M.A.Confidential

Michael Clayton

Director: Tony Gilroy

Intèrprets: George Clooney, Tom Wilkinson, Tilda Swinton, Sydney Pollack, Michael O’Keefe, Ken Howard.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2007. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

És senzillament incomprensible que aquesta pel·lícula sigui considerada com una de les cinc millors de 2007 per l’Acadèmia de Hollywood. No descobrirem ara com funcionen les coses allà, però en aquest cas, s’evidencia més que mai la teoria de que són sempre els grans noms de Hollywood i els que més pasta posen sobre la taula els que aconsegueixen situar la seva peli a primera línia. Només cal veure els productors executius de Michael Clayton: George Clooney, Steven Soderbergh, Anthony Minghella i Sydney Pollack. Massa prestigi i interessos comercials pel mig com per no nominar-la. Tot això no només ho dic pq hi hagi un munt de pelis de 2007 que són indiscutiblement millors que Michael Clayton (que no enumeraré pq ocuparia un paràgraf sencer), sinó pq es tracta d’una peli que no passa de normaleta, adjectiu que fins i tot podria considerar massa generós.

Per començar, és una peli construida al voltant d’un sol personatge a qui no sap definir de forma clarivident des d’un bon principi, i això no s’ho pot permetre. Sí, t’expliquen qui és, et diuen que és el millor fent el que fa, però durant la peli no el veus en acció, no pots palpar-ho directament, simplement t’has de creure les meravelles que parlen d’ell. D’altra banda, l’he trobat un personatge massa pla, amb molt poc recorregut, que evoluciona d’una forma massa confusa i no gaire coherent. Si a tot això li afegeixes que el ritme i el muntatge de la pel·lícula no saben absorbir una trama força complexa (o potser és més simple del que sembla, però la peli no fa més que complicar-la), és inevitable que aparegui el pitjor enemic d’un film: l’avorriment. Em sembla que feia molt que no utilitzava aquest qualificatiu, però Michael Clayton és una peli avorrida.

Si alguna cosa es pot salvar d’aquesta peli, són les actuacions, sobretot la dels actors secundaris. Tom Wilkinson fa del seu personatge el més potent i interessant de la peli, sens dubte, d’aquells que saps que no estan bé del cap, però que mai saps en quin moment ho estan. Serà un dels rivals de Bardem a millor actor secundari. D’altra banda, cal destacar també a Tilda Swinton, que interpreta a una dona que intenta ser forta quan realitat sap que està sentenciada; també està nominada. Finalment, no ens podem oblidar del pal de paller de Michael Clayton: George Clooney. Sempre he considerat que l’home Nespresso és un bon actor i que sap donar personalitat i carisma als seus personatges, però crec que no estem davant d’una de les seves millors actuacions, sobretot si la comparem amb la magistral de Buenas Noches y Buena Suerte.

A banda de tot això, havia llegit a alguns llocs que la peli amaga una forta crítica a les multinacionals, però què voleu que us digui, no ens ensenya res que no sapiguem ja, per tant al factor innovació tampoc s’hi poden aferrar. Puc reconèixer que el desenllaç de la peli té força, però en aquell moment quasi et sembla una mica exagerat pel que has vist fins llavors. En fi, que estem davant d’una d’aquelles pelis que s’oblida el dia següent d’haver-la vist, tremendament sobrevalorada per la crítica i que més val que passi desaparcebuda als Oscars o ja serà per indignar-se.

Into the Wild

Director: Sean Penn

Intèrprets: Emile Hirsch, William Hurt, Marcia Gay Harden, Jena Malone, Vince Vaughn, Catherine Keener, Brian Dierker, Hal Holbrook, Kristen Stewart.

Gènere: Aventures, drama. USA, 2007. 140 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Sean Penn adapta i dirigeix una peli que ha tingut una grandíssima acceptació a Estats Units, però que crec q aquí pot generar opinions molt diverses. En el meu cas, és d’aquelles pelis que se’m creuen des d’un bon principi i després em ja resulta molt difícil tornar a simpatitzar amb elles. El principal motiu són les lliçons de vida que vol donar el protagonista només començar la història i com la peli adopta la mateixa mentalitat de forma descarada. L’element en qüestió és un d’aquells que jo anomeno “il·luminats de la vida”, decidit a anar a contracorrent del món, pensant-se que només amb lo guai que és podrà arribar on vulgui, despreciant els diners i qualsevol altra cosa q li recordi a capitalisme i, el que és pitjor, pregonant per tot arreu que la resta de mortals sóm uns perdedors que no fem més que viure una mentida.

