Portait de la Jeune Fille en Feu
Directora: Céline Sciamma
Intèrprets: Adèle Haenel, Noémie Merlant, Luàna Bajrami, Valeria Golino, Cécile Morel.
Gènere: Drama. França, 2019. 115 min.
Després d’un agitat trajecte per mar, Marianne arriba a una gran casa senyorial situada a la costa de la Bretanya francesa. Allà, conviurà durant uns quants dies amb una mare i la seva filla Héloise amb l’objectiu de complir el seu principal encàrrec: pintar un retrat d’Héloise sense que aquesta se n’adoni, de mode que es pugui concretar el seu casament amb un home de Milà, al qual ella s’oposa. Al principi, la relació entre les dues és distant, marcada pel propòsit que Marianne ha d’ocultar, però a poca a poc creix la confiança.
Durant els primers segons de Retrato de una Mujer en Llamas, sobre una pantalla en blanc, els crèdits inicials es van alternant amb diferents traços sobtats d’un pinzell que dibuixa els primers perfils d’alguna cosa. Pot semblar obvi, però el paral·lelisme del quadre que comença a pintar-se amb la pel·lícula que es desenvoluparà a partir de llavors té tot el sentit del món. De fet, la història, en forma de gran flashback, arrenca de veritat quan és la pròpia protagonista qui diu en veu alta el títol del film, que a la vegada ho és del quadre que li fa rememorar tot plegat. Tot molt explícit, però molt subtil al mateix temps, i que serveix per a començar a definir Retrato de una Mujer en Llamas com una intensa història protagonitzada per l’amor i també per l’art i la seva capacitat d’immortalitzar-lo. En definitiva, i per sobre de tot, una història sobre el record.
Realment, la directora francesa Céline Sciamma planteja la pel·lícula com una tela blanca que poc a poc es va omplint de capes. Fins i tot els propis personatges ho verbalitzen en alguna ocasió, fet que també activa el nostre paper com a espectadors. Observem el perfil i els detalls d’Héloise al mateix temps que ho fa Marianne, fins al punt que som capaços de recordar-los i de valorar, més endavant, el retrat en qüestió. A més, Retrato de una Mujer en Llamas converteix aquest progressiu descobriment de les protagonistes en un interessant procés d’ensenyar i amagar. A mida que avança, però, és cada cop més recíproca en els paper de les protagonistes, evidenciant que les dues s’observen al mateix nivell. L’escena en què cadascuna revela els detalls i gestos en què s’ha fixat de l’altra ho explica a la perfecció, i en certa manera trenca del tot aquesta primera meitat més pausada i continguda. És com si el pinzell de Retrato de una Mujer en Llamas comencés a moure’s amb més energia i expressivitat.
La càmera de Sciamma és la gran artífex de tot plegat. La directora busca en tot moment l’angle que millor manifesta la relació entre Marianne i Héloise, amb especial menció als jocs de mirades, als diàlegs entre els seus respectius perfils (no és casualitat que les cares d’Adèle Haenel i Noémie Merlant siguin radicalment diferents) i també a la disposició amb què apareixen en cada escena. Torna a sonar obvi, però el cert és que Retrato de una Mujer en Llamas conté diverses escenes que es podrien immortalitzar perfectament en forma de pintura. I no només amb les dues protagonistes, ja que la incursió del personatge de Sophie, juntament amb els escenaris clàssics del s. XVIII (sempre amb alguna foguera present), acaba conformant veritables quadres a tota pantalla. Tot plegat reafirma el fort component artístic que hi ha darrere de Retrato de una Mujer en Llamas, no tan sols a nivell de pintura, sinó també de música i de literatura. De fet, el mite d’Orfeu i Eurídice inspira -de forma ben explícita- un aspecte clau de la història.
És precisament una de les grans virtuts del film la capacitat de convertir la seva història d’amor en universal. És evident que a Retrato de una Mujer en Llamas hi ha pòsit feminista: d’una banda davant la cohibició cap a la dona (tan pròpia d’aquella època) perquè no expressi el que realment vol, i de l’altra en la sororitat que es crea al voltant de la subtrama que afecta Sophie. Ara bé, la lluita en aquest sentit no és la principal finalitat del film. No hi ha, per exemple, una figura repressora que vulgui impedir la relació entre les dues protagonistes, i contra la qual hagin de lluitar. I és tot un encert, ja que això segurament hauria convertit Retrato de una Mujer en Llamas en la típica pel·lícula reivindicativa on el significat de la relació entre les dues dones hauria anat més enllà. Però no, per sort Céline Sciamma ho focalitza purament com una història d’amor, i és així com aconsegueix brillar de forma genuïna fins a completar una pintura magistral. Un quadre per a emmarcar.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2019 (10 a 1) | M.A.Confidential