M.A.Confidential

Iron Man

Director: Jon Favreau

Intèrprets: Robert Downey Jr., Terrence Howard, Gwyneth Paltrow, Jeff Bridges, Stan Lee, Leslie Bibb.

Gènere: Còmic, acció, ciència-ficció. USA, 2008. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Benvinguts a la preqüela d’Iron Man 2. Això és el primer que m’ha vingut al cap un cop ha acabat aquesta pel·lícula, entretingudíssima d’altra banda, tenint en compte la més aviat poca quota d’acció pròpiament superheroica que presenta, concentrada en els últims 40 minuts, i, lògicament, la frase final. La veritat és que m’ha costat decidir-me a veure-la, tot i les bones opinions que havia rebut en general, i haig de dir que el resultat ha estat força satisfactori, tot i haver-me quedat amb certes ganes de més Iron Man en si. Potser la meva desconeixença del còmic original és la que propicia que digui això, però crec que al final hi ha la sensació que hem vist excessivament més a Robert Downey Jr. que no pas la màscara d’Iron Man.

Naturalment que tota història de superherois ha de tenir la seva explicació dels origens i la presentació del personatge, el seu entorn, etc., però crec que els ha quedat un pèl descompensat. De totes maneres, que quedi clar que no presento això com una gran crítica a la peli, simplement un petit aspecte a retreure i que potser busca massa descaradament preparar el terreny a la segona peli de la saga, en la qual ja se suposa que entrarem a matar des del principi. A banda d’això, no hi ha dubte que es tracta d’una agradable sorpresa dins del gènere d’adaptacions de còmic, ja que presenta una frescura i una marcada personalitat pròpia molt necessàries últimament.

He trobat un gran encert l’elecció de Robert Downey jr. com a protagonista, ja que lliga a la perfecció amb la forma de ser de Tony Stark, amb aquesta independència, aquesta xuleria i aquest gran humor. El cert és que Downey Jr. té un carisma especial i això ajuda a què la gent no trigui a agafar-li simpatia i identificar-se amb el personatge. Al seu costat, un Jeff Bridges completament oposat, que genera total desconfiança des del principi (les pintes que porta també ajuden en aquest cas) i que demostra la seva gran expressivitat, i una Gwyneth Paltrow que no sé molt bé què fa agafant papers com aquest i que probablement tingui més protagonisme a la següent. Tampoc podia faltar el divertit cameo de Stan Lee, creador del còmic, un guinyo que ja s’ha convertit en habitual en les adaptacions cinematogràfiques de les seves obres.

Pel que fa a aspectes visuals, la peli aconsegueix presentar uns efectes especials molt espectaculars, però gens ostentosos i en cap moment exagerats. No hi ha dubte que la lluita final és la que presenta més vistositat, però jo em quedo amb el procés de construcció i acoplament del “vestit”, el disseny del qual considero un dels més espectaculars dins d’aquest ampli gènere. Arrel d’això, crec que Iron Man aconsegueix diferenciar-se de la resta d’històries perquè es tracta d’un superheroi creat a si mateix, que no es troba amb aquesta condició, sinó que la busca amb unes intencions molt concretes i per unes raons molt determinades que l’han portat a fer-ho. Aquest fet, en certa manera, humanitza una mica més al personatge, tal com passa amb Batman; no és extrany que existeixin certs paral·lelismes entre Iron Man i Batman Begins.

Finalment, no podem deixar de banda els segons finals (que lògicament no desvetllaré aquí), ja que condicionen per comlpet la futura existència d’aquest superheroi i ho fan d’una forma gens habitual al que havíem vist fins ara. A més a més, com ja he destacat al principi, són la millor promoció possible per a Iron Man 2, que arribarà al 2010 i que és d’esperar que respongui molt més estrictament a l’estructura típica d’aquest tipus de pelis. No osbtant, esperem que l’estil d’aquesta Iron Man no es perdi gens ni mica (molta fe tinc, em sembla) i que el producte acabi acostant-se al grau de diversió que ens proporciona aquesta.