HappyThankYouMorePlease

Director: Josh Radnor

Intèrprets: Josh Radnor, Kate Mara, Malin Akerman, Michael Algieri, Tony Hale, Zoe Kazan, Pablo Schrieber.

Gènere: Comèdia, drama. USA, 2010. 95 min.

L’actor Josh Radnor, popular per la seva presència a la sèrie Cómo Conocí a Vuestra Madre, debuta a la direcció cinematogràfica amb una comèdia romàntica que apunta bones intencions, però acaba caient a la trampa de l’autocomplaença i l’artificialitat. HappyThankYouMorePlease presenta tres històries, protagonitzades separadament per tres amics, que transcorren per la ciutat de Nova York, seguint aquesta nova corrent de cinema pseudoindependent centrat en aquesta ciutat americana i amb clares aspiracions “woodyallenianes” (en aquest cas, fins i tot s’atreveix a incloure una clara -i forçada- referència enmig del film). Una ambició excessiva per una pel·lícula que peca d’ingènua i basa les seves esperances en que l’espectador li vulgui seguir la corrent sense parar-se a pensar massa.

No es poden negar les bones intencions de Josh Radnor en la seva primera incursió com a director, però, tot i que ens ofereix algunes seqüències interessants, com la inicial per exemple, el film va perdent frescor i es convencionalitzant. D’altra banda, el guió, escrit pel mateix Radnor, no triga massa a deixar a l’aire les seves limitacions respecte uns personatges idealitzats i poc creïbles (a part de ser tots uns filòsofs de la vida acollonants), juntament amb un argument que es creu molt més especial o trencador del que en realitat és, i en el qual Radnor es reserva, pel meu gust, un excessiu protagonisme. Falta cohesió entre les tres històries i les tangents entre elles no tenen cap gràcia, simplement són una mostra de com HappyThankYouMorePlease s’ho fa venir bé en tot moment per poder fer-ho maco i acabar convertint-se en una apologia de l’optimisme tan descarada com inversemblant.

Quan et trobes davant d’una pel·lícula que ja has vist, ja sigui per l’estructura, per les característiques del guió o simplement perquè passa en uns carrers més que vistos, esperes que aquesta sàpiga trencar en algun moment i oferir algun element que la faci memorable. I en aquest cas, no em serveixen els personatges estereotipats el nen amb cara angelical, ni el protagonista despistat però amb encant, ni tampoc uns suposats conflictes que es veu d’una hora lluny que no poden acabar malament, perquè si no, ja no seria tan HappyThankYouMorePlease. Reconec el bon sentit de l’humor que presenta el film en diverses ocasions, també l’atractiva selecció musical que acompanya l’acció, però falta rellevància en el que ens explica la pel·lícula, alguna cosa imprevisible, que, al final, no arriba mai.

Pel que fa al treball dels actors, força bé en general, tot i que no tots aconsegueixen que el seu personatge em caigui bé (un altre dels objectius massa benintencionats de la peli). Josh Radnor, que interpreta un protagonista clarament inspirat en els de Woody Allen, no ho fa malament, tot i abusar d’aquest aspecte despentinat i cara de no entendre res. Per la seva banda, Kate Mara es confirma dins d’aquest arquetip d’actriu tipus Amy Adams o Carey Mulligan (de les quals en sóc força devot, perquè no dir-ho) amb aquesta aparença fràgil, però caràcter amagat, i es desenvolupa prou bé tot i tenir un personatge força contradictori. La resta de repartiment, en què potser sobresurt Malin Akerman, però per tenir el personatge més farsant de tots, està simplement correcte, però perjudicat per la falta de credibilitat que els acabes atorgant.

HappyThankYouMorePlease es presenta com una més a la llista de pel·lícules que s’autoanomenen “indies” i pretenen donar un renovat punt de vista al cinema, com 500 Días Juntos o Juno. El problema arriba quan, per molt maco i arreglat que et quedi el producte per fora, per dins resulta ser buit, o quan pretens que el que estàs explicant tingui una importància que després no saps transmetre. No estem davant d’una porqueria, ni d’un film desagradable, al contrari, es podria considerar que és amable de veure, però sí que ens vol vendre gat per llebre. Potser Josh Radnor ha pecat d’ingenu en el seu debut, i se li pot perdonar, però espero que s’atreveixi a sortir-se de la complaença i la concessió constant, perquè de les quatre paraules que formen el títol “happy thankyou more please“, no en comparteixo cap.