Potser l’any 2017 no serà recordat per deixar-nos un botí especialment generós de grandioses pel·lícules, però sí que es pot dir que la “classe mitja-alta” ha compensat de sobra el balanç final. De nou, diversos títols per a tots els gustos i amb ambicions de tota mena han anat omplint els diferents espais de la cartellera fins a formar un menú complet i de nivell certament alt. Potser per això, aquest any ha estat especialment complicat descartar alguns dels títols d’aquest 2017 (els apunto al final del post), així com establir l’ordre definitiu. Segurament, si tornés a fer la llista d’aquí una setmana, les podria disposar de forma diferent. Més enllà de les posicions, totes són pel·lícules que val la pena recordar, o recuperar si encara no s’han vist. Recordo el criteri de la selecció: pel·lícules estrenades a les nostres sales de cinema entre l’1 de gener i el 31 de desembre de 2017. Comencem el TOP20 per la meitat baixa:
Psiconautas
All posts tagged Psiconautas
Psiconautas
Directors: Pedro Rivero i Alberto Vázquez
Veus originals: Andrea Alzuri, Eba Ojanguren, Josu Cubero, Ramón Barea, Paco Sagarzazu, Enrique San Francisco.
Gènere: Animació, drama. Espanya, 2015. 75 min.
En una illa perduda al mig del mar, dos germans busquen coure entre muntanyes d’escombraries. Mirant el far apagat que tenen davant seu, el més gran d’ells li explica al més petit que abans aquest funcionava gràcies a Birdboy, un misteriós nen volador que els donava esperances d’una vida millor. En una altra part de l’illa, tres adolescents incompresos pels seus pares i el seu entorn en general emprenen un viatge a la recerca d’una manera de poder fugir d’aquest territori tan hostil i trobar una terra millor.A aquestes alçades, ja sabem de sobra que el cinema d’animació no correspon obligatòriament a flors i violes, però no recordo una pel·lícula d’aquest gènere que castigués l’ànim de la manera en què ho fa Psiconautas. La recent guanyadora del Goya a la millor pel·lícula d’animació no només mostra una contundència absoluta en la construcció del seu missatge post-apocalíptic, sinó que el representa de forma veritablement crua, capgirant del tot el que ens podríem esperar d’una història protagonitzada per “animalets que parlen”. Pedro Rivero i Alberto Vázquez plantegen un retrat de la decadència que combina elements clarament identificables, representacions de caràcter més simbòlic i detalls que ja impliquen una narrativa molt més críptica i imaginativa; tot plegat fa de Psiconautas un film complex, arriscat i bastant exigent, però estranyament captivador.








