M.A.Confidential

Everest

Director: Baltasar Kormákur

Intèrprets: Jason Clarke, Josh Brolin, Jake Gyllenhaal, Elizabeth Debicki, Keira Knightley, Sam Worthington, Robin Wright, Emily Watson, John Hawkes

Gènere: Aventures, drama. USA, 2015. 120 min.

Desafiar les forces de la naturalesa –ja sigui per obligació o per decisió pròpia– ha estat un repte constant per a tot humà per demostrar la seva capacitat de supervivència davant una força que no pot controlar. El món del cinema sempre se n’ha nodrit, especialment durant els anys 90, i ha donat pas a nombroses pel·lícules d’aventures i catàstrofes com La Tormenta Perfecta (Wolfgang Petersen, 2000), Twister (Jan de Bont, 1996) o, ampliant-ne els límits, Apollo 13 (Ron Howard, 1995). Totes elles, moderades en exquisidesa però del tot efectives en emoció i diversió. Everest arriba com a testimoni directe i contemporani de totes elles, i escull el sostre del món com a escenari. Neu, gel, vent, desenes de graus sota zero i els desnivells més grans del planeta semblen elements suficients per a seguir el camí de les seves predecessores, però el resultat no va gaire més enllà d’una mediocritat que només es trenca de forma puntual durant el tram final.

Everest es presenta des d’un posicionament de gran respecte cap a la muntanya i no dubta en adoptar cert to crític davant el comportament dels humans vers ella, sempre empesos per aquesta mania de convertir-ho tot en un negoci. Sembla, doncs, que la pel·lícula ja assenyali els errors dels seus protagonistes quan aquests encara ni han començat l’ascensió. No obstant, encara que a l’hora de la veritat els errors es materialitzin, aquesta espècie de missatge naturalista i responsable cada cop es difumina més fins a quedar-se en una mera aparença que adorna la presentació inicial. I és que la pel·lícula s’acaba recolzant molt més en la seva capacitat de donar espectacle visual, que no pas en la d’explicar històries humanes o amagar lectures de cap mena. La poca traça de la seva primera hora, en què no sap molt bé com omplir els minuts fins arribar al seu tram realment crucial, ho deixa ben clar.

L’activació que experimenta Everest a partir del seu equador és evident, ja que Baltasar Kormákur es troba molt més còmode fent patir els personatges que no fent-los parlar, però aquesta millora en dinamisme lluita constantment contra el poc treball del text que sosté l’acció. La constant incògnita de saber qui sobreviurà i qui morirà es viu amb expectació, però mai amb implicació emocional, i això és degut a la pobra construcció dels personatges; la gran majoria no ens cauen ni bé ni malament, un fet inadmissible per a qualsevol film. En general, Kormákur es limita a explicar-nos breument els motius i el context personal de cadascun, amb quatre pinzellades de la seva personalitat que tampoc ens transmeten res d’especial. I en el moment en què sí que decideix donar pes a la vessant íntima del seu protagonista, la cosa tampoc millora massa, ja que ho fa de forma tan inflada i forçada que reverteix l’efecte buscat.

Tot això encara sobta més si tenim en compte els noms que interpreten aquests personatges, ja que es genera una alarmant sensació de desaprofitament, i també de desubicació. Jason Clarke i Josh Brolin encara gaudeixen de cert protagonisme, però era necessari fitxar Jake Gyllenhaal, Emily Watson, Keira Knightley, Sam Worthington i Robin Wright perquè amb prou feines apareguessin uns minuts en pantalla? La percepció és que Everest vol tapar les deficiències del guió a base d’estrelles de Hollywood. No obstant, a l’hora de la veritat no marca cap diferència el fet de veure totes les seves cares conegudes enlloc d’unes altres. És més, dubto que cap d’ells es mostri especialment orgullós d’haver participat en una pel·lícula com aquesta, cridada a tenir una incidència força més fugaç del que li tocaria -o si més no, del que ella desitjaria-.

Dins del gènere al qual pertany, Everest peca de confiada. Creu que l’escenari i la recreació de les seves condicions extremes seran suficients per a fer sortir l’espectador bocabadat del cinema, però deixa massa de banda la composició d’un veritable relat -més enllà dels fets reals en què es basa- que realment doni ànima a la pel·lícula. Si per casualitat enganxo La Tormenta Perfecta, Twister o Apollo 13, és molt probable que m’hi quedi només pel fet de poder tornar a veure alguna escena concreta; quan d’aquí un temps m’hi trobi Everest, difícilment en recordaré cap que m’animi a revisionar-la.