M.A.Confidential

Insomnia

Director: Christopher Nolan

Intèrprets: Al Pacino, Robin Williams, Hillary Swank, Martin Donovan, Paul Dooley, Nicky Hatt.

Gènere: Thriller, drama. USA, 2002. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Christopher Nolan va dirigir Insomnio dos anys despres de fer Memento i va apostar per un format més habitual, per dir-ho d’alguna forma. No obstant, tot i tractar-se d’una peli més convencional i comercial, té una qualitat superior a la q acostumen a tenir aquestes pelis. Sobretot la té pq sembla començar així de convencionalment i després es va separant del camí que qualsevol altre thriller del montón hagués agafat. El gran atractiu de la peli és com el seu desenvolupament t’agafa per sorpresa en cada moment i com aconsegueix anar-te inquietant al mateix temps que s’inquieta el protagonista.

M’ha encantat la ambientació dels fets, en un lloc com Alaska, tan acollidor, tan tranquil, però al mateix temps tan inòspit, tan lluny de tot i tan desesperant. La fotografia i la música també tenen un paper important, ja acompanyen perfectament l’acció i accentuen les sensacions dels personatges. Insomnio no deixa de ser la historia d’un home que es veu superat per les condicions del seu entorn i que comet un error en el pitjor lloc on podia cometre’l..

Tot i que l’actuació d’Al Pacino és, indubtablement, un dels pilars principals de la peli, s’ha de destacar també a Robin Williams en un paper molt poc típic d’ell i en el qual encaixa a la perfecció. Els dos formen una parella força inusual a la vista, cosa que permet afegir una mica més de tensió cada cop que es troben cara a cara. En tot moment, cada un dels dos creu que l’altre sap menys del que en realitat sap. La peli aconsegueix mantenir el suspens fins al final, al qual arribem casi sense adonar-nos.

No diré que és un tros de peli, però sí q és millor que moltes altres del mateix estil i q val la pena veure-la.

Spider-Man 3

Director: Sam Raimi

Intèrprets: Tobey McGuire, Kirsten Dunst, Hames Franco, Thomas Haden Church, Topher Grace, Bryce Dallas Howard.

Gènere: Acció, fantàstic. USA, 2007. 140 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

M’he trobat, ni més ni menys, amb la peli q m’esperava. Clarament inferior a les dues predecessores, amb les idees molt menys clares i amb una barreja de trames i personatges que es treuen protagonisme els uns als altres i q no afavoreixen gaire al conjunt. S’ha de reconèixer que, com a peli purament d’entreteniment, compleix el seu objectiu, però si extreiem les parts bones veuríem com queda una mitja hora llarga totalment innecessària i q no fa més q accentuar les carències d’un guió molt justet.

Siguem clars: la peli no es posa realment interessant fins a la transformació del protagonista, que arriba excessivament tard, i es salva per les espectaculars escenes d’acció. D’altra banda, després de veure el final un té la sensació que podrien haver potenciat molt més aspectes q precisament són guardats pels últims minuts (sobretot el personatge de Venom). Aquest excés de duració fa q tingui masses altibaixos i q entretingui a ratxes. Crec q es volen explicar masses coses per ser una peli d’aquest estil; sabem qui és el bo, però no sabem del cert si els dolents ho són tant ni tampoc quants n’hi ha exactament.

Tot i q resulta difícil fer-ho en una peli d’aquest tipus, s’ha de destacar el treball de Tobey McGuire quan aconsegueix introduir aquest punt de maldat i mala intenció a un personatge q fins ara era no havíem vist mai així. D’altra banda, Kirsten Dunst està fluixeta, fluixeta… i sembla q el personatge ja no li dóna per més. De la mateixa forma, dubto del funcionament de la quarta part (prevista per 2009). Si les dues primeres em van sorprendre bastant positivament, aquesta ha suposat un pas enrere i no sé jo si aconseguiran remuntar-ho. Que rebaixin la durada, q es centrin en el q s’han de centrar i q facin un guió una mica decent. En resum, entretinguda i prou.

Bloody Sunday

Director: Paul Greengrass

Intèrprets: James Nesbitt, Declan Duddy, Allan Gildea, Gerard Crossan, Christopher Villiers.

