EL ORFANATO

Posted by Martí on 5 d'Octubre de 2007
Posted in: Cine - 2007. Deixa un comentari

orfanato.jpg

El Orfanato

Director: Juan Antonio Bayona

Intèrprets: Belén Rueda, Fernando Cayo, Géraldine Chaplin, Montserrat Carulla, Roger Príncep.

Gènere: Terror, intriga. Espanya, 2007. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Laura, el seu marit i el seu fill s’instalen en un antic orfenat on ella va passar la seva infància amb la intenció d’obrir una residència per a nens discapacitats. El nou entorn fa que el nen, Simón, comenci a crear-se un món de fantasia amb amics i jocs imaginaris, als quals els pares no donen gaire importància en un principi. No obstant, hi ha certs fets comencen a inquietar de veritat a Laura.

La opera prima del director català Juan Antonio Bayona ha estat l’encarregada d’innaugurar el Festival de Sitges 07 i també ha estat recentment designada per a representar a Espanya als Oscars. Tot i el que pugui semblar al trailer o pels detalls que es donen a la sinopsi, El Orfanato no és una peli més de terror i en cap cas s’assembla a les típiques pelis d’aquest gènere que ens arriben des de Hollywood, on per cert, ja n’han comprat els drets per fer-ne un remake. D’acord que la peli presenta certs elements una mica massa estereotipats com la gran casa fantasmagòrica i un nen petit amb veu misteriosa que veu coses rares (son imprescindibles els nens per fer pelis de terror?), però la història té personalitat pròpia i t’enganxa de principi a fi.

Un aspecte a destacar, i que m’ha agradat, és q El Orfanato no és la típica “peli de sustos” ni tampoc la típica d’angoixa contínua amb un fil musical que et va indicant constanment q algo passarà, i no ho és bàsicament gràcies a un fet: la protagonista no té por. I si ella no té por, vol dir que no la transmet al públic, sinó al contrari, q tens la sensació que té prou força per controlar la situació en tot moment i això et dóna confiança a tu per acompanyar-la per la casa sense estar patint constanment. A nivell de direcció, la veritat és que només es pot elogiar, i més tenint en compte que es tracta d’un director novell, pq la peli ens deixa grans, grans escenes.

Tot i que no li tinc gaire predilecció, s’ha de reconèixer l’immens paper de Belén Rueda en aquesta peli. No és agosarat dir que ella és, bàsicament, qui concentra tota la força de El Orfanato. Com ja he dit, el personatge fuig de la típica dona amb cara aterroritzada que no para de xisclar en tota la peli, ja que es manté ferma en tot moment, segura dels seus actes i disposada a participar en aquest “joc” en q es converteix la major part de la història. I és que la peli té un important component infantil, lo qual resulta molt coherent amb la seva temàtica. Pel que fa al final, és realment impactant i inesperat i inclús deixa alguna imatge en q cadascú pot interpretar el que cregui.

Tot plegat et fa sortir molt satisfet de la sala. No sé si la nominaran als Oscars o no, però El Orfanato és cine de molt bona qualitat (en certs moments de la peli, és fàcil equiparar-la amb Darkness, un altre gran film espanyol de terror) i val la pena veure-la i viure-la. Diria que a Sitges encara es pot veure algun dia durant la pròxima setmana, o si no, s’estrena l’11 d’octubre als cines. Acabo amb una frase: “un, dos, tres, toca la pared”.

THE COMPANY

Posted by Martí on 30 de Setembre de 2007
Posted in: Sèries TV. Deixa un comentari

thecompany2.jpg

The Company

Director: Mikael Salomon

Intèrprets: Chris O’Donnell, Alfred Molina, Michael Keaton, Rory Cochrane, Alessandro Nivola, Ulrich Thomsen, Erika Marozsán, Natasha McElhone.

Gènere: Drama, thriller, històric. USA, 2007. 3 capítols de 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

A mitjans dels anys 50, Berlín està dividit. La CIA té preparada allà una important operació que consisteix en fer passar a la part occidental a varios trànsfugues del KGB que els poden proporcionar informació molt important sobre l’existència d’un talp soviètic en les més altes instàncies de l’agència americana. El cap de la CIA a Berlín, Harvey Torriti, i el seu ajudant, Jack McCauliffe, són els encarregats de dur a terme la missió. El desenllaç d’aquesta és el detonant de tot.

