Slumdog Millionaire
Director: Danny Boyle, Loveleen Tandan
Intèrprets: Dev Patel, Anil Kapoor, Freida Pinto, Madhur Mittal, Azharuddin Mohammed Ismail, Ayush Mahesh Khedekar.
Gènere: Drama, romàntic. Gran Bretanya, 2008. 115 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Jamal Malik és un jove indi que ha anat a participar al famós programa “Quiere Ser Millonario?”. Tot i el seu aspecte poc espavilat i treballar de repartidor de cafès en un call center de Mumbay, Jamal està superant amb una insultant comoditat totes les preguntes i està a punt de completar la sèrie i emportar-se el premi final de 20.000 rupies índies. Tothom es pregunta com ha aconseguit arribar fins allà. Ha estat sort, ha fet trampes, era el destí o és que realment sabia les respostes a totes les preguntes?Nominada a 10 Oscars -inclosos millor pel·lícula i millor director-, guanyadora dels 4 Globus d’Or a què aspirava, guanyadora de 7 premis BAFTA, i acumulant ja un total de 58 guardons a diferents certàmens. No hi ha dubte que Slumdog Millionaire, sortint del no res, s’ha convertit en la gran sensació del moment, el film del qual tothom parla, però, ¿és realment tan brillant com tot sembla indicar? Doncs un cop vista i digerida, puc dir que m’ha semblat una molt bona pel·lícula, amb un argument d’altíssima originalitat i una considerable qualitat narrativa, però el cert és que presenta prou aspectes discutibles com per considerar que tot el que s’ha generat al seu voltant és una mica exagerat.
El cas de Slumdog Millionaire és un exemple perfecte d’aquelles pelis que costa molt atrevir-se criticar, ni que sigui posar un parell de “peròs”, ja que fer-ho és com anar a contracorrent de tota la resta. En realitat, el visionat del film es gaudeix de tal forma que molts es poden quedar amb aquesta tan bona impressió immediata i realçar totes les seves virtuts, que en té i moltes, però crec que també és convenient no deixar-se portar només per aquesta mena d’eufòria ambiental que la rodeja i atrevir-se a posar en dubte certs aspectes.
Slumdog Millionaire presenta un argument amb un dels punts de partida més atractius i originals que he vist, una estructura narrativa trepidant i magnètica, i un ritme que no decau en cap moment. El film manté l’espectador en un constant estat d’expectació, ja sigui per l’acció del concurs, com la dels diferents flashbacks, i arriba a un final perfectament construït perquè ningú vulgui parpellejar en cap moment. No obstant, crec que l’estocada final, la que pertocaria després de tot el que hem vist fins el moment, no acaba d’arribar, i que la resolució es redueix a molt poc i massa convencional. No dic que sigui un mal final, però segurament no era el que jo esperava i el que crec que es mereixia una peli com Slumdog Millionaire.
El director, Danny Boyle, responsable de films com Trainspotting, 28 Días Después o Sunshine, demostra una genial qualitat darrere la càmera i ofereix una de les millors direccions (si no la millor) de l’any. L’acurada sel·lecció de plans transgressors, el gran tractament de la imatge, l’impressionant treball de fotografia i l’encertadíssima banda sonora ajuden a fer de Slumdog Millionaire un prodigi a nivell audiovisual. A destacar tota la primera part del film que té lloc a territori indi. També és molt important el treball del temps, saber quan fer les transicions entre una acció i l’altra sense que resulti monòton, i la veritat és que aquest és un aspecte perfectament estudiat.
No obstant, aquesta estructura narrativa també propicia una possible visió crítica de Slumdog Millionaire. Generalment, en un guió cinematogràfic han de passar més coses de les que passen a la vida quotidiana, algunes són fruit de causalitats i altres de casualitats, però quan pràcticament tot es remet a la segona opció, la cosa pot perillar una mica. A l’inici, el film ens presenta la situació i ens planteja una pregunta respecte el protagonista, tal com he fet a la sinopsi del principi del post, però si aquesta pregunta la féssim en relació a la peli en si, ¿quina seria la resposta? Segur que no ha fet cap trampa? Tanta casualitat hi pot haver? I aquesta última pregunta del concurs…
No voldria semblar massa crític amb el que he escrit i vull deixar clar que m’ho he passat de conya veient Slumdog Millionaire, i que el considero un dels films amb més personalitat que he vist últimament, però també volia deixar clar que aquesta excel·lència que esperava després de les immenses expectatives generades pot ser qüestionada. És una de les imprescindibles del moment i s’ha de veure sense cap mena de dubte, això sí, mereix ser analitzada i valorada pel que és i no deixar-se portar pel que se’ns diu a tot arreu.