El que provoca això és que li agafi força ràbia a aquest protagonista i que es plantegi una mena de duel entre la peli i jo per veure si m’aconsegueix convèncer. I tot al contrari, el tio en diu una darrere l’altra, i només falta l’exagerat poetisme de la narració per acabar de completar-ho. El moment àlgid és el diàleg del protagonista amb ¡una poma que s’esta menjant! a la qual acaba dient, textualment, “¡¡qué orgánica y natural que eres!!”. Vinga home… no em facis riure. Com a conseqüència de tot això, resulta molt difícil comprendre i compartir el gran viatge que emprèn el prota, ja que no comparteixes ni els seus ideals somiadors ni els seus objectius. Com ja he dit, el problema està en què la peli es posiciona de seguida al seu costat i això la converteix en massa efectista, tendenciosa i igual d’ingènua que ell. Potser un punt de vista més neutral, donant peu a què l’espectador pugui anar decidint si comparteix o no la visió del protagonista, hagués funcionat millor.

Tot i el que pugui semblar per la primera part del comentari, Hacia Rutas Salvajes no m’ha desagradat per complet, ni molt menys. Per començar, s’ha de destacar una factura visual excel·lent, combinada amb una molt bona banda sonora, que et fa disfrutar de grans paisatges, des del Grand Canyon fins a les muntanyes nevades d’Alaska. D’altra banda, el ritme de la narració també és digne d’esment, ja que la peli són 140 minuts, però no et dóna sensació de pesadesa, sobretot per la immensa varietat d’espais i situacions per les quals passa el protagonista i també per la constant aparició de nous personatges que es van creuant en el seu camí. Crec que el carisma dels secundaris és un dels punts més forts de la peli, sobretot el vell que coneix cap al final (Hal Holbrook, nominat a millor secundari) i també la parella de hippies. Un altre aspecte que m’ha agradat és el muntatge (nominat també als Oscars), que crea dos espais temporals que van avançant en paral·lel i que permet seguir sense problemes l’evolució d’un i altre, i potser de forma força més amena que no si la història s’hagués explicat linealment.

Queda clar, doncs, que Hacia Rutas Salvajes té bastants pros i contres, però per mi té aquest problema d’adoptar una posició massa tancada i de voler adoctrinar; si coincideix amb la teva forma de pensar, perfecte, però sino, malament, pq ja et poses a la defensiva des de l’inici i això va en detriment dels seus objectius. Personalment, no m’agrada gens que una peli em vulgui donar lliçons de vida i definir la meva com a mentida, prefereixo que em mostri aquesta altra forma de veure les coses i demostrar-me la seva validesa pq jo pugui dir llavors que sí, que és una opció, però que no la comparteixo. Tots sabem que Sean Penn és com és, però potser no cal que s’agradi tant a si mateix.

Cloverfield

Director: Matt Reeves

Intèrprets: Michael Stahl-David, Jessica Lucas, Lizzy Caplan, Mike Vogel, T.J. Miller, Odette Yustman.

Gènere: Acció, ciència-ficció, intriga. USA, 2007. 75 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Un cop més, relego la nefasta traducció del títol als parèntesis, tot i que he estat a punt de ni posar-la. Més que res pq tothom pugui identificar la peli, ja que aquí la gran majoria de gent la coneix amb aquest ridícul nom de Monstruoso, que no fa més que definir-se a si mateix. Bé, anem al que interessa. No menteixo si dic que aquesta és una de les pelis que més expectació havia aixecat durant els últims mesos, bàsicament gràcies a la millonada (la que no s’han gastat per fer la peli) destinada pel senyor J.J. Abrams a la publicitat, sobretot per internet. Doncs bé, un cop arribada l’estrena, haig de dir que la peli m’ha satisfet completament. Això sí, vull que quedi clara la subjectivitat d’aquest comentari, ja que no es tracta, ni de bon tros, d’una peli apta per a tothom. Amb això vull dir que, de la mateixa forma que a mi em va agradar molt, puc comprendre que molta gent la consideri un bodrio (sense anar més lluny, al cine van marxar dues persones davant meu quan tot just portàvem 20 min de peli).

I és que el principi és probablement el que més costa d’assimilar, sobretot perquè és quan més es mou la càmera. Per si algú encara no ho sap a aquestes altures, la peli està rodada íntegrament com si d’una grabació domèstica es tractés, cosa que es tradueix en moviments bruscos constants, escombrades d’imatge, imprecisions i inclús moments de descuit en què la persona que filma es pensa que ha apagat la camera i no ho ha fet. En fi, tot allò que acostuma a passar als vídeos domèstics. Hi ha qui ho trobarà excessivament marejant i hi ha qui, com jo, ho trobarà una interessantíssima forma de donar un punt de vista completament diferent a una peli la trama de la qual no és per res novedosa.  

