Quien a Hierro Mata
Director: Paco Plaza
Intèrprets: Luis Tosar, Xoán Cejudo, Enric Auquer, Ismael Martínez, María Vázquez, Dani Currás, Pablo Guisa, María Luisa Mayol, Víctor Duplá.
Gènere: Thriller, drama. Espanya, 2019. 105 min.
La vida de Mario, futur pare i cap d’infermers d’una residència per a gent gran, canvia per complet quan Antonio Padín, un vell cap del narcotràfic de les costes gallegues, hi ingressa degut a una malaltia degenerativa. Amb dedicació, però també amb cert nerviosisme, Mario es fa càrrec d’Antonio com si res, però la tensió va en augment, sobretot quan els seus dos fills comencen a involucrar-se més degut a una operació de tràfic de cocaïna que volen tirar endavant.
Últimament, el cinema espanyol sembla obstinat en no deixar passar cap any sense oferir, com a mínim, un thriller en condicions. I cal celebrar-ho. Aquest 2019, el torn és per a Quien a Hierro Mata, una contundent proposta que mescla l’entorn del narcotràfic a Galícia amb uns fantasmes del passat que estan molt més vius del que semblava. Tot i no estar exempta d’elements força propers a altres títols anteriors dins del seu gènere, la història conté al·licients de sobra per a ser seguida amb gran expectació. El guió és efectiu i està hàbilment teixit per a sortir-se amb la seva, el repartiment, liderat per l’infal·lible Luis Tosar, mostra un gran nivell (tot i que en algun cas es nota un accent gallec forçat) i la direcció de Paco Plaza és notable; no només té un gran control dels tempos de la pel·lícula, sinó que fins i tot és capaç de deixar algun pla força memorable. Tot i caure un pèl massa en la persecució de l’impacte en el seu tram final, Quien a Hierro Mata resulta un film prou convincent.
La història avança impulsada per dues principals vessants que hi tenen incidència: d’una banda, l’acció pròpiament del present, i de l’altra, el passat del protagonista Mario. A base de no desvetllar els detalls aquest segon aspecte durant bona part de la història, però posant de manifest des de l’inici que estan tenint el seu efecte en el personatge, Quien a Hierro Mata crea una capa de tensió permanent que va impregnant tot allò que passa. És per això que les escenes compartides per Mario i el seu pacient Antonio Padín durant la primera meitat del film tenen una força especial, amb Luis Tosar posant a la pràctica el seu costat fosc més contingut i inquietant. La sensació que en qualsevol moment aflorarà allò que passa pel cap de Mario fa que el nivell d’atenció sigui màxim. Aquest joc amb les expectatives és una de les grans virtuts de Quien a Hierro Mata.
Paco Plaza, que fins ara s’havia focalitzat en el gènere de terror, demostra haver après la lliçó del seu amic Jaume Balagueró -amb qui va dirigir l’exitosa saga [REC]– en el terreny del thriller. De fet, es pot dir que Quien a Hierro Mata comparteix més d’un element (actor protagonista inclòs) amb una pel·lícula com Mientras Duermes. No obstant, si en aquella Balagueró mantenia un to molt més malaltís i també un espai molt més acotat, aquí Plaza aposta per a nodrir la pel·lícula de molta més artilleria: s’atreveix amb una batuda policial en un magatzem, una trepidant persecució nocturna de cotxes o, en general, la presència de més sang quan les coses es tornen lletges de veritat. Però sobretot són les sorpreses que ens té preparades el guió les que provoquen el veritable impacte de Quien a Hierro Mata, majoritàriament en un tercer acte on la pel·lícula posa tota la carn a la graella. Potser en excés i tot, ja que algun dels girs que busca clarament l’efecte colpidor se l’hauria pogut estalviar.
En aquest mateix sentit, també cal apuntar algunes voltes de rosca extra que Quien a Hierro Mata aplica als entrebancs de Mario per a subratllar la sensació de perill. És més: a nivell global és una pel·lícula a la que se li pot desemmascarar l’estratègia, però com que l’execució d’aquesta és tan sòlida, en cap cas es pot considerar un “però” que la privi de funcionar amb èxit. La construcció del personatge de Mario, el descobriment de la certa ambigüitat moral que presenta i l’enginy amb què Plaza ens ho va desgranant a mida que ens acostem (sense saber quan) a uns fets inevitables, fan de Quien a Hierro Mata un thriller difícil de viure sense una gran intensitat. La impressió amb què l’espectador surt de la sala és el símptoma definitiu que la pel·lícula ha reeixit, i que aquest gènere segueix demostrant molt bona salut en el si del cinema espanyol.
Martí
M.A.Confidential 