No hi ha millor forma per celebrar el dia de Nadal que un “MashUp” que converteix Santa Claus en l’enemic públic número 1. Ja he repassat aquest tipus de creacions un parell de vegades al blog, i aquest és un dels productes més recents, fet especialment per a l’època de l’any. El muntatge agafa imatges del (infumable) film infantil ¡Vaya Santa Claus!, en què Tim Allen es converteix en aquest personatge després de matar l’original, i les combina amb diverses pel·lícules de super herois de la Marvel com X-Men, Hulk o El Caballero Oscuro, entre altres. Resultat: el gran enemic comú que amenaça la nostra existència no és altre que Santa Claus, qui serà perseguit per les forces de l’ordre i farà unir els diversos super herois per fer-li front.
La mescla és realment divertida i està feta amb una credibilitat enorme. A més, el fet de demonitzar la icona per excel·lència de l’esperit nadalenc resulta especialment graciós per algú que, d’això, no en té massa…
Eclectic Method és el nom sota el qual actuen tres joves londinencs que fan autèntics malabarismes audiovisuals. Considerats els reis del “bootleg” o del “mash-up”, basen el seu art en mesclar tota mena de material audiovisual, com si suméssim la feina d’un DJ i la d’un VJ, per tal d’obtenir-ne un producte amb un sentit totalment nou.
Una de les seves millors creacions és l’anomenada “The Tarantino Mixtape”, un vídeo de set minuts que recull tota la cinematografia del genial director (excepte Malditos Bastardos, ja que està feta abans de la seva estrena) a partir dels temes més recorrents i habituals. Ja sabem que Tarantino es caracteritza precisament per repetir temàtiques, referències o detalls molt concrets en totes les seves pelis, fet que queda perfectament plasmat en aquest vídeo.
No només el muntatge dels diferents fragments està perfectament sincronitzat i fins i tot guionitzat, també l’ús de la música és espectacular. En resum, una forma genial de resumir el cinema de Tarantino i un regal per a tots els seus fans. Gaudiu-lo!
Davant la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors d’Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que:
1.-Els drets d’autor no poden situar-se per damunt dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.
2.-La suspensió de drets fonamentals és, i ha de seguir sent, competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra del que estableix l’article 20.5 de la Constitució, posa a les mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.
3.-La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint traves a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.
4.-La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics, s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen majoritàriament de les indústries culturals tradicionals, sinó de múltiples fonts diferents.
5.-Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i a Internet això no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de cercar un altre model.
6.-Considerem que les indústries culturals necessiten per a sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles, i que s’adeqüin als nous usos socials, enlloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la fi que diuen perseguir.
7.-Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques protegides per sectors que pretenen perpetrar models de negoci obsolets i impossibilitar que el saber humà segueixi sent lliure.
8.-Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, enfront de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.
9.-Proposem una veritable reforma del dret de la propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: retornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
10.-En democràcia, les lleis i les seves modificacions han d’aprovar-se després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades. No és admissible que es realitzin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.
M.A.Confidential s’uneix incondicionalment a aquest manifest, redactat pels principals creadors culturals a Internet del país en motiu d’aquesta informació publicada avui. Dirigit a tots aquells qui prefereixen tallar les mans al progrés, abans que adaptar-s’hi.
Després de la bona acollida del post sobre Les 10 icones cinematogràfiques de la dècada, on, per cert, el Joker s’ha imposat clarament a l’enquesta, era pertinent fer el mateix amb l’altra gran part de contingut d’aquest blog. Realment, es podria dir que aquesta ha estat “la dècada de les sèries”, no tant per la seva qualitat, sinó per com s’ha disparat el seu consum. La indústria televisiva cada cop és més gran i més forta en aquest sentit, i en aquests deu anys ha aconseguit fabricar personatges que s’han convertit en veritables icones.
Tot i que aquella també ho era, crec que aquesta llista és encara més subjectiva. I ho és pel fet que hi pot haver més d’un personatge que per molta altra gent hauria de ser a aquesta llista, però per mi no, ja que pertany a una sèrie “massiva” que jo mai no he vist o que mai m’ha cridat l’atenció. Així doncs, vull remarcar que aquestes són les meves deu icones televisives d’aquesta dècada:
Dr. Gregory House (Hugh Laurie, House M.D.)
