M.A.Confidential

Manchester by the Sea

Director: Kenneth Lonergan

Intèrprets: Casey Affleck, Lucas Hedges, Michelle Williams, Kyle Chandler, Tate Donovan, Erica McDermott, Gretchen Mol, Matthew Broderick.

Gènere: Drama. USA, 2016. 130 min.

La mania de traduir títols de forma innecessària i amb una total despreocupació sobre el seu veritable sentit ha convertit Manchester By the Sea en Manchester Frente al Mar. Sembla d’allò més fidel a l’original, sí, però en realitat pot donar peu a una interpretació equívoca, ja que la posició respecte al mar no té cap mena d’importància, sinó que el títol simplement respon al nom complet d’una localitat de la costa est nord-americana: Manchester-by-the-Sea. I si és així, és perquè aquest petit poble engloba tots els fets de passat, present i futur que acaben conformant la història. I la veritat és que cap d’ells condueix al somriure, ja que Manchester Frente al Mar s’erigeix com un drama amb totes les de la llei, farcit de ferides obertes que semblen impossibles de cicatritzar i de personatges que lluiten per a sobreposar-s’hi com bonament poden.

El director Kenneth Lonergan aposta per un to equivalent al del principal protagonista de la història: fred, contingut, aparentment impassible, però amb un interior que emmagatzema una gran quantitat de ràbia i dolor. I és així com planteja el muntatge narratiu: amb una trama que avança en present, però que a la vegada serveix per anar descobrint progressivament aquesta càrrega interior que suporta el personatge de Lee Chandler (Casey Affleck). El resultat és revelador i impactant, però el mode de fer-ho no sempre es pot considerar afortunat, sobretot per l’elecció dels salts temporals -a vegades massa seguits i fragmentats- i també per la introducció de la música com a nexe emocional. Per exemple, l’ús que Lonergan fa de l’Adagio d’Albinoni a una de les escenes clau de Manchester Frente al Mar resulta tan invasiu i ocupa tanta estona que acaba tornant-se carregós i massa subratllador de les intencions dramàtiques. De fet, a nivell global la inclusió de la música no destaca per ser massa subtil.

Manchester Frente al Mar és una pel·lícula força cruel, sobretot per la sensació de pessimisme que desprèn respecte algunes seqüeles inesborrables que mai han de desaparèixer del tot. Així vol Kenneth Lonergan que veiem el protagonista Lee, i per això Casey Affleck es converteix en una elecció idònia per a aquest paper. El posat afligit i la mirada perduda de l’actor, pràcticament incapaç de reaccionar amb un mínim d’esma a res del que li passa -excepte en situacions molt puntuals-, transmet molt bé el sentiment d’un home que sembla atrapat en la desgràcia, a pesar que la vida li plantegi possibles segones oportunitats. Potser a Affleck li va un pèl gran la nominació a l’Oscar, però realment no hi havia millor protagonista per a Manchester Frente al Mar que ell. Això sí, no es queda gens enrere el paper de Lucas Hedges, que en el fons és el personatge amb un arc dramàtic més definit de tot el film.

El més valuós de la història és precisament la relació que s’estableix entre aquests dos personatges: Lee i el seu nebot Patrick. L’entrada d’aquest últim permet al director incorporar un retrat de l’adolescència on hi ha lloc per la distensió i fins i tot l’humor, però rarament Manchester Frente al Mar es desempallega de les dificultats que abracen la seva història. Ara bé, la solidesa del guió es veu perjudicada pel paper que Lonergan atorga a alguns personatges, ja que els seus comportaments no acaben de ser del tot comprensibles. Parlo, per exemple, de dues de les protagonistes femenines: Michelle Williams (com pot estar nominada a l’Oscar per aparèixer tan sols cinc minuts?) com a exdona del protagonista i Gretchen Mol com a mare del jove Patrick. Detalls com aquests, en què les actituds de segons quins personatges no acaben d’encaixar massa, no ajuden a consolidar l’objectiu que persegueix Manchester Frente al Mar.

És evident que la pel·lícula busca que la seva capa subterrània acabi sent la que té més incidència. Vol que les imatges costeres de la tranquil·la localitat de Manchester capgirin el seu significat i es converteixin en un escenari molt més lligat al desànim i la fatalitat. I en bona mesura ho aconsegueix, però crec que no amb tota la potència desitjada. A banda de sobrar-li una mica de metratge, Manchester Frente al Mar es veu afectada per la mala gestió d’algunes de les seves escenes clau, fet que no permet que tot funcioni al mateix nivell. En tot cas, la qualitat de la pel·lícula és innegable, així com la seva capacitat de deixar cert pòsit amarg a l’espectador. Això sí, potser millor evitar un mal dia a l’hora d’anar a veure-la.