M.A.Confidential

S’apropa el mes d’octubre i això és sinònim de febre cinèfila i sobredosi fílmica per als qui tenim el Festival de Sitges marcat en vermell al calendari de cada nou any. Després del fantàstic 50è aniversari, no es pot dir que el festival hagi afluixat, sinó més aviat el contrari, ja que la 51a edició (del 4 al 14 d’octubre) es presenta encara més èpica quant a títols i protagonistes. Com ja és habitual, miro de seleccionar algunes de les pel·lícules més representatives del que s’hi podrà veure aquest any, tot i que, com sempre, serà impossible abraçar-ho tot. Aquesta n’és la primera part:

Suspiria (Luca Guadagnino, 2018)

Coneixent el respecte i la devoció que el festival ha mostrat sempre cap a Dario Argento, era difícil pensar que deixarien escapar la nova Suspiria. I no només hi serà, sinó que ho farà en el lloc honorífic de pel·lícula inaugural. Aquesta revisió dirigida per un altre italià, Luca Guadagnino, promet un nou enfocament de la història original, protagonitzada per una ballarina que entra a una escola de dansa que oculta pràctiques obscures i misterioses. El propi Guadagnino i Tilda Swinton, que protagonitza Suspiria juntament amb Dakota Johnson, assistiran a la gala d’inauguració. La pel·lícula ja ha dividit amb contundència el públic de Venècia, així que la polèmica sembla servida.

Mandy (Panos Cosmatos, 2018)

A meitat dels anys 80, un home busca desesperadament els membres d’una secta que han matat la seva dona per a poder venjar-se de forma brutal. La història no tindria massa d’especial si no fos que aquest home és Nicolas Cage i que Mandy ha estat descrita com un festival de psicodèlia, bogeria i surrealisme. El director italià Panos Cosmatos està disposat a posar el festival del revés, i la veritat és que, amb Nicolas Cage al capdavant, té tots els números per a fer-ho. I si a sobre, la llegenda en carn i ossos posarà, per fi, els seus peus a l’Auditori de Sitges, la festa ho té tot per a ser una autèntica apoteosi.

Aterrados (Demián Rugna, 2018)

El cinema de terror llatinoamericà no és precisament el més prolífic, però aquest any té una presència important, i tot apunta que oferirà visions força particulars del gènere. Un dels títols destacats és Aterrados, una producció argentina que està convencent allà on va. La pel·lícula presenta una sèrie de fets paranormals i sanguinaris en un barri de Buenos Aires que són investigats per una parella d’especialistes, i, segons asseguren les crítiques locals, et manté en tensió durant tota l’estona. Aquestes bones referències quant a exponent de terror i la seva lloable durada de 90 minuts converteixen Aterrados en una opció més que preferent pel festival d’aquest any.

Galveston (Mélanie Laurent, 2018)

Ja fa uns anys que Mélanie Laurent compatibilitza el seu treball com a actriu amb una carrera de directora que apunta bones maneres. Fins ara, s’havia centrat en el drama més emocional, però amb Galveston salta al thriller policíac amb una personalitat molt més dinàmica i crua. El film adapta una novel·la de Nic Pizzolato (creador de True Detective) i explica la història d’un assassí a sou de Texas que vol venjar-se després que li preparin una trampa en una de les seves missions. Encapçalada per Ben Foster i Elle Fanning, Galveston aspira a ocupar la quota de thriller independent nord-americà que tant bé ha funcionat al Festival de Sitges últimament.

The House that Jack Built (Lars von Trier, 2018)

Després de veure el rebombori que l’amic Lars von Trier va provocar a Cannes, on es diu que un centenar de persones van abandonar la projecció degut a la violència explícita de les imatges, tot apuntava que el Festival de Sitges no desaprofitaria l’ocasió de fer-se amb The House That Jack Built i traslladar el repte als seus fans. La història ens acosta a la figura d’un assassí en sèrie (Matt Dillon) que, al llarg de 12 anys, va evolucionant en la seva forma de matar les víctimes, fins al punt de considerar-ho un art. N’hi haurà per tant?

Chuck Steel: Night of the Trampires (Michael Mort, 2017)

La dosi d’animació gamberra d’aquest any apunta clarament a Chuck Steel: Night of the Trampires. El seu responsable és el britànic Michael Mort, que planteja la pel·lícula com un homenatge/paròdia a les pel·lícules d’acció dels anys 80, amb un protagonista clarament inspirat en l’heroi carregat de testosterona d’aquell cinema. El film relata la lluita del policia Chuck Steel contra una plaga de vagabunds mig convertits en vampirs, i ho fa recuperant tots els tòpics dels Schwarzenegger, Stallone, Willis, Lundgren i demés que tan ens van fer gaudir en aquella època. L’exageració violenta i l’autoparòdia semblen estar assegurats.

The Liquidator (Xu Jizhou, 2017)

El thriller policíac asiàtic sempre és motiu d’atenció al Festival de Sitges, i aquest any una de les propostes més atractives arriba des de Xina. Sent molt agosarats, es podria definir la sinopsi de The Liquidator com una mescla entre Seven i la sèrie Dexter: un psicòleg criminal i un expert en empremtes digitals volen capturar un assassí en sèrie que persegueix i mata persones a qui la justícia ha absolt de crims molt greus. El tràiler és d’allò més prometedor quant a acció, emoció i potència visual, i a més es percep un pressupost important darrere. Veurem si l’argument de The Liquidator acaba de confirmar el que podria ser un dels títols asiàtics importants d’aquesta edició.

The Dark (Justin P. Lange, 2018)

D’entre les produccions independents europees, una de les que arriba amb una millor collita de reaccions fins ara és l’austríaca The Dark. La seva historia és la d’una noia que s’ha convertit en zombie després de ser assassinada i que ajuda a fugir per un bosc un nen cec que és a punt de córrer la mateixa sort. El plantejament té un aire a l’exitosa Déjame Entrar, i probablement tornarà a oferir un punt de vista infantil que vol reflectir els horrors del món actual. Les crítiques afirmen que The Dark sap escapar dels tòpics del seu gènere, i el tràiler deixa entreveure una estètica interessant, així que apuntada queda.

Under the Silver Lake (David Robert Mitchell, 2018)

Després de revolucionar el festival de fa quatre anys amb la seva òpera prima It Follows, era força previsible que David Robert Mitchell tornés a Sitges amb la seva segona pel·lícula. Under the Silver Lake s’allunya del gènere pròpiament de terror i aposta pel thriller psicològic, i vistos els comentaris sembla que el seu nivell de paranoia promet una bona sacsejada mental. La història es centra en un jove (Andrew Garfield) que descobreix que la seva veïna (Riley Keough) ha desaparegut de forma sobtada, deixant un misteriós rastre. La veritat és que hi ha força ganes de descobrir-la.

Tota la programació del 51è Festival de Sitges, aquí.