Revolutionary Road
Director: Sam Mendes
Intèrprets: Leonardo DiCaprio, Kate Winslet, Kathy Bates, Michael Shannon, Kathryn Hahn, David Harbour.
Gènere: Drama. USA, 2008. 110 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Frank i April són un matrimoni que viu en un barri residencial a les afores de Connecticut, als anys 50. La seva vida sembla plàcida i feliç, Frank treballa en una important empresa de la ciutat, April cuida de la casa i els seus dos fills van a l’escola del barri. Tot el veïnat els té com la parella perfecta, el referent a seguir, però en realitat tots dos odien aquesta vida i saben que els seus somnis van molt més enllà del que tenen ara, que els converteix simplement en uns més del munt.Film d’altíssima qualitat, però realment no apte per a dies dolents o moments de baix estat d’ànim. Un cop més, Sam Mendes demostra el seu immens talent i construeix un senyor drama de cap a peus, de gran intensitat i de considerable duresa emocional. El director recupera la mítica parella de Titanic, onze anys després, i els fa brillar en pantalla, demostrant tot el que han madurat en aquest temps. A la seva pell, uns personatges d’aquells que valen molt més pel que amaguen que pel que mostren, i que mantenen una continua evolució el rumb de la qual no acaben de tenir clar. El resultat, una peli d’aquelles que mires en silenci total i que et deixen en silenci total un cop acaben.
Fidel adaptació del llibre de Richard Yates de títol homònim, Revolutionary Road fa un retrat precís i cru d’allò que fa mig segle suposava el renéixer dels Estats Units després de la 2a Guerra Mundial. Famílies iguals, vivint en carrers i cases iguals, i amb el mateix conformisme respecte el seu estil de vida. La millor forma per creure’s feliç sense ser-ho, no tens més ni menys que el teu veí i simplement deixes passar els dies procurant no sortir del camí preestablert i sense oblidar-te cap dels passos imprescindibles que t’asseguren una vida “com cal”. De tot això es cansen els dos protagonistes de Revolutionary Road, amb masses somnis i ambicions com per acceptar sentir-se igual que tots els perdedors que els rodegen.
La grandíssima direcció de Sam Mendes i un muntatge molt treballat emfatitzen aquesta situació, fins al punt de fer sentir angoixat a l’espectador i tot, ja que no costa gens posar-se a la pell dels personatges. Revolutionary Road està plena de plans carregats de significat, diàlegs sense cap mena d’escrúpol i unes profundes ganes de fugir de tot el que forma part de l’entorn que ens mostra. Kate Winslet i Leonardo DiCapro estan senzillament brillants, especialment el segon, qui demostra haver assolit ja una clara maduresa com a actor i ens mostra una faceta totalment nova respecte el que havíem vist fins ara. De Winslet, tres quarts del mateix, però en aquest cas ja parlem de consolidació (els dos Globus d’Or aconseguits fa unes setmanes ja parlen per si sols). En fi, que no comprenc que no estiguin nominats als Oscars.
A banda de les dues actuacions principals, cal mencionar també els pocs secundaris (la peli es redueix pràcticament a 7 personatges), sobretot un Michael Shannon realment pertorbador i amb una força increïble. Pel que fa a aspectes tècnics, s’ha de destacar la gran direcció artística, sobretot pel que fa a la il·luminació, no només per estar perfectament treballada, sinó pel significat que dóna a tot el que passa. A més a més, en general l’ambientació als Estats Units dels anys 50 és excel·lent. Tot i no passar en gaires espais diferents, Revolutionary Road sap fer que l’entorn contribueixi en cada escena. Un té la sensació que tot està perfectament planificat.
Estem d’aquelles pelis que no marxen de la memòria, que ens fa adonar de moltes coses, de situacions amb les quals ens podem trobar o ja ens hem trobat. En resum, que la vida que portem no és deguda a les circumstàncies, sinó a la nostra voluntat, o millor dit, a la no voluntat de canviar-la i de lluitar per tenir la que realment somiem. I que tot això resulta ser molt complicat. Recomano sense cap mena de dubte veure Revolutionary Road, però fer-ho a consciència, sense distraccions, disposats a gaudir de bon cinema i que ens expliquin les coses sense atenuants, tal com són. A veure com us queda el cos…
Martí
M.A.Confidential 
Estic d`accord amb tu, Martí. Aquesta peli et deixa una estranya sensació de reflexió que particularment encara tinc.