El principal atractiu de Cloverfield ve donat, precisament, per aquest partícular i únic punt de vista que manté de principi a fi. El fet de veure exactament el que veu un dels personatges fa que, més que mai, visquem els fets com si fóssim allà mateix. Tenim les mateixes ganes que ell de fugir, però també aquesta innata curiositat humana de veure allò tan extraordinari de què fugim, patim amb ell, correm amb ell, ens cansem amb ell. Hi ha un moment en què et sents quasi tan esgotat com els protagonistes. Tot plegat ens fa sentir part de la peli, ens fa prendre un paper actiu, ens fa valorar si realment reaccionaríem com els protagonistes en una situació com aquesta. Personalment, com a espectador valoro molt que una peli em transmeti tot això, naturalment si després està ben feta, com és el cas. I és que, tot i el baix pressupost, els efectes especials són espectaculars, sense oblidar els extraordinaris efectes de so, que tenen bona part de culpa que et sentis enmig de tot el merder. Així doncs, l’angoixa que transmet la peli és més realista que mai.

Un altre element importantíssim que hi contribueix és el muntatge, emulant els talls que es produeixen en una cinta de vídeo, que deixen el·lipsis pel mig i inclús fragments d’imatges anteriorment grabades, en aquest cas molt sobtades i jugant un paper importantíssim a la narració dels fets i a mantenir un ritme trepidant durant els 75 minuts que dura la peli. Entreteniment pur i dur, i en primera persona, cosa que també proporciona certa estètica de videojoc, tipus Silent Hill i similars, en més d’un instant. La direcció té un objectiu ben clar: no coneixem ni veiem més ni menys que el personatge que graba, per tant l’espectador no té ni un sol privilegi com a tal.

Darrere de tot plegat, Cloverfield amaga diversos missatges, segons com es pugui interpretar. Un d’ells podria ser el de voler posar en evidència aquesta indiscriminada “cultura de la por” que s’ha apoderat d’Estats Units després de l’11-S (per cert, alguns plans són calcats a les imatges que tots vem veure per TV), situant com a enemic un monstre completament de ciencia-ficció, per tant igualant-lo als suposats enemics que el senyor Bush diu que tenen. En aquest sentit, es pot trobar més d’una interpretació. Un altre missatge que s’extreu, encara que sigui a partir de petits detalls, és el de retratar aquesta societat que està més pendent de fer fotos amb el mòbil o saquejar una botiga d’electrònica que de preocupar-se per la seva integritat.

En fi, com ja he dit, no és una peli que pugui recomanar a tothom pq sóc conscient que generarà opinions força oposades. Si després de llegir el comentari, teniu clar que no és per vosaltres, oblideu-vos-en; si us ha picat la curiositat i teniu ganes de veure algo diferent al cine, aneu a veure-la i no marxeu als 20 minuts, que l’entrada s’ho val.

The Assassination of Jesse James by the coward Robert Ford

Director: Andrew Dominik

Intèrprets: Brad Pitt, Casey Affleck, Sam Shepard, Mary-Louise Parker, Jeremy Renner, Sam Rockwell, Ted Levine.

Gènere: Western, drama. USA, 2007. 160 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Em costa recordar un període de temps tan fructífer en quan a estrenes de cine com el que comprèn els dos últims mesos de 2007 i aquest inici de 2008. La proximitat dels Oscars sempre propicia que aquesta sigui l’època forta de l’any pel que fa a estrenes importants, però jo diria que mai el nivell global havia estat tan alt com l’actual. Es podria dir que aquest tram va començar precisament amb l’estrena d’aquesta peli, el novembre passat, i sembla que encara pot continuar algunes setmanes més.

Si bé considero que El Asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford no arriba al nivell de la última peli comentada, tampoc és que se n’allunyi gaire, ja que estem davant d’una gran, gran pel·lícula. Em queden un parell de nominades per veure, però em sembla que estem davant d’una nova injustícia pel fet que no estigui entre les millors de 2007. La veritat és que, quan es va estrenar, la seva llarga durada (2h 40min) i la preferència d’altres pelis va fer que no anés a veure-la, però després d’haver-ho fet, puc dir que li sobren uns 20 minuts, però no més. El Asesinato de Jesse James respon a la perfecció a aquell famós anunci de Voll Damm que deia “sense presses, si us plau”, ja que és una peli feta per a ser assaborida amb tranquilitat i sense mirar el rellotge, per així gaudir de veritat de tot el que ens ofereix, que és molt.

Una peli així no podia durar 90 minuts pq aniria totalment en contra de la seva pròpia naturalesa i la dels seus personatges. Crec que no és molt agosarat dir que potser és la peli que hagués fet Sergio Leone si ara fós viu. Per començar, la peli fa una presentació lírica del protagonista, Jesse James, absolutament genial, tan a nivell artístic com narratiu. Pocs cops veurem començar l’acció d’una peli coneixent tan bé el protagonista. Des de llavors, els fets es van succeïnt mica en mica, sense presses, però sense pausa, i és sobretot l’evolució dels personatges la que marca la notorietat d’aquest avanç continu. Com ja he dit, la peli regala imatges precioses, aprofitant sempre tota l’amplitud i profunditat del pla, i amb unes perspectives que fan que l’entorn, sovint desèrtic i salvatge, tingui moltíssima influència. Destacar sobretot les escenes hivernals amb neu i gel, brillants.

