PIRATAS DEL CARIBE. EN EL FIN DEL MUNDO

Posted by Martí on 17 de Juliol de 2007
Posted in: Cine - 2007. Deixa un comentari

piratas3.jpg

Pirates of the Caribbean. At World’s End

Director: Gore Verbinsky

Intèrprets: Johnny Depp, Keira Knightley, Orlndo Bloom, Geoffrey Rush, Chow Yun Fat, Jonathan Pryce.

Gènere: Acció, aventures. USA, 2007. 160 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Prenent el fil del final de Piratas del Caribe. El Cofre del Hombre Muerto, Will Turner i Elizabeth Swann emprenen un viatge juntament amb el capità Barbossa per rescatar a Jack Sparrow de les mans de Davy Jones. Per fer-ho, necessiten trobar el mapa que els faci arribar al seu objectiu, per la qual cosa han d’anar a Singapur, on es troben amb el pirata Sao Feng. Mentrestant, el vaixell fantasma Holandés Errante segueix fent mal per allà on passa, cosa que no agrada al conjunt de pirates d’arreu del món, que veu com els codis clàssics de la pirateria es van perdent.

Precipitada i del tot innecessària tercera part d’aquesta trilogia (de moment) que hauria fet bé en quedar-se amb la divertida i original primera part. Sincerament, ja vaig trobar la segona part clarament inferior a la seva predecessora i aquesta tampoc no aconsegueix recuperar-se massa. En primer lloc, perquè l’argument s’embolica de forma inexplicable. Cada cop hi ha més personatges, més històries i llegendes que relacionen a uns i altres i més informació per assimilar, i això en una peli d’aquestes característiques no ajuda gens. En segon lloc, seguim amb la mania de fer durar les pelis per sobre de les 2h i mitja. La peli té moments realment pesats i que no s’acaben mai, i es guarda tota la part bona pels últims 45 minuts.

En fi, que per arribar al que ens interessa, allò que tothom espera, fa més voltes que un ventilador i això acaba cansant i impacientant. Un altre fet que queda en evidència és que el personatge de Jack Sparrow, la gran atracció de la trilogia, ja està exprimit al màxim i no dóna per més, per molt bones intencions que hi posi Johnny Depp. Com l’actuació a la primera, res de res. Tot plegat es nota ja desgastat i sense la capacitat de oferir res de nou.

Coses a destacar, doncs el de sempre. La qualitat dels efectes especials, sobretot pel que fa a l’ambientació, uns minuts finals realment entretinguts i la magistral aparició de Keith Richards, en el que jo considero que es, indubtablement, el millor moment de la peli. Pel que fa al component humorístic, cosa habitual de Piratas del Caribe, la cosa també ha anat a menys i sembla que cada cop s’estan menys estona per pensar-se els gags.

En resum, que si no la veieu, no us perdeu cap meravella, abans torneu a mirar la primera que us ho passareu millor. El problema és que ja amenacen amb la quarta entrega; està clar que, mentre es facin rics, serà difícil que decideixin parar-ho. Lamentablement, això funciona d’aquesta manera i cada cop més.

TRANSFORMERS

Posted by Martí on 10 de Juliol de 2007
Posted in: Cine - 2007. Deixa un comentari

transformers.jpg

Transformers

Director: Michael Bay

Intèrprets: Shia LaBeouf, Megan Fox, Josh Duhamel, John Turturro, Rachael Taylor, John Voigt.

Gènere: Acció, ciència-ficció. USA, 2007. 140 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Sam Witwicky és un adolescent sense massa sort a la vida, fins que el seu pare li compra un cotxe. Sam de seguida nota que el vehicle es comporta de forma estranya, com si tingués vida pròpia. El que no sap és que està a punt de començar una batalla entre robots per trobar una font d’energia que va arribar a la Terra procedent del seu planeta. Autobots i Decepticons lluitaran a mort per ser els que aconsegueixin aquest preciat objecte.

Crec q tothom que vagi a veure aquesta peli ja sap amb el que es trobarà: uns espectaculars efectes especials, producte d’un pressupost milionari, que dónen raó de ser a una peli q a nivell cinematogràfic deixa molt que desitjar. No descobrirem ara aquest tipus de cine i Transformers n’és un exponent més (el que tocava aquest estiu, vaja) i, sincerament, no és que sortís massa convençut de la sala. Per la nostra generació, està clar q una peli com aquesta basa el seu interès en la sèrie de dibuixos animats que no ens perdíem ara fa uns 15 anys i sí, és cert q un pot emocionar-se quan veiem el primer robot aixecar-se, però un cop t’has empassat la peli sencera, penses si realment valia la pena.

