M.A.Confidential

A Good Day to Die Hard

Director: John Moore

Intèrprets: Bruce Willis, Jai Courtney, Sebastian Koch, Mary Elizabeth Winstead, Julia Snigir.

Gènere: Acció. USA, 2013. 95 min.

Tots ho sabíem. Sabíem que no era bona idea. Ja no ho va ser la quarta part, tot i que va resultar prou digna, i aquesta encara feia més por. La idea de tornar a veure John McClane a la gran pantalla era temptadora, però no podia ser de qualsevol forma i, en efecte, ho ha estat. La Jungla: Un Buen Día para Morir és una seqüela indigna i completament prescindible, sense cap mena de gràcia ni escena mínimament memorable, que es limita a agafar el personatge de John McClane i situar-lo en un entorn on suposadament pot explotar tot el seu carisma. Però la sensació és que res està a l’altura que es mereixeria el personatge; ni la història, ni l’adversari, ni els secundaris, ni els diàlegs, ni, per sobre de tot, la transcendència de la pel·lícula, que queda pràcticament en res. Espectaculars escenes d’acció, quatre frases enginyoses del bo de Bruce Willis i poc més.

La pel·lícula té un inici prou prometedor, tant pel plantejament com pels primers minuts d’acció amb una persecució trepidant i els tocs d’humor “made in McClane”. Si més no, creiem disposar-nos a presenciar un producte amb certa dignitat i que fins i tot aconseguirà sorprendre’ns en algun moment. Coneixent el cinema d’acció contemporani, la veritat és que ja em conformo amb això, i més si estem davant la cinquena part d’una saga, però aquesta percepció es va diluint poc a poc i al final seguim la història més per inèrcia i per la presència de Willis que no per altra cosa. La introducció del personatge del fill no aporta gran cosa, a banda d’algunes pinzellades gracioses de la curiosa relació pare-fill i de dir-nos que John McClane ja està grandet (res que no sapiguéssim), i la figura de l’oponent quasi frega el ridícul, especialment en els seus diàlegs cara a cara en què pretén fer-nos entre por i gràcia i aconsegueix tot el contrari.

El guió és un dels grans culpables del fracàs de La Jungla: Un Buen Día para Morir, ja que banalitza per complet la pel·lícula. No hi ha cap mena de matís, ni de tret definitori, ni de voluntat de subratllar que allò és una pel·lícula de La Jungla i no qualsevol altra. Fins i tot el “Yippee-ki-yay, motherfucker” està posat completament amb calçador, sense tenir ni idea del que significa. I això, a tots els qui venerem la saga original de La Jungla, ens emprenya, ja que sembla que a cap dels responsables de la pel·lícula els importava massa mantenir l’essència original, ni del film, ni del personatge. John McClane és l’únic que aguanta mínimament la pel·lícula, però les seves intervencions puntuals, encara que ens segueixen arrencant un somriure, queden en poca cosa tenint en compte el conjunt. A banda d’això, la pel·lícula es limita a un grapat d’escenes d’acció més o menys ben aconseguides, però que ben bé podrien pertànyer a qualsevol altra.

La presència de Bruce Willis dóna un carisma especial a qualsevol film, i més encara si és a la pell de John McClane i amb la samarreta suada i bruta, però és que a La Jungla: Un Buen Día para Morir no tenim cap altre remei que aferrar-nos a això per poder extreure’n alguna cosa positiva. Willis ho posa tot de la seva part per mantenir viu el personatge, però no evita certa sensació global de desgast i de falta de naturalitat; resumint, que ja és hora de deixar-lo en pau i gaudir del que ens va regalar entre el 1988 i el 1995. Al seu costat, la inclusió de Jai Courtney com a fill sembla més un acte de presentació d’aquest jove actor que no pas de donar a Willis un hereu digne, ja que l’actor és limitat com ell sol i no presenta res que l’identifiqui amb el seu suposat pare. De la resta d’intèrprets, millor no parlar-ne perquè el nivell és realment baix.

La direcció de John Moore, tot i ser efectiva i oferir seqüències molt vistoses, queda una mica desdibuixada per culpa del conjunt. Però el que ens importava a La Jungla: Un Buen Día para Morir, més enllà que estigués ben dirigida o no, és que ens donés una raó de ser i un bon motiu per haver allargat la saga, i ni s’hi ha acostat. Sembla una pel·lícula feta amb presses, sense cuidar pràcticament res i amb l’únic objectiu de servir-se del nom del protagonista per atraure l’espectador. I sí, hi hem caigut, però no tornarà a passar. El millor per oblidar-ho: recuperar el pack de les tres primeres entregues de La Jungla de Cristal i devorar-lo per tornar-nos a sentir bé amb nosaltres mateixos. I per favor, que se’ls esborri del cap fer La Jungla 6, o anirem amb torxes a buscar els responsables que aquesta agonia segueixi.