Tot i que destaca sobretot per ser una icona sexual per part del públic femení, mai no m’amagaré de dir que Brad Pitt és un dels millors actors de l’actualitat i, probablement, el que millor sap escullir els seus papers. Doncs bé, aquest n’és un nou exemple. No obstant, s’ha de dir també que l’actuació estrella de la peli és la de Casey Affleck, un actor que promet moltíssim i que ja s’ha guanyat merescudíssimament la nominació a actor secundari (tot i que per mi és el veritable protagonista, però bé… deu ser cosa de caché). Aquesta actitud innocent, mig infantil, ingènua, però al mateix temps freda, impassible i impactant, fan de Robert Ford un dels personatges més interessants que he vist últimament. L’altre gran element a destacar és la magistral banda sonora, que ella sola sap crear a la perfecció aquest ambient enrarit que acompanya quasi tota la peli i que també ens deixa grans moments de suspens.

Finalment, voldria remarcar un fet que posa en evidència la gran qualitat d’aquesta peli, i és que el títol de El Asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford, naturalment, ens està desvetllant el final, però en cap moment tens la sensació que això jugui en la seva contra. Sabem on arribarem, però no com hi arribem, ni quan, ni què passa pel mig, i aquest és el pilar que aguanta tota la peli i de forma magnífica. Per mi, es podia estalviar bona part dels minuts finals, ja que ens explica coses que no fa falta explicar pq ja les podem preveure o entendre, però en fi, potser és per donar un lluiment final a Casey Affleck. Reconec que no és una peli apta per a tothom, però pels que sàpiguen apreciar el cine de la mateixa forma en què t’has de beure una Voll Damm, per mi és de visionat obligat.

No Country For Old Men

Director: Joel Coen i Ethan Coen

Intèrprets: Tommy Lee Jones, Javier Bardem, Josh Brolin, Woody Harrelson, Stephen Root, Kelly McDonald, Garret Dillahunt.

Gènere: Thriller, drama. USA, 2007. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

En el món del cine, sempre he considerat que el qualificatiu de “obra mestra” només podia estar reservat a un grup molt sel·lecte de pel·lícules. En el meu cas, aquest grup no deu superar les trenta pelis i en els últims deu anys tan sols hi havia afegit El Pianista i Amores Perros. Doncs bé, estem davant d’una nova incorporació a la meva llista personal d’obres mestres. No Es País Para Viejos és un prodigi cinematogràfic, miris per on la miris. És d’aquelles pelis que els futurs estudiants de la meva carrera hauran d’analitzar per aprendre com es fa cine al segle XXI, ja sigui a nivell narratiu, de muntatge, de fotografia, de direcció d’actors, de tot. Tothom parla de Fargo com la peli referència dels germans Coen, doncs crec que aquesta condició acaba de canviar de mans. En realitat, No Es País Para Viejos té una forta semblança amb Fargo, ja que segueix aquesta estructura de persecució i fugida, de personatges solitaris en un paisatge completament inhòspit, de cruesa i violència en les imatges, d’aquests tocs d’humor tan particular dels Coen; això sí, amb 40 o 45 graus més de temperatura. Però, per mi, la peli que ens atén supera a Fargo perquè manté un grau d’intensitat més elevat, perquè els personatges tenen més carisma i perquè no fa ni una sola concessió a l’espectador i li deixa amb una demolidora sensació de la qual és molt difícil de desprendre’s.

Fa un bon temps que ens venen l’actuació de Javier Bardem com a extraordinària, i pensava que potser no n’hi hauria per tant, però m’haig de rendir a l’evidència i dir que encarna a un dels personatges més sonats i temibles que he vist mai en pantalla. Quasi cada diàleg seu fa posar els pèls de punta i genera una tensió pràcticament insuportable, tant per a la resta de personatges com per a l’espectador. Porta el pentinat més horrible que he vist mai, però això no fa més que accentuar aquesta imatge quasi diria que terrorífica i de tio que està tan girat que saps que és capaç de qualsevol cosa. Pel que fa a Josh Brolin i Tommy Lee Jones, també està realment magnífics, però es veuen un pèl eclipsats per l’actuació de Bardem. Brolin s’està confirmant com un dels grans actors dels últims anys i Lee Jones té una presència en pantalla certament imponent. Vull remarcar, precisament, la gran importància del personatge d’aquest últim, ja que és a qui hem d’atribuir el punt de vista de tot el que passa (sense anar més lluny, és ell qui justifica el títol de No Es País Para Viejos). Les seves reflexions representen clarament el missatge que vol donar la peli: com, en només un parell de dècades, la societat ha avançat impassible deixant-se portar per l’ambició, la violència, la corrupció i l’egoïsme de les persones. Aquesta sensació de no pertànyer al món en que vius probablement és una de les més dures que es poden tenir.

