i so, el film també trenca qualsevol linealitat a nivell temporal, ja que viatja constantment cap endavant i cap enrere, i tampoc dubta en repetir algunes escenes fins a tres vegades si és necessari. Normal en una peli en què la ment i els records del protagonista és tan important.

El problema de Gus Van Sant és que vol subratllar tant el seu estil propi, que a vegades cau en els excessos. Per això hi ha algunes escenes, en especial les més intimistes amb el protagonista o les que més busquen un component poètic, que poden carregar una mica, sobretot a nivell sonor. No obstant, la direcció és globalment molt interessant, amb una càmera que tant és capaç de seguir a un personatges fins a la sacietat en llargs travellings, com de quedar-se completament immòbil deixant tothom fora de quadre, com si algú se l’hagués deixat allà engegada per error. La sensació és que el director deuria dir als seus joves actors alguna cosa com “vosaltres actueu com si res, que de la càmera ja me’n preocupo jo”. El resultat són plans confusos, desencaixats, diferents, però força interessants.

Com ja he dit, la música és un element molt important a Paranoid Park. La banda sonora té una implicació total amb el que passa i en ocasions li dóna un nou sentit, totalment diferent de si no hi hagués música. I és que, en gran mesura, és el cap d’Alex, el protagonista, qui posa música a les situacions, per com les viu o com les interpreta. Tractant-se d’un adolescent, no podíem esperar una banda sonora que seguís les regles. També la fotografia és destacable, amb canvis en la qualitat de la pel·lícula associats a la temporalitat de cada escena. A mans d’un altre, Paranoid Park podria reduir-se a un thriller policíac més o menys comú, però en canvi, estem davant d’un retrat molt profund i elaborat de l’adolescència i de totes les inquietuds i inseguretats que rodegen aquesta etapa de la vida.

Paranoid Park entraria dins d’aquest grup de petites pel·lícules que passen sense pena ni glòria per les nostres sales, però que mereixen ser descobertes, viscudes i compartides (és un dels objectius naturals d’aquest blog). La majoria no són obres mestres, però s’escapen d’allò habitual sense arribar als extrems del cinema més alternatiu i minoritari. Gus Van Sant té una fortuna desigual amb les seves produccions, però en aquest cas ha completat un film interessant, humil i intens. Una bona opció, veurem per quant de temps, per una cartellera que segueix sense oferir gran cosa.

Comparteix!

  • Comparteix al Facebook (S'obre en una nova finestra) Facebook
  • Share on X (S'obre en una nova finestra) X
  • Share on LinkedIn (S'obre en una nova finestra) LinkedIn
  • Comparteix al Tumblr (S'obre en una nova finestra) Tumblr
  • Share on WhatsApp (S'obre en una nova finestra) WhatsApp
  • Email a link to a friend (S'obre en una nova finestra) Correu electrònic
  • Imprimeix (S'obre en una nova finestra) Imprimeix
  • Més
  • Share on Reddit (S'obre en una nova finestra) Reddit
  • Share on Pinterest (S'obre en una nova finestra) Pinterest
  • Share on Telegram (S'obre en una nova finestra) Telegram
M'agrada S'està carregant...

DEJAD DE QUERERME

Posted by Martí on 16 de Juliol de 2009
Posted in: Cine - 2008. Tagged: albert dupontel, cine europeu, drama, jean becker. 4 comentaris

deux jours à tuer

Deux Jours à Touer

Director: Jean Becker

Intèrprets: Albert Dupontel, Marie-Josée Croze, Pierre Vaneck, Alessandra Martines.

Gènere: Drama. França, 2008. 75 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

La vida d’Antoine és exitosa, té una bona feina, un bon sou, una família que l’estima, una caseta a les afores, uns amics fantàstics… però un dia comença a comportar-se de forma estranya. La seva actitud es torna estúpida, ofensiva i maleducada, especialment amb la gent que més coneix. Encara que el to de la resta de gent sigui conciliador i es preocupi per ell, la cosa cada cop va a més. Antoine deixa la feina i posa en perill tant la seva vida familiar com les seves millors amistats, està cansat de tot.

Impactant pel·lícula francesa, que no necessita més d’hora i quart per deixar-nos atònits i commocionats. El director Jean Becker presenta una història simple, lineal i amb un sol protagonista com a centre de l’acció (diria que apareix quasi a tots els plans de la peli), però amb una intensitat que t’atrapa des del primer moment i ja no et deixa fins al final. El cert és que no és un film molt agraït de veure, ja que l’actitud del personatge principal incomoda fins al punt d’arribar a indignar-te amb ell, però aquesta voluntat de saber les raons et manté expectant constantment. A més a més, Dejad de Quererme és una pel·lícula amb un missatge controvertit, que genera reflexió al final, i això, agradi o no, ja és una virtut més.