Cada cop és més habitual, sobretot a USA, trobar produccions en un format anomenat “mini-serie”. Es tracta de sèries de tan sols tres capítols, però d’entre 1h i 1h 30min de durada cadascún, cosa que equivaldria a uns set capítols d’una sèrie normal. No obstant, a diferència de les series convencionals, cada capítol acostuma a tenir una trama pròpia que comença i acaba, per tant, no ens trobem amb els típics finals completament oberts que et fan esperar al següent episodi per saber què passa.

En el cas de The Company, es tracta d’una mateixa història clarament separada en tres parts molt diferents l’una de l’altra, però que obviament tenen una relació cronològica i temàtica entre elles. Cada una de les tres té lloc en escenaris completament diferents i també té els seus propis personatges secundaris, sobretot en el cas dels dos primers capítols. El tercer i últim es centra en analitzar, investigar i resoldre el q ha passat en els dos anteriors. Realment, no sé si es el format (al qual s’adapta de forma magnífica), però The Company m’ha semblat un producció simplement impecable.

Mantenir l’interès de l’espectador al llarg de les 4h i mitja que dura en total (1h 30 per capítol) ja és digne de mèrit, però a més a més, el tractament de tota la història m’ha semblat brillant. El tema ja de per si és atractiu, Guerra Freda, CIA vs KGB, però també complicat per la seva complexitat. No obstant, la sèrie aconsegueix plantejar-lo de forma perfectament dosificada, així que l’acció mai es torna massa espessa o avorrida i l’espectador no té la opció de perdre’s (véase El Buen Pastor). The Company no només és una molt bona història de ficció, també és una classe d’història que permet recordar i saber més coses sobre diversos episodis d’aquell enfrontament entre USA i la URSS. Berlín, Budapest i Cuba són tres dels escenaris, tots amb una ambientació perfecta i tots amb la seva pròpia personalitat. Si alguna cosa no té aquesta mini-sèrie és monotonia.

Gran part de culpa de la gran qualitat de The Company és el seu repartiment de luxe. Alfred Molina, Chris O’Donnell i Michael Keaton tenen millor actuació aquí que en tota la seva carrera cinematogràfica, sobretot aquest últim. No només ells, la veritat és que fins i tot els secundaris tenen una força especial. S’ha de dir que els responsables d’aquesta mini-sèrie no són qualsevol, sinó q es tracta dels germans Ridley i Tony Scott, i que el pressupost va arribar als 38 milions de dòlars. Després de veure’n el resultat, no hi tinc res a dir. Espero que no sigui la última que fan.

The Company entraria dins d’aquells petits descobriments que es converteixen en recomanacions especials; ara mateix només es troba per internet pq la van emetre aquest estiu a USA, si podeu baixar-la, no us en penedireu. Com ja he dit, la producció passa de les 4h totals, però és q els tres capítols no estan fets per veure’ls d’una tirada. Repartir-los al llarg d’una setmaneta és el millor.

LA JUNGLA 4.0

Posted by Martí on 29 de Setembre de 2007
Posted in: Cine - 2007. Deixa un comentari

lajungla4.jpg

Live Free or Die Hard

Director: Len Wiseman

Intèrprets: Bruce Willis, Justin Long, Timothy Olyphant, Maggie Q, Cliff Curtis, Mary Elizabeth Winstead, Kevin Smith.

Gènere: Acció. USA, 2007. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Estats Units està sent víctima d’una sèrie d’atacs informàtics que estan convertint el país en un autèntic caos. El detectiu de la policia de Nova York John McClane té com a missió trobar un conegut hacker de la xarxa, protegir-lo i fer-lo coordinar amb les autoritats per intentar trobar els responsables dels atacs. Però no només ell busca a aquest hacker…

Un nou exemple que confirma la greu falta d’idees originals que hi ha per Hollywood és aquesta recent moda de recuperar populars “sagas” de pelis q es van fer populars durant els anys 80 i 90 i fer-ne ara una nova entrega. Òbviament, sigui bona o dolenta, només per la popularitat q van tenir les altres en el passat, ja s’asseguren uns quants milions de dòlars en recaptació per aquesta nova peli. Això és el q ha passat amb La Jungla 4.0 i el q passarà, per exemple, amb la nova de Indiana Jones. En el cas de la q ens ocupa ara, doncs la veritat és q reconec q ha superat una mica les poques espectatives que tenia cap a ella. Com a peli d’acció, t’ofereix exactament el q esperes (cosa q ja no totes fan), però també aconsegueix crear situacions especialment espectaculars i inèdites.

