M.A.Confidential

We Own the Night

Director: James Gray

Intèrprets: Joaquin Phoenix, Eva Mendes, Mark Wahlberg, Robert Duvall, Alex Veadov, Dominic Colon, Danny Hoch, Mony Moshonov.

Gènere: Policíac, thriller, drama. USA, 2007. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Interessant thriller policíac, que arriba a les nostres sales quasi un any després que formés part del cartell del festival de Cannes 2007, on James Gray va ser nominat a la Palma d’Or a millor director. La pel·lícula es pot considerar força sòlida, seriosa i molt intensa, però denota una certa irregularitat en alguns moments que no la fa un producte completament rodó. We Own the Night és la inscripció que apareix a les plaques del cos antidroga de la policia de Nova York i tota una declaració d’intencions davant els criminals. En adoptar aquesta frase com a títol, la peli sembla posicionar-se clarament del cantó de la policia, però en realitat ho aprofita per generar la incògnita de quin dels dos bàndols pot dir realment “la nit es nostra”.

Per començar, ja és molt significativa la presentació que fa de cada personatge. D’una banda, Bobby, acompanyat d’una nòvia espectacular (Eva Mendes) en un club nocturn on tothom l’adora, amb la música més moderna a tot volum, ple de la gent més cool de Brooklyn i on té la tutel·la del màxim propietari, que el tracta com un més de la seva família. D’altra banda, Joe és a la festa de la seva promoció dins del cos de policia, acompanyat del seu pare, en un poliesportiu cutre, amb quatre globus al sostre, gots de plàstic i poca cosa més. De qui és la nit? Ara bé, naturalment les coses comencen a canviar i a partir d’aquí es crea un veritable joc de força entre les dues bandes, amb Bobby ballant entremig i trobant-se per primer cop amb decisions que poden canviar la seva vida.

M’ha agradat força l’evolució del protagonista i també la interpretació de Joaquin Phoenix, així com el respecte que segueix imposant Robert Duvall en pantalla. En canvi, potser he trobat a faltar treure una mica més de suc al personatge de Mark Wahlberg, massa secundari en tot moment i a remolc del seu germà. També el personatge d’Eva Mendes et deixa amb certa sensació de desconcert, sobretot al final. També m’ha agradat molt la direcció, tot i que potser s’emociona un pèl massa a les escenes d’acció, i en general el to obscur i depressiu de les imatges, que contribueixen a generar tensió i acompanyen perfectament l’estat d’ànim del protagonista.

No obstant, la irregularitat de la qual parlava al principi ve donada per baixades massa pronunciades del ritme per culpa de certes escenes que es fan llargues innecessàriament. De la mateixa forma, a vegades tens la sensació que la peli passa d’una part a l’altra de forma una mica brusca i l’acció queda poc cohesionada. Finalment, a mi la resolució m’ha deixat amb unes lleugeres ganes de més, ja que li he trobat a faltar una mica més d’emoció i d’impacte, cosa que hagués pertocat a una peli com aquesta. Vaja, que sembla que se l’hagin treballat més aviat poc per ser el punt àlgid de la peli.

De totes formes, repeteixo que és un bon thriller, amb grans moments i amb un molt bon repartiment. Dubto que trobeu estrenes gaire més interessants que aquesta ara mateix.