El film comença a l’atac des del primer minut, sense donar cap mena de treva, amb un Albert Dupontel que fa un treball impressionant de principi a fi a la pell d’aquest home al qual se li ha girat completament el seny i es converteix en un personatge odiós. No obstant, és important fixar-se en el seu comportament en tot moment i amb cada persona, ja que tots els detalls tenen importància. En general, la direcció d’actors és molt bona, hi ha escenes durant la primera part de la peli que són quasi teatrals, sempre girant a l’entorn del personatge d’Antoine, això sí. En la segona part del film, el panorama canvia per complet, però aconsegueix no perdre gens d’aquest magnetisme que havia pres fins llavors. La interiorització del personatge és cada cop més forta i poc a poc anem comprenent tot el que ha passat anteriorment.

Que ho comprenem no vol dir que ho compartim, i aquest és un altre aspecte molt important de Dejad de Quererme. En primera instància, la intensitat dramàtica amb què la gran majoria d’espectadors hauran viscut el film farà que la reacció sigui una, però és el propi film qui ho acaba posant en dubte, cosa que l’honora. En tot cas, és difícil no quedar commocionat un cop acaba l’hora i quart de durada, un cop veus les coses amb amplitud, i notar que realment el que acabes de veure t’ha tocat la fibra, encara que sigui només per l’estona en què hauries volgut trencar la cara al protagonista. El film evoluciona constantment, i també ho fa l’espectador.

Dejad de Quererme és d’aquells films singulars, que no es queden com a “un més” perquè no deixen indiferent a ningú. I això és gràcies al dramatisme que desprèn, massa i tot, i la capacitat que té per implicar-nos en el que passa. Tot i amagar “dosificar” la informació, no cau en l’engany a l’espectador. En realitat, la història està explicada de la única forma possible perquè el film tingui sentit. Molt recomanable, però no apta per a moments d’ànims crispats, negatius o decaiguts, perquè durant una estona podria tenir uns efectes no gaire profitosos al respecte.

Comparteix!

  • Comparteix al Facebook (S'obre en una nova finestra) Facebook
  • Share on X (S'obre en una nova finestra) X
  • Share on LinkedIn (S'obre en una nova finestra) LinkedIn
  • Comparteix al Tumblr (S'obre en una nova finestra) Tumblr
  • Share on WhatsApp (S'obre en una nova finestra) WhatsApp
  • Email a link to a friend (S'obre en una nova finestra) Correu electrònic
  • Imprimeix (S'obre en una nova finestra) Imprimeix
  • Més
  • Share on Reddit (S'obre en una nova finestra) Reddit
  • Share on Pinterest (S'obre en una nova finestra) Pinterest
  • Share on Telegram (S'obre en una nova finestra) Telegram
M'agrada S'està carregant...

THE EXPENDABLES: Deliri de bíceps

Posted by Martí on 14 de Juliol de 2009
Posted in: Avanços. Tagged: acció, jason statham, jet li, sylvester stallone, tràiler. Deixa un comentari

expendables

Stallone, Statham, Li, Lundgren, Rourke, Willis, Schwarzenegger… El vincle d’unió entre aquests cognoms està força clar i la imatge que ha vingut a la ment de tothom probablement ha estat la mateixa: lluita, explosions, armes de tota mena, persecucions, en fi, cinema d’acció pur i dur. Doncs ara imaginem tots aquests noms en una mateixa pel·lícula. Sí, costa d’imaginar però existeix i es diu The Expendables.

És la nova pel·lícula de Sylvester Stallone, que ha volgut reunir als màxims exponents del seu gènere per a protagonitzar-la i crear així quelcom mai vist fins ara. El poc que se sap del guió, escrit també per Stallone, és “un grup de mercenaris viatgen a Sudamèrica per derrocar un dictador”. En fi, jo crec que ja ens en podem fer una idea.

Els fans del cinema d’acció poden morir de sobredosi; la resta, si més no, ens farem un fart de riure. Sembla que els protagonistes seran Sylvester Stallone, Jason Statham i Jet Li, i que la resta tindran un paper més secundari, sobretot Arnold Schwarzenegger i Bruce Willis, que en principi només tindran “cameos”. No obstant, la diversió està assegurada. La qualitat cinematogràfica, ja és un altre tema, però qui vol veure The Expendables ja sap on va.

Actualment, el film es troba en fase de postproducció i s’espera l’estrena per 2010, però encara no se sap a quina època.

Font: IMDb/Europa Press

Comparteix!

