M.A.Confidential

Loin des Hommes

Director: David Oelhoffen

Intèrprets: Viggo Mortensen, Reda Kateb, Djemel Barek, Vincent Martin, Nicolas Giraud, Ángela Molina

Gènere: Western, drama. França, 2015. 100 min.

L’estupidesa de la guerra és un tema àmpliament tractat i interpretat per desenes de pel·lícules, però qualsevol història d’aquesta naturalesa es pot tornar genuïna si s’endinsa en la vessant més íntima de certes persones afectades, i a més compta amb una exposició particularment elaborada a nivell formal. Lejos de los Hombres ens trasllada al bell mig de la Guerra d’Algèria, però ho fa seguint l’estela de dos homes que, tot i no tenir-hi cap implicació directa, en pateixen les conseqüències a nivell personal. El director francès David Oelhoffen adopta un format de western clàssic, en un viatge en parella on el paisatge recorregut i les condicions externes no resulten tan importants com el veritable descobriment interior dels personatges. Les grans interpretacions de Viggo Mortensen i Reda Kateb hi fan la contribució definitiva.

El ritme contingut de l’acció requereix paciència, però no evita la contundència del missatge de Lejos de los Hombres. En un país i una època en què la bondat humana sembla una qualitat en extinció, el film ajunta dos ànimes supervivents que, tot i no tenir res aparentment en comú, comprenen que són allò més semblant que tant un com l’altre poden trobar al seu voltant. La guerra els atorga un paper, un bàndol pel qual lluitar, però ells intenten fugir d’aquesta situació i sobreviure pel seu compte; i és que és en temps de guerra quan resulta més necessari quedar-se lluny dels homes, lluny de tota l’estupidesa que genera el bel·licisme. Tot i la subtil sensació d’esperança que genera el retrat d’aquest companyerisme sobtat entre dues víctimes col·laterals per part d’Oelhoffen, Lejos de los Hombres es caracteritza sobretot per un fatalisme i una tristesa que van calant poc a poc.

El director realça l’entorn inhòspit del relat amb una planificació molt cuidada, començant per la modèlica presentació del solitari protagonista, Daru, i la seva labor com a professor d’escola. Mentre la resta d’homes s’enfronten amb un fusell a la mà, ell procura que la següent generació no hagi de fer-ho. Quan arriba el seu acompanyant accidental, provinent d’un context del tot diferent, se’ns acaba de perfilar la seva personalitat. En el trajecte que els dos emprenen, Oelhoffen no només s’ajuda de l’exquisida fotografia i la impressió que generen de per si els paisatges desèrtics algerians, també d’un treball sonor precís i quasi palpable, dominat per la notòria banda sonora de Nick Cave i Warren Ellis. Els diàlegs no abunden, però són rellevants, sobretot per a conèixer progressivament el passat dels dos protagonistes, així com per entendre la complicada situació des de la qual afronten el seu destí.

El treball de Viggo Mortensen i Reda Kaleb equival en contenció al to global de Lejos de los Hombres. Sense pràcticament dibuixar ni un sol somriure en tota la pel·lícula, Mortensen torna a demostrar una especial entrega quan s’allunya dels projectes més massius, i explota millor que mai la seva expressió més melancòlica, però a la vegada freda, segura i implacable. També torna a posar de manifest la seva admirable capacitat poliglota, aquest cop parlant en francès, àrab i castellà. Per la seva banda, Reda Kaleb queda un pèl empetitit al seu costat, però aguanta el tipus amb ofici i una molt bona credibilitat. Per al públic espanyol, destaca també la presència testimonial de la veterana Ángela Molina, encara que apareix en la que probablement és l’escena més prescindible de tota la pel·lícula.

La intimitat i senzillesa de Lejos de los Hombres contrasta amb el seu entorn, on el més fàcil seria deixar-se portar per l’efectisme bèl·lic o bé posicionar-se políticament enmig d’un procés de descolonització que va resultar d’allò més sanguinari. No obstant, i encara que part del seu viatge sí que es veu del tot involucrat en el conflicte, l’interès de Lejos de los Hombres manté el seu punt de mira en les conseqüències personals dels seus protagonistes i el seu particular repte de supervivència. Potser és la pròpia condició del film la que evita una major emotivitat en la seva empremta, però la sensibilitat i humanisme amb què aborda la narració fins al seu tancament deixen un regust de boca especial: aquell que pertany a les petites pel·lícules que expliquen molt més del que mostren.