Gènere: Drama. G. Bretanya, Irlanda, 2002. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Brillant peli del director Paul Greengrass (United 93) que explica els tràgics fets que van tenir lloc l’any 1972 a Irlanda del Nord. En un format que casi es podria considerar docu-drama, la peli ens explica de forma sorprenentment completa l’abans, el durant i el després de la manifestació en defensa dels drets civils i contra el govern britànic. La història es narra des de quatre punts de vista diferents, cosa que ens permet conèixer les raons de cada part i ens fa capaços d’analitzar i valorar tot el q passa. En cap moment tens la sensació que la peli t’imposi el q vol q pensis, lo qual té un mèrit remarcable, en gran part gràcies a que la sensació de realisme, de creure q estàs veient realment el q va passar i com va passar, és present en tot moment.

El ritme de la peli és admirable, no deixa d’incrementar-se a mida que avancen els minuts i també al mateix temps q la tensió dels fets va en augment. L’espectador viu la peli com si estigués ficat en ella, com si hi participés; a més, el constant ús de la càmara a l’hombro fa que ens sentim com un manifestant més (molt a l’estil “videojoc” de Hijos de los Hombres). En conjunt, una peli molt arriscada i molt difícil de fer d’una forma sensata, però amb un resultat per treure’s el barret.

Bloody Sunday fa pujar la teva adrenalina casi sense que te n’adonis. La gran credibilitat que desprèn en tot moment, sobretot gràcies a la perfecta ambientació i el gran treball dels actors, fa que l’impacte de les imatges sigui molt emocionant; aconsegueix indignar-te, desesperar-te, animar-te o fins i tot sentir impotència. Cal destacar l’absència total de música al llarg del film, cosa que demostra la inteligència del director. Qualsevol fil musical sobre les imatges condicionaria inevitablement la reacció de l’espectador (allò tan típic q fan els americans) i es convertiria en un element extern als fets, i això és el q la peli vol evitar de totes totes. Les imatges tenen tota la força. És per això q l’he trobat una peli molt valenta, gens pretensiosa, extraordinàriament ben feta, transparent i necessària.

I si als títols de crèdit finals sona el Sunday Bloody Sunday de U2 (canço dedicada a aquests terribles fets), ja em conquista completament. La recomano enèrgicament a tothom, ja que no es va donar gaire a conèixer tot i guanyar el Festival de Berlín de 2002.

Bobby

Director: Emilio Estévez

Intèrprets: William H. Macy, Sharon Stone, Anthony Hopkins, Elijah Wood, Lindsay Lohan, Helen Hunt, Laurence Fishburne, etc…

Gènere: Drama. USA, 2007. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Interessant pel·lícula dedicada a explicar les últimes hores de vida de Bobby Kennedy des de diversos punts de vista excepte el seu. Un relat que sembla simple un cop l’acabes de veure, però que en realitat amaga molta complexitat darrere, sobretot pel q fa al laboriós muntatge que al final aconsegueix cohesionar les numeroses histories. S’ha d’avisar que no ens podem guiar gens pel títol de la peli, no és un biopic i el protagonista no és el q dóna títol a la peli, simplement és l’element comú que unia a tota la gent q era en aquell lloc i en aquell moment quan el senador va ser assassinat.

El tema de la peli no és altre que un retrat de la vida americana a finals dels anys 60, format per diferents trossets que mica en mica van formant un gran puzzle en el què hi caben aspectes de tota mena: la moda, el racisme, Vietnam, la Guerra Freda, la immigració, la política, la nostàlgia i molts més. Tot plegat es converteix en un compte enrere cap a un final realment xocant. El repartiment és de luxe i les històries molt ben trobades; no és una peli brillant, però tampoc mereixa passar tan desapercebuda com ho va fer.

Com tota peli d’aquest estil, l’inici pot impacientar a més d’un per això de que passem d’una història a una altra que aparentment no té res a veure, però no és més que una presentació (perfectament sintetitzada) de tots i cada un dels protagonistes de la peli. Cada història té el seu encant, de la més humorística a la més dramàtica, i no tens la sensació que cap d’elles sobri en la peli. No obstant, també hi ha coses a retreure, com per exemple la dubtosa habilitat amb què s’introdueixen imatges documentals del propi Bobby, especialment al final, quan es volen combinar imatges reals amb les de la peli. Un altre aspecte és q m’ha semblat una peli poc cinematogràfica.

Passaria perfectament com una superproducció televisiva, com aquelles minisèries de tres capítols q tan de moda estan a USA. En fi, com q jo l’he vist a la tele, ja és això.

Bad Santa

Director: Terry Zwigoff

Intèrprets: Billy Bob Thornton, Tony Cox, Brett Kelly, Bernie Mac, Lauren Graham, Lauren Tom.

