M.A.Confidential

Després de les primeres ressenyes, arriba més ressaca de la 51a edició del Festival de Sitges, i aquest cop amb alguns dels grans plats forts que s’hi han pogut veure. Un any més, el Breixo fa les seves aportacions amb algunes de les pel·lícules que un servidor no va poder veure.

The House that Jack Built (Lars von Trier, 2018)

És probable que Lars von Trier sigui una persona indesitjable en molts aspectes, però el que ningú mai li podrà negar és que pocs directors han bolcat tota la seva autoconsciència a les seves pel·lícules com ho ha fet ell. The House that Jack Built podria ser la seva obra culminant en aquest sentit. Reafirmació, autocrítica, penediment, autoalabança, desafiament, “trollejada”… és complicat encertar les veritables intencions del director; de fet, potser hi són totes a la vegada, i per això acaba prenent aquesta dimensió tan gran. És fàcil identificar Von Trier en les paraules d’aquest assassí en sèrie que, mentre repassa explícitament alguns dels seus terribles crims, ens obre la seva ment per a exposar-nos la seva concepció de la vida, la humanitat i l’art. I el to és tan precís i raonat que, per molt en desacord que hi estiguem, The House that Jack Built suposa un fascinant exercici per a l’espectador.

Aquesta fascinació arriba sobretot gràcies a la capacitat de Von Trier de controlar el to de la història, i a la vegada fer-nos-en partícips amb tota la mala llet del món. Només ell és capaç de fer-nos riure amb escenes malaltisses i retorçades que ens haurien de fer posar les mans al cap, o fins i tot de fer-nos sentir mig gram d’empatia amb un despietat assassí en sèrie. The House that Jack Built és un exercici de provocació, però també una demostració que el director vol un diàleg i no imposar simplement la seva visió de les coses. L’estructura narrativa de la pel·lícula en forma d’episodis (o “incidents”, com en diu ell irònicament) i la claredat amb què el director expressa les seves idees la fan estranyament accessible; excloent un dubtós epíleg que costa digerir després de 2h 30min de pel·lícula. Això no evita, però, que The House that Jack Built s’erigeixi com a obra cabdal dins de la filmografia de Lars von Trier. (Martí)

Dragged Across Concrete (S. Craig Zahler, 2018)

Amb Bone Tomahawk i Brawl in Cell Block 99, el director S. Craig Zahler ja va demostrar dues coses: que cuida com ningú la construcció dels seus personatges i que no sap abordar la violència si no és de forma extrema. A Dragged Across Concrete, els dos principis es repeteixen de forma inalterable i amb idèntica eficàcia, però la sensació és que el resultat global queda un pèl per sota de les seves predecessores. La història, centrada en dos policies (Vince Vaughn i Mel Gibson) que són suspesos i decideixen participar en un pla criminal degut a la seva fràgil situació econòmica, es cou a foc lent fins arribar a un intens desenllaç. Pel camí, Zahler torna a regalar-nos diàlegs exemplars i escenes perfectament cuidades, però també moments puntuals en què Dragged Across Concrete peca de certa dil·latació.

La pel·lícula torna a tractar temes recurrents en el cinema de Zahler, com l’honorabilitat i la fragilitat dels principis morals en una societat cruel i injusta com l’actual. Des del primer fins l’últim minut de Dragged Across Concrete, el director deixa que els seus protagonistes es sincerin i es mostrin tal com són, i permet que els coneguem a fons i els respectem. La sensació és que S. Craig Zahler gaudeix com ningú definint i matisant els seus personatges, i això sens dubte acaba traspassant la pantalla. De la mateixa manera, la seva direcció precisa –gairebé quirúrgica– s’aprecia de forma molt particular. Segurament per això, els petits retrets que es poden fer a Dragged Across Concrete quant a durada –la subtrama de Jennifer Carpenter, per exemple, ocupa força minuts sense aportar gran cosa– no són tan rellevants dins d’un conjunt que torna a ser molt sòlid. (Martí)

The Spy Gone North (Yun Jong-bin, 2018)

Las propuestas coreanas de Sitges suelen tener, en mi experiencia, algunos rasgos en común independientemente del género al que se adscriban: temerarias en la utilización de metraje, operísticas en medios y dramaturgia, algo deslavazadas en cuanto a trama y con una construcción de personajes férrea. The Spy Gone North no se escapa a este patrón común, pero presenta algunos rasgos que la hacen bastante especial al mismo tiempo.