És, indubtablement, l’antipàtic per excel·lència de la televisió. Ha revolucionat per complet el gènere de les sèries de metges, habitualment amables, simpàtics i guapos. El seu insòlit menyspreu de cara als pacients, i a tothom en general, el seu humor àcid i el seu inigualable talent mèdic li han donat un magnetisme increïble, propi d’un geni. Això sí, que no li retirin el Vicodin.
John Locke (Terry O’Quinn, Lost)
Només de Lost ja en podrien sortir deu icones, però m’he decantat per Locke perquè és qui sempre ha demostrat una mentalitat diferent a la resta i qui ha jugat un paper més important a la sèrie. A més, segueix sent el personatge de qui menys coses sabem i qui més misteri genera al seu voltant. És molt probable que ell tingui la clau, o una de les claus, del desenllaç de Lost.
Horatio Caine (David Caruso, CSI Miami)
L’univers de CSI ha monopolitzat el gènere policíac durant tota la dècada, i d’entre els seus protagonistes, Horatio és qui més personalitat ha demostrat. Amb un caràcter una mica proper al de House, inflexible, sobri i sense temps per bromes, ha aconseguit un carisma molt especial i s’ha consolidat com a emblema de la sèrie, fent oblidar els pioners Grissom i companyia.
Peter Griffin (Seth McFarlane, Padre de Familia)
La gran icona de l’animació del s.XXI. La genial creació de Seth McFarlane ha demostrat que els límits de l’humor i la mala llet són molt més lluny del que es pensava fins fa un temps. Peter Griffin és un dels personatges més imprevisibles, corrosius, surrealistes i desfasats que s’han vist mai a la televisió. En el fons, representa tot allò que tots, algun cop, hem tingut ganes de fer.
Sheldon Cooper (Jim Parsons, The Big Bang Theory)
La última icona personal de la dècada, ja que el vaig descobrir fa pocs mesos, però no per això menys rellevant. I és que cada frase de Sheldon Cooper a The Big Bang Theory és tan inesperada com brillant. En un parell de temporades, aquest súmmum del frikisme ha deixat anar unes quantes sentències senzillament genials. No voldria ser com ell, però voldria conèixer algú com ell.
Dexter Morgan (Michael C. Hall, Dexter)
Possiblement el personatge més fascinant de la televisió actual. Arropat per l’altíssima qualitat global de la sèrie, Dexter Morgan ens ha fet treure, metafòricament, l’assassí que tots portem dins. I si no, com és que generalment costa tant retreure el que diu o el que pensa? La seva esgarrifosa doble vida és tan rebutjable com aprovada per tothom, per alguna cosa serà…
Phillip J. Fry (Billy West, Futurama)
Té la virtut que el seu paper en si és el d’una icona. La que il·lustra la societat americana actual si la transportessin mil anys endavant. El relleu de Homer Simpson encarna un model que defineix i al mateix temps ridiculitza a molts. Ignorant, patós, innocent, immadur, però noble i sensible, ha encarnat bona part de les extraordinàries subtileses de la gran sèrie Futurama.
Benjamin Linus (Michael Emerson, Lost)
Pocs em negaran que s’ha convertit en la veritable ànima de Lost. L’oposat al citat Locke té una de les mirades més inquietants de la televisió, combinada amb un to de veu totalment desconcertant. L’home de qui menys ens fiaríem d’aquest món, tot i l’ambigüitat de les intencions, encara té molt a dir a la sèrie. I pensar que es deia Henry Gale i venia de Minnesotta…
Michael Scofield (Wentworth Miller, Prison Break)
Fa quatre anys, el crit de “Scofield!” i la imatge del seu cos completament tatuat es van escampar com la pólvora. Bàsicament perquè Wentworth Miller ens deixava sense alè a cada final de capítol de la 1a temporada de Prison Break. Tot i que el personatge i la sèrie han anat perdent força, crec que mereix formar part de la llista com un dels noms que més va córrer de boca en boca.
