Män Som Hatar Kvinnor

Director: Niels Arden Oplev

Intèrprets: Michael Nyqvist, Noomi Rapace, Sven-Bertil Taube, Peter Haber, Peter Andersson, Ingvar Hirdwall.

Gènere: Thriller, intriga, drama. Suècia, 2009. 140 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Sí, al final vaig deixar-me portar per la corrent massiva i vaig decidir llegir-me la primera part d’aquesta famosa trilogia de la que tothom parla. El resultat: és comprensiva l’acceptació de tants lectors arreu del món pel magnetisme de la temàtica i els personatges (i també per la facilitat de lectura, per què no dir-ho), però no estem davant, ni molt menys, d’una obra de culte i veneració. Just després d’acabar-me el llibre (en poc més d’una setmana), vaig voler comprovar si l’adaptació cinematogràfica havia recollit l’essència de la novel·la, i haig de dir que no m’ha acabat de convèncer. Mai podrem saber què hauria dit Stieg Larsson després dels 140 minuts de Los Hombres que no Amaban a las Mujeres, però dubto que li hagués agradat gaire, ja que el film es dedica a seleccionar fragments del llibre i reenllaçar-los per intentar explicar el mateix amb molta menys informació. Això és propi de tota adaptació literària, naturalment, però en aquest cas, la peli es queda quasi sempre amb allò més superficial.

Dins de la seva comercialitat, la novel·la de Larsson conté un cert rerefons que afecta i ataca la societat, la premsa, l’economia i la indústria de Suècia. El film se n’oblida per complet i es centra només en la part més vistosa, la que està segur que li funcionarà i no li portarà problemes, per convertir-se purament en un thriller d’intriga sense cap valor que enriqueixi una mica la història. Crec que un dels grans errors de l’adaptació ha estat oblidar-se dels personatges, que per mi són el pilar bàsic del llibre. La presentació de Mikael Blomqvist i de Lisbeth Salander està feta amb presses i a base de sumar diverses escenes que ben poca cosa ens expliquen. El cas de Lisbeth nota de forma especial aquesta devaluació, i no només a la presentació, també al llarg de la peli. No és la Lisbeth Salander que hem llegit, és una versió “light” o “sense cafeïna”. Això fa que el personatge no enganxi tant i que et deixi una mica desencantat.

A Mikael Blomqvist li passa una altra cosa, i és que molts aspectes personals seus s’han eliminat. Les seves estranyes relacions amb Erika i Cecilia s’han perdut completament pel camí, i fins i tot la interacció amb Lisbeth té molta menys gràcia i intensitat. Així com al llibre la connexió entre ells es va forjant poc a poc i de forma peculiar, aquí són una parella sense cap tipus de química. No hi ha escenes de la seva convivència, que per mi tenen molt de pes, tot es concentra en la investigació, en la part més dinàmica i emocionant. Això és un clar exemple de la falta d’equilibri general de Los Hombres que no Amaban a las Mujeres. D’altra banda, no hi ha dubte que era necessària una retallada important de personatges, sobretot pel que fa a la família Vanger, però els que apareixen com a secundaris sembla que ho fan de forma circumstancial i no aporten gaire.

Pel que fa a la història, Larsson veu mutilades moltes de les seves parts, i fins i tot alguna modificada, desgraciadament durant el desenllaç. Com ja he dit, el film es dedica a anar passant de fragment a fragment del llibre, com si anés fent saltets, i això fa que la cohesió falli i que es notin les presses per explicar les coses amb massa rapidesa. No sabria dir si un espectador que no hagi llegit el llibre gaudiria d’aquest film, però potser com a thriller convencional sí que funcionaria, ja que s’ha de dir que, tot i passar clarament de les dues hores, es veu amb la mateixa facilitat que es llegeix el llibre. Un aspecte que sí que m’ha agradat és l’ambientació i les localitzacions, ja que realment reconeixes els llocs i situacions que havies imaginat anteriorment i això sempre facilita que t’identifiquis amb el que veus. Això sí, pel que fa a aspectes com la direcció, la banda sonora o la fotografia, tot resulta molt convencional.

Ja preveia que aquest post es convertiria en una gran comparació entre llibre i peli, però suposo que és inevitable, ja que mires la peli amb el llibre al cap tota l’estona, i detectes de seguida qualsevol canvi o anomalia. No era fàcil adaptar les 670 pàgines de Los Hombres que no Amaban a las Mujeres en un film, però la sensació és que la selecció feta sempre tira massa cap a allò espectacular, vistós, inquietant i estimulant per a l’espectador, en detriment de molta informació que tenia el valor suficient i necessari per aparèixer. Això fa que la peli en si sigui massa convencional i perdi diversos trets característics del llibre, cosa que li treu personalitat. Un crític de Cinemania deia: “És un film europeu rodat com si fós americà, però sense voler semblar-ho”. Em sembla una bona descripció. Els lectors del llibre sortiran decepcionats i els no lectors han de saber que els haurà faltat molt per conèixer. Ah, i segueixo sense creure’m que aquesta sigui Lisbeth Salander…