Malgrat que DiCaprio no em simpatitza, crec que és el millor de la peli. Hi ha algunes escenes amb ell que et deixa els pèls de punta…
Eso sí, si algú anirá a veure aquesta peli, que sapigui que després necessitará prende una canya, com a mínim!!!
M'agradaM'agrada
No la he visto. Me da la sensación que puede ser muy similar a Mad Men. Época, estilo de vida, mismas sensaciones de asfixia… ¿Es así?
En cuanto a diCaprio, me merece un gran respeto: “¿A quien ama Gilbert Grape?” y “Diario de un rebelde”
Saludos.
M'agradaM'agrada
greenties, no he visto Mad Men, aunque quiero hacerlo algún día de esos… sé que la ambientación y el estilo es parecido, pero no podría decir nada más. De todos modos, como tú dices, la sensación de asfixia y de querer huir de todo lo que te rodea es uno de los elementos clave de Revolutionary Road. A DiCaprio siempre me ha costado mucho apreciarlo, pero, como digo en el post, reconozco que ahora sí ha alcanzado cierta madurez y comienza a ofrecernos actuaciones muy buenas (en Infiltrados ya me gustó bastante). Un saludo!
Eddy, realment hi ha imatges de la peli que costa de treure’s del cap de lo impactants que són i resulta difícil no quedar-se una mica tocat anímicament després del final. No obstant, espero que la vegi molta gent. Felicitats pel teu català! jeje
M'agradaM'agrada
Comentar, que des de diamants de sang te veo amigo del dicaprio ehh !!!! aiss cuando me critcabas cuando era joven por gustarme el leo !!! yo ya veia su calidad artisitca que soy una visionaria 😛
Re, gracies pel comentari, perque volia veure-la pero no m’atrevia !!!!
M'agradaM'agrada
jejejeje… res d’amic, només reconec que ho fa molt bé i punt. Però tampoc em convertiré en fan seu ni res d’això eh… a més, segueixo pensant que tant a Diamante de Sangre com a alguna altra com Red de Mentiras està bastant justet…
M’alegro que gràcies al comentari decideixis veure la peli 😉
M'agradaM'agrada
Doncs jo tinc dos comentaris a fer:
1. Tot i que sempre he defensat que Di Caprio és un gran actor, no crec que sigui el més adequat per aquesta peli. Continuo veient-la a ella molt més dona que ell home.
2. Em va posar mooolt nerviosa que ella sortís fumant a TOTES les escenes. Ja sé que amb això enfatitzen el nerviosisme, angoixa i blabla però… calia que fos a totes?
Ale Martí, ja no pots dir-me mai més que ho comento res eh 😉
M'agradaM'agrada
Caro, estic força d’acord amb els teus dos comentaris. És cert que hi ha moments en què costa una mica veure-ls com a parella de veritat per això que dius, però també crec que, pel paper i la mentalitat de cadascun dels personatges, ja va bé que ell tingui un aspecte més immadur que no ella. Lo de si un altre actor hagués estat millor… doncs mai es podrà dir, com sempre…
També és veritat que ella surt fumant sempre (a totes, totes, si?), però al final ho acabes com assimilant, no? Ja es veu que és com l’única escapatoria que té de tot el que la rodeja…
Espero que el teu primer comentari no sigui l’últim, si no, t’ho seguiré dient… 😉
M'agradaM'agrada
Doncs de moment no et podré tirar per terra el teu comentari, perque estic d’acord amb tot el q dius 😉
El que no entenc llavors és perquè només li poses un 8, si no l’has criticat en cap aspecte… Sembla que se t’ha fet costa amunt que sigui “tan” dura.
A mi precisament el que em mola és que sigui tan pessimista. És que disfruto cada cop que es foten punyalades a base de crits i discussions. I el “boig” aquell és la canya.
La Kate Winslet la clava…pero és que fa sempre el mateix paper, no?? Vulguis o no, és el mateix rollet que a Olvídate de mi, Titanic o Sentido y sensibilidad. Inconformista, rebelde, un punt histèrica…
Ah i el final missògin aquest de “per ser feliç, baixa’t el sonotone cada cop que una tia et foti el rollo” , boníssim
M'agradaM'agrada