M.A.Confidential

Bad Education

Director: Cory Finley

Intèrprets: Hugh Jackman, Allison Janney, Geraldine Viswanathan, Alex Wolff, Kathrine Narducci, Rafael Casal, Jimmy Tatro, Ray Romano.

Gènere: Drama.

País: USA, 2019. 100 min.

El districte escolar de Roslyn, prop de la ciutat de Nova York, acaba de situar-se en quarta posició a la llista dels més prestigiosos de tot Estats Units. El principal artífex d’aquest èxit és el seu gestor, Frank Tassone, admirat i respectat per tothom i considerat un exemple a seguir en el món de l’ensenyament. Frank té entre cella i cella que Roslyn arribi al número u d’aquesta llista, però aquest objectiu comença a torçar-se quan una jove estudiant consulta els comptes públics del centre i hi descobreix coses que no acaben de quadrar.   

La seqüència inicial de Bad Education podria ser, perfectament, una seqüència final. Després d’assegurar-se davant el mirall que la seva imatge és impecable, el protagonista, Frank Tassone, camina pels passadissos de l’institut que presideix fins a sortir a l’escenari per a ser honorat i aclamat per centenars de persones. És la viva imatge de l’èxit, la qual encara s’eixampla més amb les primeres escenes que comparteix amb companys i estudiants del centre: és un home modèlic en tots els sentits. Aquesta presentació del personatge és clau per a tot el que vindrà després, ja que representa tot allò que vol expressar Bad Education. El jove director Cory Finley aborda un cas real -concretament, el de la major malversació descoberta en la història del sector educatiu nord-americà- on, més enllà de la gravetat dels fets, hi destaca sobretot l’evolució de les aparences i percepcions que tenim de totes les persones que hi van participant. 

La pel·lícula acusa moderadament la seva condició de producte televisiu -està produïda per l’HBO-, en el sentit que la direcció és més aviat funcional i no hi ha una gran factura tècnica a destacar. No obstant, ho compensa gràcies a l’habilitat amb què va desplegant els seus secrets i desemmascarant els seus personatges. Però per sobre de tot, el que aconsegueix Bad Education és generar-nos el mateix efecte que van causar els seus fets quan es van desvetllar; i el que és més important, ens fa qüestionar i corregir en més d’una ocasió la nostra concepció de les coses. La història (que convé ser abordada sabent-ne el mínim de detalls possibles) té preparades diverses sorpreses pel camí que són capaces de deixar-nos força descol·locats, no tant perquè siguin súper impactants, sinó per com condicionen tot el que havíem vist fins aleshores. A més, Bad Education ho fa sense buscar cap tensió prèvia o realçar el to dramàtic; la majoria ens les trobem de forma sobtada, sense cap preavís. 

Per als qui no hi estem familiaritzats, el film també és una bona forma de conèixer el caràcter competitiu que existeix en el món educatiu a Estats Units. No només els alumnes volen ser el primer de la classe o el capità de l’equip, sinó que els propis instituts competeixen entre ells per a encapçalar les llistes i comptar amb el màxim d’admissions a les principals universitats. Bad Education qüestiona (i d’aquí el seu títol) els valors que acaba promulgant aquest model: fer el que calgui per a ser el número u o per a assolir la perfecció. En aquest sentit, el retrat de Frank Tassone, interpretat per un fantàstic Hugh Jackman, resulta molt interessant. La relació que l’espectador estableix amb ell és possiblement l’essència de Bad Education, però el judici va més enllà quan el film el posa davant del mirall i el contextualitza dins d’aquesta ferotge competència. No és una víctima, però ha acabat sent presoner de les seves pròpies aparences.

Tot aquest joc d’aparences i realitats queda perfectament plasmat a la seqüència final de Bad Education, la més eloqüent de tota la pel·lícula i també la més rellevant. No només dialoga clarament amb aquella primera seqüència que tenia aspecte d’última, sinó que li acaba donant, amb força mala llet, un sentit del tot diferent al que havíem percebut hora i mitja abans. És així com la pel·lícula ens acaba de completar la seva lliçó particular, decebedora en algun sentit, però també força representativa de com funciona el món; no només al sector educatiu en concret, sinó en un entorn social (i molt propi d’Estats Units) on l’èxit ho és tot. Perquè celebrar un quart lloc aconseguit amb esforç i passió no és suficient, aquí només val ser el primer, i aquesta fi justifica els mitjans. Bad Education deixa clar que aquest no és el millor exemple que un institut hauria de donar als seus alumnes. De fet, no deixa de ser irònic que, a la pel·lícula, la lliçó més valuosa de totes ens l’acabi donant, precisament, una alumna.