Flags of our Fathers
Director: Clint Eastwood
Intèrprets: Ryan Phillippe, Jesse Bradford, Adam Beach, Paul Walker, Jamie Bell, Barry Pepper.
Gènere: Bèl·lic, drama, històric. USA, 2006. 130 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
El març de 1945, en plena 2a GM, els americans tenen la missió d’ocupar l’illa estratègica d’Iwo Jima, en possessió dels japonesos. Aquell episodi va donar lloc a una imatge que va donar la volta al món, la de sis soldats aixecant una bandera americana al cim de l’illa. Tal va ser la repercussió de la fotografia q els protagonistes d’ella van ser cridats a tornar a EUA, on se’ls va penjar l’etiqueta d’herois sense que ningú, excepte ells mateixos, sabés exactament com van anar les coses.Des de que vaig sortir del cine tinc clar q, malauradament, l’element clau d’aquesta peli són les tisores. Les q no va agafar Clint Eastwood per retallar un 80% de la última mitja hora de peli i alguna q altra escena pel mig. A les 2h de peli pensava q si s’acabava en aquell moment, casi era per aixecar-se i aplaudir, però em vaig trobar amb un desenllaç innecessàriament dilatat, d’aquells en q a cada canvi d’escena veus com tota la sala es mou impacientment pq encara no és l’última. Per això el regust q et queda és q al final la peli s’acaba perjudicant a si mateixa.
Tot i això, crec q els primers tres quarts de peli són excel·lents, amb moments magistrals i imatges d’aquelles q costa borrar de les retines (com la de sota, per mi la millor de la peli). El ritme és perfecte durant casi tota la peli i, excepte alguna transició d’algun flashback una mica cutre, les dues històries en paral·lel estan muntades amb molt de significat i es pot apreciar la relació i comparació entre les dues. Un altre dels punts forts de la peli és la fotografia, sobretot en la part bèlica, on també la situació de la càmara ens fa sentir com si fóssim un soldat més.
A part d’oferir-nos imatges brutals en la seva part bèlica, Banderas de Nuestros Padres té la virtut de combinar-ho amb un component molt fort de crítica i sàtira de la societat americana dels anys 40, q de ben segur no és tan diferent de l’actual. La voluntat d’utilitzar qualsevol icona popular per a fins econòmics o comercials i l’oblit de tota la resta, pq només importa allò q surt als mitjans de comunicació, és una de les grans crítiques que fa la peli. La figura dels herois q no es senten com a tals i q no saben si deixar-se portar pel cap o pel cor demostra q una guerra és molt més q dos bàndols matant-se entre ells, la gent necessita ídols amb cares i noms per arribar a creure en la victòria. Això sí, la peli és un pèl massa reiterativa a l’hora de transmetre aquest missatge.
En resum, m’agradaria deixar-la encara millor, però aquesta sèrie de detalls fan q no pugui fer-ho. Això sí, s’ha de veure, sense cap mena de dubte. Ja espero amb impaciència Cartas desde Iwo Jima, la versió des del bàndol japonès. Per cert, una altra q apunta descaradament als Oscars.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: 1944 | M.A.Confidential