  • Comparteix al Facebook (S'obre en una nova finestra) Facebook
  • Share on X (S'obre en una nova finestra) X
  • Share on LinkedIn (S'obre en una nova finestra) LinkedIn
  • Comparteix al Tumblr (S'obre en una nova finestra) Tumblr
  • Share on WhatsApp (S'obre en una nova finestra) WhatsApp
  • Email a link to a friend (S'obre en una nova finestra) Correu electrònic
  • Imprimeix (S'obre en una nova finestra) Imprimeix
  • Més
  • Share on Reddit (S'obre en una nova finestra) Reddit
  • Share on Pinterest (S'obre en una nova finestra) Pinterest
  • Share on Telegram (S'obre en una nova finestra) Telegram
M'agrada S'està carregant...

AL OTRO LADO

Posted by Martí on 10 de Juliol de 2009
Posted in: Cine - 2007. Tagged: cine europeu, drama, família, fatih akin, immigració. 3 comentaris

al otro lado

Auf der Anderen Seite

Director: Fatih Akin

Intèrprets: Nurgul Yesilçay, Baki Davrak, Tuncel Kurtiz, Patrycia Ziolkowska, Hanna Schygulla, Nursel Kose.

Gènere: Drama. Alemanya, 2007. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Ali Aksu és un home gran d’origen turc que viu amb el seu fill Nejat, professor d’universitat, a Alemanya. Per combatre la seva soledat, Ali convenç Yeter, una prostituta, perquè vagi a viure amb ell, a canvi de pagar-li el que cobraria per exercir la seva professió. Nejat no ho veu amb bons ulls, però això canvia quan comença a conèixer Yeter i descobreix que fa servir gran part dels diners que cobra per pagar els estudis de la seva filla, que viu a Istambul. Un dia la mala fortuna porta a unes conseqüències inesperades que canviaran la vida de tots.

La programació del Cinema a la fresca de Montjuïc és força variada, per a tots els gustos i tipus de públic, però si una peli és inclosa al programa és per alguna raó, i en aquest cas ens trobem amb un dels exponents del millor cine europeu més actual. Es tracta d’una pel·lícula més aviat crua, pessimista i en general força dramàtica, però al mateix temps molt propera per la forma com està explicada. Al Otro Lado és d’aquelles on el director no amaga res, on tot el que es vol explicar està explicat, i de forma totalment sincera. Per com parlen els personatges, per com es succeeixen els fets i per aquesta sensació de comprovar que realment la vida pot ser així i que les casualitats poden determinar el destí d’una o més persones a la vegada. I el millor de tot és que et vas adonant de tot això de forma progressiva, a mida que avança el film.

Els primers minuts d’Al Otro Lado són d’aquells que actuen com a filtre de públic, ja que el ritme pausat i l’aparent falta d’acció farà desistir a més d’un, però realment val la pena mantenir l’interès i esperar a veure què ens depara la peli, que és molt i bo. D’altra banda, l’estructura utilitza un bon recurs per generar expectació, que és separar la història en tres capítols amb uns separadors que anuncien certs fets abans de que passin. Així doncs, sabem que tard o d’hora passarà, però no quan ni com, i s’ha de dir que ens aconsegueix sorprendre en aquest sentit. També s’aprecia una estructura que juga amb la temporalitat dels fets, ja que no sempre és lineal i en un parell d’ocasions fa que la percepció de la història canviï substancialment. Així doncs, la pel·lícula que al principi hauria pogut impacientar algú, va desvetllant poc a poc que és molt més dinàmica del que sembla.

A banda d’aquest interessant muntatge, s’ha de dir que el guió és el seu punt més fort. La trama va circulant per la vida dels sis personatges principals de forma equilibrada i dosificada, de forma que es van tornant els moments de màxim protagonisme. No obstant, tots juguen el seu paper de forma permanent, ja sigui de forma activa o passiva, ja que s’acaben entrecreuant (o no). El títol Al Otro Lado és més que il·lustratiu d’aquest aspecte. Els actors i actrius, tan desconeguts com magnífics tots, contribueixen de forma clau al dramatisme del film, però sense necessitat d’exagerar, només amb una mirada o una expressió. També el fet que siguin anònims per a nosaltres ajuda a sumar realisme al que veiem i que ens sentim identificats amb ells.

La direcció, a banda de ser d’una qualitat molt alta, també juga un paper molt important. No havia vist res del director Fatih Akin (també guionista de la peli, per cert), però m’ha sorprès molt gratament. Hi ha escenes impecables, d’aquelles que queden gravades a la memòria, i la capacitat que té per transmetre el sentiment de culpa, la ràbia o la soledat dels personatges és admirable. Per no parlar del pla final. A més l’origen turc d’Akin fa que mostri una especial sensibilitat per la situació d’aquest país, tant interna com a nivell d’immigració a Alemanya. Tot i que no es tracta, ni molt menys, d’un film polític o reivindicatiu, les condicions polítiques i ideològiques juguen un paper bastant influent. En tot cas, Al Otro Lado és una peli humana per sobre de tot.