Amb la història, no cal parar-se a estudiar-la gaire pq és el de sempre i igual de previsible q sempre, però el cert és q el ritme és molt bo i que passa força ràpid tot i acostar-se a les dues hores de durada. Però tot això no justifica el fet de realitzar una quarta part de La Jungla dotze anys després de la tercera, el q ho justifica és veure (per últim cop?) a Bruce Willis com a John McClane. És ell qui porta el pes de la peli i és ell qui la fa diferent de la resta. Actualment, pocs actors tenen més carisma que Willis i, tot i q no les tenia totes abans de veure la peli, crec q molts haurem agraït el poder tornar a veure’l en la pell del primer personatge en que tots el vem descobrir.

Com ja passava en les anteriors tres, La Jungla 4.0 es caracteritza per afegir diversos tocs d’humor al llarg de la peli, sobretot gràcies a la ja coneguda ironia del seu protagonista. Un altre detall a destacar és la breu, però estelar, aparició de Kevin Smith en un paper molt adequat per a ell (en aquest cas parla, cal precisar-ho). No es pot dir el mateix de l’actor q interpreta al dolent de la peli, que trobat senzillament horrorós. Pel q fa a la resta, doncs poca cosa més, cotxes, camions, avions i tot d’altres elements típics d’una peli d’acció.

Pels q hagin vist tota la saga, possiblement li trobaran a faltar alguna cosa (per mi la 3 es la millor), pero crec q no s’arrepentiran de veure-la. Pels q simplement els agradi el cine d’acció, q no se la perdin. Per qui no li agradi, doncs segurament se la pot estalviar. Això sí, crec q no seria convenient parlar d’una Jungla 5.0; el q s’acaba, s’acaba i millor no forçar-ho.

VERY IMPORTANT PERROS

Posted by Martí on 16 de Setembre de 2007
Posted in: Cine - 2000. Deixa un comentari

veryimportantperros.jpg

Best in Show

Director: Christopher Guest

Intèrprets: Eugene Levy, Catherine O’Hara, Michael McKean, John Michael Higgins, Christopher Guest, Jennifer Coolidge, Fred Willard.

Gènere: Comèdia, fals documental. USA, 2000. 80 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Els propietaris de cinc gossos participants al Mayflower Kennel Club Dog Show a Philadelphia es preparen per a la competició amb el somni de guanyar el primer premi. Un propietari d’una botiga de pesca amb vocació de ventríloc, una refinada parella de gais, un curiós matrimoni del qual la dona té un passat bastant animat, una parella amb força facilitat per perdre els nervis i una imponent dona casada amb un vell decrèpit q no pot ni moure’s. Tots ells es troben al mateix hotel esperant el gran dia. Només un pot guanyar.

El títol quasi fa vergonya posar-lo (en una de tantes inexplicables i patètiques traduccions al castellà), però que això no enganyi a ningú perquè estem davant d’una comèdia sorprenentment corrosiva i divertida. Rodada en forma de fals documental, la peli s’endinsa en un dels esdeveniments amb un ambient més extravagant de la societat nordamericana: els concursos de bellesa de gossos. I, com ja podeu imaginar, no són els gossos els protagonistes, sinó els seus amos. La peli ens presenta a cinc concursants que acudiran al concurs i en fa tot el seguiment des de que es preparen per marxar fins a uns mesos després de l’esdeveniment. El repertori no pot ser més freak, surrealista i d’altres adjectius que englobarien tot el que “no és normal”.

Les imatges, que combinen declaracions dels protagonistes a càmara com si els estiguessin entrevistant amb escenes de la seva convivència amb el gos, ens regalen escenes completament delirants i declaracions totalment absurdes i irracionals. La veritat és q el guió es podria qualificar d’excel.lent, amb un tipus d’humor molt cabrón, basat en q els personatges vagin quedant en evidència ells solets i de forma progressiva a mida q avança la peli. Tot plegat és una exageració, naturalment, però la intenció de deixar en ridícul aquest sector de la població és evident. En aquest sentit, el fet que es presenti com un fals documental -i encara q sapigues q és ficció- ajuda a q realment un es cregui q existeix gent així pel món.