Pel que fa a Joel i Ethan Coen, un cop m’he aixecat de les repetides reverències que els faig, només dir que demostren un cop més que tenen una visió del cine inigualable. No he tingut el plaer de llegir la novel·la original de Cormac McCarthy, però, en qualsevol cas, el guió és un 10, per tant l’adaptació deu ser igual de bona. La direcció segueix la seva línia habitual, sense estridències però magistral, regalant grandíssims moments de tensió i suspens, amb plans cuidadíssims i aprofitant l’altíssim potencial del treball fotogràfic. La primera part de la peli és un plaer per a la vista. El muntatge també és exemplar, en un tres i no res et fa una presentació inmillorable dels personatges i després sap mantenir el ritme adequat. A més, et deixa anar uns talls i unes el·lipsis que deixen totalment descol·locat, sobretot per tot el que expliquen i et fan entendre sense que tu ho hagis vist. I què dir del final, per mi brillant i encertadíssim. Entendré que a bastanta gent no li agradi, pq s’escapa de lo habitual, però és que No Es País Para Viejos s’escapa de lo habitual. De moment, puc afirmar sense pensar-m’ho gaire que és la millor peli que he vist en els últims deu anys. Es convertirà en una de les imprescindibles del cine contemporani.

Juno

Director: Jason Reitman

Intèrprets: Ellen Page, Michael Cera, Jason Bateman, Jennifer Garner, Allison Janney, J.K. Simmons, Olivia Thrilby.

Gènere: Comèdia, drama. USA, 2007. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Definitivament, aquesta és la “peli bonica” de l’any. La seva comparació amb Pequeña Miss Sunshine té tot el sentit del món, ja que les dues han jugat el mateix paper en el seu any d’estrena i també als Oscars: amb un pressupost modest, aportar una ráfega d’aire fresc entre tanta superproducció, amb un estil totalment desenfadat i diferenciat de la resta. Això sí, que quedi clar que, argumentalment, les dues pelis no tenen res a veure. Tot i que mai perd el sentit de l’humor, Juno és una peli força més dramàtica i profunda, sobretot perquè tracta un tema molt més humà i trascendental com és l’embaràs a l’adolescència. No obstant, el cinisme de la jove protagonista i la seva particular visió de les coses li treu tot el dramatisme que podria tenir i demostra que prendre’s gens seriosament algo que, teòricament, hauria de ser molt seriós pot ser perfectament vàlid si es tenen les coses clares.

Aquest és el cas de la protagonista de la pel·lícula, a la qual dóna títol i no per casualitat, ja que la peli és ella, així de clar, i tant en sentit figurat com en sentit literal. D’una banda, és Juno qui porta el pes de l’acció en tot moment (potser apareix en un 95% dels plans) i al voltant de la qual orbiten la resta de personatges; de l’altra, definir la pel·lícula és definir-la a ella: llesta, descarada, divertida, espontània, enginyosa, autèntica, sarcàstica, sincera, tendra, innocent, adorable… És d’aquells casos en què sembla impossible de creure que a algú no li pugui agradar aquest film. El director tampoc és qualsevol, ja que es tracta de Jason Reitman, artífex de la genial Gracias por Fumar. Queda clar que serà un dels noms a tenir en compte dins d’aquesta corrent alternativa (que no independent) del cine nordamericà.

La nominació a millor actriu per a Ellen Page em sembla completament merescuda, ja que interpreta amb solidesa un personatge gens fàcil. Juno no és una noia corrent, reacciona de forma molt particular davant de segons quines situacions i té dins seu una mescla de poca vergonya i inseguretat que Ellen Page sap transmetre a la perfecció. Si a sobre té aquesta cara angelical, resulta improbable no agafar un cert afecte envers la jove protagonista. La resta d’actors també compleixen a la perfecció, sobretot la parella formada per Jason Bateman i Jennifer Garner, en què aquesta última sorprèn agradablement en un paper oposadament diferent als que havia fet fins ara. Per la seva part, Michael Cera repeteix el seu paper d’atontat a Arrested Development.