A pesar de su título, renuncia desde un inicio al envoltorio de película de espías y deja de lado los giros inesperados, las traiciones imprevistas y las escenas de acción. Esta elección, que resulta desconcertante en un primer momento, convierte The Spy Gone North en una exploración pausada, a través de una trama bastante simple, de las dinámicas entre las dos Coreas, su idiosincrasia y el mapa político de la zona en los años noventa. Esto podría haber derivado en una narración prosaica y poco interesante, pero el gran acierto del director es utilizar la amistad improbable de sus dos protagonistas como metáfora de todo lo que separa y une a los habitantes de estos dos países. Los dos actores encargados de llenar esta relación de humanidad, sobreentendidos y miradas sutiles están descomunales, sobre todo Sung-min Lee, que es una auténtica revelación. Sus interpretaciones atrapan poco a poco y anclan al espectador al corazón emocional de una película que en su lento crescendo a mí me emocionó de verdad. (Breixo)

Lazzaro Feliz (Alice Rohrwacher, 2018)

És complicat parlar de Lazzaro Feliz sense fer referència al seu principal gir de guió, que sempre és millor que resti desconegut per l’espectador, però el que es pot dir sense por és que el d’Alice Rohrwacher és un film realment especial. Ambientada en una zona muntanyosa d’Itàlia on una comunitat es deixa la pell treballant en la plantació de tabac propietat d’una marquesa, la història de seguida ens convida a fixar-nos en el personatge de Lazzaro, un jove d’aspecte entre bondadós i despistat que fa cas de totes les ordres que rep. També entoma totes les bromes i es deixa engatussar. Poc a poc, és fàcil deduir que Lazzaro és més una representació que no pas un personatge més, i que Lazzaro Feliz ens porta a pensar d’una altra manera en relació a aquesta comunitat de treballadors que està sent explotada sense ser-ne conscient.

Tota la primera meitat de la pel·lícula sembla extreta del cinema italià costumista i neorrealista. Alice Rohrwacher roda amb un format 4:3 de cantonades arrodonides i utilitza la llum natural per a accentuar encara més la veracitat d’aquesta mena de salt enrere que ens proposa. No obstant, on Lazzaro Feliz guanya veritable potència és en la seva segona meitat, en què anem comprovant el paper que el jove Lazzaro acaba jugant en aquest plantejament. A primera vista, la seva actitud pot semblar estranya i fins i tot irritant, però poc a poc ens podem anar adonant del que vol explicar Alice Rohrwacher a través de Lazzaro Feliz. No és una obra fàcil d’entomar a la primera, però percebuda com a faula social i degudament digerida, no hi ha dubte que es tracta d’una visió inusual i molt meritòria de la lluita de classes. (Martí)

Arctic (Joe Penna, 2018)

Se planteaba como una apuesta arriesgada: la primera película de un director del que solo sabíamos que era un youtuber y que sigue a un solo personaje, perdido en medio de un paraje helado, durante los 97 minutos que dura. Y aun así, Arctic resultó ser una de las propuestas más refrescantes y satisfactorias del festival.

Arctic construye una sinfonía basada en los detalles y los pequeños gestos, utiliza los escasos recursos de los que dispone de una manera magistral y tiene un cuidado especial en la construcción dramática de cada uno de sus momentos. Se toma, por ejemplo, su tiempo para establecer la rutina diaria del personaje, una serie de tareas que cumple religiosamente para luchar contra la desesperación mientras aguarda a que lo rescaten. Sin esos preciosos minutos que pasamos asistiendo a cada uno de sus rituales de subsistencia, la decisión que toma en un momento posterior, de abandonarlo todo y emprender un nuevo viaje, no tendría el peso que tiene. Comprendemos la trascendencia de cada instante, lo que está en juego, porque Arctic se esfuerza en ello, porque sabe que mostrar un mapa recurrentemente, ayudarnos a visualizar la geografía de un recorrido, puede hacer que un cambio de ruta nos destroce anímicamente. El personaje, además, no se nos muestra nunca más allá de todas estas decisiones inmediatas, algunas minúsculas, otras gigantescas, no conocemos nada de su pasado, pero al final del metraje sentimos que lo conocemos perfectamente, que sabemos cómo reaccionaría ante cualquier situación. Es una lástima que después de un trabajo de construcción tan meticuloso, la secuencia final parezca un tanto apresurada y fuera de lugar, pero en todo caso no enturbia el disfrute de una película que hay que paladear. (Breixo)

Nancy (Christina Choe, 2018)

Sense tenir la premissa més original del món (de fet, és compartida amb diversos telefilms de diumenge a la tarda), Nancy aconsegueix arrencar submergint-te en el dramatisme de la seva història. La presentació del personatge de Nancy, una dona que es fa passar per algú que no és per a així poder trobar falsos punts en comú amb algú altre i fer-hi amistat, ja revela la seva visió retorçada de la pèrdua i la soledat. Quan aquesta va a visitar un matrimoni assegurant ser la seva filla desapareguda 30 anys enrere, la pel·lícula encara hi afegeix més intensitat. Nancy sap aprofitar amb força eficàcia aquesta incògnita que sobrevola l’acció en tot moment, però arriba un moment en què la directora i guionista Christina Choe no sap ben bé cap on vol anar.

