M.A.Confidential

The Wind that Shakes the Barley

Director: Ken Loach

Intèrprets: Cillian Murphy, Padraic Delaney, Liam Cunningham, Orla Fitzgerald, Bill Hurst.

Gènere: Drama, bèl·lic. G.Bretanya, 2006. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Ken Loach segueix indubtablement amb el seu estil de fer cine, amb un fort caràcter social i polític, però aquest cop amb una peli q a mi m’ha semblat més treballada i completa q les altres que he vist del director fins al moment. Com totes les seves produccions, El Viento que Agita la Cebada no es precisament una comèdia… al contrari, un dramón amb totes les de la llei i amb moments d’especial cruesa, impacte i sofriment.

Loach aconsegueix un molt bon retrat de la Irlanda de principis de segle, encara dominada per l’imperi britànic, però no pot evitar de seguida posicionar-se clarament pel bàndol republicà més radical. El component bèl·lic de la peli està molt ben trobat i dóna força personalitat a la peli, a més d’un bon nombre de moments en què el ritme es torna més dinàmic i això s’agraeix. Dic això pq, en certs moments de la peli, el component polític pren massa presència i t’acaba saturant (com sempre fa la política, vaja).

Tots els actors són irlandesos i de ben segur q els seus pares o avis van viure el q ells estan representant ara en aquesta peli, potser per això les interpretacions sorprenen pel seu especial dramatisme i implicació amb els personatges. Els primers 3/4 de peli són realment molt bons, però com ja he dit abans, arriba un moment en què una discussió s’acaba convertint en un debat polític ple de tòpics i tb de certa demagògia, q no ve al cas i q fa canviar bruscament l’aspecte de la peli q havies vist fins llavors.

No se li pot negar q el final és brutal i impactant, però també et fa adonar, com a opinió personal, de com de dolent pot ser anteposar cegament la política a tota la resta. Potser és el mateix error, en menys mesura, clar, q ha comés Ken Loach amb una peli q hagues pogut ser molt més q notable. S’ha de veure!!

The Maquinist

Director: Brad Anderson

Intèrprets: Christian Bale, Jennifer Jason Leigh, Aitana Sánchez-Gijón, John Sharian.

Gènere: Drama, suspens. Espanya, 2004. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Peli q ja casi havia oblidat, tot i q quan es va estrenar em va cridar l’atenció, i q l’altre dia vaig enganxar 25 min començada… però, un cop més, aquest gran invent anomenat Canal+ 30 va ser la meva solució. Obscura, angoixant i no gaire còmoda de veure, però per alguna raó em va deixar atrapat de principi a fi. És d’aquestes històries en què a partir de cert moment t’adones q necessites conèixer el màxim possible al protagonista pq tot gira entorn seu i ell és qui et pot fer arribar a comprendre tot el q passa.

Intentar comprendre el perquè del seu estat físic i sobretot mental és l’objectiu bàsic al llarg de la peli (es podria equiparar una mica al prota de Memento). I tot es resol al final… sí, però d’una forma, segons la meva opinió, no molt inspirada. Tanca el cercle i fa que tot lligui, però no manté el nivell de la resta de la peli i fa que la intensitat decaigui, justament al final. Hagués pogut ser millor i complir plenament les expectatives creades durant tot el film.

Realment, tota la peli és com un malson. Això sí, a nivell visual, tot està cuidadíssim a El Maquinista, tot el que envolta al protagonista l’afecta, va en relació amb el seu estat d’ànim o fins i tot li pot donar senyals del q passarà. Tot i la seva increible situació, al final te l’arribes a creure i et trobes tan perdut com ell. Bona part de culpa d’això té la gran actuació d’un Christian Bale (millor actor a Sitges 2004) absolutament irreconeixible, que va experimentar una autèntica transformació per fer la peli, fins a quedar pràcticament esquelètic, i q en ocasions casi fa esgarrifar. Llàstima que cap al final apareguin alguns elements q fan posar en dubte aquesta verosimilitud, apart del ja citat final.

No obstant, El Maquinista val la pena, sobretot als q els agradi aquest tipus de cine. I encara q no ho sembli, és una producció espanyola.