Gènere: Comèdia. USA, 2003. 95 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Una comèdia simpàtica, diferent i molt sorprenent per lo q t’arriba a fer riure sense q casi ni te n’adonis. La història és dels germans Coen, q aporten el seu estil profundament irreverent, escatològic i sense cap tipus de complex, amb uns personatges totalment marginals i destinats a ser uns perdedors. La major sorpresa, i pilar principal de la peli, és Billy Bob Thornton. Per mi un gran actor completament desaprofitat, que no ha tingut gaire sort a l’hora d’escollir els seus papers, i que aquí ens demostra la seva gran versatilitat. Només per veure el repartori de cares de desgraciat, ja val la pena.

El llenguatge pot cansar una mica per allò de posar un “fucking” cada tres paraules, però realment connecta amb el tipus de personatges. No obstant, la peli encerta en no estancar-se en l’estil dels primers minuts i va evolucionant al mateix temps q ho fa el protagonista. La trama és simple, però molt enginyosa i carregada de molta mala llet i posant de manifest aquesta “doble moral” q una època com Nadal fa sorgir entre la població. En el seu cas, naturalment, potencia completament la part més obscura i deixa en evidència aquesta sensació de falsedat que a vegades pot desprendre una temporada com aquesta.

Es podria qualificar com la perfecta pel·lícula anti-nadalenca. La sàtira de les típiques pelis de Tim Allen q envaeixen les pantalles al desembre està claríssima. No obstant, té la virtut de no ser gens previsible. Té alguns diàlegs boníssims, sobretot entre Willie i el nen, i alguns gags realment divertits. Un humor negre portat a l’extrem, a vegades una mica salvatge, i caracteritzat a la perfecció per Billy Bob Thornton. Una molt bona forma de passar un bon rato, dura una hora i mitja pelada, i riure a gust. Als que els agradi l’estil dels Coen (El Gran Lebowski) q no se la perdin.

The Good Shepherd

Director: Robert de Niro

Intèrprets: Matt Damon, Angelina Jolie, Alec Baldwin, John Turturro, William Hurt, Michael Gambon, Timothy Hutton, Robert De Niro, Joe Pesci.

Gènere: Thriller, drama. USA, 2006. 160 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Robert De Niro mostra bones intencions com a director pero no encerta amb les mesures. El Buen Pastor és una peli plena d’excessos: excés de personatges, excés de diàlegs, excés de minuts (bastants) i, en definitiva, excés d’informació. He llegit que ha costat més de deu anys portar aquest guió a la pantalla, doncs crec q encara haurien d’haver retallat més. La peli comença bé, interessant, fluïda, però mica en mica es va espessint i espessint fins a saturar-se i saturar-te. Considerant que la seva durada passa de les dues hores i mitja, la peli es converteix en gairebé inacabable. Vol explicar tantes coses i les vol explicar de forma tan completa que és molt difícil d’assimilar-les totes, i això fa que l’interès de l’espectador vagi caient fins a esperar, simplement, a que acabi d’una vegada.

Això sí, s’ha de destacar que la peli té un estil propi molt treballat. Podríem dir que el continent supera al contingut, ja que aquest últim es passa de la ratlla. El repartiment d’actors i actrius és espectacular, però amb això no n’hi ha prou per enganxar. Personalment, em quedo amb John Turturro i William Hurt, pq a Matt Damon ja me’l començo a trobar fins i tot a la sopa.

Segurament la peli agradarà a part del públic, però a mi aquelles pelis que intenten explicar més del q poden (Syriana seria un altre exemple) em cansen bastant. La veritat és q vaig mirar el rellotge bastants cops. Com he dit, la història principal es presenta interessant, per la temàtica, pels grans actors que apareixen, i també per la forma com està explicada, amb anades i vingudes, però quan et trobes que van afegint i afegint i que tot té la pinta d’avançar tan a poc a poc, t’impacientes.

Res d’això vol dir que El Buen Pastor sigui una mala peli, té diversos moments força bons i el tema és atractiu, però jo la deixaria en un simple “interessant”, pel tot el q he dit abans. Si algú ho pot considerar com un avís, doncs això que es pot estalviar, però, com sempre, només es tracta de la meva humil opinió.

Hannibal Rising

Director: Peter Webber

Intèrprets: Gaspard Ulliel, Gong Li, Dominic West, Rhys Ifans, Helena Lia Tachovska.