Suposo que el fet de ser una producció alemanya i els temes de sempre van reduïr la seva presència en cartellera quan es va estrenar, però haver-la pogut veure ara en pantalla gran ha estat una sort. Salvant les distàncies, Al Otro Lado pot recordar una mica a The Visitor, per una part de la temàtica que tracta i també pels sentiments que transmeten els seus personatges. Sigui com sigui, mostra una vegada més que la mirada del cine europeu en aquest tipus de pel·lícules és molt més profunda i honesta, sense importar que l’espectador acabi desconcertat, frustrat i pensatiu sobre el que acaba de veure, com ens quedem al final d’Al Otro Lado.

Comparteix!

  • Comparteix al Facebook (S'obre en una nova finestra) Facebook
  • Share on X (S'obre en una nova finestra) X
  • Share on LinkedIn (S'obre en una nova finestra) LinkedIn
  • Comparteix al Tumblr (S'obre en una nova finestra) Tumblr
  • Share on WhatsApp (S'obre en una nova finestra) WhatsApp
  • Email a link to a friend (S'obre en una nova finestra) Correu electrònic
  • Imprimeix (S'obre en una nova finestra) Imprimeix
  • Més
  • Share on Reddit (S'obre en una nova finestra) Reddit
  • Share on Pinterest (S'obre en una nova finestra) Pinterest
  • Share on Telegram (S'obre en una nova finestra) Telegram
M'agrada S'està carregant...

SHUTTER ISLAND: Primer tràiler

Posted by Martí on 8 de Juliol de 2009
Posted in: Avanços. Tagged: intriga, leonardo dicaprio, martin scorsese, psicològic, tràiler. Deixa un comentari

Amb un Oscar, per fi, sota el braç gràcies a Infiltrados, Martin Scorsese torna a posar-se darrere la càmera amb una pel·lícula que, de ben segur, no tindrà res a veure amb les històries de clans mafiosos irlandesos de Boston. Shutter Island ens traslladarà a la vessant més terrorífica i inquietant de Scorsese, aquella present a El Cabo del Miedo i Taxi Driver, i promet emocions fortes i respiracions sostingudes.

El film presenta un repartiment espectacular, però la veritat és que a mi ja em cansa veure el sr. DiCaprio a totes les pelis de Scorsese. Serà la quarta consecutiva, després de Gangs of New York, El Aviador i Infiltrados, i, tot i que en aquesta última i també a Revolutionary Road he detectat certa millora en la seva actuació, segueix sent un actor que em costa. Això sí, com he dit, la resta de noms promet: Mark Ruffalo, Ben Kingsley, Michelle Williams, Jackie Earle Haley o Max Von Sydow.

El tràiler, molt ben fet, per cert, ens presenta la història en la mesura perfecta. Dos agents dels U.S Marshals visiten un hospital psiquiàtric situat en una illa, on tanquen els assassins que presenten trastorns mentals. El motiu és investigar la misteriosa desaparició d’una de les internes i sembla que la seva estada allà per a descobrir-ho no serà gens plàcida. No té pinta de ser una obra mestra de Scorsese, però veurem si almenys resulta efectiva i impactant dins del seu gènere. Estrena prevista a finals d’octubre.

Comparteix!

  • Comparteix al Facebook (S'obre en una nova finestra) Facebook
  • Share on X (S'obre en una nova finestra) X
  • Share on LinkedIn (S'obre en una nova finestra) LinkedIn
  • Comparteix al Tumblr (S'obre en una nova finestra) Tumblr
  • Share on WhatsApp (S'obre en una nova finestra) WhatsApp
  • Email a link to a friend (S'obre en una nova finestra) Correu electrònic
  • Imprimeix (S'obre en una nova finestra) Imprimeix
  • Més
  • Share on Reddit (S'obre en una nova finestra) Reddit
  • Share on Pinterest (S'obre en una nova finestra) Pinterest
  • Share on Telegram (S'obre en una nova finestra) Telegram
M'agrada S'està carregant...

MILLENIUM I: LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LAS MUJERES

Posted by Martí on 6 de Juliol de 2009
Posted in: Cine - 2009. Tagged: assassí en sèrie, cine europeu, policíac, stieg larsson, suècia. 1 comentari

millenium 1

Män Som Hatar Kvinnor

Director: Niels Arden Oplev

Intèrprets: Michael Nyqvist, Noomi Rapace, Sven-Bertil Taube, Peter Haber, Peter Andersson, Ingvar Hirdwall.

Gènere: Thriller, intriga, drama. Suècia, 2009. 140 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Mikael Blomqvist, editor en cap de la revista Millenium, acaba de perdre un judici en què ha estat condemnat per difamació contra un dels empresaris més importants de Suècia, Hans Wennerström. Al cap de pocs dies, rep una trucada d’un advocat que parla en nom de Henrik Vanger, president d’una d’un altre dels grans grups empresarials del país, que requereix els seus serveis per a una important investigació. Vanger ha contactat amb ell després de rebre un informe de Lisbeth Salander, una jove hacker de difícil caràcter que porta una vida força complicada.