No negaré que el film fa esforços per no caure en els tòpics d’aquest gènere, com els constants tocs d’humor absurd en la seva primera meitat, però al final no aconsegueix evitar que es faci llarga (2h 20min) i extremament previsible. Em trec el barret amb els efectes especials i amb la caracterització de tots els robots, que és l’únic que realment es pot salvar juntament amb l’escena del jardí, però la peli en si és una autèntica chorrada, dolenta amb ganes. De veritat és tan difícil intentar currar-se una història millor per acompanyar a uns personatges tan emblemàtics com aquests? Quan tots els milions de dòlars de pressupost estan destinat a una sola cosa, em temo que sí.

Com ja he dit, els efectes especials de les transformacions són impressionants, però crec q la peli falla en les escenes d’acció. No es poden fer plans tan curts de dos robots lluitant pq no t’enteres de qui es qui i molt menys del que estan fent i el director abusa precisament d’això. D’altra banda, potser son manies meves però tinc la sensació q existeix un conflicte de mides, pq els robots semblen ser immensos en segons quines escenes i en d’altres la proporció es torna força més petita.

En fi, un eminent producte comercial de Hollywood, que recaudarà una burrada a les taquilles de tot el món i que ja té assegurada una segona entrega l’any 2009. Suposo que, pel que la gent espera d’ella quan paga els 6 o 7 euros de l’entrada, molts es poden quedar satisfets per l’espectacularitat visual, però, personalment, no esperava que el conjunt fós tan fluix i simplón. No obstant, si la gent de la meva edat em pregunten si s’ha de veure… segurament diria q sí, però que ja esteu avisats.

UNA VERDAD INCÓMODA

Posted by Martí on 8 de Juliol de 2007
Posted in: Cine - 2006. 1 comentari

verdadincomoda.jpg

An Inconvenient Truth

Director: Davis Guggenheim

Intèrprets: Al Gore.

Gènere: Documental. USA, 2006. 95 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Al Gore es presenta davant d’un grup de persones, es situa dalt d’una espècie d’escenari i darrere seu apareix una imatge del planeta Terra. El seu objectiu és explicar-nos què és exactament l’escalfament global, per què es produeix i quines en poden ser les seves conseqüències més immediates. A partir de diferents exemples i dades, Gore ens va fent una idea del futur al qual ens encaminem si les coses no canvien aviat i la veritat és que el panorama és preocupant.

Realment el títol és adequat per aquesta peli, perquè la sensació que es té al sortir no és de massa comoditat amb el que acabem de veure. Al Gore ha passejat per tot el món el seu missatge d’alerta sobre el futur del nostre planeta i ha tingut un èxit impressionant i Una Verdad Incòmoda no és més que una d’aquestes conferències adaptada a la gran pantalla. A priori, veure un home dret que et va explicant gràfics que apareixen en una pantalla darrere seu sona a lo més anti-cinematogràfic del món, però, sorprenentment, no és així. Un dels grans mèrits d’aquesta peli és que, a pesar de les dificultats del seu format, aconsegueix arribar amb facilitat a l’espectador i en cap moment es pot considerar pesada o avorrida.

Al Gore imparteix una classe de biologia, ecologia, història, geografia i política al mateix temps, i ho fa de forma perfectament entenedora i amb els suports ideals per poder arribar a tots els públics. Puc ben assegurar que, després d’haver vist aquesta peli, sabreu moltes coses que abans no sabíeu o que crèieu que funcionaven d’una altra manera. A nivell didàctic, s’ha de reconèixer que és exemplar. A més, Al Gore de seguida aconsegueix connectar amb la gent (d’això és un expert, no oblidem que és polític), de tal forma que resulta difícil adoptar la postura de no creure’t o posar en dubte el que explica.

La principal controversia d’aquesta peli és clara: si el que comença com un documental sobre escalfament global s’acaba convertint en un míting electoral. Tenint en compte el protagonista, no resultaria gens estrany, però jo crec que al final ho acaba camuflant força bé. És cert que deixa anar alguns recadets contra Bush i companyia, però en cap moment es posa ell a la pell del president o fa promeses en plan “si jo estigués a la Casa Blanca, faria aixó i aixó…”, cosa que s’ha de valorar. Això sí, no m’han agradat gaire els fragments en què ens fiquem a la seva vida personal, els he trobat innecessaris i massa intencionats, i no encaixen amb la resta de la peli. Durant uns moments, el centre d’atenció passa a ser ell mateix i no el que ens explica, cosa que hauria d’haver evitat.