Salvant les distàncies, Very Important Perros fa venir a la ment en algunes ocasions a Pequeña Miss Sunshine, sobretot per la temàtica i també per aquest to satíric cap a aquesta part tan “kitsch” de la societat americana. I no només reben els concursants, cal destacar la inestimable participació d’un comentarista de tele absolutament genial q encarna al típic q no té ni idea de l’esdeveniment q està cobrint i es dedica a tirar de tòpics i a intentar fer brometes tota l’estona. La veritat és q la peli passa quasi sense adonar-te’n, ja que dura 1h i 20min i el ritme és molt viu i constant. Només el fet d’esperar quina serà la següent estupidesa per part dels protagonistes fa que et mantinguis atent de principi a fi.

Very Important Perros s’afegeix a aquesta llista de pelis com Gracias por Fumar o Bad Santa que demostren q, a vegades, poden sortir comèdies amb cara i ulls d’Estats Units, q s’atreveixen a riure’s del seu país i q ho fan sense tallar-se ni un pèl.

GRINDHOUSE – DEATH PROOF

Posted by Martí on 6 de Setembre de 2007
Posted in: Cine - 2007. Deixa un comentari

deathproof.jpg

Death Proof

Director: Quentin Tarantino

Intèrprets: Kurt Russell, Rosario Dawson, Vanessa Ferlito, Zoe Bell, Rose McGowan, Tracie Thoms, Sydney Poitier, Quentin Tarantino.

Gènere: Acció, suspens. USA, 2007. 85 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Un grup de noies queden com cada dia per anar de copes amb els seus amics, quan una d’elles s’adona que un cotxe les segueix. Després de canviar de local, el misteriós cotxe torna a aparèixer i el seu conductor apareix a la barra. Després d’oferir-se indirectament a portar a una altra noia que hi ha al bar, l’home es presenta com un doble cinematogràfic amb un cotxe equipat a prova de mort. No obstant, la noia que puja al seu cotxe no triga a adonar-se de les seves intencions.

Segona part d’aquest genial projecte anomenat Grindhouse que, un cop més, ha estat maltractat a les nostres sales i ens han presentat de forma fraccionada. Si Planet Terror de Robert Rodríguez era una barreja de deliri colectiu i freakisme extrem que ja predisposava a no ser considerada seriosament, a Death Proof les coses ja no van tant en broma -si més no, explícitament- i es deixa nota el segell inconfusible del mestre Quentin Tarantino. Tot i q resulta inevitable l’exercici de comparar les dues parts un cop vistes, realment poques coses tenen en comú a part de ser les dues meitats d’un gran homenatge al cine de sèrie B. En aquesta, els zombies han estat substituits per les persecucions extremes de cotxes, però, en aquest cas, el director ha sapigut aportar molt més q no pas una simple paròdia de gènere.

Sonarà estrany això que diré, però gran part de Death Proof es podria definir en “com Tarantino adaptaria una peli d’Almodóvar”. Com fa el director manxec en moltes de les seves pelis, el film és un autèntic retrat de les dones per part del director, fent gala d’una gran admiració cap a elles. Com ja us podeu imaginar, els diàlegs no tenen pèrdua i centren la seva genialitat en el que fa sempre Tarantino: demostrar que qualsevol conversa aparentment banal i sense interès pot ser extremadament enginyosa i divertida, i que al final resulta tenir molta més profunditat del q semblava. No resulta estrany, doncs, que el “dolent” de la peli sigui un home, a més a més, equipat amb una de les coses de què més pot fardar un home: un gran cotxe.

La peli té dos tipus de ritme molt diferent segons les situacions. Pot extendre’s tot el que calgui seguint una de tantes converses entre les protagonistes o accelerar-se espectacularment quan passa a l’acció a la carretera, fins al punt de fer-te entrar ganes d’accelerar a tu desde la butaca del cine. No us perdeu la persecució final, ja que no n’heu vist cap d’igual. A part d’això, Tarantino no s’està de regalar-nos aquests petits tocs personals que tant li agraden, com, per exemple, passar de color a blanc i negre perque sí o tallar una escena abans que s’acabi, entre d’altres. A més, la peli està plena de guiños a Pulp Fiction i Kill Bill, q els més fans podreu detectar de seguida. Una vegada més, t’adones de com de necessari és Quentin Tarantino com a director actualment, pq t’ofereix coses q ningú més sap oferir i coses q tothom ofereix però ningú de la forma que ell ho fa. Death Proof n’és l’últim exemple, esperem q per poc temps.

