Després de quatre temporades, per fi ha acabat Prison Break. I dic “per fi” perquè tothom tenia ganes que acabés, des dels espectadors fins als propis actors, cansats d’allargar i allargar unes trames que des de feia temps havien exprimit tot el suc que els quedava. La sèrie ha anat clarament de més a menys, però, per dir-ho d’alguna forma, mai ha perdut la bona voluntat per a mantenir un mínim de qualitat. Tot i no aconseguir-ho sempre i anar perdent progressivament la seva essència, no se li pot negar que ens ha ofert, si més no, bones dosis d’acció i suspens.

Curiosament, Prison Break és una sèrie que s’ha dilatat sense tenir-ho mai previst. Els magnífics nivells d’audiència que ha aconseguit durant aquests quatre anys han sorprès els propis productors, que s’han vist “obligats” a posposar el seu final fins a quatre vegades. Pensada inicialment per a tan sols 13 capítols, es va ampliar a 22 i més tard es va decidir fer una segona temporada. No havia de passar d’aquí, però l’èxit a les pantalles americanes va donar pas a una tercera temporada, escurçada per la vaga de guionistes. Per acabar, la quarta havia de durar també 13 capítols, però un cop més es va allargar fins als 22 que s’han acabat emetent.

Escriure i rodar una sèrie d’aquesta manera és una tasca realment difícil, i per això els guions se n’han ressentit. Tot i que, per mi, la segona temporada va seguir sent prou bona, la tercera ja va decaure de forma pronunciada i a la quarta han fet el que han pogut. La veritat és que al final he seguit la sèrie quasi per inèrcia i perquè tocava, i també per la curiositat de veure com ho tancaven tot. I el cert és que ho han fet de forma molt digna i fins i tot emotiva, cosa que ens ha fet acabar amb un bon regust de boca.

A la memòria quedarà la magnífica primera temporada a la presó de Fox River, amb aquells finals de capítol que ens deixaven glaçats i esperant impacientment a la setmana següent, i una colla de personatges que trobarem a faltar. Personalment, em quedo més amb els secundaris. La ment infinitament perversa de T-Bag, el carisma de Fernando Sucre, la força de l’agent Mahone a la segona temporada i la imponència d’Abruzzi a la primera. Quant a Michael Scofield, la seva progressió a estat a tenor de la de la sèrie, de més a menys, ja que el personatge pràcticament no ha evolucionat. I és que probablement s’han cuidat més de tot el que l’envoltava que no pas d’ell mateix, tot i ser el protagonista.

En fi, diuen que una retirada a temps és una victòria, i Prison Break potser ho hagués hagut de fer abans, però ha aconseguit tancar un cercle que s’havia eixamplat massa i ha evitat una cancel·lació que ens hagués deixat amb tot a l’aire. Per això i perquè, en el fons, ens ha entretingut com molt poques han fet, es mereix que reconeguem els seus mèrits i aplaudim els seus responsables. Esperem que la cadena Fox sàpiga omplir aquest buit sense baixar el llistó.