No obstant, la sensació general és que Una Verdad Incómoda és un producte molt ben resolt tenint en compte la dificultat que comportava passar-ho al cine, tant pel format, com pels continguts, el muntatge, etc. És una d’aquelles que s’ha de veure, encara que sigui només per donar-nos compte de com està el món on vivim i les petites coses que podem fer per canviar-lo i millorar-lo. Una veritat incòmoda, però que tothom ha de saber.

OCEAN’S THIRTEEN

Posted by Martí on 2 de Juliol de 2007
Posted in: Cine - 2007. Deixa un comentari

oceans13.jpg

Ocean’s Thirteen

Director: Steven Soderbergh

Intèrprets: George Clooney, Brad Pitt, Matt Damon, Al Pacino, Ellen Barkin, Elliott Gould, Don Cheadle, Bernie Mac, Casey Affleck.

Gènere: Intriga, comèdia. USA, 2007. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Willie Bank, un gran magnat del sector hoteler a nivell mundial està preparant la gran estrena d’un nou hotel a Las Vegas. Aquest havia de ser un negoci conjunt amb Reuben, però Bank el traeix a última hora i el deixa fora i sense un duro. L’impacte emocional fa que Reuben tingui un atac de cor. Donada l’amistat de Danny Ocean amb Reuben, aquest decideix reunir de nou el grup amb l’objectiu de fer pagar l”engany a Bank el mateix dia que innaugura el seu hotel.

Si Ocean’s Eleven la vaig considerar resultona i Ocean’s Twelve soporífera, Ocean’s Thirteen se situaria en un punt mig entre les seves dues antecessores. Sent objectius, s’ha de dir que la peli en si és dolenteta, però tampoc arriba a límits que havia llegit i sentit abans de veure-la. No s’ha d’oblidar que es tracta del màxim exponent de cine comercial, i que tot plegat és una excusa pel lluïment de les superestrelles que la protagonitzen, però en aquest sentit no es pot dir que falli.

De les poques escenes que realment tenen la seva gràcia, la gran majoria son les protagonitzades per George Clooney i Brad Pitt. Això sí, si al final es giressin a camara i diguessin “porque yo lo valgo” o algo per l”estil, colaria perfectament com a un anunci de televisió qualsevol. Però bé, al cap i a la fi, qui va a veure la peli ja sap que es trobarà amb això. Una trama a la qual no li pots buscar fallos pq ens estaríem fins demà, un final previsible i una sensació final de que el 13 no serà la última xifra de la sèrie. No puc dir que m’avorrís, però sí q no hagués passat res si no l’hagués vist.

Naturalment, la peli no ofereix res de nou respecte les anteriors, excepte l’inclosió d’un parell de noves estrelles de Hollywood: Al Pacino i Ellen Barkin. El primer basa completament la seva actuació en la força de la seva presència en pantalla, res més; la segona sí que se la pot destacar més per la qualitat del seu treball. Pel que fa a la resta, doncs tot està preparat perquè cada un tingui el seu moment de glòria i poc més… ja que els personatges han evolucionat poc o gens des de la primera peli.

I això és el que hi ha… si no trobeu res millor, doncs proveu i us entretindreu un rato, però si busqueu algo més, la podeu obviar perfectament pq no us perdreu gran cosa.

AFI 100 TOP MOVIES

Posted by Martí on 29 de Juny de 2007
Posted in: General. Deixa un comentari

Cada deu anys, l’AFI (American Film Institute) publica les considerades 100 millors películes de la història del cinema nordamericà. Aquest any, l’elecció ha estat molt especial, ja que coincideix també amb el centenari d’aquesta institució. Com veureu, és una mica complicat endevinar el criteri que segueixen, ja que engloba pelis amb més de 70 anys de difèrencia entre elles i a l’hora de determinar quina és millor, doncs tot és molt relatiu i també subjectiu.

Perquè veieu com m’ho curro, aquesta és la centenària llista al complet. Estic segur que alguns dels més cinèfils hi farien un bon nombre de canvis, per tant, espero reaccions. D’ells i de tothom, es clar. Esteu d’acord amb les primeres posicions? Trobeu a faltar alguna peli? En fi, coses així… Al cap i a la fí, s’ha de tenir en compte que només té un valor simbòlic i res més.