Com ja vaig comentar, el projecte Grindhouse estava concebut per passar les dues pelis seguides, amb una durada total de 2h 30min. Realment, a mi no m’hagués fet res, al contrari, crec q hi hem sortit perdent. Pel fet de ser passades individualment, les dues pelis es projecten aquí amb una versió en que duren entre 15 i 20 minuts més q originalment i això es nota pq en les dues tens la sensació q triguen un pèl a arrencar. En fi, és així i ens hem d’aguantar. De totes formes, tan de bo que apareguessin molts més projectes com aquest cada any. Gràcies Rodríguez i Tarantino.

ARMA FATAL

Posted by Martí on 24 d'Agost de 2007
Posted in: Cine - 2007. 1 comentari

hot-fuzz.jpg

Hot Fuzz

Director: Edgar Wright

Intèrprets: Simon Pegg, Nick Frost, Jim Broadbent, Timothy Dalton, Bill Nighy, Paddy Considine.

Gènere: Comèdia, acció, suspens. Gran Bretanya, 2007. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

El sargent Nicholas Angel és un dels policies més ben preparats de Londres. El seu historial exemplar i les seves habilitats extraordinaries fan que sigui un dels agents més admirats i venerats de tot el cos. No obstant, un dia és enviat a ingressar al cos de policia d’un petit poble perdut per Anglaterra, famós per ser el que compta amb un índex de delictes més baix de tot el país. No obstant, el poble no resultarà tan tranquil com sembla i la seva adaptació no será gens fàcil.

Els creadors i protagonistes de Zombies Party tornen amb aquesta divertida comèdia fent gala d’un humor molt semblant al de la seva predecessora, però sense arribar a igualar-ne el nivell. Si a Zombies Party, les “víctimes” de la paròdia eren les pelis de ciència ficció de zombis, en aquest cas és el gènere d’acció policíaca el que rep per totes bandes. Es pot definir Arma Fatal com una verdadera peli d’acció que es riu de les pelis d’acció, però al mateix temps no deixa de fer-ne un homenatge. Realment aconsegueix deixar en evidència tots els tòpics i recursos fàcils d’aquest gènere tan marcat, sobretot el que prové de Hollywood, però també vol fer entendre la seva utilitat i la seva necessitat en el món del cine.

Per exemple, està clar que sense aquest gènere, no s’hagués pogut fer una peli com aquesta. El mateix passava amb Zombies Party. Els gags més pallassos es combinen amb tocs d’humor molt intel·ligent i britànic, tot segons els personatges que ho protagonitzin, que són també molt semblants als de l’anterior. En aquest cas, l’evolució del personatge protagonista no deixa de ser una clara representació del que està fent la pròpia peli: acabar prenent-se en broma allò que en teoria sembla o hauria de ser molt seriós. Encara que pugui donar aquesta sensació, Arma Fatal no és una chorrada ni una tonteria, sinó una peli molt més intel·ligent que això i que sap el q es fa.

Una part molt important de l’èxit de la peli és l’actuació de Simon Pegg (Shaun a Zombies Party), un dels actors còmics més famosos de Gran Bretanya i cada cop més popular també fora de les illes (va tenir un cameo a MI:3). Tot i que de partida interpreta a un personatge molt més serios, mica en mica es deixa portar per l’entorn i acaba ecomanant-se de la bogeria que el rodeja. La seva expressivitat facial és genial i a vegades només la seva cara de no entendre res ja et fa partir de riure. El seu company, Nick Frost (Ed a Zombies Party) encarna al tonto de la peli, a l’infantiloide, l’empanat, el qual aprofita el fort contrast amb el seu company per arribar a situacions realment insòlites i molt gracioses.

En resum, podríem dir que Arma Fatal utilitza les mateixes armes (valgui la rebundància) que la seva predecessora, però les transporta i adapta a un altre context. Recordar pelis com Arma Letal, Hora Punta o Dos Policias Rebeldes és inevitable al llarg del film, i el final al més pur estil western posa la guinda. El resultat, tot i trobar-lo una mica inferior, no té desperdici i realment val molt la pena. Si veu riure amb Shaun i companyia, l’heu de veure.

RATATOUILLE

Posted by Martí on 22 d'Agost de 2007
Posted in: Cine - 2007. 2 comentaris

ratatouille.jpg

Ratatouille

Director: Brad Bird

Intèrprets: Patton Oswalt, Lou Romano, Ian Holm, Peter O’Toole, Janeane Garofalo, Brian Dennehy.