Sí, al final vaig deixar-me portar per la corrent massiva i vaig decidir llegir-me la primera part d’aquesta famosa trilogia de la que tothom parla. El resultat: és comprensiva l’acceptació de tants lectors arreu del món pel magnetisme de la temàtica i els personatges (i també per la facilitat de lectura, per què no dir-ho), però no estem davant, ni molt menys, d’una obra de culte i veneració. Just després d’acabar-me el llibre (en poc més d’una setmana), vaig voler comprovar si l’adaptació cinematogràfica havia recollit l’essència de la novel·la, i haig de dir que no m’ha acabat de convèncer. Mai podrem saber què hauria dit Stieg Larsson després dels 140 minuts de Los Hombres que no Amaban a las Mujeres, però dubto que li hagués agradat gaire, ja que el film es dedica a seleccionar fragments del llibre i reenllaçar-los per intentar explicar el mateix amb molta menys informació. Això és propi de tota adaptació literària, naturalment, però en aquest cas, la peli es queda quasi sempre amb allò més superficial.

Dins de la seva comercialitat, la novel·la de Larsson conté un cert rerefons que afecta i ataca la societat, la premsa, l’economia i la indústria de Suècia. El film se n’oblida per complet i es centra només en la part més vistosa, la que està segur que li funcionarà i no li portarà problemes, per convertir-se purament en un thriller d’intriga sense cap valor que enriqueixi una mica la història. Crec que un dels grans errors de l’adaptació ha estat oblidar-se dels personatges, que per mi són el pilar bàsic del llibre. La presentació de Mikael Blomqvist i de Lisbeth Salander està feta amb presses i a base de sumar diverses escenes que ben poca cosa ens expliquen. El cas de Lisbeth nota de forma especial aquesta devaluació, i no només a la presentació, també al llarg de la peli. No és la Lisbeth Salander que hem llegit, és una versió “light” o “sense cafeïna”. Això fa que el personatge no enganxi tant i que et deixi una mica desencantat.

A Mikael Blomqvist li passa una altra cosa, i és que molts aspectes personals seus s’han eliminat. Les seves estranyes relacions amb Erika i Cecilia s’han perdut completament pel camí, i fins i tot la interacció amb Lisbeth té molta menys gràcia i intensitat. Així com al llibre la connexió entre ells es va forjant poc a poc i de forma peculiar, aquí són una parella sense cap tipus de química. No hi ha escenes de la seva convivència, que per mi tenen molt de pes, tot es concentra en la investigació, en la part més dinàmica i emocionant. Això és un clar exemple de la falta d’equilibri general de Los Hombres que no Amaban a las Mujeres. D’altra banda, no hi ha dubte que era necessària una retallada important de personatges, sobretot pel que fa a la família Vanger, però els que apareixen com a secundaris sembla que ho fan de forma circumstancial i no aporten gaire.

Pel que fa a la història, Larsson veu mutilades moltes de les seves parts, i fins i tot alguna modificada, desgraciadament durant el desenllaç. Com ja he dit, el film es dedica a anar passant de fragment a fragment del llibre, com si anés fent saltets, i això fa que la cohesió falli i que es notin les presses per explicar les coses amb massa rapidesa. No sabria dir si un espectador que no hagi llegit el llibre gaudiria d’aquest film, però potser com a thriller convencional sí que funcionaria, ja que s’ha de dir que, tot i passar clarament de les dues hores, es veu amb la mateixa facilitat que es llegeix el llibre. Un aspecte que sí que m’ha agradat és l’ambientació i les localitzacions, ja que realment reconeixes els llocs i situacions que havies imaginat anteriorment i això sempre facilita que t’identifiquis amb el que veus. Això sí, pel que fa a aspectes com la direcció, la banda sonora o la fotografia, tot resulta molt convencional.

Ja preveia que aquest post es convertiria en una gran comparació entre llibre i peli, però suposo que és inevitable, ja que mires la peli amb el llibre al cap tota l’estona, i detectes de seguida qualsevol canvi o anomalia. No era fàcil adaptar les 670 pàgines de Los Hombres que no Amaban a las Mujeres en un film, però la sensació és que la selecció feta sempre tira massa cap a allò espectacular, vistós, inquietant i estimulant per a l’espectador, en detriment de molta informació que tenia el valor suficient i necessari per aparèixer. Això fa que la peli en si sigui massa convencional i perdi diversos trets característics del llibre, cosa que li treu personalitat. Un crític de Cinemania deia: “És un film europeu rodat com si fós americà, però sense voler semblar-ho”. Em sembla una bona descripció. Els lectors del llibre sortiran decepcionats i els no lectors han de saber que els haurà faltat molt per conèixer. Ah, i segueixo sense creure’m que aquesta sigui Lisbeth Salander…

Comparteix!