1- Ciudadano Kane (Orson Welles, 1941) 51- West side story (Robert Wise, 1961)
2- El Padrino (Francis F. Coppola, 1972) 52- Taxi driver (Martin Scorsese, 1976)
3- Casablanca (Michael Curtiz, 1942) 53- El cazador (Michael Cimino, 1978)
4- Toro Salvaje (Martin Scorsese, 1980) 54- M.A.S.H. (Robert Altman, 1970)
5- Cantando bajo la lluvia (Stanley Donen, 1952) 55- Con la muerte en los talones (Alfred Hitchcock, 1959)
6- Lo que el viento se llevó (Victor Fleming, 1939) 56– Tiburón (Steven Spielberg, 1975) 
7- Lawrence de Arabia (David Lean, 1962) 57- Rocky (John Avildsen, 1976) 
8- La lista de Schindler (Steven Spielberg, 1993) 58- La quimera del oro (Charles Chaplin, 1925) 
9- Vértigo (Alfred Hitchcock, 1958) 59- Nashville (Robert Altman, 1975) 
10- El mago de Oz (Victor Fleming, 1939) 60- Sopa de ganso (Leo McCarey, 1933)
11- Luces de la ciudad (Charles Chaplin, 1931) 61- Los viajes de Sullivan (Preston Sturges, 1941) 
12- Centauros del desierto (John Ford, 1956) 62- American graffitti (George Lucas, 1973)
13- Star Wars (George Lucas, 1977) 63- Cabaret (Bob Fosse, 1972) 
14- Psicosis (Alfred Hitchcock, 1960) 64- Network (Sidney Lumet, 1976) 
15- 2001: Una odisea en el espacio (Stanley Kubrick, 1968) 65- La reina de Africa (John Huston, 1951) 
16- El crepúsculo de los dioses (Billy Wilder, 1950) 66- En busca del arca perdida (Steven Spielberg, 1981)
17- El graduado (Miche Nichols, 1967) 67- ¿Quién teme a Virginia Wolf? (Mike Nichols, 1966)
18- El maquinista de la general (Buster Keaton, 1927) 68– Sin perdón (Clint Eastwood, 1981) 
19- La ley del silencio (Elia Kazan, 1954) 69- Tootsie (Sydney Pollack, 1992) 
20- ¡Qué bello es vivir! (Frank Capra, 1946) 70- La naranja mecánica (Stanley Kubrick, 1971) 
21- Chinatown (Roman Polanski, 1974)  71- Salvar al soldado Ryan (Steven Spielberg, 1998) 
22- Con faldas y a lo loco (Billy Wilder, 1959) 72- Cadena perpétua (Frank Darabont, 1994) 
23- Las uvas de la ira (John Ford, 1940) 73- Dos hombres y un destino (George R. Hill, 1969)
24- E.T. (Steven Spielberg, 1982) 74- El silencio de los corderos (Jonathan Demme, 1991)
25- Matar a un ruiseñor (Robert Mulligan, 1962) 75- En el calor de la noche (Norman Jewison, 1967)
26- Caballero sin espada (Frank Capra, 1939) 76- Forrest Gump (Robert Zemeckis, 1994) 
27- Solo ante el peligro (Fred Zinnemann, 1952) 77- Todos los hombres del presidente (Alan J. Pakula, 1976)
28- Eva al desnudo (Joseph L. Mankiewicz, 1950) 78- Tiempos modernos (Charles Chaplin, 1936)
29- Perdición (Billy Wilder, 1944) 79- Grupo salvaje (Sam Peckinpah, 1969) 
30- Apocalypse now (Francis F. Coppola, 1979) 80- El apartamento (Billy Wilder, 1960) 
31– El halcón maltés (John Huston, 1941) 81- Espartaco (Stanley Kubrick, 1960)
32- El Padrino II (Francis F. Coppola, 1974) 82– Amanecer (F.W. Murnaw, 1927)
33- Alguien voló sobre el nido del cuco (Milos Forman, 1975) 83- Titanic (James Cameron, 1997)
34- Blancanieves y los siete enanitos (Walt Disney, 1937) 84- Easy rider (Dennis Hopper, 1969) 
35- Annie Hall (Woody Allen, 1977) 85- Una noche en la ópera (Sam Wood, 1935) 
36- El puente sobre el río Kwai (David Lean, 1957) 86- Platoon (Oliver Stone, 1986) 
37- Los mejores años de nuestra vida (William Wyler, 1970) 87- Doce hombres sin piedad (Sydney Lumet, 1957) 
38- El tesoro de Sierra Madre (John Huston, 1948) 88- La fiera de mi niña (Howard Hawks, 1938) 
39- Teléfono rojo, volamos hacia Moscú 
(Stanley Kubrick, 1964)		 89- El sexto sentido (M. Night Shyamalan, 1999) 
40- Sonrisas y lágrimas (Robert Wise, 1965) 90- En alas de danza (George Stevens, 1936) 
41- King Kong (Merian C. Cooper, 1933)  91- La decisión de Sophie (Alan J. Pakula, 1982) 
42- Bonnie & Clyde (Arthur Penn, 1967) 92- Uno de los nuestros (Martin Scorsese, 1990) 
43- Cowboy de medianoche (John Schlesinger, 1969) 93- The french connection (William Friedkin, 1971) 
44- Historias de Filadelfia (George Cukor, 1940) 94- Pulp fiction (Quentin Tarantino, 1994) 
45- Raíces profundas (George Stevens, 1953) 95- La última película (Peter Bogdanovic, 1971) 
46- Sucedió una noche (Frank Capra, 1934) 96- Haz lo que debas (Spike Lee, 1989) 
47- Un tranvía llamado deseo (Elia Kazan, 1951) 97– Blade Runner (Ridley Scott, 1982) 
48– La ventana indiscreta (Alfred Hitchcock, 1954) 98- Yanqui dandy (Michael Curtiz, 1942)
49- Intolerancia (David W. Griffith, 1916) 99- Toy Story (John Lasseter, 1999) 
50- La comunidad del anillo (Peter Jackson, 2001) 100- Ben-hur (William Wyler, 1959)