Gènere: Animació, aventures, comèdia. USA, 2007. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Rémy és una rata que té una capacitat olfativa molt superior a la resta de rates de la seva comunitat i això fa que presenti una extrema sensibilitat per l’art de la cuina. El seu ídol és el famós cuiner Auguste Gusteau, propietari del restaurant més famós de París i autor d’un llibre que predica que qualsevol pot cuinar. Un dia, un desafortunat accident el porta a perdre’s per les clavagueres de la capital francesa, però tot plegat semblarà fruit del destí.

Tornem de vacances amb una nova joia per cortesia de la factoria Pixar. Després de baixar una mica el nivell amb Cars l’any passat, torna l’enginy i la genialitat que els converteixen en els autèntics mestres de l’actual cine d’animació en 3D. I ho són, sobretot, per la capacitat d’oferir-nos un producte nou, diferent i amb una personalitat pròpia cada vegada. Aquesta és la gran virtut de Ratatouille: que probablement ningú s’esperava una temàtica ni un argument com aquests per a una peli d’animació. Aquesta ha estat sempre la gran arma de Pixar, a banda de la qualitat de l’animació, obviament.

En aquest cas, un cop més t’has de treure el barret només per la recreació de la cuina del restaurant, de tots els plats, les salses, els ingredients, les textures, els colors, senzillament impressionant. D’altra banda, el nivell d’expressivitat de Rémy també s’ha de destacar especialment. El fet de poder entendre a una rata només per la gestualitat o el llenguatge facial ja ho diu tot. A més, aquesta humanització contrasta amb la recreació exacta de com es mouen les rates de veritat en una situació, per exemple, de fugida. Només queda dir que pràcticament pots olorar i assaborir els diferents plats que apareixen… fins que recordes que no és més que una peli d’animació feta pels millors.

Una de les moltes virtuts de Ratatouille és que fuig del ja facilíssim recurs de la paròdia d’altres pelis, cosa molt (massa) utilitzada en les pelis d’animació. D’altra banda, la temàtica, com ja he dit, resulta completament innovadora dins del gènere, intenteu comparar-la amb qualsevol altre film en 3D i no podreu. També s’ha de remarcar com a fet diferencial una previsibilitat inferior a la habitual i un final realment xocant i apoteòsic.

I finalment, un cop més, no podia faltar un altre dels segells Pixar, que és aquesta capacitat de transmetre un missatge molt més profund que quatre pelis de Dreamworks alhora. En aquest cas, reproduir aquella situació universal en què una olor o un sabor ens trasllada de cop en l’espai i en el temps fins a la nostra infància i, per un moment, fa que ens oblidem de tot i ens sentim completament indefensos, per molt que ho volguem evitar. Degusteu una bona ració de Ratatouille, us garanteixo que no quedareu amb gana.

GRINDHOUSE – PLANET TERROR

Posted by Martí on 11 d'Agost de 2007
Posted in: Cine - 2007. 1 comentari

planetterror.jpg

Planet Terror

Director: Robert Rodríguez

Intèrprets: Freddy Rodríguez, Rose McGowan, Josh Brolin, Marley Shelton, Naveen Andrews, Bruce Willis, Quentin Tarantino.

Gènere: Acció, terror. USA, 2007. 95 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Una nit, la propagació d’un estrany virus comença a afectar a la població d’una localitat perduda de Texas i converteix a tots els intoxicats en una espècie de zombies assassins. Entre els supervivents, Cherry, una ballarina de striptease una mica lisiada, i el seu ex-novio El Wray, un dels millors pistolers de la zona, decidiran reunir un grup format per les poques persones que queden sanes per intentar aturar el virus i fugir a un lloc segur per viure.

Primera part de la producció conjunta anomenada Grindhouse. En aquest cas, Robert Rodríguez és l’encarregat d’oferir-nos una peli completament delirant, però extremadament divertida. Quan un director té la llibertat d’escriure i rodar una peli al seu gust, sense ningú que li posi problemes, surten genialitats com Planet Terror. Realment, resulta difícil descriure-la per escrit, però podríem quedar-nos en que és un gran homenatge a totes les pelis de terror de sèrie B i al mateix temps una genial paròdia d’ella mateixa. El públic més quisquillós millor q es quedi a casa pq la peli té alguns excessos (a vegades potser una mica massa gratuïts) no aptes per a tothom, només per aquells que sàpiguen entendre que formen part de la diversió d’un producte que no es pren en serio ni ell mateix.