Gènere: Thriller. USA, 2007. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

M’he trobat amb el que em temia: una peli de poca monta, sense cap tipus de personalitat i amb un aire a tv movie barata de principi a fi. He vist capítols de Rex alguna tarda de diumenge que m’han enganxat més que aquesta peli. La història té ben poca originalitat i està explicada amb presses i l’estructura és una de les més repetides a la història del cine, si no l’hem vist a cent pelis diferents, no l’hem vist a cap. Em nego a pensar que una icona del cine dels últims 20 anys com és el personatge d’Hannibal Lecter (sí, soc un fan) s’associi a un inici com aquest.

En cap moment reconeixes al protagonista en les expressions forçades d’aquest actor que produeix més ràbia que cap altra cosa. Tot plegat, resulta tan poc creïble que aquell canníbal melòman, tan pirat pero fascinant a la vegada, ens el posin a la pell d’aquest personatge tan pla i sense cap encant. Pel q fa a la resta de personatges, poca cosa de nou. Que algú m’expliqui el paper de la tieta d’Hannibal en tot això, i el de l’inspector de policia… fluixa, fluixa.

Un exemple més que demostra que no s’han de fer aquests experiments. Amb El Dragon Rojo, la trilogia es va tancar i de forma molt digna, mantenint en certa forma la naturalesa del personatge i, en general, una coherència amb la brillant i “noemcansarémaideveurela” El Silencio de los Corderos. Punt i final. Per què ara sortir amb aquesta peli cutre i pretendre ficar-la al mateix sac que les anteriors? Segurament pel mateix de sempre, per vendre.

Posar “Hannibal” al títol i amb lletres ben grosses al póster de la peli assegura un bon grapat d’espectadors, els quals deurien sortir de la sala amb la mateixa incredulitat i sensació de frau que jo. Quan desaparegui de les cartelleres, poca gent la recordarà.

Blood Diamond

Director: Edward Zwick

Intèrprets: Leonardo DiCaprio, Djimon Hounsou, Jennifer Connelly, Kagiso Kuypers, Arnold Vosloo.

Gènere: Drama, acció, thriller. USA, 2006. 135 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Quan vaig veure el tràiler de Diamante de Sangre, em vaig quedar amb aquella sensació de “això ja ho he vist abans… fa una mica de pal veure’la per acabar trobant-me el de sempre”. No obstant, les opinions de la gent q l’havia anat a veure eren força positives totes i per fi l’he vist. D’una banda, s’ha complert part del q ja m’esperava, però de l’altra ha aconseguit sorprendre’m. Dins de la comercialitat a la qual pertany, s’ha de reconèixer q es tracta d’un producte molt ben acabat i amb un toc de distinció respecte la resta de pelis de l’estil.

Els punts forts són el ritme de la narració i els personatges. Una trama gens simple és exposada de forma molt clara i sense deixar que l’espectador es pugui perdre, cosa que permet entendre a la perfecció els personatges i tenir en compte el veritable objectiu de cadascú en la resolució del conflicte. Precisament, aquesta colisió de pretensions diferents és el q manté l’interès i el suspens de la peli i el que dóna força a uns personatges molt ben trobats. Molt bon paper de DiCaprio (q amb Infiltrados i aquesta està fent mèrits pq la meva opinió sobre ell hagi canviat sensiblement), immensa actuació de Djimon Hounsou, al final fa posar els pèls de punta i tot, i també magnífica Jennifer Connelly. Tots tres interpreten personatges que escapen dels tòpics d’aquestes pelis, i la relació entre tots ells resulta un dels principals atractius de la peli.

Diamante de Sangre és una peli amb un clar component documental i un missatge de denúncia arrel del tràfic il·legal de diamants, del qual es beneficien importants empreses del món desenvolupat, mentre que són els habitants del propi país d’on s’extreuen els que en pateixen les conseqüències més cruels. La peli és força valenta en aquest sentit, sobretot en boca de la periodista que interpreta Connelly, i realment consciencia al públic de la situació a l’Àfrica.

El problema és q, lamentablement, a aquestes altures resulta “una injustícia més” a afegir a aquesta llarga llista. Si tindrà algun efecte real o no, això ja és més complicat. En aquest sentit, s’assembla molt a El Jardinero Fiel. A part d’això, s’ha de dir q la peli et fa passar poc més de dues hores molt entretingudes, tot i que li sobren 15 minuts del desenllaç, i que, en resum, ha fet q aquella primera percepció q vaig tenir després del trailer fos errònia, i me n’alegro.

