Man on Wire

Director: James Marsh

Intèrprets: Philippe Petit, Jean François Heckel, Annie Allix, Jean-Louis Blondeau, David Forman.

Gènere: Documental. Gran Bretanya, 2008. 90 min.

Feia temps que em cridava l’atenció aquest documental, guanyador de l’Oscar d’aquesta categoria l’any passat, i finalment em vaig decidir a veure’l. La història de Philippe Petit és realment de pel·lícula, no només per ser un personatge molt singular i pels seus enormes collons (sí, no existeix cap altra forma de dir-ho) de desafiar alçades de centenars de metres sobre un simple cable, també per la seva capacitat de burlar qualsevol autoritat que s’interposés entre ell i els seus objectius, tot i que aquests no feien mal a ningú. Man on Wire reviu el camí de Petit, des que va veure per primer cop la notícia de la construcció de les dues torres bessones del WTC fins a aconseguir la proesa de suspendre’s a l’aire entre ambdues.

El documental presenta un muntatge amb dues línies temporals diferents. La primera narra amb detall i bones dosis d’intriga les hores prèvies al gran “cop” (així el van anomenar Petit i els seus ajudants) de Nova York, començant amb el seu pla per infiltrar-se a l’interior dels edificis. La segona és en forma de flashback, explicant la biografia del protagonista i tota la preparació fins arribar al moment en què precisament comença l’altra trama. El film utilitza de forma combinada imatges d’arxiu dels fets reals amb d’altres corresponents a recreacions rodades amb actors, aquestes últimes no sempre igual d’afortunades. Entremig, els diferents protagonistes de la història exposen el seu testimoni, sovint de forma molt emocional, com si realment ho estiguessin revivint. Ells són qui aporten el major grau de veracitat a Man on Wire.

El documental avança a bon ritme i, sobretot, sap generar un nivell d’emoció que va de menys a més de forma contínua. La preparació del cop al World Trade Center és quasi equiparable al robatori d’un banc (un dels testimonis ho descriu així) i cap al final, fins i tot provoca veritables escenes de suspens més pròpies d’una pel·lícula de gènere. Quan arriba el punt àlgid (i mai millor dit), totes les sensacions dels protagonistes semblen transmetre’s a l’espectador, fins i tot l’adrenalina de la primera passa sobre el cable. Aquí, totes les imatges ja són reals, i la impressió que fan, tot i veure-les assegut al sofà de casa, és realment increïble. Un es trasllada a la situació de Philippe Petit i gairebé li tremolen les cames mentre pensa com de sonat estava aquest home.

Man on Wire és un documental molt arriscat, no per la història del seu protagonista, sinó per l’aparició d’aquest immens personatge secundari en forma de dues torres. Recordem que el film és de 2008, set anys després de l’11-S, i que mostrar de nou aquest edifici evoca un munt de records i posa a prova més d’una sensibilitat. De totes formes, el producte acaba sent una espècie d’homenatge a les torres bessones, que serien per Philippe Petit el mateix que l’Everest per un alpinista. Això sí, és inevitable una sensació final que, sense ànim de frivolitzar o faltar el respecte, impressiona i molt: la fragilitat de la figura del funambulista caminant entre dos gegants de l’arquitectura contrasta amb el fet que ell és viu i ens ho està explicant; en canvi, són les torres les que ja no hi són.

M’imagino la cara de Philippe Petit veient com s’ensorraven les dues torres pel cim de les quals s’havia passejat 25 anys enrere. És un tema que, naturalment, no es toca a Man on Wire, perquè no li pertoca i perquè seria jugar amb foc, però és inevitable pensar-hi. En tot cas, és evident que la figura central del documental és el seu inigualable protagonista, qui, més que explicar-nos la seva experiència, quasi intenta inculcar-nos una filosofia de vida. La d’una persona que només es deixa portar per la seva passió i no para fins poder gaudir-ne al màxim, encara fos l’últim que fes. El més irònic és que després sempre tenia la policia esperant-lo. El seu crim, jugar-se la vida.