També figura entre les quatre nominacions el guió i la veritat és que és força brillant, ja que no té altibaixos i resulta molt menys previsible del que pot semblar en un principi, al mateix temps que complaent per a l’espectador. L’últim punt fort és la banda sonora, composta totalment per música indie i folk americana, la qual no deixa de ser una extensió més de la personalitat de Juno. Hora i mitja de cine senzill, transparent, però també profund i emocionant, que passa sense quasi adonar-se’n. Probablement no guanyarà cap estatueta, però el fet de constar en aquestes privilegiades llistes de cinc juntament amb les grans produccions de l’any ja és un premi més que suficient per Juno. Veieu-la perquè us podrà aportar més o menys, però tot el que aporti serà positiu.

The Oxford Murders

Director: Alex de la Iglesia

Intèrprets: Elijah Wood, John Hurt, Leonor Watling, Julie Cox, Burn Gorman, Jim Carter, Anna Massey.

Gènere: Intriga, thriller. Espanya, 2008. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Li tenia ganes a aquesta peli, sobretot pq el tema d’assassinats en sèrie combinats amb una certa simbologia a desxifrar per poder atrapar l’autor sempre m’ha atret moltíssim, però haig de dir que m’ha defraudat bastant. Tothom parla dels “abundants” encants de Leonor Watling com el més destacable d’aquesta peli i jo volia creure que, a banda d’això, alguna cosa més se’n podria extreure, però la veritat és que em costa i això diu molt poc a favor de Los Crímenes de Oxford. Alex de la Iglesia demostra que s’ha ficat en un terreny que no és el seu i que no té gens per la mà, i crec que ha pagat la novatada. Si per alguna cosa es caracteritza el director basc és per donar una personalitat molt marcada a les seves obres, però precisament és això el que més li manca a Los Crímenes de Oxford. La peli no comença malament i tota la part del plantejament fins al primer crim obre l’interès de l’espectador, però a partir de llavors comencen els impropòsits, els trompicons i les incoherències. Tot plegat fa que sigui molt difícil implicar-se en la història i prendre-se-la amb la seriositat que requereix, cosa que fa que tot comenci a perdre trascendència i l’expectació caigui. Quan s’acosta la resolució, la tensió remonta una mica el vol, però l’explicació final de tot plegat resulta molt poc convincent i fa que l’espectador se senti una mica enganyat per tot el que ha vist fins llavors.

La pregunta amb què un es queda seria: Valia la pena tot plegat per acabar d’aquesta forma? Home, la peli és entretinguda i compleix per fer passar el rato, però tens la sensació que molts dels elements que et presenta com a claus, acaben sent un pèl gratuïts. Una peli pot ser tramposa, però de forma intel·ligent i brillant i donant un sentit final a tot plegat (Sospechosos Habituales), però en aquest cas no és així, ni molt menys. No m’he llegit la novel·la, però dubto que la sensació després de llegir el llibre sigui aquesta, per tant crec que l’adaptació ha de ser un dels errors principals d’aquesta peli.

En efecte, no puc evitar mencionar les generoses aparicions de Leonor Watling com el principal despertador d’interès de la peli, sobretot pel públic masculí, pq negar-ho. La veritat és que el personatge que interpreta Watling juga un paper quasi nul en la resolució de la trama, per tant, no m’explico el motiu d’incloure-la a la peli si no és el de simple reclam sexual. En fi, si és així, d’una banda s’agraeix, això està clar, però de l’altra és una mica trist. Pel que fa a Elijah Wood, dubto que fós el millor actor per interpretar aquest paper, ja que, a part que arrossega de forma inevitable l’etiqueta de Frodo Bolsón, la seva presència en pantalla és massa inofensiva i això li resta credibilitat al personatge. Segurament la millor interpretació és la de John Hurt, qui és l’únic que realment es veu còmode amb el seu personatge, tot i que a vegades desitjaries que callés una estona… Pel que fa a la temàtica matemàtica (sona graciós això), comença de forma atractiva i les primeres converses sobre temes metafísics resulten força interessants, però a mida que avancen els minuts, la peli s’embolica ella soleta i fa que l’explicació cada cop sigui menys fluida i més confusa. A més, la incursió de personatges i subtrames, que al final t’adones que no serveixen per res, tampoc ajuda gaire.

Pel que fa a la direcció, et creus que és Alex de la Iglesia qui està darrere la camera pq surt als crèdits inicials, pq és completament neutra. Només se’n salva un magnífic pla seqüència que ens transporta pels carrers d’Oxford, mostrant-nos a tots i cada un dels sospitosos, i que acaba amb un primer pla de la primera víctima. En resum, que Los Crímenes de Oxford no aconsegueix crear l’atmòsfera adequada per una història com la que explica, i això la converteix en superficial, que es el pitjor que li podia passar. Normaleta i poc més… això sí, surt Leonor Watling en pilotes. Ben pensat, potser sí que és el millor…

Atonement

Director: Joe Wright

Intèrprets: James McAvoy, Keira Knightley, Romola Garai, Saoirse Ronan, Brenda Blethyn, Vanessa Redgrave.