Miami Vice

Director: Michael Mann

Intèrprets: Jamie Foxx, Colin Farrell, Li Gong, Naomie Harris, John Ortiz, Luis Tosar.

Gènere: Policíac, thriller, acció. USA, 2006. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Per començar, no s’ha de regular el contrast de la pantalla ni baixar el nivell de color, simplement recordar q es una peli de Michel Mann, i precisament en aquesta fa especial gala del seu gran treball sobre la fotografia. Cada espai va associat a unes tonalitats específiques q intensifiquen molt més les sensacions q ens vol transmetre i també tenen molt a veure amb el comportament dels personatges. Això i una banda sonora molt bona són els elements principals q permeten posar un toc de qualitat a una peli q, quant a la història en si, no té res de l’altre món.

L’argument ja l’has vist en desenes de pelis anteriors i els personatges són força plans, amb interpretacions bastant fluixes, crec q aquests aspectes els ha descuidat una mica massa. Però be, aquest tractament visual dóna el toc q Michael Mann sempre aconsegueix afegir a les seves produccions i les fa interessants a la vista. Tot i això, no arriba al nivell de Heat o Collateral, per mi les dues millors que ha dirigit.

La poca substància que té la història fa q el resultat final sigui una peli per passar el rato, per molt espectacular q sigui audiovisualment. No avorreix, manté un cert suspens i el final és força impresionant, però li falten ingredients per sobresortir una mica. Ah, i com totes les del director, és bo apuntar q Corrupción en Miami no és purament una peli d’acció, q ningú s’esperi una pluja d’explosions gratuites, persecucions i baralles. I sí, segueixo tenint molta mania a Colin Farrell, pro es q destrossa a tots els personatges q interpreta.

Alatriste

Director: Agustín Díaz Yanes

Intèrprets: Viggo Mortensen, Juan Echanove, Eduardo Noriega, Elena Anaya, Unax Ugalde, Javier Cámara, Ariadna Gil, Eduard Fernández.

Gènere: Històric, aventures. Espanya, 2006. 135 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Si aquesta és la peli més cara de la història del cine espanyol, anem arreglats. Sí, es nota q hi ha pasta en la fotografia, l’ambientació, el vestuari i en general en tots els aspectes tècnics, possiblement l’únic aspecte que es pot destacar de la peli, però sembla q s’han oblidat q, a més de tot això, s’ha d’escriure, dirigir i montar una història q estigui a l’altura.

La peli és un despropòsit de principi a fi, són un seguit d’escenes que es van succeint sense cap cohesió ni estructura ni ritme ni res. Es passa d’uns fets a uns altres sense saber gaire cap a quina direcció va la peli i no es dóna ni una facilitat a l’espectador per seguir l’argument i conèixer als moltíssims personatges q van apareixent i el paper q tenen. És molt difícil situar el temps i l’espai de cada escena, pq les transicions entre unes i altres no tenen cap ordre. També s’han de fer esforços per entendre les relacions entre tots els personatges, el perquè dels seus actes i l’objectiu de cadascún. La peli vol explicar moltes coses i acaba no explicant-ne cap, intentes explicar l’argument quan acabes de veure-la i resulta pràcticament impossible.

Alatriste és un gran “voler i no poder”. Segurament es va realitzar amb totes les bones intencions del món, però el resultat és força decepcionant. Es nota a la pantalla q els actors no estan fets pels papers q interpreten i se’ls veu forçats, incapaços de donar la èpica q necessiten els seus personatges. Només salvaria a Juan Echanove i Javier Cámara, a part de Viggo Mortensen (tot i q casi no se l’entén quan parla, per l’indescriptible accent q té i pq no parla, murmura).

Aquesta falta d’èpica, de grans frases, de grans planos, d’imatges impactants, de tot allò q necessitaria una peli com Alatriste, fa q acabi sent totalment plana i no transmeti cap mena d’emoció a l’espectador, i això la fa inacabable. De tot plegat es pot extreure un missatge dirigit al cine espanyol: no intenteu fer pel·lícules q no esteu preparats per fer.