Un argument cutre amb ganes, uns personatges tan extravagants com atractius i una continua atmòsfera que porta indubtablement a pensar en les pelis de George A. Romero o John Carpenter. A més, aquest aspecte de peli antiga, amb una visibilitat una mica “bruta” i aquests salts d’imatge tan característics encara li afegeixen més personalitat i també més llibertat per fer coses impensables com aturar la peli a mitja peli (valgui la rebundància), fer veure que s’ha cremat una part del rollo original o inclús introduir el trailer fictici d’una altra peli abans de començar, el qual, per cert, és senzillament espectacular..

Com a conjunt, la peli és un veritable espectacle, però també s’ha de destacar que s’ajuda de diversos detalls que li donen encara més força. Un d’ells són els cameos de luxe de Bruce Willis i Quentin Tarantino, cares que sempre s’agraeixen per un sector del públic en el qual m’incloc. Altres cares conegudes són les de Naveen Andrews (Sayid de Lost), Stacey Ferguson (cantant de Black Eyed Peas) o Tom Savini (Sex Machine a Abierto hasta el Amanecer). Tot plegat incrementa encara més el gran component freakie de Planet Terror, que, no ens enganyem, és una de les seves millors armes per agradar al seu públic objectiu. El que queda clar, és que la peli és perfectament conscient d’aquest fet i per això es riu d’ella mateixa. Els diàlegs estelars, unes quantes imatges memorables i un ritme endiablat que fan passar com un llamp la hora i mitja llarga que dura.

Com ja he dit, els que tinguin l’estómac una mica sensible, millor que s’abstinguin de veure-la, però els que passin de prejudicis i tinguin ganes de disfrutar de veritat amb una autèntica bogeria de peli, que no se la perdin per res del món pq s’ho passaran de conya.

LOS SIMPSON. LA PELÍCULA

Posted by Martí on 4 d'Agost de 2007
Posted in: Cine - 2007. Deixa un comentari

simpson.jpg

The Simpsons Movie

Director: David Silverman

Intèrprets: Homer, Marge, Bart, Lisa, Maggie, Flanders, Abuelo, Moe, Apu, Skinner, Barnie, Lenny, Carl, Lovejoy, Quimby, Wiggum, Nelson….

Gènere: Animació, comèdia. USA, 2007. 85 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Springfield presenta un seriós problema de contaminació en el llac que proveeix d’aigua la ciutat. Arriba un moment en q els nivells de toxicitat s’acosten al límit i l’alcalde prohibeix llençar més residus, però Homer fa ús de la seva tradicional inconsciència i Springfield es converteix en un autèntic focus tòxic. El govern pren mesures dràstiques i això provoca la ira de tots els habitants de la ciutat contra Homer i la família Simpson.

Molta gent haurà anat a veure aquesta peli amb el dubte de si aconseguirà mantenir el nivell de les 18 temporades de la sèrie de televisió. Doncs el dubte ja queda pràcticament diluit quan encara no hem vist ni la primera escena de la peli, amb l’aparició estelar de Ralph cantant la melodia de la 20th Century Fox. A partir d’aquí, i fins al final, els músculs de la mandíbula disposen de poquíssims moments de relax. Si a algú li quedava algun motiu per no treure’s el barret davant els creadors i guionistes, aquí la trobarà, pq realitzar una adaptació al cine amb un resultat com aquest després de casi vint anys d’historia té un mèrit increible.

El guió de Matt Groening i companyia, que segurament era la part més delicada, és espectacular i aconsegueix fer passar la hora i vint de durada com si fos qualsevol capítol de 20 min. Si s’està familiaritzat amb la sèrie (algu no?), l’estructura, a grans trets, no aporta moltes novetats i la història es veu força més lineal que les de la sèrie, però és que crec q havia de ser així pq funcionés. Introduir moltes trames secundàries hagués pogut ser un error i veig molt correcte la decisió de centrar-nos en la família com a grans protagonistes de la peli. Això fa q es trobi a faltar una mica més de pes d’alguns personatges secundaris, però es algo del q et dones compte després i no mentre la veus, cosa q demostra que en realitat funciona tal com està. Pel q fa als gags, poca cosa a dir, la peli és pràcticament un no parar i el descollonament general és una constant. No sé si es q s’havien anat guardant les millors idees per la peli, però realment ho sembla.

