M.A.Confidential

Robin Aubert aposta per una història coral que li permet mostrar diferents perfils de personatges i comportaments, i on les jerarquies (tot i que són força difuses) sorgeixen de forma natural i acordada. Tot i que el personatge de Bonin sembli erigir-se com a líder en un principi, les heroïcitats i els sacrificis pertanyen a tots en algun moment o altre. De fet, la força principal de Los Hambrientos acostuma a recaure en els personatges femenins, com la parella de veteranes Therèse i Pauline, o la petita Zoé en qui acaba dipositada bona part de l’esperança. Aquest equilibri de forces entre els diferents protagonistes, sense cap líder clar a qui seguir ni cap distribució concreta de rols, contribueix també a la condició inusual de Los Hambrientos dins del gènere zombi. I de nou propicia que els successos puguin donar-se de la forma menys esperada.

Una de les virtuts de la pel·lícula és que no només els humans supervivents tenen una incidència en l’evolució i el significat de la història, sinó que els infectats també són motiu d’estudi. Pràcticament des de l’inici, Los Hambrientos sorprèn i incomoda amb les actituds canviants i peculiars dels zombis. A banda de la seva evident captura d’humans per a alimentar-se, es van detectant diverses particularitats com el fet d’agrupar-se seguint criteris concrets, o fins i tot el que semblen veritables estratègies. Aquí, Robin Aubert fa gala d’una direcció tremendament efectiva, despertant la tensió i el terror gràcies a simples moviments de càmera i jugant sempre amb l’entorn boscós o rural. Però és en la segona meitat de pel·lícula quan Los Hambrientos suscita els grans misteris que rodegen els infectats, sobretot a través del que semblen rituals amb una veritable consciència darrere. Un al·legat ecologista? Una crida religiosa? Una crítica social?

A pesar d’aquesta vocació alternativa i d’estar rodada amb uns recursos evidentment limitats, Los Hambrientos segueix contenint tot el que es pot esperar d’una pel·lícula de zombis. Les persecucions són trepidants, no s’escatima cap dosi sanguinària quan es requereix, i sobretot es manté una sensació de perill molt particular. Només el relatiu ensopiment del ritme en alguns trams centrals de la pel·lícula, on Robin Aubert allarga innecessàriament escenes i diàlegs, té veritable incidència negativa en el conjunt. Los Hambrientos fins i tot aposta per l’èpica en el seu tram final, demostrant també una versatilitat sorprenent. Això sí, sempre conservant un estil propi marcat sobretot per l’atmosfera inquietant que li proporcionen els entorns naturals. Segurament més enllà d’aquest bosc s’estan produint escenes semblants, però això ja va a càrrec de l’ampliació narrativa que en vulgui fer cadascú, com a mostra definitiva de la llibertat que ens dóna aquesta humil i potent producció canadenca.