Hogar
Directors: Àlex i David Pastor
Intèrprets: Javier Gutiérrez, Mario Casas, Bruna Cusí, Ruth Díaz, David Ramírez, David Selvas, David Verdaguer, Vicky Luengo, Ernesto Collado, Mireia Rey.
Gènere: Thriller, drama.
País: Espanya, 2020. 100 min.
Javier és un professional de la publicitat de llarga trajectòria i prestigi, però s’ha quedat sense feina i té moltes dificultats per a trobar-ne una de nova degut al seu perfil llunyà a les noves tendències dins del sector. Aquesta situació obliga Javier i la seva família a abandonar el seu luxós ritme de vida i adoptar-ne un de més humil, cosa que els fa traslladar del seu àtic a la part alta de Barcelona a un petit pis del Carmel. Un dia, Javier, que conserva un joc de claus de l’antiga vivenda, decideix anar a espiar els qui ara en són els nous inquilins.
En plena època de confinament, té cert punt d’ironia que s’hagi estrenat una pel·lícula titulada Hogar. En aquest cas, però, aquest espai del qual molts estem desitjant sortir és el que millor exemplifica l’ambició desmesurada d’un home que es nega a perdre allò que és seu; no tant a nivell material, que també, sinó d’estatus social. Amb aquest rerefons sobre la cultura de l’èxit vers la del sacrifici, i recolzats en un personatge que duu a l’extrem la seva incapacitat d’acceptar una derrota, els germans Àlex i David Pastor construeixen un thriller astut i efectiu, que a més a més presenta una factura tècnica impecable. Hogar és una d’aquelles pel·lícules que, tot i fer massa visibles alguns dels seus punts dèbils, aconsegueix mantenir-te submergit en tot moment a la tensió de la seva història. I això li acaba donant prou solidesa per a no descarrilar en cap moment.
I això que, de dreceres i trucs, Hogar en presenta uns quants. Però també és veritat que s’emmarquen dins d’aquests mecanismes necessaris perquè qualsevol thriller d’aquest tipus condueixi l’espectador per allà on vol. Potser el més rellevant és aquest punte que li manca a l’hora de convèncer-nos de perquè el seu protagonista Javier fa tot el que fa, apropant el seu comportament al d’un veritable psicòpata. D’altra banda, també és veritat que moltes de les seves estratègies les duu a terme amb una excessiva facilitat. Ara bé, mentre som plenament conscients d’aquests recursos narratius clarament convenients per a l’evolució de la història, cal dir que el film ho executa tot amb força encert. Un cop t’enganxes a Hogar, és difícil desprendre’s-en, ja que es guanya la nostra complicitat com a espectadors. Això fa, també, que mai arribi la sensació que la pel·lícula ens està enganyant per a suplir la seva falta de recursos.
D’altra banda, Hogar també compta com a al·licients els diversos temes que va trepitjant, clarament identificables a la societat on vivim. El paper de la publicitat i la seva idealització de les nostres vides, per començar, és el que va ennuvolant la ment d’un home que s’hi ha dedicat sempre, i que ara pateix el fort salt generacional al seu sector i també les dificultats del mercat laboral per a algú de més de 50 anys. Però, sobretot, el que hi trobem és aquesta por al fracàs que pot dur als pensaments més desapiadats, que no deixa de ser una conseqüència d’aquest estil de vida on l’aparença ho acaba sent tot. Al final, Hogar ens parla d’un home que mai sent el veritable significat intangible d’aquesta paraula, sinó que només la concep de forma material, com a quelcom que li pertany i que ningú més pot tenir. A banda d’això, el film hi afegeix altres temes més espinosos, però aquí sí que es nota una intenció una mica més efectista.
Finalment, cal destacar la fantàstica direcció dels germans Pastor com un element més que dóna un extra a Hogar davant el que hauria pogut ser un thriller convencional i punt. Els angles de càmera, la profunditat de camp, el joc amb els reflexes… tot es materialitza de forma molt interessant, i sempre sumant en el terreny narratiu. Els diàlegs de falsa cordialitat entre Javier Gutiérrez i Mario Casas en són un molt bon exemple; com aquest en què cadascun sembla parlar-li al reflex de l’altre en un mirall, i no pas a la persona. També el contrast de la fotografia, que sembla asfixiar Javier en un aire viciat al seu nou pis i fer-lo respirar a l’àtic, és un detall que constantment aporta coses. Per tot plegat, i també perquè el ritme fa que la pel·lícula passi en un obrir i tancar d’ulls, Hogar es posiciona com un dels títols comercials prominents del cinema espanyol d’aquest any. I també, perquè no dir-ho, és un nou encert com a producció pròpia de Netflix.
Martí
