M.A.Confidential

Room

Director: Lenny Abrahamson

Intèrprets: Brie Larson, Jacob Tremblay, Joan Allen, William H. Macy, Megan Park, Amanda Brugel, Sean Bridgers

Gènere: Drama. Irlanda, 2015. 115 min.

A la seva pel·lícula Canino (2009), Yorgos Lanthimos exposava de forma extravagant i també perturbadora el comportament de tres joves que mai havien sortit de la seva mansió i que havien estat “particularment” educats pels seus pares. Les imatges, ridícules per moments, amagaven en realitat l’enorme crueltat que suposa limitar i distorsionar l’etapa cognitiva d’un fill, fent-li creure que la realitat és d’una forma que no té res a veure amb la de veritat. A La Habitación, tot i que la situació té un origen del tot diferent donat que és fruit del segrest de la mare, hi trobem un punt de partida molt semblant personificat en el petit Jack, que creu que l’habitació on passa les 24 hores del dia conté tota la realitat que pot conèixer. Tot i l’interès amb què retrata aquesta percepció irreal de la vida als ulls de Jack, la pel·lícula aposta per entregar el seu principal pes dramàtic al personatge de la mare, i és aquí on bona part del seu potencial queda desaprofitat.

La Habitación és un film clarament dividit en dues parts. La primera, delicada i crua a parts iguals, és capaç de crear un atractiu microcosmos propi i fins i tot de generar una particular tensió en la seva part final; la segona, però, decideix enfocar les seves prioritats cap a una direcció on el dramatisme es percep massa lleuger i efectista, de forma que els aspectes més rellevants exposats en el seu primer tram acaben quedant en un segon pla. Aquesta mala gestió dels actius que havia generat ens priva del que realment podíem esperar del film: un retrat de què pot suposar per a un nen passar els cinc primers anys de la seva vida tancat en un espai de pocs metres quadrats. I és realment una llàstima, perquè La Habitación conté interessants traces d’aquest punt de vista -són les millors escenes del film-, però aquestes resulten massa puntuals enmig d’un entorn dramàtic on el que passa al seu voltant acaba sent més protagonista que no pas ell.

La davallada de La Habitación no respon a cap factor estructural, sinó al fet que és aquí on la pel·lícula mostra les seves veritables pretensions. I són les petites decisions que va prenent pel camí les que evidencien que els interessos de Lenny Abrahamson són força diferents als desitjables. A banda d’oblidar-se de donar una continuïtat a l’evolució del personatge de Jack, que és on hi havia el veritable interès de la història, el director irlandés desprecia un parell de focus de conflicte prometedors que simplement apareixen un moment i ja no tornen més (la forma amb què es treu de sobre el personatge de l’avi del nen és incomprensible, per exemple). Contràriament, el film dóna cabuda a converses i situacions d’alt contingut dramàtic que creen dificultats i mal ambient, però no suposen cap aportació concreta, més enllà del drama perquè sí. Així doncs, la impressió és que La Habitación acaba decantant-se per la capa més superficial i sensiblera, i no pas pels problemes de fons que realment tenien substància.

No només és el canvi de tonalitat el que afecta al conjunt, sinó també l’error de fixar-se en el protagonista equivocat. Aquesta és una pel·lícula centrada en la mirada del petit Jack, que a més està interpretat per un magnífic i molt convincent Jacob Tremblay, però Abrahamson s’entesta en el lluïment de Brie Larson (i amb èxit, vist el més que injust Oscar que acaba de guanyar) a la pell de la seva mare. El joveníssim Tremblay no només supera clarament Larson, a la qual costa bastant creure’s en molts moments, sinó que es ell qui protagonitza les escenes més rellevants i significatives de La Habitación, i és ell qui experimenta la veritable evolució entre l’inici i final del film. Personalment, em sobra el recurs de la veu en off, que de nou serveix per a aquella mania de fer parlar els nens amb metàfores poètiques -que no, que cap nen parla així-, però no hi ha dubte que el més petit de tots és l’ànima de la pel·lícula.

Resulta simptomàtic també veure com la direcció de Lenny Abrahamson es va simplificant a mida que avança el camí, i no deixa de ser curiós que la subtilesa dels enquadraments i el tracte dels personatges estiguin molt més cuidats quan l’espai per a moure’s és més reduït. Fins i tot la fotografia capta molt millor els contrasts i els estats d’ànim dels protagonistes. Aquesta primera hora notable i també les idees interessants que de tant en tant es perceben durant els minuts finals -el tancament resulta força encertat, sense anar més lluny-, no eviten que La Habitación acabi sent víctima d’aquest despreniment de tots aquells aspectes que l’haurien fet més incòmoda, però a la vegada haurien aportat un valor de veritat a la seva història. Era aquella pel·lícula que havia d’arribar on no ho fan tots els telefilms sobre mares, filles i segrests que es poden veure els diumenges a la tarda, però a l’hora de la veritat, no sap allunyar-se’n tant com li agradaria.