M.A.Confidential

A Perfect Day

Director: Fernando León de Aranoa

Intèrprets: Tim Robbins, Benicio del Toro, Olga Kurylenko, Mélanie Thierry, Fedja Stukan, Eldar Residovic, Sergi López

Gènere: Comèdia, drama. Espanya, 2015. 105 min.

Un dels grans valors que es poden extreure d’una pel·lícula és la seva capacitat per fer sortir l’espectador del cinema amb un estat d’ànim diferent al que tenia quan hi havia entrat. El problema arriba, però, quan un té la sensació que aquest efecte ha funcionat de forma equivocada. I això és exactament el que passa amb les bones vibracions i el regust optimista que deixa Un Día Perfecto: que no encaixen massa amb el que acabem de presenciar. La nova pel·lícula de Fernando León de Aranoa s’endinsa al conflicte balcànic per a mostrar-nos les dificultats de les organitzacions humanitàries i també les conseqüències per a la població local, però la seva estratègia de fer-ho a les espatlles d’uns personatges que contínuament recorren a l’humor o la ironia no acaba oferint el resultat adequat.

Es perceben les bones intencions de León de Aranoa, que busca una intenció desdramatitzadora per fugir de la vessant més lacrimògena o efectista del tema tractat (cosa que s’agraeix especialment, tenint en compte l’historial del cineasta), però aquest to requeria uns atenuants que, a l’hora de la veritat, no són efectius. I és que, en el fons, la història narrada a Un Día Perfecto està rodejada de drama, de desgràcia i també d’injustícia. Enmig de tot plegat, els constants equilibris d’Aranoa per no resultar ni massa còmic ni massa tràgic desemboquen en una indefinició que castiga la pel·lícula i porta al desconcert per part de l’espectador. Degut a això, per exemple, una de les seqüències més colpidores del film en un poble derruït per la guerra -que, a més, està planificada amb una especial delicadesa i brillantor- acaba desaprofitant la seva potència pel fet de formar part d’un to global on no encaixa.

El regust d’incertesa i falta d’adequació que deixa Un Día Perfecto encara presenta una paradoxa més, i és que la pel·lícula no deixa de ser força entretinguda a pesar de no explicar precisament una gran aventura. La seva estructura de “road-movie” comprimida (com el seu títol indica, el periple dura al voltant de 24 hores) aporta un ritme dinàmic i amè, al qual se suma la proximitat d’uns personatges a qui León de Aranoa sap donar una personalitat marcada des del primer moment, sense necessitat d’aprofundir gaire en el passat de cadascun. El carisma de Benicio del Toro i Tim Robbins, que de seguida es fan seva la mentalitat semihumorística del film, és un aliat perfecte pel director en aquest sentit, ja que els diàlegs són ocurrents i flueixen amb bona sintonia, de mode que els personatges conviden a ser acompanyats.

Un Día Perfecto exposa clarament un conflicte, unes dificultats i unes incorreccions davant les quals la reacció natural és la frustració, la conscienciació i fins i tot la indignació. No obstant, acaba la pel·lícula i la sensació és més propera a la d’haver assistit a una anècdota -ben trenada i conjuntada, això sí- que no pas a un fet de gran rellevància. Per molt que el director batalli per a extrapolar la seva història als horrors de la guerra i a les dificultats per a aconseguir el restabliment de la pau, encara que la voluntat dels qui ho intenten sigui la millor possible, el missatge no cala com hauria de fer-ho. Un Día Perfecto quedarà a la memòria com una “pel·lícula simpàtica”, que deixa un somriure a la boca i que fins i tot pot ajudar qui hagi tingut un mal dia a sortir-ne amb els ànims una mica recuperats. I no, això no quadra amb el que acabem de veure.