Gènere: Drama. Gran Bretanya, 2007. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Em nego a posar la coletilla de “Más allá de la pasión” pq em posa dels nervis aquesta ridícula mania de posar una segona part al títol només amb la idea de que atraurà més públic. Si es diu Atonement, li poses Expiación i punt, sense afegir frases estúpides que no aporten res i que contaminen, sense cap dret a fer-ho, un títol que em sembla encertadíssim i ple de sentit. Bé, anem a la peli en si. Acaba de guanyar el Globus d’Or a milllor pel·lícula drama i no hi ha dubte que serà una integrant de la llista de cinc nominades a millor peli als propers Oscars, però home… no sé jo si s’està sobrevalorant una mica massa. A nivell cinematogràfic, és excel·lent, això és innegable, però crec que no és una peli completament rodona degut a un entrebanc massa important en el seu tram central. El muntatge, força ambiciós i arriscat, divideix la peli en tres actes radicalment diferenciats.

El primer és brillant, amb un ritme de narració perfectament ben portat, una presentació dels diferents personatges molt elegant i una exposició dels fets que genera una gran expectativa degut a la magnitud de les seves conseqüències. Quan comença el segon acte, el que seria la part bèl·lica, però sense bel·licisme, tot això canvia completament i la peli es torna molt imprecisa, cosa que, poc a poc, va impacientant a l’espectador, que veu com les coses deixen d’evolucionar i es perd el temps amb qüestions que després demostren no tenir gaire sentit. Finalment, el tercer acte aconsegueix reprendre el vol i tornar a situar la peli al nivell de l’inici, amb un final veritablement inesperat i que aconsegueix tocar la fibra.

Com ja he dit, es tracta d’una pel·lícula magnífica tan pel que fa a l’aspecte narratiu, com al visual. La història se’ns explica de forma que se superposen diversos nivells de narració, per tant les coses no sempre són iguals depenent del punt de vista des del que s’explica. En aquest sentit, Expiación és molt literària, ja que (deixant de banda que és una adaptació d’un llibre) posa de manifest aquesta llibertat que a vegades té la literatura per a crear una pròpia realitat, sigui o no la de veritat, seguint uns objectius molt clars i atenent-se a les conseqüències que això comporta. Al cap i a la fi, el fet inductor de tot plegat és una percepció errònea de la realitat per part d’un dels personatges. En aquest cas, el títol de la peli ho diu tot. Pel que fa al nivell tècnic, poca cosa més es pot fer a banda d’elogiar la magnífica fotografia i una grandíssima banda sonora. La direcció de Joe Wright és notable, amb alguns plans brillants i un pla seqüència realment espectacular, tot i que sembla fet més pel lluïment del propi director que res, però potser es manté una mica massa distant respecte a la relació amorosa principal i això pot fer que costi captar-ne tota la intensitat.

En resum, Expiación té unes intencions i un plantejament que la haguessin pogut fer obra mestra, però aquest tram central del muntatge fa que el resultat no sigui complert. De totes formes, no dubto en recomanar-la. Això sí, que ningú s’esperi un típic drama romàntic i que ningú s’esperi cine bèl·lic, pq no ho trobarà. És algo diferent, sorprenent, potser per això trobo perfectament merescut que estigui entre les cinc millors pelis de 2007.

American Gangster

Director: Ridley Scott

Intèrprets: Denzel Washington, Russell Crowe, Josh Brolin, Chiwetel Ejiofor, Cuba Gooding Jr., Lymari Nadal, Carla Gugino, Ted Levine, Ruby Dee.

Gènere: Thriller, drama, policíac. USA, 2007. 150 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

No em puc queixar gens ni mica dels primers 6 euros i pico invertits a les taquilles de cine de l’any 2008 perquè em van permetre disfrutar d’una peli excel·lent. Grandíssims actors, majestuoses interpretacions, atractives històries, impressionant ambientació i un dels importants, com es Ridley Scott, darrere la càmera. Tot plegat ja semblava predestinat a conformar un producte d’una qualitat altíssima, i així ha estat, ni més ni menys, i això es tradueix en algo molt preuat avui en dia: poder gaudir de 2h i mitja de cine del millor des del primer fins a l’últim pla. Resulta curiós la dificultat que comporta respondre a la pregunta de “Què t’ha agradat més de la peli”, perquè realment no hi ha cap element que sobresurti clarament per damunt de la resta. I és que American Gangster no viu de seqüències àlgides inoblidables, ni de plans memorables, ni de frases o sentències puntuals que marcaran una època, sinó que és tot el conjunt, en bloc, el que té una força increïble.