  • Comparteix al Facebook (S'obre en una nova finestra) Facebook
  • Share on X (S'obre en una nova finestra) X
  • Share on LinkedIn (S'obre en una nova finestra) LinkedIn
  • Comparteix al Tumblr (S'obre en una nova finestra) Tumblr
  • Share on WhatsApp (S'obre en una nova finestra) WhatsApp
  • Email a link to a friend (S'obre en una nova finestra) Correu electrònic
  • Imprimeix (S'obre en una nova finestra) Imprimeix
  • Més
  • Share on Reddit (S'obre en una nova finestra) Reddit
  • Share on Pinterest (S'obre en una nova finestra) Pinterest
  • Share on Telegram (S'obre en una nova finestra) Telegram
M'agrada S'està carregant...

Navegació d'entrades

← Older Entries
Newer Entries →
  • Autor del blog

    • Martí's avatar Martí
  • Follow M.A.Confidential on WordPress.com
  • Buscador

  • Pàgines

    • Sobre el blog
    • 20 clàssics
    • 20 contemporànies
    • Contacte
  • Traductor

  • Estrenes a la vista

    —

    —

    —

    —

    —

    —

  • Twitter

    Els meus tuits
  • Facebook

    Facebook
  • Escriu el teu e-mail per seguir aquest blog i rebre notificacions sobre els nous posts

    Uneix altres 21 subscriptors
  • Col·laboracions

  • Mai 2026
    dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
     123
    45678910
    11121314151617
    18192021222324
    25262728293031
    « oct.    
  • Últims posts

    • DELHI CRIME
    • LUCA
    • UN LUGAR TRANQUILO 2
    • DESPIERTA LA FURIA
    • BOCAS DE ARENA
    • OTRA RONDA
    • NOMADLAND
    • EL AGENTE TOPO
    • MINARI
    • SMALL AXE
  • Últims Comentaris

    • Matthew en WOLFWALKERS
    • Macey C en BAD EDUCATION
    • LUCA | M.A.Confidential en SOUL
    • UN LUGAR TRANQUILO 2 | M.A.Confidential en UN LUGAR TRANQUILO
    • DESPIERTA LA FURIA | M.A.Confidential en THE GENTLEMEN
    • BOCAS DE ARENA | M.A.Confidential en ZONE BLANCHE
    • OTRA RONDA | M.A.Confidential en LA CAZA
    • NOMADLAND | M.A.Confidential en THE RIDER
    • SMALL AXE | M.A.Confidential en 12 AÑOS DE ESCLAVITUD
    • SMALL AXE | M.A.Confidential en SHAME
  • Biblioteca de posts

