M.A.Confidential

Persepolis

Directors: Marjane Satrapi, Vincent Paronnaud

Veus originals: Chiara Mastroianni, Catherine Deneuve, Danielle Darrieux, Simon Abkarian, Gabrielle Lopes.

Gènere: Animació, drama, comèdia. França, 2007. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Havia sentit parlar molt bé d’aquesta pel·lícula i en el seu moment estava disposat a veure-la, però ara ja havia passat a allargar encara més aquella permanent llista de pelis. No obstant, una fervorosa recomanació des de les illes britàniques em va fer decidir a mirar-la ja, i realment m’estava perdent una gran gran peli. Persépolis és d’aquelles pelis que dins seu amaguen molt més del que sembla per fora. Una pel·lícula d’animació que s’escapi dels cànons actuals sovint resulta difícil pel gran públic i és possible q molta gent es tirés enrere. La veritat és que l’estil de l’animació sobta al principi per la seva aparent austeritat i poc volum de detall, però aquest acaba sent un dels punts forts de la peli. 

Utilitzar un tipus d’animació com aquest per explicar-nos uns continguts tan profunds, dramàtics i personals corria el risc de caure en un excessiu simbolisme o bé en una banalització per part de l’espectador. Res més lluny de la realitat. Les imatges tenen una força i una capacitat narrativa immensa i això és el que més em va impactar de Persépolis. Ens demostra que la història d’una vida, per molt moguda, tràgica, pintoresca i dramàtica que hagi estat, es pot explicar amb dibuixos de còmic en blanc i negre, sense perdre ni un gram de credibilitat, realisme i seriositat. D’altra banda, cal destacar que l’animació és d’una qualitat excel·lent, tan a l’hora d’il·lustrar-nos escenes reals com a l’hora de crear els mosaics més imaginatius. S’ha de dir que tot prové del còmic original, l’autora del qual és la pròpia protagonista de la història.

Precisament aquest és un dels altres punts importants de Persépolis, que ens explica la història qui millor la coneix, i això optimitza la forma d’explicar les coses de tal manera que transmetin el que realment va viure la protagonista. Aquest fet la podia fer caure en el sentimentalisme o l’excessiva subjectivitat, doncs res d’això. En cap moment hi ha victimisme o intenció de transmetre compassió cap a la protagonista, sinó que ens explica sense embuts tots els bons i mals moments, les decisions encertades i les errònies. Et quedes amb la sensació que no t’han amagat res i que el que acabes de veure és tot el que va passar, i això és una gran satisfacció per a l’espectador.

Un altre punt a favor és la brillant inclusió de tocs d’humor, sobretot a nivell visual, amb animacions exagerades de certes coses i amb certes llicències de ficar-se a la ment de la protagonista i mostrar-nos el que hi ha dins. També a nivell de guió, la peli presenta situacions realment còmiques. Naturalment, tot això contribueix en gran mesura a evitar aquest victimisme que he citat anteriorment i també ajuda a enganxar-se encara més a la peli, que passa en un vist i no vist amb els seus 90 minuts de durada.

En resum, que busco defectes a Persépolis i no en trobo cap. M’ha encantat que una peli d’un estil tan poc habitual com aquest pugui transmetre tanta emoció i, sobretot, que t’ensenyi tant (el resum que et fa de l’evolució política d’Iran és perfecte) sense ser ni panfletista ni efectista. Sens dubte, una de les grans sorpreses dels últims mesos i una nova recomanació especial per part d’un servidor. Surt en DVD aquesta setmana.