És una història real traslladada de forma extremadament acurada, en què tot el que se’ns explica té valor i on la forma amb què està explicat té una intencionalitat darrere, de la qual t’acabes adonant, ja sigui al moment o més endavant. A més, el ritme de la narració és perfecte, sense altibaixos i sense excessos, i s’ajuda d’un muntatge molt ben estructurat. Si això li sumes dos monstres de la interpretació com són Denzel Washington i Russell Crowe, què més es pot demanar… doncs només queda resar perquè no et toqui algú de 1’90 davant a la sala i poder gaudir còmodament de l’espectacle.

La contraposició dels dos protagonistes és un dels elements claus de la peli, i està perfectament aconseguida gràcies a la magnífica caracterització d’un i altre de forma separada. La primera hora llarga està dedicada a l’avanç paral·lel de les vides de Frank Lucas i Ritchie Roberts, sense q cap dels dos sàpiga de l’existència de l”altre, i és aquí on podem veure com de diferents són i també on se surten els actors. Denzel Washington té una presència en pantalla inigualable, és d’aquells actors que necessita ben poc per transmetre’ns tot el que vol d’un personatge i probablement era l’únic Frank Lucas possible, sense escrúpols, fred, avariciós i egoïsta. Per la seva banda, Russell Crowe destaca per com dóna al seu personatge aquesta bondat, ingenuïtat, indecisió, però també una fortíssima convicció en el que fa. El tercer en discòrdia és Josh Brolin, un assistent de luxe amb poca presència, però amb una força molt considerable.

American Gangster no és una obra mestra, té defectes, té més d’un moment que podria ser qüestionat, sobretot pel que fa a alguns aspectes de la resolució, però és d’aquelles pelis que tenen tan de carisma que costen moltíssim de criticar i que quasi et dol haver-ho de fer. I això només passa quan la altíssima qualitat global fa que els errors que puguin existir es tornin perdonables. Que tothom la vagi a veure pq pelis així no se’n fan tots els dies. Apunta a unes quantes nominacions als Oscars.

Little Children

Director: Todd Field

Intèrprets: Kate Winslet, Patrick Wilson, Jennifer Connelly, Sadie Goldstein, Ty Simpkins, Jackie Earle Haley, Gregg Edelman.

Gènere: Drama. USA, 2006. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Tot i estar nominada a tres Oscars l’any passat, aquesta peli va passar força desapercebuda pels nostres cines i se’n va parlar molt poc o gens, i ara ha resultat ser un molt bon descobriment, encara que sigui quasi dos anys després de la seva estrena. Juegos Secretos és un drama coral, que presenta una història principal que, en determinats moments, es va ramificant en d’altres de secundàries que, en major o menor mesura, hi tenen referència i hi juguen algun paper, a vegades perillós. Com indica la traducció del títol al castellà (un cop més no té res a veure amb l’original, Little Children, però almenys no és del tot desencertat), els secrets que cada un dels personatges amaga són el fil conductor d’aquesta peli i el que dóna veritable valor a cadascuna de les històries que se’ns expliquen.

Tot i que a vegades sembla que la peli s’extengui una mica massa en les trames secundàries, al final t’adones que tot el que has vist tenia la seva importància per poder conèixer millor a cada personatge i així entendre el seu comportament. La peli destaca per un guió perfectament elaborat, d’aquells que potser no ens presenten res que no haguem vist abans, però que ho fan d’una forma tan transparent i desinhibida que arriben amb molta més força a l’espectador. Sí, s’ha de dir que Juegos Salvajes és una peli dura, en què no se’ns presenta cap personatge que sigui feliç i en què hi ha molt de sofriment del qual no se’ns ofereixen gaires sortides, però és potser això el que li dóna aquest immens realisme que fa que t’atrapi completament i et mantingui en tensió durant casi tota l’estona.

Una de les coses a destacar de forma indubtable són les magnífiques interpretacions de tot el repartiment. Cal remarcar sobretot a Kate Winslet, en el millor paper que li he vist mai, i a James Earle Haley, que realment fa por a la pell del perturbat pedòfil. No és estrany que tots dos fóssin nominats a l’Oscar (actriu i actor secundari, respectivament). D’altra banda, també juga un paper important el fet que tots els personatges es moguin en un ambient tan benestant, cosa que els hauria de facilitar la vida, però que contrasta radicalment amb la seva immaduresa i la seva inseguretat. El fet que els nens acompanyin als protagonistes durant gairebé tot el film no és gratuït, ja que és clarament una metàfora del comportament dels adults (d’aquí el títol de Little Children); si en els nens aquesta actitud és innocent, en els adults es clau per definir les seves vides.

L’altre missatge que transmet la peli és que no es pot afrontar el futur si abans no has resolt els problemes del passat, cosa que es posa de manifest, sobretot a la part final de la peli. Per posar-vos una mica en situació, Juegos Secretos es trobaria a mig camí entre Crash i Happiness. Crua, impactant i sense gaires concessions a l’espectador, però molt bona peli.