Lady in the Water

Director: M. Night Shyamalan

Intèrprets: Paul Giamatti, Bryce Dallas Howard, Jeffrey Whrigt, Bob Balaban, Cindy Cheung, M. Night Shyamalan.

Gènere: Fantàstic. USA, 2006. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

És important anar a veure La Joven del Agua amb una idea bàsica del q et trobaràs, pq és una peli q no s’assembla gaire a cap de la resta de Shyamalan. L’inici és una veu en off q comença a narrar-nos una llegenda, acompanyada d’una animació amb figures molt simples q van representant allò q s’explica, i quan passem a la primera escena, no significa q acaba la llegenda i comença la realitat, sinó q segueix i tota la peli acaba sent un conte fantàstic, explicat com qualsevol pare li explicaria als seus fills (precisament així va néixer en el director la idea d’aquesta peli).

En un conte, un es creu tot el q passa, sense parar-se a pensar gens, i això és el q demana La Joven del Agua a l’espectador. Pot contenir incoherències, un guió una mica rigurós en alguns moments, recursos una mica fluixos, etc. però si t’oblides de tot això i et centres en seguir la història fins al final, et manté expectant fins a l’últim moment i fins i tot et pot emocionar.

És una peli feta per disfrutar-la mentre la veus. Quan acaba i comences a analitzar t’adones q com a peli té molts aspectes millorables i q algunes escenes, si ho penses bé, fins i tot són una mica cutres, però com ja he dit, davant una peli com aquesta potser millor oblidar-se de tot això i quedar-se amb la història en q et submergeix Shyamalan durant casi 2 hores. Això sí, no té la intensitat i el suspens a q ens tenia acostumats el director, però en cap moment resulta gens avorrida i de seguida desperta un gran interès en saber com acabarà la història.

També destaca la caracterització dels diferents personatges, el paper q acaben jugant i els tocs d’humor q dónen a la peli. Tot plegat fa q tingui el seu encant propi i per això val la pena veure-la, almenys un cop.

United 93

Director: Paul Greengrass

Intèrprets: J.J. Johnson, Christian Clemenson, Gary Commock, Trish Gates, Opal Alladin, Khalid Abdalla.

Gènere: Drama. USA, G.Bretanya, 2006. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Era bastant escèptic respecte les pelis q podrien sortir sobre l’11-S, però United 93 ha fet desaparèixer el meu escepticisme per complet fins a convertir-se en una de les pelis més intenses i impactants q he vist últimament. El nivell de tensió no para de créixer ni un moment, des de la primera fins la última escena, literalment, i et manté clavat davant la pantalla, en silenci, un silenci q encara es manté mentre comencen els títols de crèdit, pq costa trobar la paraula adequada amb què trencar-lo.

La forma d’explicar els fets, els diferents punts de vista, l’enfoc dels accidents de la resta d”avions, sempre guardant les distàncies, conscient de quin és en tot moment el centre d’atenció de la peli i no deixant-se portar per l’espectacularitat del World Trade Center, tot plegat no podia ser més encertat per aconseguir la peli necessària q s’havia de fer sobre l’11-S. El realisme dels fets és increïble, en cap moment tens la sensació q s’hi han afegit elements inexistents a gust del director. Un altre encert importantíssim és q els actors no són gaire coneguts, la majoria provenen de sèries de TV americanes, per tant resulta més fàcil identificar-los com els veritables passatgers del fatídic vol.

D’altra banda, la direcció tb contribueix notablement, els plans de l’interior de l’avió, rodats tots amb camera a l’espatlla, fan q l’espectador visqui la situació de forma molt més dinàmica, es troba com a un passatger més. Aquest realisme fa q el dramatisme sigui encara superior, fins i tot angoixant, però no és per menys. Una peli q narra una història q ja coneixem i de la qual ja en sabem el final aspira a enganxar l’espectador per la impaciència d”aquest a q els fets q ja sap q passaran arribin. United 93 sap mantenir perfectament aquesta tensió i prolonga l’espera a cadascuna de la situacions al llarg de la peli, per això no ets capaç d’apartar la mirada en cap moment.

