M.A.Confidential

I Am Legend

Director: Francis Lawrence

Intèrprets: Will Smith, Alice Braga, Salli Richardson, Paradox Pollack, Charlie Tahan, Willow Smith, Abby.

Gènere: Ciència-ficció, drama, acció. USA, 2007. 95 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Will Smith segueix disposat a demostrar que no és només un actor de comèdia i, després del dramón de En Busca de la Felicidad, es posa a la pell del turmentat protagonista de Soy Leyenda. La veritat és que no desentona gens en aquest paper, però, malauradament, la que sí que desentona és la peli en si. S’ha d’admetre que els primers 50-60 minuts, aquells en què se’ns presenta la situació i en què anem descobrint mica en mica el protagonista, els seus enemics i els seus mètodes per sobreviure, són realment espectaculars i regalen moments de gran tensió; no obstant, un parell de fets trenquen inexplicablement i per complet la peli i la fan descarrilar d’uns rails pels quals circulava força bé.

A partir de llavors, la peli adquireix un to trascendental per mi totalment erroni i es posa en plan doctrinal, amb l’aparició d’elements com la religió, per acabar amb un desenllaç que quasi sembla de broma i que sembla lamentable que et vulguin fer creure. Vaja, que la peli cau en el típic error de tota peli americana que no pot evitar deixar-se portar per aquest irrefrenable sentiment de que sóm superiors a tot i que la fe ens portarà a la salvació de qualsevol problema, per gran que sigui. I, amb un plantejament com el de Soy Leyenda, com ja he dit, fa riure que et vulguin fer empassar un final com aquest. En fi, suposo que és el que té la “necessitat” de ser un blockbuster o arrasataquilles.

El plantejament apocalíptic de Soy Leyenda és molt semblant al de 28 Días Después, amb una bona quantitat de plans i escenes pràcticament idèntiques, en què només canvia la localització (Londres per Nova York). No obstant, allà on 28 Días Después aconsegueix anar més enllà, plantejant qüestions molt més profundes respecte la humanitat que fan que l’espectador es posi a pensar, la peli que ens atén vol imposar el seu missatge i això li fa perdre el rumb. A més a més, el guió té una bona pila d’incoherències, que ara no citaré per no revelar fets importants de l’argument, que suposo que pretén que passem per alt, però que és impossible fer-ho i que et fan posar en seriós dubte varies coses que passen a la peli.

En fi, que la peli es salva per les impressionants imatges de Nova York convertida en una ciutat salvatge, per les comptades, però intenses i trepidants, escenes d’acció i suspens, i també per la figura de la gossa que acompanya a Will Smith, un animal d’aquells que es fa estimar com si fós una persona. A favor també la més que raonable durada d’hora i mitja. Com a pur entreteniment, la recomano, però crec fermanent que la peli hagués pogut ser moltíssim millor que simplement això.

Gone Baby Gone

Director: Ben Affleck

Intèrprets: Casey Affleck, Michelle Monaghan, Ed Harris, Morgan Freeman, Amy Ryan, John Ashton.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2007. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Estic escrivint aquest comentari i encara no m’he alliberat de les impactants sensacions que m’ha provocat Adiós Pequeña, Adiós, i quan això passa, acostuma a ser perquè ens trobem davant d’una gran pel·lícula. Crec que no és agosarat dir que ens trobem davant d’una de les sorpreses agradables més remarcables de tot l’any, bàsicament perquè darrere la càmera s’hi troba un individu anomenat Ben Affleck, de qui no tenim referències gaire positives (i això és un clar eufemisme) en la seva faceta d’actor. No obstant, la veritat és que aixecar-se i aplaudir és el mínim que es pot fer davant l’acurada direcció d’Affleck, previa adaptació de la novel·la en la qual es basa la peli (sí, sí, el guió també és seu). Lluny de voler evidenciar un estil propi de principi a fi, Affleck manté un toc força clàssic, però sense errors, durant gran part de la peli i aprofita les escenes clau per deixar entreveure detalls de gran qualitat. I tot això, per explicar-nos una història realment dura i colpidora, que requereix ser tractada amb una delicadesa que la peli aconsegueix a la perfecció.

Adiós Pequeña, Adiós és d’aquelles pelis en què et vas adonant que el tema que tracta és molt més profund del que pot semblar en un principi. No és la història d’un segrest ni la d’una investigació policial, sinó la definició de com ens comportem a l’hora de resoldre els dilemes morals que se’ns presenten al llarg de la vida, a l’hora de distingir entre el camí correcte i l’equivocat, a l’hora de definir les nostres prioritats i a l’hora d’assumir els nostres actes. És per això que Adiós Pequeña, Adiós no deixa de plantejar-nos situacions en què cadascú pensa com reaccionaria si s’hi trobés i si realment prendria la decisió més adequada. Una peli q fa pensar, en què l’espectador no només mira, sinó que participa. I això s’agraeix.