SHREK TERCERO

Posted by Martí on 23 de Juny de 2007
Posted in: Cine - 2007. Deixa un comentari

shrek3.jpg

Shrek The Third

Director: Chris Miller

Intèrprets: Mike Myers, Eddie Murphy, Antonio Banderas, Cameron Díaz, Rupert Everett, Justin Timberlake.

Gènere: Animació, aventures, comèdia. USA, 2007. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Ja casat amb Fiona i vivint al palau reial, Shrek es troba amb una gran responsabilitat que li ve a sobre quan el rei Harold es posa malalt i el designa com el seu successor. Horroritzat per la idea, Shrek decideix anar a buscar l’altre possible successor al tron, Arturo, el cosí de Fiona. Mentrestant, el príncep encantador recluta un exèrcit de villanos per ocupar per la força el reinat, però es trobarà amb una oposició inesperada.

L’esperada tercera entrega d’aquesta divertida saga dins del cine d’animació en 3D (probablement, la única que aconsegueix acostar-se al nivell de Pixar) ofereix exactament el que s’espera d’ella. Eliminada per complet tota condició de novetat, Shrek Tercero es dedica a reciclar tant com pot tots els recursos humorístics d’uns personatges i una ambientació que ja coneixem de sobres. El resultat: un argument cada cop menys original, un final previsible, però una bona sèrie de gags que t’arrenquen bastant més que un somriure. La peli s’aguanta gràcies a això, a aquesta sèrie de moments, alguns d’ells realment genials, que actuen com a pinces per anar sostenent un conjunt que no aporta gran cosa més.

Això sí, haig de dir que he percebut un tipus humor que cada cop s’allunya més del públic infantil, cosa que també s’agraeix. Els gags són més arriscats, inclús un pèl corrosius, i fins i tot hi ha una bona dosi d’humor negre que conforma, per mi, el millor moment de la peli. D’altra banda, també és important estar atent als segons plans, ja que acostuma a haver-hi detalls molt ben trobats. A Shrek Tercero, són les petites parts les que dónen força al tot.

Així com, a la segona peli, la inclusió de nous personatges i nous espais era un dels punts forts i identificatius, en aquesta no ho trobem en tanta mesura. La incorporació més destacada es redueix al mag Merlín, també protagonista d’alguns dels millors moments de la peli. I no només a nivell d’argument sembla un pèl estancada, també a nivell d’animació. Ja fa 6 anys de la primera i, en canvi, no s’observen grans avanços a nivell visual i les imatges no destaquen gaire per la seva espectacularitat, cosa que em va sorprendre una mica.