Shinosuke Nohara (Akiko Yajima, Shin Chan)
No m’he tornat boig. El cert és que no sabia si posar-lo, però, pensant-ho fredament i des d’un punt de vista purament teòric, Shinosuke Nohara seria la gran icona televisiva del s.XXI. El seu impacte social va ser tan brutal que ara mateix costaria trobar algú que no ha fet mai allò de “trooompa” algun cop en els últims deu anys. En el fons, una icona és qui és capaç de provocar això.
Un cop més, espero l’opinió i crítica dels lectors sobre les deu icones proposades i també el seu vot. En aquest cas, per intentar fer-ho una mica menys difícil, es poden votar fins a tres personatges de la llista:
En el seu número de Desembre 2009, la revista britànica Empire presenta, segons el criteri dels seus lectors en una votació popular, la llista de les 10 icones del cinema d’aquesta primera dècada del s.XXI. Són aquells personatges més memorables i influents de la gran pantalla des de l’any 2000 fins el 2009.
Com que no estava d’acord amb tres o quatre d’elles, he decidit refer la llista i adaptar-la al meu criteri. No estan presentades en cap mena d’ordre, ja que no es tracta d’un “top 10”, sinó que estan situades totes al mateix nivell. Aquesta és la meva llista:
Maximo (Russell Crowe, Gladiator)
La primera gran icona de la dècada. Gladiator va revolucionar el cinema èpic i va evocar de nou les grans superproduccions sobre romans com Ben Hur o Espartaco. Russell Crowe es va guanyar un Oscar en una de les seves millors actuacions. Per la història i l’emoció que transmet, el gladiador Maximo Decimo Meridio serà recordat com una de les primeres grans figures del cine del s.XXI.
Jason Bourne (Matt Damon, El Caso Bourne…)
Sens dubte, la millor trilogia d’acció en molt de temps. Matt Damon ha interpretat aquest personatge creat pel novel·lista Robert Ludlum en la seva recerca de la seva pròpia identitat i contra pràcticament tothom. Tot i que la segona, El Mito de Bourne, va baixar una miqueta, El Caso Bourne i especialment El Ultimátum de Bourne són dues grans pel·lícules d’aquest gènere.
La Novia (Uma Thurman, Kill Bill vol.1 i 2)
Després de set llargs anys d’espera, Tarantino va tornar a la càrrega amb una genial venjança anomenada Kill Bill i va donar a Uma Thurman el paper de la seva vida. Un a un, i sense cap tipus de compassió, “La Novia” va anar desfent-se de tots els seus enemics fins arribar a Bill. Durant un bon temps, les katanes i les bambes grogues van tornar a estar de moda.
Anton Chigurh (Javier Bardem, No es País Para Viejos)
El pentinat més horrible que he vist en molt de temps es va convertir en un dels assassins que més m’han atemorit en un cinema. Mirada fixa, caminar impassible i uns diàlegs tan descerebrats com estranyament difícils de rebatre. Chigurh és un dels “dolents de pel·lícula” més pertorbats i genuïns que he vist mai. I a més, apareix en la que també és una de les pelis de la dècada.
Jack Sparrow (Johnny Depp, Piratas del Caribe)
La saga de Piratas del Caribe pot agradar més o menys (jo només en salvo la primera), però ningú pot negar que el seu indiscutible centre d’atenció és el capità Jack Sparrow. Aquest pirata bromista, saltarí i una mica afeminat que, gràcies a Johnny Depp, va reinterpretar l’habitual imatge rude i sanguinària dels pirates cinematogràfics i la va convertir en entranyable.
Donnie Darko (Jake Gyllenhaal, Donnie Darko)
És la icona més alternativa de totes i la que més debats ha generat, això segur. Donnie Darko es va convertir en un film de culte gràcies al núvol de teories que aixeca entre els espectadors un cop vista i la quasi inevitable necessitat de veure-la un altre cop. Gyllenhaal es va donar a conèixer definitivament gràcies a aquesta esgarrifosa mirada i a la complexitat del seu paper.