No resulta gens extrany que Mystic River vingui a la ment més d’un cop mentre veus aquesta peli, ja que la novel·la en què es basa està escrita pel mateix autor. És cert que el plantejament i el desenvolupament de la història és semblant, però cadascuna té el seu propi punt de distinció. Una de les altres sorpreses d’Adiós Pequeña, Adiós és l’actuació del germà del director, Casey Affleck, qui porta en tot moment el pes de la peli amb una seguretat admirable i encarnant a un personatge gens fàcil d’interpretar. Es tracta d’un protagonista d’aspecte més aviat vulnerable, més aviat prim i amb una veueta que no imposa gens, però que amaga una fortalesa molt important a l’interior que fa que no deixi de sorprendre’ns en tota la peli, sobretot als minuts finals… i vaya minuts finals, mare meva. L’últim quart d’hora de peli és sensacional, no només pel que es veu, sinó per tot el que et passa pel cap mentre ho veus i la desconcertant i quasi desesperant sensació que et provoca. I el pla final crec que és, senzillament, magistral. Quan una peli regala aquests fantàstics segons pq l’espectador reflexioni sobre el que acaba de veure i en pugui treure la seva pròpia conclusió, estem davant d’un director a tenir molt en compte.

Adiós Pequeña, Adiós és d’aquelles pelis que no acaben amb els títols de crèdit finals, sinó que es mantenen vives a la memòria durant un bon temps. Tant de bò sigui la primera de moltes i crec que coincidireu amb mi al proposar al col·lega Ben que, per favor, es quedi definitivament darrere la càmera. Sense cap mena de dubte, Adiós Pequeña, Adiós ja no és una peli recomanable, sinó obligatòria.

Beowulf

Director: Robert Zemeckis

Intèrprets: Ray Winstone, Angelina Jolie, Anthony Hopkins, Robin Wright Penn, John Malkovich, Allison Lohman.

Gènere: Animació, fantàstic, aventures. USA, 2007. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Aquesta és d’aquelles pelis que ja em feia certa por abans de veure pq, a causa de la seva pròpia naturalesa, les probabilitats que té de cagar-la en diversos aspectes és molt gran. Doncs els meus temors s’han complert en gran mesura. Per començar, es inevitable parlar de l’aspecte visual, aquest hiperrealista 3D amb personatges dissenyats al més mínim detall a partir de la captura de moviments dels actors de veritat. Això fa que els personatges siguin reproduccions en 3D prácticament calcades a Angelina Jolie, Anthony Hopkins i companyia, cosa que genera una estranya sensació d’estar veient a aquell actor o actriu, però sent conscient que és una animació. Si vols que els personatges siguin interpretats per estrelles de Hollywood, em sembla perfecte, però llavors q sigui en carn i ossos; si han de ser animats, posa’ls una cara anònima i si vols q aquests hi posin la veu, però una mescla com la de Beowulf crec que acaba desconcertant.

Veig a Anthony Hopkins borratxo i Angelina Jolie completament en boles, però clar no són ells de veritat, però sí que tenen exactament la seva cara, però són completament virtuals, però és q són ells… en fi, que has vist a la Jolie en pilotes però al mateix temps no l’has vist pq no era ella, sinó una representació en 3D per la qual van fer servir a ella mateixa com a model. Total, que a mi no m’ha convençut gens aquest invent i crec que acaba perjudicant a la pròpia peli. Això sí, s’ha de dir que tot el que és disseny de paisatges, textures, monstres, dracs i demés efectes digitals, són admirables.

Un altre aspecte on la peli falla estrepitosament és el poquíssim magnetisme dels personatges i de la història en general. Veus la peli i tens la sensació que ni fu ni fa, ni fred ni calor, que no genera espectatives, que no et manté l’atenció, que es un continu “quiero y no puedo” i que les escenes realment bones es poden comptar amb els dits de la mà. El guió és bastant pobre, no t’explica d’on prové la història ni d’on provenen els personatges, introdueix elements en teoria importants i no et diu per què; en cap moment et posa en situació de forma clara. A més, a mitja peli té un brusc salt temporal a lo bèstia que et deixa totalment descolocat i que trenca completament el ritme i el fil de la història.