    • Octubre 2021 (1)
    • Juliol 2021 (2)
    • Juny 2021 (1)
    • Mai 2021 (1)
    • Abril 2021 (1)
    • Març 2021 (4)
    • febrer 2021 (2)
    • gener 2021 (5)
    • Desembre 2020 (4)
    • Novembre 2020 (2)
    • Octubre 2020 (4)
    • Setembre 2020 (4)
    • Agost 2020 (4)
    • Juliol 2020 (2)
    • Juny 2020 (4)
    • Mai 2020 (5)
    • Abril 2020 (5)
    • Març 2020 (3)
    • febrer 2020 (5)
    • gener 2020 (9)
    • Desembre 2019 (5)
    • Novembre 2019 (6)
    • Octubre 2019 (5)
    • Setembre 2019 (5)
    • Agost 2019 (4)
    • Juliol 2019 (5)
    • Juny 2019 (7)
    • Mai 2019 (4)
    • Abril 2019 (6)
    • Març 2019 (6)
    • febrer 2019 (5)
    • gener 2019 (9)
    • Desembre 2018 (6)
    • Novembre 2018 (7)
    • Octubre 2018 (5)
    • Setembre 2018 (5)
    • Agost 2018 (6)
    • Juliol 2018 (6)
    • Juny 2018 (7)
    • Mai 2018 (8)
    • Abril 2018 (8)
    • Març 2018 (8)
    • febrer 2018 (8)
    • gener 2018 (11)
    • Desembre 2017 (8)
    • Novembre 2017 (10)
    • Octubre 2017 (7)
    • Setembre 2017 (8)
    • Agost 2017 (6)
    • Juliol 2017 (10)
    • Juny 2017 (7)
    • Mai 2017 (9)
    • Abril 2017 (9)
    • Març 2017 (7)
    • febrer 2017 (10)
    • gener 2017 (9)
    • Desembre 2016 (7)
    • Novembre 2016 (10)
    • Octubre 2016 (8)
    • Setembre 2016 (8)
    • Agost 2016 (8)
    • Juliol 2016 (6)
    • Juny 2016 (6)
    • Mai 2016 (7)
    • Abril 2016 (7)
    • Març 2016 (7)
    • febrer 2016 (8)
    • gener 2016 (9)
    • Desembre 2015 (8)
    • Novembre 2015 (7)
    • Octubre 2015 (10)
    • Setembre 2015 (9)
    • Agost 2015 (8)
    • Juliol 2015 (10)
    • Juny 2015 (9)
    • Mai 2015 (4)
    • Abril 2015 (8)
    • Març 2015 (10)
    • febrer 2015 (8)
    • gener 2015 (11)
    • Desembre 2014 (10)
    • Novembre 2014 (10)
    • Octubre 2014 (11)
    • Setembre 2014 (7)
    • Agost 2014 (6)
    • Juliol 2014 (8)
    • Juny 2014 (7)
    • Mai 2014 (9)
    • Abril 2014 (8)
    • Març 2014 (7)
    • febrer 2014 (7)
    • gener 2014 (6)
    • Desembre 2013 (7)
    • Novembre 2013 (5)
    • Octubre 2013 (6)
    • Setembre 2013 (4)
    • Agost 2013 (4)
    • Juliol 2013 (6)
    • Juny 2013 (8)
    • Mai 2013 (6)
    • Abril 2013 (4)
    • Març 2013 (6)
    • febrer 2013 (6)
    • gener 2013 (7)
    • Desembre 2012 (5)
    • Novembre 2012 (5)
    • Octubre 2012 (7)
    • Setembre 2012 (7)
    • Agost 2012 (5)
    • Juliol 2012 (10)
    • Juny 2012 (7)
    • Mai 2012 (11)
    • Abril 2012 (8)
    • Març 2012 (10)
    • febrer 2012 (14)
    • gener 2012 (10)
    • Desembre 2011 (11)
    • Novembre 2011 (9)
    • Octubre 2011 (10)
    • Setembre 2011 (10)
    • Agost 2011 (5)
    • Juliol 2011 (9)
    • Juny 2011 (9)
    • Mai 2011 (10)
    • Abril 2011 (9)
    • Març 2011 (11)
    • febrer 2011 (10)
    • gener 2011 (10)
    • Desembre 2010 (7)
    • Novembre 2010 (10)
    • Octubre 2010 (8)
    • Setembre 2010 (11)
    • Agost 2010 (11)
    • Juliol 2010 (13)
    • Juny 2010 (14)
    • Mai 2010 (16)
    • Abril 2010 (15)
    • Març 2010 (15)
    • febrer 2010 (14)
    • gener 2010 (17)
    • Desembre 2009 (15)
    • Novembre 2009 (11)
    • Octubre 2009 (13)
    • Setembre 2009 (13)
    • Agost 2009 (14)
    • Juliol 2009 (13)
    • Juny 2009 (12)
    • Mai 2009 (9)
    • Abril 2009 (8)
    • Març 2009 (14)
    • febrer 2009 (16)
    • gener 2009 (13)
    • Desembre 2008 (13)
    • Novembre 2008 (8)
    • Octubre 2008 (15)
    • Setembre 2008 (12)
    • Agost 2008 (8)
    • Juliol 2008 (11)
    • Juny 2008 (10)
    • Mai 2008 (13)
    • Abril 2008 (9)
    • Març 2008 (6)
    • febrer 2008 (6)
    • gener 2008 (8)
    • Desembre 2007 (6)
    • Novembre 2007 (8)
    • Octubre 2007 (6)
    • Setembre 2007 (4)
    • Agost 2007 (4)
    • Juliol 2007 (5)
    • Juny 2007 (5)
    • Mai 2007 (4)
    • Abril 2007 (4)
    • Març 2007 (4)
    • febrer 2007 (4)
    • gener 2007 (8)
    • Desembre 2006 (6)
    • Novembre 2006 (5)
    • Octubre 2006 (6)
    • Setembre 2006 (7)
    • Agost 2006 (2)
    • Juliol 2006 (4)
    • Juny 2006 (10)
    • Mai 2006 (5)
    • febrer 2006 (2)
    • gener 2006 (5)
  • Categories