Segurament havia de ser un director europeu, en aquest cas el britànic Paul Greengrass, qui havia de dirigir una peli així, sense donar mostres descarades de posicionament o patriotisme i narrant els fets fredament, amb la fidelitat a la veritat per sobre de tot (cosa q dubto molt trobar a la pròxima World Trade Center d’Oliver Stone). Realment, l’11-S mereix una peli com United 93, enhorabona.

Pirates of the Caribbean. Dead Man’s Chest

Director: Gore Verbinski

Intèrprets: Johnny Depp, Orlando Bloom, Keira Knightley, Jack Davenport, Bill Nighy, Jonathan Pryce

Gènere: Aventures, acció. USA, 2006. 135 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Entreteniment pur i dur, racions gegants d’efectes especials, bones dosis d’humor i més olor de mar q mai converteixen a Piratas del Caribe 2: El Cofre del Hombre Muerto en una peli d’aventures molt eficient, de ben segur amb algunes de les escenes més boges i divertides q s’han pogut veure al cine aquestes setmanes. No obstant, no aconsegueix superar a la seva predecessora, com en tants altres casos.

La inclusió de tants personatges monstruosos o inhumans, q substitueixen el q a la primera eren abordatges i lluites cos a cos, fa q la peli perdi l’essència d’autèntica història de pirates, q la primera sí q tenia, de cap a peus. D’altra banda, no aconsegueix marcar un ritme constant i va una mica a trompicons, i per mi té una durada excessiva. El millor de tot, un cop més el gran Johnny Depp, la originalitat de les trepidants escenes d’acció i q, això sí, compleix sobradament amb el paper de peli d’estiu q et fa passar una bona tarda entretinguda.

Els comentaris a la sortida del cine es poden resumir en un “és divertida, però es passen, tot és massa llafiscós”. Està molt bé caracteritzar els personatges al límit, però arriba un moment en q cansa tant de tentacle, tanta viscositat, de tant en tant va bé poder respirar una mica. Sincerament, prefereixo els esquelets de la primera. Això sí, ens clava un molt bon final q inevitablement ens farà anar a veure Piratas del Caribe 3 l’any vinent. Espero q prengui com a referència més els orígens i no tant aquesta segona part, q no puc dir q m’hagi defraudat, però q tpoc mereix alguns dels comentaris extremadament positius q havia llegit o escoltat.

The Squid and the Whale

Director: Noah Baumbach

Intèrprets: Jeff Daniels, Laura Linney, Jesse Eisenberg, Owen Kline, William Baldwin.

Gènere: Drama. USA, 2005. 75 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Ens trobem davant d’una d’aquelles petites grans pel·lícules q de tant en tant arriben a les nostres sales i q hem d’estar atents si no ens les volem perdre, pq passen desaparcebudes i en una o dues setmanes ja desapareixen de la cartellera i cauen en l’oblit. Feia temps q una peli no m’impactava tant per la senzillesa com explica les coses, sense por a ocultar res i mostrant la vida tal com és.

Tot el q passa ho podríem trobar, en més o menys mesura, a qualsevol família de qualsevol lloc del món (inclus a la nostra pròpia). No cal buscar-hi res amagat, és una peli completament transparent, carregada de sentiments oposats i capaç de transmetre’ls, en ocasions, tots a la vegada. En una mateixa escena et pot fer somriure, entristir, preocupar, escandalitzar, però en cap moment et fa sentir estrany, de lo real i humana q acaba sent.

Segurament, el fet q et trobis amb uns primers deu minuts (només els deu primers) en què veus reflectida una etapa de la teva vida, fins i tot amb alguns diàlegs calcats, ja et marca per la resta de la peli i per això l’he viscut tan intensament i sense perdre cap detall. De totes formes, crec q un cop començada ja no pots abandonar-la fins q s’acaba. Impressionant actuació dels quatre actors i actrius principals, direcció molt correcta i guió molt notable, simple però molt treballat.

En resum, la recomano enèrgicament a tothom, i especialment a aquells qui hagin viscut casos com el q he explicat a la sinopsi de l’argument.