Pel que fa al protagonista, a mi no m’ha despertat gaire carisma. Per començar, ja te’l presenten com a heroï sense que tu el coneguis ni tinguis cap motiu per acceptar-lo com a tal i després és ell mateix qui explica de forma un tant endogàmica les seves pròpies excel·lències. Vaja q és un fanfarrón i pretensiós de cuidado, que es passa la peli dient “¡¡¡Yo soy Beowulf!!!” i mostrant lo macho que és i que a mi, personalment, molta simpatia no m’ha transmès. Malament anem si un prota d’una peli com aquesta ja no et cau bé, està clar q algo falla greument. Si parlem dels altres personatges, se’ns presenten com que tindran un paper important a la peli, però resulten ser completament plans i el seu protagonisme acaba sent quasi nul. El de John Malkovich sembla al principi que donarà molt de joc, però després s’apaga de forma incomprensible. Vaja, que acaben no tenint cap funció important i, per tant, no tenen cap sentit.

Almenys és entretinguda? Doncs què voleu q us digui… va a estones, però, com ja he dit, durant la major part estàs més fora de la peli que dins, cosa que fa que arribis a l’apoteòsic final amb una sensació d’indiferència i desinterès que no fa que el disfrutis com probablement els creadors tenien pensat que ho fessis. Resumint, Beowulf caurà en l’oblit tan aviat com caigui de les sales i segurament només ens recordarem d’ella amb el llançament en DVD. Després, oblidada del tot.

Mr. Brooks

Director: Bruce A. Evans

Intèrprets: Kevin Costner, William Hurt, Demi Moore, Dane Cooke, Marg Helgenberger, Danielle Panabaker.

Gènere: Thriller, suspens. USA, 2007. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Interessant thriller que en un principi no em despertava gens d’interès, però que al final vaig decidir-me a veure després de sentir diverses opinions força positives sobre ella. La peli ens introdueix de ple a la ment d’un psycho-killer interpretat per un Kevin Costner que no ens tenia gens acostumats a papers com aquest, raó per la qual costa una mica assimilar-lo durant els primers minuts. No obstant, de seguida es fa seu el personatge i aconsegueix desprendre una certa empatia que fa que ens caigui bé tot i la seva condició d’assassí. En realitat, Earl Brooks són dos personatges en un, dues ments en un mateix cos, completament oposades. El costat fosc se’ns presenta en forma d’alter ego interpretat pel gran William Hurt, qui apareix quan el protagonista es deixa dominar per la seva vessant més sanguinària i aporta una certa dosi d’humor negre a la peli. Òbviament, les converses entre ells dos no deixen de ser converses d’Earl amb la seva pròpia ment, per això la resta de personatges no veuen a William Hurt ni escolten els seus diàlegs amb el protagonista.

Sí, això ja ho hem vist molts cops (és un plantejament semblant al de la sèrie Dexter), però no obstant la peli aconsegueix donar un estrany magnetisme al personatge que el fa molt atractiu. Pel que fa a l’argument, certament no és com te l’esperes en un principi i això és positiu pq n’elimina pràcticament tota la previsibilitat, però també té la seva vessant negativa, ja que introdueix trames relacionades amb els personatges secundaris q són totalment innecessàries i que fan que, a vegades, s’allunyi en excés del personatge de Mr. Brooks, que al cap i a la fi és qui centra l’interès. Vaja, que la peli es complica la vida sense que ningú li demani.

Tenint en compte la meva gran afinitat cap les pelis de psycho-killers (Seven i El Silencio de los Corderos sempre estaran entre les meves cinc preferides), trobo que Mr. Brooks sap trobar un estil propi dins d’aquesta temàtica i que això la fa meritòria a pesar dels seus defectes. Com ja he dit, si et poses a pensar-hi, t’adones q es tracta d’un film força millorable, però la veritat és que es disfruta mentre es veu i q té una bona dosi de suspens. A part de tot això, rescata a Demi Moore en una actuació força acceptable, tractant-se d’ella, tot i q el seu personatge es veu perjudicat per una d’aquestes subtrames que no vénen a res i q acaben desconcertant. Els últims minuts de peli són realment interessants, ja que s’hi arriba amb molta espectació, i tot sembla estar a l’altura fins que la última escena es carrega el que hauria estat, per mi, un final espectacular. I tranquils que no dic res mes.

Amb els seus pros i contres, és una peli q al final puc dir q m’ha sorprès gratament, més q res pq en puc escriure d’ella molt més del q creia. No és una mala opció en aquestes difícils dates en què la pesada comercialitat nadalenca envaeix els cines.

The Proposition

Director: John Hillcoat

Intèrprets: Guy Pierce, Ray Winstone, Danny Huston, Emily Watson, David Wenham, John Hurt, Richard Wilson.