Com he dit, la peli no ofereix grans novetats pel q fa al tipus d’argument i també és veritat q tira bastant de tòpics i s’aprofita q tothom ja coneix els personatges i la seva manera de fer, però no entenc als qui l’han criticat per això. Per molt q es passessin a la gran pantalla, Los Simpson no havien de canviar, al contrari, havien d’oferir el q la gent espera, allò que els ha fet acumular milions de fans a tot al món. I realment la peli t’ofereix el q esperes i en surts plenament satisfet. Pq durant els dies següents et venen alguns gags a la memòria i et parteixes només de recordar-los, pq no t’importaria anar-la a veure un altre cop el dia següent si no fos per l’astillada de l’entrada de cine i pq això era molt difícil d’aconseguir tenint en compte el repte q suposava fer aquesta peli.

Per tot això crec q Los Simpson. La Película és un gran encert i per això crec q, per bé o per mal, no serà la única. Pels q us heu empassat cinc cops cada capítol de la sèrie davant la tele de 14h a 15h del migdia, no us defraudarà gens; pels q no s’han mostrat mai gaire atrets, us farà descobrir el q us esteu perdent. Tothom a veure-la, sense excepció.

DAY BREAK

Posted by Martí on 22 de Juliol de 2007
Posted in: Sèries TV. Deixa un comentari

daybreak.jpg

Day Break

Creador: Paul Zbyszewski

Intèrprets: Taye Diggs, Moon Bloodgood, Victoria Pratt, Adam Baldwin, Meta Golding, Ramon Rodriguez.

Gènere: Acció, suspens, thriller. USA, 2006. 40-43 min. per capítol

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

A les 6:18 del matí, el detectiu Brett Hopper comença un dia qualsevol amb la rutina de sempre, però quan arriba a la feina es troba amb què ha estat acusat d’assassinar al fiscal general del districte, Alberto Garza. Tot i tenir una coartada sòlida, diverses proves trobades al pis de Hopper l’incriminen de forma indiscutible. Hopper s’adona que li han posat una trampa, però ja és massa tard. Quan el tanquen a la seva cel·la, una sèrie de fets molt extranys acaben amb Hopper aixecant-se de nou a les 6:18 del matí. De seguida s’adona que el mateix dia ha tornat a començar.

Aquesta és la sèrie que va substituir Lost a la cadena americana ABC durant el seu parón a l’hivern. La temporada té un total de 13 capítols, però només se’n van emetre sis per culpa de la baixa audiència que tenia, i el cert és q no acabo de comprendre. Suposo q el fet d’omplir un buit com el de Lost va pesar massa sobre una sèrie que és força entretinguda. Pels qui hagin vist Tru Calling, el format els resultarà bastant familiar: el protagonista viu més d’un cop el mateix dia. No obstant, que no es pensin que es trobaran un altre cop amb el mateix, ja que Day Break acaba diferenciant-se bastant i ho porta tot a un extrem molt més dramàtic.

Si a Tru Calling, la protagonista es trobava amb un cas diferent en cada episodi, aquí sempre és el mateix dia el que es repeteix, i no és precisament un dia tranquil. Quan comences a veure la sèrie, tens la sensació de que t’acabaràs cansant de tot plegat, però de seguida s’incorporen variants en la trama que van oferint coses noves. Això fa que l’interès de l’espectador no acabi decaient i tingui ganes de veure el capítol següent.

Una de les qualitats dels capítols és q aconsegueixen evitar fer-se massa repetitius. L’aparició de nous personatges i noves trames a mida que avança la sèrie ajuda bastant. Això sí, a vegades el volum d’informació és una pèl excessiu, potser per això s’introdueixen flashos de tant en tant que ens recorden fets d’episodis anteriors. D’altra banda, també es nota com fets que en altres capítols eren bàsics, s’acaben obviant i es dóna més importància a d’altres, la qual cosa et fa dubtar si realment sempre es respecta això de que “és exactament el mateix dia i passen les mateixes coses”. El que sí que trobo interessant és que el protagonista s’aixeca cada dia amb seqüeles del que li ha passat en l’anterior, per tant ell és com si realment estigués vivint un dia darrere l’altre.

En fi, no és que sigui per tirar coets, però resulta força entretinguda. Té bones escenes d’acció, girs bastant interessants i no s’estanca, cada capítol fa evolucionar el conjunt. Una bona alternativa a falta de grans sèries.