A pesar de tot, tenint en compte que es tracta d’una tercera part i el tradicional bajón que solen representar respecte les dues anteriors, Shrek Tercero supera l’examen i posa les coses difícils a la ja anunciada quarta entrega, per l’any 2010. Veient el que hi ha als cines ara mateix, dubto que trobeu algo millor per passar una bona estona.

SHOOTER

Posted by Martí on 17 de Juny de 2007
Posted in: Cine - 2007. Deixa un comentari

shooter.jpg

Shooter

Director: Antoine Fuqua

Intèrprets: Mark Wahlberg, Michael Peña, Danny Glover, Kate Mara, Elias Koteas, Rhona Mitra.

Gènere: Acció, thriller. USA, 2007. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Bob Lee Swagger és un ex-tirador professional de l’exèrcit dels Estats Units, que va decidir retirar-se quan una important missió no va sortir com ell esperava. Ara viu tranquil en plena muntanya, però un dia rep la visita de l’ex-coronel Isaac Johnson, que li proposa col·laborar en una important missió: evitar l’assassinat del president dels Estats Units, que podria produir-se al cap de dues setmanes.

Sens dubte, una bona peli d’acció. El director Antoine Fuqua ja va sorprendre positivament amb Training Day i ara segueix fent-ho amb Shooter. Tal com passava amb la primera, aconsegueix sobresortir de la resta de pelis del gènere gràcies a una direcció de força qualitat, una fotografia molt ben treballada i una gran capacitat per no excedir-se en tot allò en què la gran majoria sí que s’excedeixen. La trama no es cap meravella, però enganxa de seguida i acaba no sent tan convencional com al principi ens podríem pensar. Hi ha diversos tòpics dels quals fuig i això és digne de mèrit, però es va deteriorant a mida que s’acosta el final. Quan arriba el moment del desenllaç, sembla que la peli es compliqui una mica la vida i començi a avançar a trompicons quan fins ara ho havia fet de forma exemplar.

El suposat missatge de denúncia que es vol plasmar al final de la peli queda encobert per un protagonista que vol ser-ho fins al final, i no m’estranyaria que fós de forma deliberada. Qui sap si el director volia guardar-se les espatlles de cara a possibles crítiques. Personalment, em quedo amb la electritzant primera hora de peli, màxim exponent del cinema d’entreteniment pur i dur. Llàstima que les espectatives no es compleixin del tot al final.

Mark Wahlberg interpreta al clàssic prototip d’anti-heroi, un protagonista al qual tot se li gira en contra i es converteix en perseguit i perseguidor al mateix temps. Les pelis així acostumen sempre a intentar generar de seguida una clara empatia per part de l’espectador cap a aquest protagonista, però crec que Shooter no acaba d’aconseguitr-ho del tot. Sí, estàs de la seva part, naturalment, però en diversos moments et qüestiones certes coses que fa i veus que el paper de “bo de la peli” no s’escau massa amb ell. No obstant, haig de dir que no m’ha desagradat Mark Wahlberg en aquest paper. La resta de repartiment també és força bo, però, tenint en compte l’historial del director, torna a ser massa evident la quasi imposició de tenir un blanc, un negre i un latino com a protagonistes. No ho critico, ni molt menys, però tampoc cal que sigui com una norma pel senyor Fuqua.

En fi, ens trobem davant d’una peli d’acció que aconsegueix sortir del “montón” i que ens presenta dues hores d’entreteniment pur i dur, que passen del tirón i que, tot i anar de més a menys, no van gens malament ni fan cap mal a ningú de tant en tant.

CAMINO A GUANTÁNAMO

Posted by Martí on 10 de Juny de 2007
Posted in: Cine - 2006. Deixa un comentari

guantanamo.jpg

The Road to Guantanamo

Director: Michael Winterbottom

Intèrprets: Rizwan Ahmed, Farhad Harun, Wagar Siddigui, Arfan Usman.

Gènere: Drama, documental. Gran Bretanya, 2006. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Quatre amics britànics d’origen àrab viatgen a Pakistán per celebrar-hi la boda d’un d’ells i estar uns dies de vacances amb la seva família. Un dia, decideixen viatjar cap a Afganistan, simplement per conèixer el país, però es troben en ple conflicte amb els Estats Units i són capturats per l’Aliança del Nord, que els pren per talibans. Després d’estar tancats i maltractats en una base a Kandahar, tres d’ells són enviats a la base de Guantánamo, on són mantinguts en condicions infrahumanes i sotmesos a humiliacions i tortures.