Das Leben Der Anderen

Director: Florian Henckel von Donnersmarck

Intèrprets: Ulrich Muhe, Sebastian Koch, Martina Gedeck, Ulrich Tukur, Thomas Thieme.

Gènere: Drama, suspens. Alemanya, 2006. 125 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Guanyadora de l’Oscar a Millor pel·lícula estrangera, arrebatant-li a la gran favorita, El Laberinto del Fauno, ens trobem davant d’una peli que sembla extreta d’un manual. El rigor i la solidesa fan que sigui molt difícil de trobar-li errors, la història aconsegueix enganxar i el ritme és perfecte per donar-li el to de suspens en tot moment. Podríem parlar d’una producció perfecta amb un resultat impecable, com pràcticament tot el que es fabrica a Alemanya. No obstant, quan acaba la peli i repasses com han anat transcurrint els fets fins a la resolució, la sensació és que a La Vida de los Otros li falta arriscar-se una mica més.

Coses que no passen fins al final de la peli, quan tot ja ha acabat, haguessin donat molt més joc si haguessin passat abans, en plena acció, i haurien deixat molt més obert el final. Amb tot això, no nego que els instants finals són brillants i impactants, però sempre tens molt clar els dos camins que la peli pot agafar en cada moment i saps q serà un d’aquests dos. Per mi, falta una mica d’efecte sorpresa, alguna cosa que trenqui completament els plans de l’espectador.

El que es presenta com una trama d’espionatge s’acaba convertint en un drama humà per part dels tres grans protagonistes, donant a entendre que és la vida de cada un la que realment té valor, no el fet de defensar un règim o l’altre. La constant contraposició entre espia i espiats és la que dóna tota la força i tota la profunditat a la peli. Tot i que es pugui témer al principi, en cap moment es fa monòtona ni fa impacientar a l’espectador; sap portar perfectament el ritme en un progressiu “de menys a més”.

Una peli molt ben feta, amb la que acabes satisfet, però que li falta aquest punt de risc que hagues estat interessant. És impossible de comparar amb El Laberinto del Fauno, perquè no té res a veure, però jo m’hagués decantat per la peli de Guillermo del Toro, molt més innovadora i arriscada.

Gwoemul

Director: Joon-Ho Bong

Intèrprets: Kang-ho Song, Hie-bong Byeon, Hae-il Park, Du-na Bae, Ah-sung Ko.

Gènere: Fantàstic, terror, drama. Corea del Sud, 2006. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Torna el cine de monstres… i de forma gens desafortunada. La veritat és q esperava algo “palomitero” 100%, que seguís a la perfecció tots els tòpics del gènere i amb un final que es podria endevinar quan encara quedés una hora de film, però m’he trobat amb una peli que aconsegueix aportar més coses, no moltes, però més. Com és d’esperar en un tipus de peli així, la història no té gaires complicacions, els diàlegs deixen molt q desitjar i els actors no són cap meravella, però m’ha agradat força com la peli resol amb enginy gran part de les seqüències d’acció i aconsegueix mantenir un equilibri al llarg de les prop de dues hores que dura. A més a més, té diversos cops amagats q fan q mantingui un suspens i un efecte sorpresa molt atractius.

Amb això, fa q l’espectador no es pugui confiar en cap moment i rebi més d’un ensurt inesperat. A tot això, cal afegir uns efectes especials molt treballats, q donen un sorprenent realisme al monstre, q no deixa de ser l’atractiu principal de la peli. The Host està feta pels que busquen una peli entretinguda de veritat, amb uns quants moments de tensió (q no terror) i q no tenen ganes de trobar-se amb el de sempre.

Resulta curiós com el director fa ús de l’humor en diverses escenes q, en d’altres pelis, serien exageradament dramàtiques i aquí fan entrar veritables ganes de riure tot i q la situació no és gaire adient per fer-ho. Potser un toc de paròdia de les pelis de terror americanes? Si es així, un punt positiu més per la peli. D’altra banda, s’ha de destacar la bona direcció, amb diversos planos molt espectaculars combinats amb d’altres certament originals.

La trama sí que resulta un pèl caòtica en alguna ocasió, potser per la intenció de donar algo més de contingut a la peli, lo qual no era necessari, i algun dels fets del final pot veure’s a venir (sobretot un que està clarament inspirat amb un important esdeveniment viscut a casa nostra), però en general considero q The Host és una peli força correcta i q funciona perfectament tenint en compte el gènere al qual pertany. Qui no li disgusti tot aquest tema de monstres i pseudo-terror, passarà una estona força entretinguda.