Gènere: Western, drama. Austràlia, 2005. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Una altra peli que no va visitar mai les nostres sales de cine i que sortirà directament en dvd, cosa que no permetrà disfrutar-la tant com seria possible, donada la gran bellesa de les seves imatges. Així doncs, haurem de conformar-nos amb veure en pantalla petita els espectaculars paisatges que ens ofereix del desert australià i, en general, la extremadament cuidada i atractiva factura visual present durant tota la peli. La Propuesta es podria definir com un western modern, però al mateix temps molt clàssic. Modern pq la producció data de 2005 i es nota certa i inevitable “digitalització”; clàssic pq recupera el gènere en la seva vessant més genuïna i pura i ens explica una història que es sustenta en unes bases utilitzades en molts dels westerns més populars i importants. Potser aquest és un dels aspectes que se li poden discutir, que s’acomoda molt en aquests cànons tradicionals del western i no intenta aportar-hi res de collita pròpia, sobretot a nivell argumental.

Venjança i traició són dos elements que quasi són implícits en un gènere com aquest, però poden ser tractats de formes molt diferents i les utilitzades aquí no fan més que portar-te a la ment un i altre cop diversos clàssics (La Muerte tenía un Precio o Sin Perdón, per citar-ne dos de molt clars). A pesar de tot això, he de dir que La Propuesta ha estat una agradable sorpresa, tenint en compte el risc que comporta fer un western als nostres temps. La peli és molt sòlida, la història t’atrapa de seguida i el ritme, tractant-se d’un western, està molt ben equilibrat i en cap moment presenta baixades importants o escenes que impacientin. Això és motiu suficient per felicitar John Hillcoat, un director que desconeixia fins ara.

La veritat és q la peli comença de forma espectacular i realment vibrant. Després es tranquilitza i s’estabilitza, però en tot moment tens la sensació de que segueix avançant i la tensió va pujant poc a poc fins a arribar a un final impactant, dramàtic i també força poètic, que acaba de tancar una bona pel·lícula. Com tot western, aquí no et pots prendre les coses amb presses, però la seva durada raonable (1h 40min) la fan perfectament digerible per als menys afins a un gènere com aquest. No obstant, això també comporta que la peli passi per alt certs detalls que potser ens hauria agradat saber, com explicar-nos una mica més el passat dels personatges i el perquè de la seva forma de ser, sobretot en quan al protagonista i a la banda dels germans Burns. Una mica de rerafons no hagués estat malament per enriquir-ho tot plegat i treure més suc als personatges. Pel que fa a les actuacions, en general m’han causat una molt bona impressió, sobretot Guy Pierce (molt fluix a Last Snow, q ni vaig tenir ganes comentar aquí) i Danny Huston.

En resum, una Propuesta que va superar les meves espectatives, que val la pena veure i disfrutar i que sembla que ha tingut un pes important en la reactivació del western, ja que n’hi ha diversos que arribaran d’aquí poc a les nostres pantalles.

The Kingdom

Director: Peter Berg

Intèrprets: Jamie Foxx, Jennifer Garner, Chris Cooper, Jason Bateman, Ashraf Bahroum, Jeremy Piven.

Gènere: Acció, drama. USA, 2007. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

D’una peli produïda per Michael Mann i protagonitzada per Jamie Foxx se’n pot esperar força més que el resultat final que veiem a La Sombra del Reino. No és una mala pel·lícula i la veritat és que es deixa veure amb bastanta facilitat, però d’aquí ja no passa. Segurament el més destacat són els primers minuts, realment frenètics i espectaculars, però després et vas adonant que la peli no t’ofereix el que prometia aquest gran inici. No perquè decaigui l’interès o perquè els protagonistes no estiguin a l’altura, sinó perquè la peli mica en mica es va situant sobre aquest gran grup anomenat “del montón” i al final s’hi deixa caure de forma inevitable. La factura visual és espectacular i les escenes d’acció deixen entreveure aquest estil tan característic de Michael Mann, però l’argument és una mica cutre i presenta algunes incoherències.

D’altra banda, tens la sensació que no feien falta tants protagonistes en una història com aquesta i que els tres personatges secundaris només s’expliquen pel fet de donar cabuda als tres actors famosos que els interpreten, ja que després et poses a pensar si tots realment ha tingut un paper propi important a la trama i veus que no, que simplement s’han repartit la feina i acaben més aviat poc cadascún. Això sí, està clar que la presència de Jamie Foxx en pantalla sempre té un atractiu especial i que funciona perfectament en aquests papers. Pel que fa a Jennifer Garner, Chris Cooper i Jason Bateman, com ja he dit, poca cosa a destacar, lo qual denota cert desaprofitament d’uns actors que podien oferir molt més (sobretot Cooper).