Aragorn (Viggo Mortensen, El Señor de los Anillos)
Semblava que havia de ser Frodo, o Gandalf, però el final de la trilogia ens va deixar clar que el gran protagonista d’El Señor de los Anillos és Aragorn. Viggo Mortensen, a qui ni tan sols van nominar per un Oscar en cap dels tres anys, va pujar a la fama gràcies a un personatge èpic que ens va emocionar a molts, l’únic que realment evoluciona al llarg de les tres pel·lícules.
Joker (Heath Ledger, El Caballero Oscuro)
Probablement és LA icona cinematogràfica d’aquesta dècada. No només per la excepcional actuació de Heath Ledger, sinó, òbviament, per la tràgica història que acompanya aquest actor. Ledger va reinventar de forma magistral el personatge i ens va deixar fascinats durant cada segon que apareixia en pantalla. De tota la llista, és sens dubte el més inigualable de tots.
WALL·E (WALL·E)
Poques vegades un film m’ha deixat més embadalit que els primers 45 minuts de WALL·E. En ells, Pixar va aconseguir que milions de persones s’estimessin un personatge que no era ni humà, ni de veritat, i ni tan sols podia parlar. Un robot que va captivar tothom i va transmetre’ns molt més que la majoria de personatges de carn i ossos que podem veure al cine.
Leonard Shelby (Guy Pierce, Memento)
Ens va fer trencar el cap una bona estona mentre intentàvem connectar les peces de Memento, cosa que molts no vam fer de forma completa fins el segon visionat. L’excel·lent muntatge del film fa que l’espectador es posi a la pell de Leonard i pugui sentir, salvant les distàncies, el mateix que ell. Un dels personatges més originals, inquietants i absorbents d’aquests deu anys.
Respecte la llista elaborada per Empire, he descartat a Harry Potter (no n’he vist cap), Lobezno (tampoc), James Bond i Shaun Riley. Aquest tercer, protagonista de Zombies Party, passa per ser un personatge molt divertit en una genial sàtira del cinema de zombis, però d’aquí a ser una icona… coses dels anglesos, que no podien fer la llista sense incloure un local.
Espero l’opinió i crítica dels lectors sobre les deu icones proposades i també el seu vot en cas que n’haguessin d’escollir una per sobre de la resta.
Fa més d’un any, ja vaig escriure sobre els “Mash-up trailers”, peces creades de forma domèstica que distorsionaven el contingut de la pel·lícula original, ja sigui a través de la sincronització amb un àudio d’un altre film o d’un muntatge completament nou a partir de diferents escenes. El resultat atorga un sentit completament nou, sovint força oposat a l’original. Per això, aquests “mash-ups” acostumen a fer-se entre films que no tenen res a veure i molt sovint fent ús del cinema d’animació, ja que dóna molt de joc.
Així doncs, la aparentment pacífica WALL·E pot convertir-se en un thriller d’acció de ciència-ficció si es mescla amb el so de Watchmen. De la mateixa forma, Toy Story 2 hagués pogut oferir un duel gens envejable al de Batman i Joker a El Caballero Oscuro, si fossin aquests qui haguéssin posat veu a les joguines protagonistes. Aquests són dos dels més ben aconseguits que s’han fet últimament, en especial el segon.
Doncs no va poder ser, un altre cop. M.A.Confidential es va quedar un cop més com a finalista dels Premis Blocs Catalunya 2009 a la categoria de Cultura. El guardó va ser, de forma totalment merescuda, per al Dani Cortijo, autor del bloc Altres Barcelones, a qui vull felicitar pel seu gran treball. En veure els finalistes de la meva categoria, de seguida el vaig identificar com un dels clars aspirants a guanyar, així que coincideixo amb la decisió del jurat (hi hagués coincidir més en cas de donar-me’l a mi, clar).
També vull felicitar a la resta de guanyadors, en especial al Marc Serena del bloc La volta dels 25, vencedor a la categoria de Blocs Personals. La cerimònia va millorar clarament respecte la de Girona de l’any passat. No només pel càtering, que també. Aquest cop, es va fer menció a tots els finalistes de cada categoria, projectant una captura de cada bloc a la pantalla, cosa que un servidor i altres participants ja vam reclamar després que fa un any fóssim oblidats completament. Aquest va ser el moment en què les 300 persones presents a Vic van veure fugaçment M.A.Confidential.
