L’ambient postapocalíptic segueix sent un dels escenaris preferits de la ciència ficció actual. Així ho podem comprovar en una de les grans superproduccions d’aquest gènere que arribarà d’aquí poc a les nostres pantalles. Oblivion planteja un planeta Terra destruït, l’any 2045, després que l’arribada d’un misteriós cub blanc gegant amb una nova raça d’alienígenes provoqués una batalla a nivell mundial. Els humans supervivents, a qui els han esborrat la memòria la seva vida anterior i viuen en una espècie de torres, es dediquen a controlar que no hi hagi res d’estrany a la superfície del planeta, però una inesperada arribada trastoca la seva tasca. El plantejament té certa complexitat, però promet, si més no, força interès.
Nikolaj Coster-Waldau
All posts tagged Nikolaj Coster-Waldau
Headhunters
Director: Morten Tyldum
Intèrprets: Aksel Hennie, Synnøve Macody Lund, Nikolaj Coster-Waldau, Joachim Rafaelsen, Gunnar Skramstad Johnsen.
Gènere: Thriller, negre, drama. USA, 2011. 95 min.
Roger és un caçatalents que treballa fent contractacions per a una gran empresa, però que es pot permetre una vida molt més luxosa gràcies a la seva vida oculta com a lladre de grans obres d’art. A la festa d’inauguració de la galeria d’art dirigida per la seva dona, Roger coneix Clas, un candidat idoni per ocupar el càrrec de director general de la seva empresa i que a més és propietari d’un valuós quadre original de Rubens. La tàctica de Roger sembla clara, però el pla se li escapa de les mans i els fets comencen a descontrolar-se.Després d’un estiu cinematogràfic força deplorable, on ni tan sols els “blockbusters” han ofert el que s’esperava (per si algú no ho recorda, El Caballero Oscuro: La Leyenda Renace no va convèncer gaire i Prometheus pràcticament es va riure de nosaltres), ha hagut d’arribar una producció noruega per omplir-nos el cos d’adrenalina i fer-nos sortir, per fi, mínimaent satisfets d’una sala de cine. Headhunters, que adapta un best-seller homònim escrit per l’autor noruec Jo Nesbo, és un thriller sorprenent i imprevisible que combina elements del més pur cinema negre amb un ritme trepidant i un sentit de l’humor cínic i canalla que en algun moment fins i tot frega l’autoparòdia. Una pel·lícula que va arribar sense fer massa soroll fa un parell de setmanes i que ja s’ha convertit en una sensació per tothom qui ha decidit aventurar-se a veure-la.









