Coraline

Director: Henry Selick

Veus originals: Dakota Fanning, Teri Hatcher, John Hodgman, Jennifer Saunders, Dawn French, Robert Bailey Jr.

Gènere: Animació, fantàstic, aventures. USA, 2009. 95 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Resulta curiós (i no ha estat intencionat) que pengi aquest post ara, ja que presenta dos lligams molt significatius amb el que vaig penjar fa un parell de dies. El primer és que Los Mundos de Coraline és una pel·lícula dirigida per Henry Selick, director també de Pesadilla Antes de Navidad, un film que tothom creu erròniament que va ser dirigit per Tim Burton (ell en va escriure el guió i el va produir). El segon és que ens trobem davant d’una història amb clares reminiscències a Alícia al País de les Meravelles, precisament l’últim projecte de Burton i últim post que havia publicat al blog. Un cop citades les coincidències, ens centrem en la peli, que ha tingut una gran acollida per part de la crítica i també del públic, i que realment és d’una bona qualitat tant visual com narrativa, però que tampoc arriba a entusiasmar o fascinar.

El primer que s’aprecia de Los Mundos de Coraline és que l’animació usant la tècnica stop motion, la mateixa que Selick va usar a Pesadilla Antes de Navidad, arriba a un nivell impressionant. Es tracta d’una animació fotograma a fotograma, usant figuretes dels personatges en paisatges i espais en miniatura, i processada després per ordinador. Tot i haver evolucionat força, aquesta tècnica conté una certa essència clàssica que s’ha perdut amb l’actual animació en 3D per ordinador i permet admirar la part més artesanal de la realització del film, més refinada que la plastilina de Wallace & Gromit, però lluny dels Pixar, Dreamworks i companyia. Això permet una caracterització molt exagerada dels personatges, però no li treu un gran realisme quant a la seva expressivitat, sobretot de les cares.

La pel·lícula aconsegueix, en gran mesura, fugir dels excessos en aquest sentit, però es reserva diversos moments estrella en què un es queda embadalit davant la pantalla. Així com les últimes pelis de Pixar ja ens les prenem com films convencionals, obviant el fet que siguin d’animació, Los Mundos de Coraline és d’aquelles que busca fer sortir el nen que tots portem dins i mitjançant la seva protagonista ens trasllada una idea que, en realitat, no només és pròpia de la nostra etapa infantil. Crec que és una peli que poden gaudir nens i adults, i que els dos en reben un missatge força clar. A més, de ben segur que pares i fills es veuran reflectits en moltes situacions de la peli. No obstant, així com els més petits voldran ser Coraline durant uns quants dies, pel públic adult es tracta d’una peli més momentània, que es gaudeix durant la seva hora i mitja de durada, però que, per alguna raó, s’oblida amb facilitat.

D’una banda, s’ha de dir que al film li costa una mica arrencar i que la primera mitja hora costa una mica. En realitat, la peli alterna moments de caire més infantil amb d’altres que no ho són tant, no fins al punt de fer-nos sentir que estem mirant una peli per a nens, però sí perquè el públic adult es prengui segons quines coses de forma més superficial. D’altra banda, la resolució de la història resulta una mica sobtada i l’explicació de tot plegat és una mica precipitada, amb alguns recursos de guió una mica apedaçats, i és una llàstima perquè són els millors moments del film. Pensant-hi després, crec que s’hagués pogut reservar una mica més de temps per aquesta part i estalviar-se’n en d’altres. Potser per això, Los Mundos de Coraline no deixa tanta empremta a la memòria i es queda en un conte fantàstic i molt ben fet, que acaba quan passen els títol de crèdit finals.

L’estructura temàtica, el missatge i més d’un element que és quasi idèntic, també recorden clarament a El Laberinto del Fauno, però lògicament el to és molt menys dramàtic i violent. Les dues ens mostren aquesta via d’escapament que busquen els nens davant d’una situació que no els agrada i aquesta capacitat d’imaginar i introduïr-se en una vida perfecta per a ells, fins que descobreixen que res és perfecte. Los Mundos de Coraline pren aquest missatge i el trasllada a un producte notable dins del gènere de l’animació, amb una factura visual i un estil molt atractius. Potser n’esperava una mica més després de veure la reacció generalitzada tan positiva, però, al cap i a la fi, el millor és intentar posar-nos als ulls d’un nen i deixar que Coraline ens faci de guia durant una estona.