M.A.Confidential

The Girl With The Dragon Tattoo

Director: David Fincher

Intèrprets: Daniel Craig, Rooney Mara, Christopher Plummer, Stellan Skarsgard, Robin Wright, Steven Berkoff, Joely Richardson.

Gènere: Thriller, drama. USA, 2011. 150 min.

Segueixo pensant si realment era necessari rodar aquesta pel·lícula, si era justificable un “remake” tot just dos anys després de l’estrena de la seva homòloga sueca i si feia falta seguir explotant una història que, a banda ser ja coneguda per gran part del públic, havia mostrat ja les seves mancances. I la resposta és un pèl contradictòria, ja que, si bé Millenium: Los Hombres que No Amaban a Las Mujeres reafirma la falta de potència de la trama principal del llibre de Stieg Larsson, seria molt injust no reconèixer que David Fincher es treu de la màniga un thriller notable i estimulant. Les dues hores i mitja que a la versió sueca es traduïen en moments d’autèntic sopor es tornen fluïdes i intenses després de passar pel sedàs de Fincher, que sap interpretar a la perfecció la història en clau cinematogràfica i extreure’n allò més destacat. Una bona mostra de com prendre un producte que ja frega el desgast i fer-lo considerablement millor.

Les intencions de Fincher queden clares des del principi: tirar pel dret. Després d’uns crèdits inicials espectaculars (i probablement presumptuosos i innecessaris, tot sigui dit) que et deixen hipnotitzat a la butaca, Millenium no perd el temps amb excessives contextualitzacions i comença a avançar a una velocitat que segurament sorprendrà els lectors del llibre. A base d’un magistral muntatge paral·lel, Fincher va presentant progressivament els dos protagonistes fins que aquests es troben i comença el veritable motor de la pel·lícula. Agradi més o menys, Fincher deixa molt clar què li interessa i què no de la novel·la de Larsson; sense deixar de ser-hi fidel, en fa la seva pròpia adaptació. I encerta. Controla el pols narratiu en tot moment i imprimeix un sentit del ritme que el reafirmen com un dels grans mestres del thriller actual. Justament el que necessitava aquesta història.

Millenium: Los Hombres que No Amaban a Las Mujeres centra gran part de la seva atenció en l’estranya atracció entre la parella protagonista. Tant Mikael com Lisbeth tenen una caracterització més forta, per això la química entre ells resulta més especial i magnètica. L’altre gran pilar és, naturalment, la investigació sobre la mort de Harriet Vagner i tot el que envolta aquesta família, però el film l’encara de forma força sintètica, estalviant-se un munt de converses i subtrames presents al llibre original que haurien espessit i complicat el ritme de l’acció. Tot i que Fincher sap polir la història i aconsegueix que la vivim amb certa intensitat, no pot evitar ocultar-ne algunes febleses. També deixa la sensació que resol alguns aspectes o girs de guió per la via ràpida, massa ràpida, com si donés per entès que l’espectador ja ha llegit el llibre o ha vist la pel·lícula anterior.

Tot i que volia evitar en la major mesura possible les comparacions constants amb el film suec, a vegades aquestes resulten inevitables, com és el cas dels actors. Com ja he dit, la pel·lícula es caracteritza per endurir l’aspecte i la personalitat dels dos protagonistes. Daniel Craig té una imatge molt més imponent de la que coneixíem fins ara del personatge de Mikael Blomqvist, que es caracteritzava més per mantenir les formes i la correcció. No sé si era la millor elecció de càsting, tenint en compte el seu referent en papers molt més físics, com el de James Bond, però segueix sent convincent. Quant a Rooney Mara, la seva transformació en Lisbeth Salander resulta molt més extrema que la que va fer Noomi Rapace, i sense desmerèixer aquesta última, qui va fer un bon paper, aporta al personatge encara més misteri, més ambigüitat i més contrastos, i el reafirma com el gran atractiu d’aquesta història.

Una altra de les armes de David Fincher és la posada en escena, molt més dinàmica, a més de la seva habitual qualitat en la direcció. D’altra banda, cal subratllar la contundent banda sonora de Trent Reznor i Atticus Ross, amb els quals ja va guanyar l’Oscar en aquesta categoria per La Red Social. El ritme que aporta la música resulta vital pel dinamisme de la pel·lícula, que a nivell tècnic és impecable. Com he dit al principi, les sensacions que provoca Millenium: Los Hombres que No Amaban a Las Mujeres són una mica estranyes, ja que com a thriller és impecable, però es veu massa penalitzat per una història que, com ja se sabia prèviament, perd tot l’efecte sorpresa per a bona part dels espectadors. En altres circumstàncies, parlaríem d’un film prescindible, però Fincher s’ho val, i molt. Personalment, com a lector del llibre i espectador de la versió sueca, no em penedeixo gens d’haver-li donat una oportunitat.