Peli força angoixant la que ens presenta el director britànic Michael Winterbottom. Amb una estructura i aparença molt semblants a una altra obra seva com In This World, el director torna a plantejar-nos un documental amb un estil molt peculiar. La mescla entre imatges de ficció que reprodueixen fets reals, imatges reals en si i declaracions dels propis protagonistes fan de Camino a Guantánamo un document força inusual i q pot despertar diverses reaccions. Una d’elles és creure que tot el q veus concorda amb el q va passar de veritat (opció que, a priori, es surt amb la seva) i l’altra posar en dubte la autèntica veracitat de les escenes de ficció i la presumpta intervenció del director per posar-hi de la seva part i augmentar-ne el dramatisme.

Sincerament, jo em quedo més amb la primera. Les imatges que tots hem vist per televisió de la base d’Estats Units a Guantánamo on hi ha tancats centenars de sospitosos -sense que es tinguin proves contra ells ni se’ls pugui acusar de res- coincideixen lamentablement amb el que ens presenta la peli. La capacitat de transmetre el sofriment i la impotència dels presos a l’espectador fa que aquest es posicioni de seguida. Un pèl pretensiosa o fins i tot manipuladora? Potser sí, però com ja he dit abans, dubto que els casos reals en difereixin gaire.

La veritat és q la peli no és apta per a estómacs dèbils, no pq mostri escenes especialment dures, si no per la cruesa amb què se’ns mostra l’existència d’aquests presos. Winterbottom encerta no abusant en cap moment del morbo visual i ens mostra una evolució de la situació dels protagonistes, sobretot mental, perfectament estudiada. Com es pot constatar, Camino a Guantánamo té un fortíssim component de denúncia cap als Estats Units i la política de prevenció del terrorisme de Bush, i realment toca la fibra i aconsegueix que un es posi al costat d’aquestes persones que han vist com, per un malentès, la seva vida quedava en no res només pel seu aspecte i religió. Els testimonis dels protagonistes reals de la història donen encara més força al missatge.

Tot i això, la sensació de ràbia que queda en acabar de veure-la no ha de ser definitiva, pq després hi ha força més coses q plantejar-se, encara q el director no vulgui q es faci aquest pas més enllà. Recomanada a tothom, aguanteu-la pq val la pena.

LA FUENTE DE LA VIDA

Posted by Martí on 4 de Juny de 2007
Posted in: Cine - 2006. Deixa un comentari

lafuente.jpg

The Fountain

Director: Darren Aronofsky

Intèrprets: Hugh Jackman, Rachel Weisz, Ellen Burstyn, Sean Gullette, Sean Patrick Thomas.

Gènere: Ciència-ficció, fantàstic, drama. USA, 2006. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Un científic del present lluita per salvar la vida de la seva esposa, malalta de càncer, i ens porta a realitzar dos viatjes molt diferents: un, a l’Espanya del segle XVI i l’altre a l’espai exterior del segle XXVI. En tots dos, el protagonista té l’objectiu de trobar l’arbre de la vida, que té la propietat d’otorgar la vida eterna. Tres històries molt diferents i molt semblants a la vegada.

Nova i important paranoia del senyor Darren Aronofsky. Tot i ser completament diferent a les referències de Réquiem por un Sueño i Pi, aquesta nova peli presenta alguns aspectes en comú, com per exemple, que és molt difícil opinar d’ella quan l’acabes de veure per primer cop. A la pregunta de si m’ha agradat o no, realment, em quedo en blanc. És cert q l’he trobat pretenciosa, a estones espessa, a altres estones simplement inexplicable i fins i tot a vegades creus que el director s’ha fotut una pastilla tan gran com el cap pelat de Hugh Jackman i s’està quedant amb tú, però també tens la sensació q la peli amaga el seu encant i q pot ser que no hagis pogut captar-ho fruit de l’estupor amb què l’estaves descobrint.

Un altre punt en comú amb les dues antecessores és q la peli arriba a abrumar-te, una part del cos et demana que marxis però l’altre es manté immòbil per saber com acaba tot plegat. No sé com està quedant el comentari (m’està costant un ou expressar-me), però és q realment s’ha de veure, i segurament més d’un cop. Això sí, és d’aquelles q a la mitja hora ja han fet fugir a molta gent.