Martí
M.A.Confidential 
Doncs a mi personalment, em va semblar una pel.lícula rodona… i el que tu comentes de les casualitats, doncs jo me les vaig creure per un simple motiu… la història no deixa de ser un conte i és així, crec, com l’hem de veure… l’estructura narrativa, el ritme trepidant, els flashbacks molt ben narrats, la música… i sobre tot la fotografia d’una India bruta i corrupte em van semblar d’allò més encertades i amb un final que es pot permertre, totalment bollywoodià!!! Simplement per què és un conte. Aquest guió en mans d’un altre podia haver estat ridícul, ensucrat i carrincló però Danny Boyle fa un retrat de la India molt dur però amb una història que et fa mantenir el somriure als llavis.
petonet
M'agradaM'agrada
Precisament, per aquest retrat magnífic que fa de la Índia cruel i corrupta corresponent a la infància del protagonisme, per la seriositat dels esdeveniments que el marquen després, i fins i tot per aquest mig aire de cine thriller que arriba a agafar la peli… per tot això em va semblar que el final es reduïa a massa poc.
Naturalment que el fil romàntic és el que aguanta l’argument, i que t’enganxa i emociona, però amb tot el treball que s’ha fet al llarg del film, crec que hagués estat bé apuntillar els altres aspectes que es tracten.
Això sí, estic d’acord que en mans d’un altre director, la peli s’hagués pogut convertir en algo molt més pastelós i mediocre. Que quedi clar que m’ha agradat molt, simplement que no la puc considerar rodona, com tu dius.
Ens llegim!
M'agradaM'agrada
A mi també m’ha agradat, però jo trobo que es podia haver anat una mica més enllà. És una Índia ben explicada, però tal i com explico al SensePresses, bastant superficial i pensat per impactar l’espectador occidental (sobretot l’americà).
El millor per mi és la fotografia i la música. Espcialment remarcables les escenes de la corredissa dels nens pels carrers de Mumbay fugint de la polícia o quan són al riu on es renta la roba i ells lloguen els vàters.
El guió el trobo força convencional encara que l’hi reconec l’originalitat del contrapunt de l’opulènt concurs envers la vida al carrer.
Tot plegat, ideal per agradar i entretenir al màxim nombre de gent possible encara que això signifiqui perdre profunditat i complexitat.
Salutacions.
M'agradaM'agrada
trobo molt bo el retrat de l’Índia, genial la història dels nens cap a adolescents, i la història d’amor es fantàstica, però…
1.- no m’agrada k el final sigui tan fantàstic.
2.- jo vull anar a l’Índia al programa kieres ser millonario (l’última pregunta es tan peliculera llagrimeta fàcil…i es per memos, no cola k sigui una pregunta final. vale k keda de puta mare com a final de peli, pero ho trobo forçadissim).
total, la peli m’ha agradat molt, pero amb un final un xic amarg (jo crec k s’hauria d’haver optat pels diners o l’amor, pero els dos es com…estasss flipaaant)
M'agradaM'agrada
Bueno, ja veig que la meva sensació al final de la peli és compartida per altra gent… o sigui que tan raro no seré, jeje.
Dani, completament d’acord amb el que dius. La teva última frase ho resumeix molt bé: com a producte destinat a agradar a tothom està perfectament ideat i completat (molt millor que d’altres que pretenen el mateix), però jo també crec que li acaba faltant una mica de profunditat.
Edu, la veritat és que la meva reacció al veure la última pregunta del concurs va ser molt semblant a aquesta, em costava massa d’empassar-m’ho. Fins llavors, les preguntes havien estat cada cop més difícils, d’acord amb el concurs real, però al veure la final vaig pensar “venga yaaaa, no pot ser”. I com tu dius, a mi també se’m passava pel cap l’opció de que perdés els diners, però a canvi acabés amb ella, lo qual potser m’hagués convençut més i tot, però acabar aconseguint-ho tot tot i d’aquesta forma…
En fi, que sota aquest pretext de “Estava escrito” es podrien fer moooooltes pelis… això sí, segurament no serien tan bones com aquesta.
M'agradaM'agrada
No estic d’acord amb vosaltres amb lo del final, si a tota la pel.lícula les preguntes i respostes tenien a veure es normal que aquesta aparegués i sobre si era fácil, potser no us enrecordeu de l’espanyol que va guanyar els cinquanta millons de pessetes, tenia també el comodí del telèfon i va trucar a la seva dona per dir que havia guanyat el premi final. Y la pregunta era d’allò més fàcil, amb quin fruit es feia la copra, per cert del coco. Vull dir amb això que la realitat sempre supera la ficció…
M'agradaM'agrada
Encarna, recordo perfectament el cas que expliques del concurs aquí a Espanya (diga’m ignorant, però jo no tenia ni idea de la resposta…) i jo reconec que per guanyar-lo probablement t’ha de passar algo semblant al que passa a Slumdog Millionaire.
Si a mi em va deixar la sensació que explico abans és perquè aquesta última pregunta em va trencar totalment el fil ascendent que portava el concurs fins aquell moment. Si fins llavors m’havia impressionat l’explicació de com sabia cada resposta, aquest final em va semblar un adorn massa efectista… però bé, tot és qüestió de gustos i entenc que molta gent la consideri rodona.
Gràcies pel comentari!
M'agradaM'agrada