Si heu vist Syriana i, com jo, veu haver de fer esforços per no adormir-vos, doncs La Sombra del Reino en seria una versió molt més simplificada i superficial, cosa que, almenys, la fa molt més entretinguda que la primera. Tot plegat és molt menys solemne i més d’anar per feina, i fins i tot inclou alguns tocs d’humor (no tots igual d’afortunats). Això sí, la peli porta implicit, encara que intenti amagar-ho, un cop més el missatge de “americans salvadors del món pq nosaltres volem”, cosa que ja fa una mica de mandra, la veritat. És per això que al final no t’acaba oferint res de nou i tens la sensació que, en menor o major mesura, ja has vist aquesta peli més d’un cop.

Al final, la peli tampoc s’atreveix a donar un missatge clar, simplement es conforma amb acceptar la situació i prou, per tant t’està dient: “T’has entretingut un bon rato, no? Llavors per què fer-te pensar i arriscar-nos a q canviis d’opinió”. Total, que com a pura diversió, la peli funciona, però en quan a riquesa, va una mica curta. I la pròpia peli n’és conscient. Perfectament prescindible.

Redacted

Director: Brian De Palma

Intèrprets: Izzy Diaz, Patrick Carroll, Rob Devaney, Daniel Stewart Sherman, Kel O’Neill.

Gènere: Drama. USA, 2007. 85 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Més d’una crítica que havia llegit anteriorment deia que Brian De Palma no necessitava fer una peli com aquesta, que a un director de tan de prestigi i amb tants títols mítics darrere (El Precio del Poder, Los Intocables, Atrapado por su Pasado…) no li feia falta involucrar-se ara en un projecte tan polèmic i arriscat com Redacted. Segurament els que escrivien això, en realitat estaven maleïnt per dins al director americà per haver tret a la llum uns fets tan impactants i comprometadors per la imatge de l’exèrcit dels Estats Units. Per mi, era completament necessari que De Palma fes aquesta peli. D’una banda, pq està clar q l’ha fet pq creia en ella, pq ha sentit el propi desig de fer-ho i pq no ha respòs a la voluntat de ningú més que la seva; de l’altra, pq ens explica uns fets que dubto que s’allunyin gaire de la realitat i pq tothom té dret a saber que coses com aquestes passen actualment a l’Iraq.

De Palma utilitza un format de fals documental que ajuda a incrementar extraordinariament el realisme de les imatges i ens mostra el seu alter-ego en pantalla en forma de soldat que grava les seves experiències amb la seva càmera digital. També utilitza altres recursos com suposades càmeres de seguretat o imatges extretes d’un canal de televisió. Com ja he dit, tot plegat dóna una sensació de tal realisme que veritablement et fa oblidar en ocasions que es tracta d’actors i no dels soldats reals que van protagonitzar aquell lamentable episodi. Per suposat que es pot discutir la veracitat del que ens explica Redacted, però no em crec que Brian De Palma s’hagués atrevit a fer una peli així si no tingués la seguretat que en cap moment enganya a l’espectador.

L’objectiu de Redacted és molt clar: denunciar els excessos d’Estats Units en la seva ocupació a Iraq, les conseqüències que en pateixen els ciutadants innocents i la censura dels mitjans de comunicació a l’hora d’explicar tot el que passa al país del Pròxim Orient. Com és natural, la major part de la crítica nordamericana s’ha quedat a gust amb De Palma, a qui inclús han acusat de traïdor de la pàtria, però la peli ha tingut molt bona acollida a Europa (Brian De Palma va guanyar el Lleó de Plata al Millor Director al Festival de Venècia). Alguns l’han definit com un panfleto sensacionalista descaradament anti-Bush… i potser una mica ho és, s’ha de reconèixer, però també crec que feia falta que, entre tanta bandereta yanqui i ultrapatriotisme que s’escampa pel cine nordamericà, algú decidís anar a contracorrent i mostrar la part més crua i negativa de la realitat d’aquest país. Personalment, no em costa gens ni mica creure’m que tot el que veig a Redacted correspon a uns fets que van passar de veritat.

S’ha d’admetre que el senyor De Palma els ha tingut molt ben posats per explicar de forma tan simple i tan aterradora una història que sabia perfectament que li giraria quasi tot el seu país en contra. Però ell ha preferit que se sapigués la veritat i això s’ha traduït en una molt dura però, per mi, grandíssima pel·lícula.