M.A.Confidential

True Detective

Creador: Nic Pizzolatto

Gènere: Policíac, drama. USA, 2015. 8 capítols de 55-85 min.

Intèrprets: Colin Farrell, Rachel McAdams, Vince Vaughn, Taylor Kitsch, Kelly Reilly, Afemo Omilami, Michael Irby, Leven Rambin, Abigail Spencer

Tot i que el nivell de lloança rebuda va arribar a fregar la desproporció, la primera temporada de True Detective va ser sens dubte una de les fites televisives de l’any passat. La fantàstica construcció dels seus dos protagonistes, l’altíssima qualitat dels actors que els interpretaven i la personalitat artística genuïna -gràcies a una direcció i una narrativa molt identificatives-, van fer d’aquella primera entrega un producte sobresortint, tot devaluar-se un pèl en el terç final. Així doncs, l’esperada segona temporada de la sèrie partia amb un precedent que li col·locava el llistó a una alçada molt exigent, i a pesar de ser del tot independent a nivell argumental i de repartiment, les expectatives eren molt elevades. Es podria recórrer a aquestes raons comparatives per a explicar la monumental patacada d’aquesta nova entrega de True Detective, però la veritat és que s’ho ha guanyat per mèrits propis.

En realitat, acabar aquesta segona temporada ja es pot considerar tot un èxit per a qualsevol espectador, ja que probablement haurà aguantat més per pura inèrcia que no pas pel lligam que la sèrie hagi creat amb ell. I és que poques sèries havia vist que mostressin tal incapacitat per a despertar i mantenir un mínim interès cap a la seva trama i els seus personatges. La segona temporada de True Detective resulta caòtica i mal estructurada en la narració, i absolutament freda i desencertada en el retrat dels protagonistes. I és precisament aquest últim aspecte el que ho determina tot, ja que la irrellevància que aquests provoquen només fa que restar interès i preocupació per a tot allò que fan o els passa. No tenim objectius lligats a ells, només ens generen desídia i levitat; un ‘psè’ majúscul que acaba cobrint tota la resta i ens fa veure un capítol rere l’altre amb una nul·la implicació.

Aquesta problemàtica queda encara més subratllada per la pròpia naturalesa de True Detective. No estem davant d’una sèrie policíaca més, sinó amb aspiracions més profundes a l’hora de retratar realitats vitals, tal com ens va demostrar la primera temporada. Els seus són de nou personatges castigats i turmentats, sempre barallats amb la seva pròpia existència i desitjosos de trobar una sortida; una condició que, en aquesta temporada, no només no pertoca, sinó que pràcticament la porta al ridícul i a la pretensió. Diàlegs que a la boca de Matthew McConaughey com a Rust Cohle tenien un encaix natural i definien el personatge, aquí són simplement frases barates, pretensioses, desubicades i pròpies d’un producte que es creu qui sap què sense ni tan sols acostar-s’hi. Fa un any, podíem escoltar Cohle i les rèpliques de Marty Hart sense cansar-nos; aquí, tenim ganes de dir-los a tots plegats que no ens expliquin la seva vida.

Però no només el text hi té la culpa. Tot empitjora si, a sobre, es confirma allò que ja va fer arrufar el nas a més d’un quan va ser anunciat: el majúscul error de càsting que True Detective perpetra en aquesta segona temporada. Ni Colin Farrell, ni Vince Vaughn, ni Taylor Kitsch, ni Rachel McAdams estan a l’alçada d’una sèrie com aquesta, i només fan que alimentar la insipidesa que desprenen els personatges, fins el punt que cap d’ells t’arriba a transmetre res d’especial. Frega la desesperació veure Farrell forçant la veu ronca per a falsejar intensitat en cada paraula, Kitsch amb la mateixa punyetera cara de pal durant tota la sèrie, o Vaughn incapaç d’imposar autoritat tot i encarnar el personatge suposadament més implacable de tots. Ningú se’ls creu, i el pitjor és que es palpa el seu esforç constant i infructífer per a convertir en pseudofilòsofs i predicadors personatges que, a l’hora de la veritat, resulten ser mediocres.

Si bé es cert que la segona temporada de True Detective millora de forma lleugera i puntual la seva oferta en el seu terç final, a aquelles alçades la trama ha assolit unes cotes d’espessor que ja són impossibles d’esclarir, i la revelació de l’enrevessat cas policíac és rebuda sense cap mena d’emoció. La pròpia sèrie aconsegueix que ni tan sols ens interessi massa saber aquest “perquè”, a la vegada que ens resulta indiferent el destí de cadascun dels personatges. Fins i tot l’al·licient estilístic que jugava un pes important a la primera temporada aquí queda pràcticament diluït o impostat. Durant els vuit capítols, la sensació és que True Detective juga a ser True Detective, però ho fa amb uns jugadors de segona i una tàctica massa acomodada en l’èxit precedent; i el resultat és una derrota humiliant, per golejada. El futur de la sèrie necessita una seriosa reflexió.