Finalment, em queda donar gràcies a tothom que em va votar i em va permetre poder dir que tinc un blog dues vegades finalista dels Premis Blocs Catalunya. La tercera serà la vençuda? Ens veiem d’aquí un any.
Fa un mes, la notícia de la compra de Marvel per part de Disney sacsejava la indústria cinematogràfica americana i també el món del còmic. Tots els drets dels personatges de la coneguda editorial de còmics (Spiderman, X-Men, Blade, Los 4 Fantásticos, Hulk, Iron Man, etc.) passaven a pertànyer a la multinacional responsable de Mickey, Goofy, Donald i companyia. Entre les múltiples reaccions, aquesta estranya mescla no va trigar a ser interpretada amb humor, amb la creació de tota mena de personatges híbrids, alguns d’ells força inquietants. No hi ha dubte que els corrosius responsables de Padre de Familia no se’n quedarien al marge.
Seth MacFarlane i companyia de seguida han imaginat què passaria si la seva sèrie fos comprada també per Disney, i ja n’han presentat un probable resultat. A banda d’adaptar l’estil de l’animació, es detecta un “lleuger” canvi en el to general de la sèrie. Jo no sé si quedar-me amb aquesta o la original…
Per segon any, M.A.Confidential ha arribat a la final dels Premis Blocs Catalunya! Vull donar mil gràcies a tothom que m’ha votat, especialment a aquelles persones que ho han fet de forma repetida, ja que gràcies a ells he pogut tornar a estar entre els finalistes d’aquests premis de blogs en català, creats per l’associació Stic.cat.
En aquesta edició, són deu els blogs que competiran dins la categoria de Cultura, en la qual es troba M.A.Confidential. Aquests són la resta de finalistes:
La ciutat alemanya d’Essen serà l’escenari de la 22a edició dels Premis del Cine Europeu, el que podríem considerar com els Oscars del vell continent, el proper 12 de desembre. Des de fa tres anys, una de les categories és l’anomenada “People’s Choice Award”, on l’encarregat d’atorgar el premi som tots nosaltres, mitjançant una votació oberta per internet. Fins ara, Volver de Pedro Almodóvar el 2006, La Desconocida de Giuseppe Tornatore el 2007 i Harry Potter y La Orden del Fénix de David Yates el 2008 han estat les escollides pel públic per rebre aquest premi. Com es pot veure, el criteri varia de forma considerable segons l’any.
Les deu pel·lícules nominades en aquesta edició del People’s Choice Award són força variades, comprenen des del cinema més comercial fins al més independent i amb nacionalitats de tota mena. Són aquestes:
R.A.F. Facción del Ejército Rojo (Uli Edel, Alemanya)
Los Abrazos Rotos (Pedro Almodovar, Espanya)
Coco, de la Rebeldía a la Leyenda de Chanel (Anne Fontaine, França)
La Duquesa (Saul Dibb, Gran Bretanya)
Vamos a La Luna (Ben Stassen, Bèlgica)
Los Hombres Que No Amaban a las Mujeres (Neils Arden Oplev, Suècia)
Déjame Entrar (Tomas Alfredson, Suècia)
Vacaciones de Ferragosto (Gianni di Gregorio, Itàlia)
Slumdog Millionaire (Danny Boyle, Gran Bretanya)
Transporter 3 (Olivier Megaton, França)
Com veieu, n’hi ha per tots els gustos i colors. Personalment, només he vist quatre de les deu nominades, o sigui que no puc opinar gaire sobre les que més mereixerien el premi. Això sí, no m’ha costat gaire decidir el meu vot. Per fer-ho, us demanen el nom, el mail i el país des d’on voteu, ja que, entre tots els participants, sortegen un viatje a Alemanya a la cerimònia d’entrega dels premis. Aquesta és la web per votar: People’s Choice Award 2009.
Per cert, aquells que participeu, estaria bé que comentéssiu el vostre vot i la raó que us han portat a escollir aquella pel·lícula.
Martí
M.A.Confidential 