    • Animació (52)
    • Atlantida Film Fest (3)
    • Avanços (264)
    • BAFF 2008 (3)
    • Cine – 2000 (1)
    • Cine – 2001 (1)
    • Cine – 2002 (4)
    • Cine – 2003 (2)
    • Cine – 2004 (6)
    • Cine – 2005 (15)
    • Cine – 2006 (48)
    • Cine – 2007 (49)
    • Cine – 2008 (55)
    • Cine – 2009 (47)
    • Cine – 2010 (42)
    • Cine – 2011 (49)
    • Cine – 2012 (40)
    • Cine – 2013 (65)
    • Cine – 2014 (80)
    • Cine – 2015 (82)
    • Cine – 2016 (77)
    • Cine – 2017 (84)
    • Cine – 2018 (58)
    • Cine – 2019 (58)
    • Cine – 2020 (27)
    • Cine – 2021 (4)
    • Cine – Anys 90 (2)
    • Cine – Estrena (13)
    • Cine – No estrenada (11)
    • CLONfidential (12)
    • Curtmetratges (10)
    • documental (30)
    • Festival D'A (5)
    • General (147)
    • Lost (46)
    • Notícies (3)
    • Oscars (3)
    • Sèries TV (111)
    • Sitges 2009 (2)
    • Sitges 2010 (1)
    • Sitges 2011 (9)
    • Sitges 2013 (5)
    • Sitges 2014 (11)
    • Sitges 2015 (7)
    • Sitges 2016 (9)
    • Sitges 2017 (10)
    • Sitges 2018 (7)
  • 2a Guerra Mundial 3D acció amy adams Animació anys 60 apocalipsi Atlantida Film Fest aventures Benedict Cumberbatch biopic bradley cooper brad pitt bèl·lic christian bale christopher nolan cine europeu cinema independent ciència ficció clint eastwood comèdia curiositats còmic documental drama esport fantàstic filmin futurista george clooney HBO històric homosexualitat humor negre intriga j.j. abrams jake gyllenhaal jeremy renner Jessica Chastain Joaquin Phoenix josh brolin leonardo dicaprio llista Lost martin scorsese Marvel matt damon michael fassbender millors pel·lícules música Netflix Oscar Isaac paranoia paròdia peter jackson pixar policíac política posters psicològic quentin tarantino remake romàntic Samuel L. Jackson Scarlett Johansson seqüela steven spielberg superherois sèrie terror thriller Tom Hardy top tràiler western
  • Posts més visitats

    • SUPER 8
    • LUCK - La HBO aposta pels cavalls
    • LA NOCHE MÁS OSCURA
    • FARGO - 2a temporada
    • LA CARRETERA
    • LES 10 MILLORS PEL·LÍCULES DE 2011
    • BREAKING BAD
    • EL CÓDIGO DA VINCI
    • LOST - 6a TEMPORADA CAP.5
    • MOONRISE KINGDOM - Tràiler
  • Bloggers cinèfils

    • Antena de Papallona
    • Cinema en cartells
    • Cinenovedades
    • Clàssics de cinema
    • Club 7 Cinema
    • El Círculo Bipolar
    • El McGuffin
    • Espejo Pintado
    • Jordicine
    • La Llanterna Màgica
    • Lost Highway Blog
    • Marchelo’s Wei
    • No es cine todo lo que reluce
    • Odio Esta Película
    • Parlem una mica de cinema?
    • Sense Presses
    • Vivir Rodando
  • Blogs amics

    • 80 Grams
    • Away We Go
    • Blogs Corporativos
    • Bloqueo y Continuación
    • Bueno Bonito Barato Barcelona
    • Culers sense Carnet
    • Deprisa
    • Desde la red
    • Destinos Actuales
    • Dies Blaus
    • El Destilador Cultural
    • En El Candelabro
    • Escena de la Memòria
    • Història Sant Just Desvern
    • Historias de los Maldía
    • In Varietate Concordia
    • La Volta dels 25
    • Medioplatillo Volante
    • Reflexions del món i de l’educació
    • Reservoir Docs
    • Shaolin Soccer
    • Tri-banda
    • Vida en Red
  • Webs d'interès

    • CINeol
    • IMDB
    • Mininova
    • MovieTome
    • TV.com
  • Xarxes socials

    • Bits PR
    • Filmaffinity
    • Last.fm
    • Neurart
  • RSS

     Subscripció RSS

    Add to netvibes

  • Estadístiques del blog

    • 163.806 visites
  • Meta

    • Crea un compte
    • Entra
    • Sindicació de les entrades
    • Sindicació dels comentaris
    • WordPress.com
Website Powered by WordPress.com.
M.A.Confidential
Website Powered by WordPress.com.
Privadesa i galetes: aquest lloc utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc web, accepteu el seu ús.
Per a obtenir més informació, inclòs com controlar les galetes, mireu aquí: Política de galetes
  • Subscriure's Subscrit
    • M.A.Confidential
    • Already have a WordPress.com account? Log in now.
    • M.A.Confidential
    • Subscriure's Subscrit
    • Registre
    • Entra
    • Report this content
    • Visualitza el lloc al Lector
    • Gestioneu les subscripcions
    • Collapse this bar

S'estan carregant els comentaris...

    %d