M.A.Confidential

The Hangover Part III

Director: Todd Phillips

Intèrprets: Bradley Cooper, Ed Helms, Zach Galifianakis, Ken Jeong, John Goodman, Melissa McCarthy, Heather Graham, Justin Bartha, .

Gènere: Comèdia. USA, 2013. 100 min.

Celebro que s’hagi acabat aquesta saga. Si alguna cosa ha evidenciat la seva tercera i última entrega és que la seva fórmula, tan gratament sorprenent quan va aparèixer ara fa quatre anys, ja estava esgotada. Per començar, ni els propis responsables s’han atrevit a apostar pel format narratiu de les altres dues pel·lícules de la saga, cosa que l’ha convertit en una comèdia molt més convencional; a més, la vessant humorística ha quedat pràcticament reduïda a dos dels personatges, i la seva efectivitat no sempre és la desitjada. Així doncs, R3sacón es presenta com un tancament de saga força justet i massa distant amb les seves dues predecessores. Té tocs puntuals de geni, però són massa puntuals, i el nivell d’atreviment de Todd Phillips també baixa sensiblement. No és un film infame, però deixa una certa sensació de decepció, ja que aquests mateixos personatges ens havien fet riure de valent en el passat.

El primer que sobta és que a R3sacón el fet inductor no és cap borratxera ni la posterior ressaca, i això, a banda de restar sentit al seu propi títol, ja minva la pel·lícula des de l’inici. D’acord que a Resacón 2 se li va criticar que volgués ser una còpia massa descarada de la primera (recordo que fins i tot el muntatge del tràiler era clavat), però tampoc podem obviar que aquest format és el que defineix la saga, amb tots els tocs delirants i passats de voltes que això suposava. Aquesta tercera part, doncs, resulta ser una comèdia més, sense cap estructura argumental que la caracteritzi gaire, però, això sí, protagonitzada pels mateixos personatges de la saga. La principal explicació que se n’extreu és la voluntat d’homenatjar en certa manera les dues pel·lícules anteriors, amb constants referències i fins i tot reaparicions de personatges i escenaris. I sí, no dic que no estigui bé, però fa que el film acusi una falta de personalitat pròpia.

Un altre aspecte perjudicat per aquesta convencionalització de R3sacón és el paper dels personatges. Com sol passar en molts altres casos, especialment en comèdies, aquí tot el pes recau descaradament en el personatge que més funciona, cosa que resta molta transcendència al paper de la resta. A R3sacón, el guió està clarament pensat pel lluïment d’Alan, i del sr. Chow en segona instància, amb la qual cosa el personatge de Stu, que sempre havia estat el més putejat, baixa sensiblement, i el de Phil ja quasi és testimonial. A les altres dues pel·lícules, tot i que evidentment la palma se l’emportava sempre el mateix, tots els personatges aportaven la seva part i tenien escenes destacades, però aquí no passa. I sí, la comèdia és entretinguda i té els seus moments divertits, tocs d’humor negre característics i imatges absurdes, però globalment l’argument i l’enginy no destaquen per la seva brillantor.

Com és normal veient aquest excessiu recolzament de la pel·lícula sobre un sol personatge, l’ànima de R3sacón és indiscutiblement Zach Galifianakis, possiblement la barba més coneguda del moment a Hollywood. L’actor respon amb efectivitat i regala moments veritablement divertits gràcies a l’estupidesa del personatge, demostrant que el paper li va com anell al dit. El segon en discòrdia seria Ken Jeong, qui acaba cansant per la seva exageració i, perquè no dir-ho, falta de gràcia del personatge.  Pel que fa a Bradley Cooper, Ed Helms i Justin Bartha, els habituals de la saga, la veritat és que tenen poca cosa a dir pel descafeïnament que pateixen en aquesta tercera part, especialment el segon, qui sempre havia donat molt més de joc. Les noves incorporacions són John Goodman, en un paper que en realitat hauria pogut fer ell o qualsevol altre, i Melissa McCarthy, qui sí que és una bona elecció per acompanyar Zack Galifianakis.

El pitjor de R3sacón és que el més divertit de tot, el que en realitat tots esperàvem, apareix durant els títols de crèdit (avís: no marxar abans) i amb prou feines dura un minut. Potser si la pel·lícula hagués començat així, encara que després fos millor o pitjor, l’hauríem identificat més dins de la saga i l’hauria tancat de forma més fidel. És com si el director Todd Phillips hagués deixat aparcat el desfasament i hagués tirat més pel costat nostàlgic, pensant més en resums i homenatges que no pas en fer una comèdia “ressacosa” que funcionés. R3sacón no és dolenta, però sí fallida. Com he dit al principi, és positiu que la saga s’hagi tancat, però dubto que aquesta fos la millor forma de fer-ho.