La peli va realitzant diferents salts en el temps, tan endavant com enrere, alguns d’ells molt sobtats, però les trames es poden seguir amb facilitat. Ara bé, el contingut ja és una altra cosa. Per mi, en la part futurista el director s’excedeix una mica en l’aspecte visual, fins al punt que gairebé t’entra el riure en algunes escenes i penses “però aquest tio què collons m’està explicant?”. El final és impactant, però una mica massa grandiloqüent pel q havia estat la peli fins llavors. D’altra banda, s’ha de reconèixer els mèrits de dos actors com Hugh Jackman i Rachel Weisz, acostumats al cine més comercial, que es van atrevir a rodar una peli tan difícil d’interpretar com aquesta.

En fi, que encara segueixo desconcertat de tot plegat i que, si l’haig de tornar a veure per entendre’la bé, em sembla q deixaré un temps prudencial pq això costa d’empassar i digerir.

ZODIAC

Posted by Martí on 29 de Mai de 2007
Posted in: Cine - 2007. Deixa un comentari

zodiac2.jpg

Zodiac

Director: David Fincher

Intèrprets: Jake Gyllenhaal, Robert Downey Jr., Mark Ruffalo, Anthony Edwards, John Carroll Lynch.

Gènere: Thriller, policíac, drama. USA, 2007. 150 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Basada en els fets reals de l’assassí del Zodíac, un cas que va convulsionar els Estats Units entre els anys 60 i 80, durant els quals es van produir més de 30 assassinats. Robert Graysmith és el dibuixant de les vinyetes d’un diari de San Francisco. Quan aquest rep una carta del que diu ser l’assassí, juntament amb un extrany codi escrit, Robert comença a investigar juntament amb Paul Avery, el periodista que porta el cas. D’altra banda, la policia també porta la seva investigació, encapçalada per l’inspector David Toschi. Els tres hauran de colaborar i intentar desxifrar els codis i la informació que Zodiac va deixant.

Tan de bo pugués començar dient que Zodiac és un peliculón de cap a peus, però, lamentablement, dos hores i vint de molt bon cine es veuen truncades per deu minuts finals als quals encara no trobo explicació. David Fincher, un director que ens ha regalat, precisament, algunes de les millors resolucions que s’han vist últimament (Seven, El Club de la Lucha, The Game), fa una autèntica chapuza a l’hora d’explicarnos el desenllaç d’una història que ens havia mantingut enganxats a la pantalla sense pausa. Una trama que aconsegueix desconcertar l’espectador durant la major part del temps, fins i tot quan certes coses ja semblen molt evidents, i et posa a la pell dels propis personatges que intenten descobrir la seva identitat.

L’evolució q segueix la peli és perfecta, en cap moment es fa llarga i la sensació que ens anem acostant al la detenció del culpable fa que no et vulguis perdre cap detall, però el que arriba al final et deixa completament descolocat i casi desvirtua tot el q has vist fins llavors. A nivell cinematogràfic, David Fincher demostra la seva gran qualitat com a director al llarg de tota la peli, hi ha escenes realment espectaculars i enquadres que donen personalitat a la peli, però crec q falla en un moment massa decisiu. En fi, no puc amagar que el final de la peli m’ha fet sortir del cine amb certa decepció.

Si ens fixem amb el repartiment, el millor és clarament Robert Downey Jr., q no deixa de ser l’únic personatge que evoluciona de veritat al llarg de la peli. D’altra banda, Jake Gyllenhaal està correcte, però no és per tirar coets, i Mark Ruffalo és soso com ell sol i vol donar una imatge de poli dur quan en realitat sembla més un Colombo de pacotilla (sobretot per com parla i per l’aspecte que té). Un dels problemes d’aquesta peli és q es ven d’una forma que després en realitat no és. Que la gent no s’esperi una peli comparable a Seven (per mi no hi ha color) perquè no té res a veure. Zodiac tb tracta de la impotència de la poli per no poder atrapar un assassí, però de forma molt més frustrant i es centra molt més en l’evolució mental d’ells.

Com ja he dit, poques coses a retreure a la major part de la peli, però la falta de contundència del final la deixa massa coixa. Al cap i a la fi, són els minuts finals els q acostumem a tenir més presents quan acabem de veure una peli, i els de Zodiac no estan a l’altura. Ara bé, igualment la recomano a tothom per la seva gran qualitat.