A banda d’aquest punt d’interès que manté l’argument, la pel·lícula es sustenta bàsicament gràcies a la sempre inquietant Andrea Riseborough, que s’ha guanyat el premi a millor actriu d’aquesta edició del festival. Tampoc es pot negar la bona gestió que Christina Choe fa de les mirades i els silencis, evitant verbalitzar-ho tot, especialment quan el triangle final de personatges compta amb diferents graus d’informació. Es podria dir que Nancy busca sacsejar consciències plantejant un delicat dilema moral entre realitat i necessitat (recorda lleugerament al que trobàvem al documental El Impostor), però arriba un punt en què el film no fa res especial per a distingir-se. I el pitjor és que la implicació per part de l’espectador va baixant fins el punt que el pòsit emocional de Nancy acaba sent molt menys de l’esperat. (Martí)

Ghostland (Pascal Laugier, 2018)

Esta era una película difícil de anticipar, incluso habiendo visto el tráiler, y creo que esa ha sido una de sus grandes bazas en las proyecciones de Sitges: pillar bastante desprevenido al público. Cuanto más se sabe de la trama, más impacto pierde, así que creo que es obligado hacer una reseña de Ghostland lo más sucinta posible.

Baste decir que hay unos cuantos momentos en la primera mitad de la película que descolocarán al espectador, le harán dudar incluso de la calidad del film, pero la paciencia tiene su recompensa y todo acaba encajando y teniendo sentido. Pascal Laugier construye un relato con varias capas, que no nos deja ver su auténtica cara hasta bien entrados en el metraje, pero que acaba funcionando de una manera visceral y siendo mucho más sencillo y lineal de lo que podíamos esperar. Nos provoca y nos apela de maneras muy distintas a lo largo de la película, pero tomando siempre como base unos personajes muy bien construidos cuyo arco asienta toda la narrativa y nos guía a través de los rincones más oscuros del relato. Ghostland es una miniatura en muchos sentidos, pero no lo parece porque Laugier no tiene reparo en utilizar todo su arsenal de recursos a la hora de asustarnos y de provocar una tensión a veces casi insoportable. Esta vez, eso sí, para tranquilidad de unos y decepción de otros, escoge ser menos repulsivo que en ocasiones anteriores, sin por ello dejar de resultar desasosegante. Para aquellos que se lancen y superen alguna reticencia inicial, Ghostland ofrece una narración que va del intimismo al terror puro con una naturalidad sorprendente, y propone una de esas historias que, sin ser especialmente originales, se quedan grabadas. (Breixo)

Diamantino (Gabriel Abrantes i Daniel Schmidt, 2018)

Un dels films més esperpèntics que s’han vist en aquesta edició del Festival de Sitges és sens dubte Diamantino; d’aquells que poden expulsar espectadors de la sala a la mitja hora, o que poden ser mínimament apreciats si s’entra al seu joc. No és fàcil fer-ho, ja que el que comença com a retrat satíric d’una superestrella del futbol –sospitosament semblant a cert jugador portuguès– que cau en desgràcia, acaba derivant en una esbojarrada trama que inclou conspiració política, infiltrats transvestits, experiments genètics i gossets peluts. L’estilisme kitsch i la inversemblança argumental de Diamantino necessiten bona predisposició i voluntat per part de l’espectador, i tot i que hi ha moments que freguen la vergonya aliena, el film arriba a contagiar el particular encant que té el seu protagonista.

Prenent aquesta figura del futbolista ignorant, innocent i fàcilment influenciable com a nucli, els directors Gabriel Abrantes i Daniel Schmidt proposen una crítica social que exagera diversos problemes de rabiosa actualitat. A Diamantino, a banda de la influència del futbol com a generador d’estat d’ànim de tot un país, es parla de frau fiscal, de corrupció política i fins i tot del Brexit; tot de forma tan poc subtil i caricaturitzada que cau en una absurditat prou divertida. On la pel·lícula pateix més és en tota la trama personal del protagonista i el seu suposat descobriment emocional, que realment no s’aguanta per enlloc i es resol de forma totalment dantesca. Potser sí Diamantino hagués apostat de forma més focalitzada per un to completament absurd i hagués encertat més en algunes vessants argumentals, tot hauria lligat millor. (Martí)