M.A.Confidential

Mud

Director: Jeff Nichols

Intèrprets: Matthew McConaughey, Tye Sheridan, Jacob Lofland, Reese Witherspoon, Sam Shepard, Ray McKinnon, Sarah Paulson, Michael Shannon.

Gènere: Drama. USA, 2012. 125 min.

Jeff Nichols ja va demostrar al món que havíem de guardar-nos el seu nom a la memòria i que probablement el tornaríem a subratllar ben aviat. El potent thriller psicològic Take Shelter (2012) va ser una de les millors pel·lícules que ens va deixar l’any passat (i així ho vaig acreditar en el corresponent balanç anual), i el cineasta nord-americà amb prou feines ha trigat uns quants mesos a demostrar que el seu talent no és cosa d’un dia. Mud és un pausat, però intens, drama sobre l’adolescència, la immaduresa i l’amor –en realitat, sobre moltes coses a la vegada– que ens trasllada de forma serena i elegant al bell mig del riu Mississippí, i ens hi submergeix durant un parell d’hores (un pèl llargues) per oferir-nos una espècie de versió modernitzada de Tom Sawyer.

El director és nascut a Arkansas, així que coneix de sobra què significa créixer en el més pur ambient meridional de l’Amèrica profunda. A banda de la seva trama principal i de les històries dels seus protagonistes, Mud és també un relat de la vida al riu, el qual pràcticament es pot considerar un personatge més. Tots hi tenen alguna relació o altra. La unió i divisió i la llibertat i opressió que al mateix temps propicien el Mississippí i els seus múltiples afluents al llarg del film són un clar reflex de les diferents relacions amoroses que hi tenen lloc, així com la seva capacitat d’emportar-se el que ja és innecessari i donar pas a noves corrents i nous camins. Ja ho diu un dels personatges: “Pel riu baixa molta merda, cal saber què aprofitar i què no”.

Tot i que el títol de la pel·lícula pren el nom del personatge teòricament central, Mud és en realitat un retrat de l’adolescència, del progressiu descobriment vital d’aquelles coses serioses de la vida que tots duem a terme quan deixem de ser nens. I al mateix temps, la constatació que, en realitat, alguns mai deixen de ser-ho. En la seva missió, els dos joves combinen l’adrenalina de participar en una trama com aquesta amb els desenganys i sotracs que la vida els té preparats en el terreny personal; enganys, promeses incomplertes, falsos sentiments o relacions trencades són alguns dels obstacles que els dos joves han d’anar assimilant i superant a mida que avança la història. Ellis i Neckbone comproven que les coses no són tan fàcils com quan s’escapen amb la barca pel riu, i que els grans herois aventurers i rebels, o aquella figura en què tot nen vol convertir-se de gran, potser no existeixen. Més que el seu heroi, Mud acaba sent per a ells una espècie d’avís, de lliçó, que de ben segur els servirà en el futur.

Una de les agradables sorpreses de Mud és la magnífica actuació de Matthew McConaughey. Brut, desdentegat i amb un accent bestial, el “guaperes” de Hollywood construeix un personatge enigmàtic i ple de magnetisme, que a poc a poc va desvetllant la seva veritable naturalesa i les seves debilitats. McConaughey fa una actuació matisada i natural, deixant-se portar pel personatge, i li surt veritablement bé. L’altra destacada sorpresa són els joves Tye Sheridan i Jacob Lofland, fantàstics en els seus respectius papers i amb una credibilitat sorprenent, especialment el primer, que transmet a la perfecció la mescla d’innocència i atreviment pròpia dels 14 anys. Entre els secundaris, cal destacar el veterà Sam Shepard i les puntuals aparicions de Michael Shannon, l’actor fetitxe de Jeff Nichols, que no podia faltar-hi. El paper de Reese Witherspoon, actriu que mai m’ha agradat gaire, és més aviat testimonial.

Mud segueix el ritme del seu entorn, calmat i en ocasions una mica contemplatiu, però la seva invitació a adoptar-lo nosaltres també és benvinguda. La seva evolució dramàtica es va intensificant i sap mantenir l’interès fins al final, cosa que demostra un cop més el control narratiu de Nichols. Això sí, potser no és una pel·lícula feta per superar les dues hores –com així és– i alguna retalladeta a la sala de muntatge no s’hauria vist amb mals ulls. Mud no té la potència de Take Shelter, però Jeff Nichols corrobora que sap explicar històries personals de forma elegant, directa i intel·ligent, sense reservar-se càrrega dramàtica, però amb la subtilesa i delicadesa necessàries. Una interessant visió d’aquella fase en què la vida es comença a enfangar; i sortir del fang no sempre és fàcil.

(crítica original publicada a Gent Normal)