M.A.Confidential

Dexter

Creadors: Jeff Lindsay, James Manos Jr.

Intèrprets: Michael C. Hall, Julie Benz, Jennifer Carpenter, Jaime Murray, Eric King, Lauren Vélez, David Zayas, James Remar.

Gènere: Policíac, drama, suspens. USA, 2006. 50-55 min. per capítol.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Aquest sí que és un dels grans descobriments que he fet últimament, ja que estem parlant d’una sèrie de primera classe. És el producte estrella de la cadena Showtime, un dels canals de pagament més importants d’Estats Units, la qual cosa ja acostuma a prometre uns mínims de qualitat que en aquest cas es compleixen sobradament. La sèrie va generar una reacció excelent i unànime per part de la crítica televisiva americana i ha rebut diversos premis. La veritat és que la qualitat de Dexter es comença a percebre ja des de la careta d’entrada, una de les millors que he vist en una sèrie de tv, i al llarg de tots els capítols es pot apreciar una direcció molt cuidada i un tractament d’imatge sorprenent. Curiosament, un dels directors que més capítols dirigeix és Michael Cuesta, el mateix de la recentment comentada El Fin de la Inocencia.

La sèrie es sustenta en gran part en el seu protagonista principal, brillantment caracteritzat per Michael C. Hall, i el seu turmentat món interior. La història sempre gira a l’entorn de les dues dimensions d’aquest personatge: l’exterior i la interior. L’exterior és la que veuen la resta de personatges de la sèrie, la interior és la que veiem i sentim també nosaltres. La veu en off del protagonista és una constant, de forma que podem saber què pensa en cada moment i comprovar com és molt diferent del que diu o es veu obligat a dir pq els altres no descobreixin quin tipus de persona és en realitat.

A mida que avancen els capítols, se’ns van mostrant nombrosos flashbacks en què podem veure la difícil infància de Dexter i en què, en certa manera, podem trobar explicacions a la seva forma de vida actual. Realment, es tracta d’un dels personatges més misteriosos i captivadors que he vist en una sèrie de tv, ja que aconsegueix crear una simpatia vers l’espectador tot i que les seves accions són totalment condemnables. La primera temporada és molt, molt bona, ja que va “in creixendo” de forma incansable i el suspens no para d’augmentar.

Es podria parlar d’una sèrie policíaca, ja que la temporada engloba un sol cas de principi a fi, però a Dexter l’objectiu no es limita a atrapar al dolent, sinó a que el protagonista (que en teoria és un dels bons) no sigui atrapat i es descobreixi qui és i què fa veritablement. La sèrie mescla suspens, acció policial i un drama durillo durillo, amb uns personatges secundàris molt bons, una trama que t’enganxa des del primer capítol i una factura visual d’una molt alta qualitat. No puc dir que agradaria a tothom, però a mi la primera temporada m’ha deixat una boníssima impressió. Pels devoradors de sèries, aquesta és una de les imprescindibles.

A USA ja han començat la segona temporada i aquí s’acaba d’estrenar ara mateix a la FOX i ho farà d’aquí poc a Cuatro. Pot ser que se’n parli poc, però si podeu, no us la perdeu.

Pushing Daisies

Creador: Bryan Fuller

Intèrprets: Lee Pace, Anna Friel, Chi McBride, Ellen Greene, Swoosie Kurtz, Kristin Chenoweth, Field Cate.

Gènere: Fantàstic, comèdia, intriga. USA, 2007. 40-43 min. per capítol

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Cada any, entre setembre i octubre, s’estrenen un munt de sèries noves a Estats Units. De totes elles, n’hi acostuma a haver una que genera una expectació especial i acaba considerant-se com la producció estrella de la temporada. Si al 2004 va ser Lost, al 2005 Prison Break i al 2006 Heroes, aquest any tots els ulls estan posats en Pushing Daisies. Després d’haver vist els primers tres capítols, un fet es pot constatar sense cap dubte: aquesta sèrie no té res a veure amb les tres que he citat ni segurament amb cap altra que hagi vist fins ara. En un moment en què surten tantes i tantes sèries q al final no poden evitar assemblar-se entre elles, això ja és un mèrit a destacar per part dels creadors d’aquesta original producció.

Els primers segons del primer capítol ja deixen al descobert el gran referent de la sèrie: Tim Burton. Quasi diria q és improbable que la introducció de la història no faci venir a la ment la pel·lícula Big Fish, i a mida que va avançant també descobrim estètiques molt semblants a les de Charlie y la Fábrica de Chocolate del mateix Burton. Un altre referent força evident és Amélie. Tot això evidencia que es tracta d’una sèrie eminenment creativa, original, imaginativa, surrealista i, pq no dir-ho, un punt paranoica. Pocs personatges, però perfectament caracteritzats i interpretats, i un humor intel·ligent amb alguna que altra anada d’olla bastant genial. Caldrà veure com es desenvolupa al llarg de la temporada, però la veritat és q la idea que queda plantejada des del primer capítol ja resulta força insòlita i als dos següents se li treu suc de forma molt encertada. Suposo que la sèrie evolucionarà i apareixeran nous personatges i noves trames. Si és així, la cosa pinta realment bé.

La sèrie barreja fantasia i bon humor amb intriga i investigacions policials, una estranya mescla que de moment sembla funcionar prou bé. El cert és que les trames d’assassinats estan molt ben trobades i són més rebuscades del q es podria esperar. No obstant, tot està envoltat d’una atmòsfera de felicitat i ingenuitat que a vegades descoloca una mica pq no saps si prendre-t’ho en serio o no. Això, i algun que altre excés que frega una mica el “pasteleo” i la cursileria potser són aspectes que s’haurien de cuidar una mica més. No obstant, val la pena veure-la pq es passa un molt bon rato. No agradarà a tothom, d’això n’estic segur, però a mi, de moment, m’ha convençut.