M.A.Confidential

Richard Jewell

Director: Clint Eastwood

Intèrprets: Paul Walter Hauser, Sam Rockwell, Kathy Bates, Jon Hamm, Olivia Wilde, Wayne Duvall, Dexter Tillis, Desmond Phillips, Nina Arianda.

Gènere: Drama.

País: USA, 2019. 125 min.

Després de guanyar-se la vida com a policia i guarda de seguretat en diferents llocs, Richard Jewell assoleix tota una fita professional quan passa a formar part de l’equip de seguretat dels Jocs Olímpics d’Atlanta 1996. Un dia, en un parc cèntric on se celebren diversos concerts durant l’esdeveniment, Richard descobreix una motxilla sospitosa i de seguida posa en alerta tothom. Aquesta acció, però, li portarà més problemes dels que sembla.

La fixació de Clint Eastwood amb la figura de “l’heroi civil nord-americà” comença a resultar un pèl repetitiva. No només per aquesta reiteració en la temàtica i en els mecanismes utilitzats, sinó perquè no ha acabat d’aconseguir cap exemplar realment memorable. Ara bé, amb Richard Jewell es pot dir que el director ha remuntat lleugerament. Com ja explicava a Sully, Eastwood explora la figura de l’anònim que, a pesar de dur a terme una veritable heroïcitat, es troba de cop enfrontat a un sistema que el vol convertir en cap de turc per no haver d’admetre que alguna cosa ha fallat. Aquí, això sí, compta amb certes particularitats: les que aporta el mateix protagonista donada la seva personalitat la seva actitud davant d’aquesta injustícia, i també els seus cops amagats. A partir de tot això, Richard Jewell basa el seu relat en la proximitat que genera el personatge i la facilitat amb què ens podem identificar amb ell, però també cau en un enfocament massa superficial i tendenciós de tots els seus adversaris.

Tot i que en els seus primers passos presenta un muntatge una mica atropellat, Richard Jewell s’esforça des del seu mateix inici en completar el dibuix d’un protagonista que marcarà tota la història -no en va, la pel·lícula duu el seu nom com a títol-. Responsable, però immadur; determinat, però ingenu; afable, però cap-quadrat; i, per sobre de tot, una bona persona. Són unes particularitats que Eastwood recull per a anar desgranant no només el seu comportament, sinó el de la resta de persones que hi tracten i se’n volen aprofitar. A tot això, s’hi afegeix el punt de vista d’un espectador que sap des del principi la versió verídica dels fets. D’aquesta manera, Richard Jewell inicia un judici particular marcat per aquestes dues vessants: la defensa de la innocència per part del propi Jewell i la necessitat de l’FBI de fer-lo caure en una culpabilitat que no existeix. I, tot i que el film s’encamina a un desenllaç força clar (de fet, els successos que explica són reals), manté certa expectativa en tot moment.

A Richard Jewell, Eastwood encerta sobretot en la mescla còmico-dramàtica que ofereix el personatge de Jewell. Al contrari del que trobàvem a la citada Sully, per exemple, ens trobem amb un innocent que no deixa de fer concessions en contra dels seus interessos, que sembla no reaccionar, i que fins i tot és capaç de mostrar amb tota naturalitat un autèntic arsenal d’armes a la seva habitació mentre és acusat de terrorisme. L’elecció de Paul Walter Hauser én el paper, per cert, és idònia. Davant d’aquesta relativa fragilitat de l’innocent, Richard Jewell planteja els adversaris de forma completament oposada, com un tauró que olora sang i s’hi llança de ple. Però és aquí on Eastwood cau massa en el traç gruixut, ja que tant la trama de l’agent de l’FBI com la de la periodista de l’Atlanta Journal a l’hora de buscar la culpabilitat de Jewell no es presenta gens matisada ni treballada. Si més no, la pel·lícula no exposa de forma prou sòlida les seves motivacions, més enllà de les de fer caure el seu sospitós i prou.

La combinació entre aquests dos enfocaments fa que Richard Jewell ens empenyi de forma massa evident cap a una interpretació concreta d’allò que està passant, però la pel·lícula tampoc no se’n ressent per complet. Sobretot, perquè el retrat que Clint Eastwood fa d’aquest auge i caiguda tan cruel que un suposat heroi nacional pot patir, d’un dia per l’altre, degut a quatre fils estirats pels poders fàctics i la conseqüent influència en l’opinió pública. Jewell pateix la condició de sospitós amb tots els focus i els dits assenyalant-li la cara, però quan es fa justícia es troba sol, anònim de nou, sense ningú que ho retransmeti. Aquest contrast és el principal valor del missatge que Eastwood vol transmetre a través de Richard Jewell; una pel·lícula que, a més a més, es converteix en un clar homenatge al personatge real, mort fa dotze anys. Segueix sense igualar l’etapa més brillant del director, però, en general, pot escalar algun esglaó més respecte els seus últims títols.