M.A.Confidential

Patria

Creador: Aitor Gabilondo

Intèrprets: Elena Irureta, Ane Gabaraín, Loreto Mauleon, Susana Abaitua, Mikel Laskurain, José Ramón Soroiz, Jon Olivares, Eneko Sagardoy, Iñigo Arambarri, Javier Beltrán, Alvar Gordejuela, Nagore Aranburu.

Gènere: Drama, thriller.

País: Espanya, 2020. 8 capítols de 55-65 min.

Després de l’anunci d’ETA d’abandonar les armes, Bittori, vidua d’un empresari basc assassinat per la banda terrorista, decideix tornar al seu poble natal al cap d’uns anys per a esclarir alguns dubtes sobre aquell crim. La seva arribada incomoda tot el poble, i en especial a Miren, que té un fill a la presó per ser membre d’ETA, i que va passar de ser la millor amiga de Bittori a menysprear-la per complet. Tot plegat reobre antigues ferides en la relació entre les dues famílies.

La voracitat amb què se solen consumir les sèries de televisió ha fet que un element tan important com són els títols dels episodis hagi passat a ser obviat. Però si hi són, és per alguna cosa; i tal com passa amb el títol d’una pel·lícula, poden tenir un sentit narratiu molt més rellevant del que creiem. “El País de los Callados” és el títol del capítol 5 de Patria, i no només sintetitza a la perfecció allò que s’ens explica en aquest tram de la història, sinó que hauria estat un títol perfectament vàlid per a tota la sèrie. I és que aquest concepte és un dels que defineixen aquesta notable producció espanyola d’HBO, que adapta el llibre homònim de Fernando Aramburu: un poble que va deixar que el terrorisme passés a regir per complet la seva vida quotidiana, i que va fer com si res quan els seus propis veïns en patien les pitjors conseqüències. Patria arriba com un trencament d’aquest silenci, i tot i que es mostra irregular en alguns aspectes, es converteix en un testimoni valuós (que no definitiu) per a tots aquells que vam viure el conflicte des de fora.

La sèrie va arribar envoltada d’una polèmica que a l’hora de la veritat ha demostrat no tenir cap mena de sentit, ja que l’enfocament fuig de fanatismes o possibles justificacions de res. Patria parla d’ETA, per descomptat, però és, en essència, un drama familiar. Un drama on, a més, els rols dels diferents membres de la família representen les diferents capes de la pròpia narració. Les mares són les que estiren les regnes de la història, ja que personifiquen els dos bàndols que va crear el conflicte. Els pares són la moderació, els qui pateixen (de forma directa i col·lateral, respectivament) una situació amb la qual no estan d’acord, però contra la qual, un d’ells en concret, no gosen fer res per a rebel·lar-s’hi. I els fills són una altra història, ja que representen les seqüeles de tot plegat per als qui tenen tota la vida per davant. En realitat, són la veritable riquesa de Patria, i no és cap casualitat que tots ells tinguin els arcs narratius més elaborats i comptin amb capítols centrats en ells i la forma amb què tiren endavant les seves vides respectives. També els diàlegs clau acaben sortint d’ells.

En aquest sentit, la veritat és que contrasta com de treballats estan els personatges dels fills amb el traç més gruixut que presenten la resta, sobretot aquells que en teoria són protagonistes. De fet, tant el de Bittori com el de Miren, i aquesta última en especial, són personatges als quals es troben a faltar una mica més de matisos. Potser és per la no coneixença de la vida a aquells pobles, però Patria ens mostra la ruptura de la seva relació de forma molt abrupta, difícil d’assimilar així sense més; cosa que també passa cap a la conclusió. De la mateixa manera, la radicalitat i l’actitud enervant de Miren deixen la sensació que manca algun detall del personatge que ens permetria comprendre’l una mica millor. En canvi, sí que es perceben alguns recursos de la sèrie per a afegir més càrrega dramàtica a alguns personatges que potser no haurien fet falta, ja que al final no aporten res més que un patiment extra. Tot i aquests detalls, Patria construeix en general un procés molt interessant per a anar-los coneixent a tots.

Un dels segells que defineix la sèrie, a banda de l’altíssim qualitat “made in HBO” de la producció, és el seu muntatge. I és que, a Patria, hi té un gran pes el com ens explica cada cosa, però sobretot el quan. La seva estructura de doble línia temporal (present i passat), i a la vegada de múltiple punt de vista d’algunes escenes crucials, està perfectament estudiada per a marcar la presentació i evolució de cada personatge. A banda, òbviament, juga el seu paper pel que fa a les dosis d’informació que es donen a l’espectador a cada moment. A vegades, peca de poca concreció pel que fa a la relació temporal entre dos fets, però globalment l’estructura funciona i permet que en general la sèrie tingui un ritme constant i dinàmic. Visualment, el tractament de Patria és d’alt nivell, sobretot en la creació d’atmosferes -aquesta fotografia blavosa i humida sota el cel basc permanentment gris- i també en el reflex emotiu d’allò que està passant, com l’important paper de la pluja en els moments àlgids, per exemple.

Patria no és rodona, però sí que es pot consolidar fàcilment com una de les grans sèries espanyoles dels últims anys. Si bé no serà la que ens haurà obert els ulls en cap sentit, ni la que haurà aprofundit realment sobre el conflicte basc i allò que el rodeja, sí que haurà retratat una realitat local que probablement encara no se’ns havia explicat d’aquesta manera. S’hi poden trobar a faltar coses pel camí, i també se li poden discutir decisions de producció com la ínfima presència de l’euskera, però com a producte televisiu, funciona d’allò més bé. Tant de bo que, en un any especialment destacable per a la ficció televisiva espanyola, Patria sigui una pedra de toc per a la realització de produccions d’aquest tipus, i sobre aquestes temàtiques, a nivell estatal. En aquest cas, cal celebrar el compromís de l’HBO amb una aposta tan arriscada com aquesta.